Blog

LA GUERRA

2014-02-09 19:12

A banda i banda del riu els trets de foc creuat no s’aturaven,el pont que el creuava era molt important  per tots dos exercits,  les bales xiulaven per tot arreu i ningú semblava estar disposat a deixar de disparar, cap soldat de cap de les dues bandes del riu es donaria per vençut.

Les forces estaven equilibrades i d’allà no feia l’efecte que res es mouria en bastants dies.

En Tom havia estat designat pel sergent per pujar mes amunt continuant el marge del riu per mirar com estava la situació en un altre punt, ja era a uns quatre kilòmetres de primera línea de foc  i es sentien els trets una mica llunyans, així que va aprofitar per fer un descans en el que semblava una platja natural que el riu feia en aquell tall, va seure a l’ombra d’un arbre i contemplar el riu pensant com de diferent era la situació uns quilometres mes avall.

En això estava quan va veure un moviment dintre de l’aigua, llavors es va adonar que hi havia algú banyant-se en el riu, va veure una mica mes endavant la roba i un fusell d’assalt, i la sorpresa va ser comprovar que era un uniforme enemic, ràpidament es va posar dret i apuntar a aquell enemic directament mentre ell, nu completament es va aixecar i es va quedar quiet mirant-lo.

No va disparar, l’altre home (l’enemic) continuava quiet amb una mirada evident de sentir a prop la mort, ni un ni l’altre entenien perquè no havia disparat encara.

En Tom pensava, rumiava i no entenia el perquè d’aquella guerra absurda per unes illes que ben mirat no havien sigut mai seves, a més seria millor preguntar-li als seus habitants que preferien ser, si d’un país o de l’altre. Va començar a caminar fins a la roba de l’altre home i quan va arribar ho va veure clar, sense aquell uniforme aquell enemic que estava dins de l’aigua era igual que ell, cap diferencia els distanciava mes que un color de roba i una bandera, en aquell precís moment l’home de dins de l’aigua es va tornar a remullar suposadament –va pensar en Tom- pensant que si volia disparar-lo ho faria igualment.

Llavors en Tom va prendre una decisió que mai s’hagués imaginat, però feia molta calor i estava fart de guerra i de veure morts per tot arreu, es va començar a treure la roba davant la sorpresa de l’altre home i es va tirar a l’aigua.

Tots dos van estar banyant-se durant mes de mitja hora nedant tranquil·lament mentre no gaire mes lluny els companys d’un i de l’altre es disparaven aferrissadament matant-se els uns als altres.

L’altre home va sortir primer i per sorpresa d’en Tom va agafar l’arma i encara despullat es va quedar així mirant-lo de fit a fit, eren en la mateixa situació que al principi però a l’inrevés, aleshores aquell enemic va agafar el seu fusell i l’uniforme i ho va llençar al mig del riu i desprès es va posar només els calçotets.

En Tom va sortir de l’aigua i va fer exactament el mateix, en aquell moment només eren dos homes desarmats en calçotets i caminant junts cap a la zona de combat.

Una mica abans d’arribar a on es sentien els trets van mirar-se, somrigueren i es donaren les mans per continuar caminant fins al centre del pont que tantes vides havia arrabassat.

Els dos bàndols al veure dos homes migs nus enmig del pont agafats de les mans i que no podien identificar van para de disparar, llavors amb ajut dels prismàtics tant una banda com l’altre van poder veure amb sorpresa que eren els seus homes.

Es va fer un silenci total, cap dels dos comandaments va ser capaç de donar l’ordre de obrir foc, els soldats tant d’una banda com l’altre es miraven i somreien entre ells, fins que el millor amic d’en Tom va començar a despullar-se i es va quedar en calçotets, tot l’escamot el va seguir i a l’altre banda del riu en veure-ho van fer el mateix.

Així van quedar els dos exercits en roba interior i deixaren les armes a terra, van començar a caminar tots desarmats, tant un com els altres cap al mig del pont i al cap d’un moment tot el pont era ple d’homes en calçotets que es miraven i reien, en aquell moment el riure fàcil va començar i tothom reia desesperadament com si estiguessin veient un còmic actuar, la situació era molt còmica i es van deixar portar, al cap de deu minuts van acabar tots en mig del riu remullats i esquitxant-se els uns als altres.

Al final del dia varen compartir el menjar i soparen tots junts entenent que era molt millor compartir estones agradables que matar-se en una guerra absurda com totes les guerres.

Al dia següent es va córrer la veu per tota l’illa i homes en calçotets i desarmats corrien, jugaven a futbol, es banyaven, menjaven plegats i cantaven cançons.

No es va disparar cap tret més en aquella guerra i els alts comandaments dels dos bàndols van començar les converses de pau, decidint que foren els habitants de l’illa els que haurien de decidir en votació democràtica com es repartirien les illes o de quina nacionalitat volien ser.

Aquella guerra va passar a l’historia amb el sobrenom de –la guerra d’en Tom-

Per cert, en Tom i la seva família van tots els anys de vacances a l’illa, a casa del seu amic del riu i sempre troben un moment del dia per anar a banyar-se al lloc on es van conèixer.

 

EL TRESOR

2014-02-07 19:53

La ventada era insuportable, a mes la neu no parava de caure, clavant-se com mil agulles per tot arreu, no veia gairebé per on anava, el que si tenia clar es que ara no m’aturaria, seguiria fins a arribar al cim encara que fos l’última cosa que fes a la vida.

Cansat de la fred i el vent vaig arribar al cim, el mes alt del mon, un altre repte assolit, un altre aventura per explicar, si es que aconseguia tornar de baixada, de sobte el vent semblava que no era tant fort i una ullada de Sol es va deixar entreveure, desprès de tot tindria sort.

Al cap d’una estona vaig poder començar a veure les muntanyes del voltant, l’espectacle era increïble, el cim del mon tal com l’havia batejat tothom era dels llocs mes meravellosos que havia vist, i n’havia vist molts, aquí dalt fins i tot es podien sentir les veus del passat i pels voltants dels cims totalment emblanquinats podies entreveure els somnis del futur que eren allà esperant baixar a una alçada mes assequible per les persones, realment et feia pensar que tota aquella immensitat era per gaudir els pobres humans d’una cosa grandiosa i empetitir-se veient com cims gegants et recordaven el que realment eres, una peça petita e insignificant del Univers.

En Hans era un aventurer en el sentit més pur de la paraula, havia pujat a cims, baixat a fondes coves, bussejat per aigües on no hi arribava la llum del Sol, saltat des d’alçades impossibles en paracaigudes o volar com un ocell en parapent, no li espantava res, es més sempre buscava nous reptes i com havien empreses que el subvencionaven podia viure d’allò que mes li agradava fer, viure noves sensacions.

 Al cap de dos mesos va recuperar-se de l’aventura , en la que es va deixar dos dits del peus per cert, les baixes temperatures al baixar van fer que els dos dits petits –un de cada peu-  quedaren totalment congelats i al arribar al campament base el metge va trucar un helicòpter en veure que havien d’anar a corre-cuita a l’hospital.

A l’Hospital havia fullejat un llibre vell d’aquells que corrien pels aquells hospitals de llocs perduts del mon, en el llibre s’esmentava un lloc en una illa perduda del Oceà Pacific que ni tant sols sortia al mapa, en aquell llibre venia a dir que el tresor mes preuat era allà amagat en una cova subterrània i que mai ningú l’havia pogut trobar, realment no sabia si allò era cert o inventat, però dintre seu ja  començava a pensar com viuria la propera bogeria, anar a buscar una illa que ven be ningú sabia com arribar-hi, en el llibre venia una mena de mapa tant antic i vell que algunes  de les illes conegudes avui no hi sortien.

Dit i fet, un cop recuperat i ja havent parlat amb els patrocinadors, ja era dins el vaixell amb provisions per sis mesos i encaminat cap a intentar trobar el tresor mes preuat del mon.

Les va passar de tots colors tempestes tropicals, amb vents que gairebé semblava que trencarien en dos la nau, pluges i onades de les que feien que el vaixell sembles una joguina en les mans d’un nen fent onades dins la banyera.

Amb tot i amb això, les grans estones de calma al mar eren les que van predominar el viatge fins a arribar a un illa que si sortia en els mapes, si mes no els actuals, però en aquell vell no, va decidir baixar i dormir a l’illa, que no tenia gaires habitants ja que era molt petita, tenia un nom estrany , Incapule, be a ell li semblaria estrany però es deia així.

Va amarrar i va anar a passejar per l’illa, hi havia un port petit amb quatre vaixells sense contar el seu, i al costat una taberna d’aquelles en les que segur donarien alguna cosa per menjar.

Va entrar a la taberna i va poder menjar una cosa que no fos enllaunada per primer cop en cinc mesos, es va poder fer entendre, ja que desconeixia el idioma que parlava aquella bona gent, per demanar amb gestos on trobaria un lloc per dormir aquella nit.

Segons li varen indicar i un cop tip i una miqueta endormiscat gràcies a una mena de licor que li havien donat a la taberna es a dirigir al lloc on li havien dit per dormir, va passar el que seria el centre del poble –una vintena de cases de fusta- i al final va entrar en aquell lloc.

Evidentment tampoc l’entenien, aquell home  que el  va atendre semblava que no tenia la capacitat de moure’s , ja que el mirava fixament amb uns ulls negres que segur havien vist pocs forasters per allà, i ni tant sols ,en el seu rostre ennegrit i arrugat pel sol, movia les parpelles, només quan li va ensenyar els diners i li va fer el gest universal de dormir posant els dues mans juntes al costat de la galta dreta, aquell home ennegrit va fer una ganyota que semblaria un somriure, al no estar gaire acostumat a fer-ho semblava mes que estava anant de ventre.

L’Habitació era una mena de lloc on semblava que havien guardat tot els mals endreços del poble illenc, però en Hans entenen que no podria aspirar a gaire més es va disposar a dormir, va caure en aquell llit com si l’haguessin empentat pel darrere i va dormir profundament sense ni tant sols descalçar-se.

Amb els primers raigs de sol va obrir els ulls, i encara amb la son vorejant-li pel cap, sorprès va veure com en el sostre hi havia un mapa que semblant al que ell portava del vell llibre indicava un altre illa propera que podia ser la que ell buscava.

D’un salt va baixar del llit i ben estudiat el mapa, sense adonar-se ja hi era en aquella illa, el destí  havia jugat amb ell i l’illa desitjada en la que s’amagava el tresor mes preuat era al costat de aquesta mateixa, be illa per dir-li alguna cosa, ja que el qualificatiu mes adient hagués sigut pedra.

Era una pedra, molt grossa, però pedra, foradada per tot arreu i només semblava habitada per ocells, coves i mes coves es repartien pel voltant de la pedra, i va estar mes de quatre mesos buscant una per una si trobava el tresor mes preuat.

Un dia plujós la va trobar, va saber-ho de seguida, per la configuració de les roques un cop endinsat uns dos cents metres que es semblaven molt al dibuix del mapa.

Va haver de baixar molt, endinsant-se en el vell cor  d’aquella roca i un cop arribat en una mena de llac interior va haver de continuar nedant, i desprès al final passar un passadís per sota aigua que una mica més i el fa quedar-se allà per donar de menjar als peixos, desprès una estança decorada amb pedres com no podia ser d’altre manera  donava pas a una mena d’altar –fet amb pedra- en el qual reposava un bagul tallat en la mateixa roca que trepitjava, una pesant tapa el cobria.

Per fi l’havia trobat, el tresor mes preuat, va restar quiet mirant i assaborint el moment durant deu minuts, fins que es va decidir a retirar la llosa.

Al treure la tapa no podia donar crèdit al que va veure, allà dins on havia de descansar el tresor més preuat, va trobar una cosa que no s’hagués esperat mai, tant viatjar per allò.

Va seure a terra intentant trobar-li explicació, i la va trobar...

Evidentment el tresor mes preuat, el que tothom hauria de cuidar, valorar, estimar i considerar el mes valuós que te,  era un mateix... dins del bagul hi havia un mirall.

 

 

TEMPS I ESPAI

2014-02-03 19:07

Amb la moto sempre em sentia bé, m’agradava corre amb el vent donant-me al cos i sentir el rugir del motor cada cop que canviava les marxes i accelerava, no imaginava mai que en aquella recta tant llarga i que tant de pressa es podia anar un camió es desviaria del seu carril i de cop i volta l’última imatge que vaig veure era el frontal del camió a poc mes d’un pam meu i desprès recordo volar pels aires molta estona  o al menys a mi m’ho va semblar. ..

Continuava volant quan vaig veure caure un cos a terra, llavors em vaig aturar, en aquell moment tot era estrany així que no em va sobtar aturar-me en l’aire, fixant-m’hi bé en aquell cos estes en mig de la carretera em vaig adonar que era jo.

En aquell instant vaig saber que era mort, el camió i dos cotxes eren aturats i quatre persones miraven el meu cos mentre jo els observava des de dalt, no sentia res, ni mal ni fred ni res simplement era allà i podia moure’m cap a dalt cap a baix i d’un costat a l’altre, em vaig apropar a mirar-me a mi mateix i vaig deduir que la gent no em podia veure, ells nomes veien el meu cos sense vida però jo si tenia vida perquè em sentia viu però volant amunt i avall.

L’ambulància va arribar una mica desprès, encara que no ho sabria dir perquè la percepció del temps transcorregut era diferent de quan pesava bastant mes que una ploma, de fet tot es veia diferent, com amb mes llum, em semblaria que ja era hora de anar-se enfosquint el dia però jo ho veia tot molt clar.

Tenia una gran sensació de pau, vaig veure com se’n anava l’ambulància amb aquella massa de carn que un dia vaig ser jo a dins, i poc a poc tothom va començar a marxar i els cotxes tornaren a circular per sota meu.

Podien haver passat trenta minuts o tres hores no tenia ni idea, a mes em costava recordar que feia jo anant en moto i quina vida portava, no recordava res i cada cop sabia menys coses, la meva ment o el que fos anava eliminant records i nomes quedava la sensació de ser, ser alguna cosa amb consciencia i res mes.

No sabia a on anar ni que fer, però tampoc m’importava gaire ja que estava molt be, tranquil i cada cop mes relaxat i sense pensar en res.

De cop vaig començar a sentir moltes ganes de anar mes amunt i a una velocitat molt gran -segons la meva percepció- vaig començar a guanyar alçada, quan mes pujava mes sentia que havia de pujar encara mes enlaire, lluny vaig començar a veure una mena de llum molt intensa que cada cop semblava mes gran.

Continuava enlairant-me, i ja la terra, aquell planeta que fins avui m’havia donat una vida que ja no recordava, la veia petita i la llum cada cop mes gran.

Va arribar el moment en que la llum era casi tot el que veia, ocupava tot l’espai de dalt a baix, d’esquerra a dreta, el fons, i un altre cosa que no sabria definir be, ja que el sentit de les dimensions que fins ara coneixia no tenia res a veure amb el que estava experimentant.

De sobte em vaig veure ja dins la llum, el sentiment de felicitat em va envair completament i vaig començar a notar com cada part de mi es descomponia i d’una manera que definiria com l’orgasme universal, cada sentiment, cada pensament, cada sensació meva va a passar a formar part d’aquella llum mentre podia sentir com totes les parts d’aquella llum formaven també part de mi.

Integrat totalment en la lluminositat vaig perdre l’ identitat individual per guanyar una entitat universal i una barreja de sensacions d’altres essers van formar part d’un tot conjuntament amb l’univers, el tot i el res eren amb mi i jo no era res i ho era tot.

Varem sentir pujar un altre esser i totes les llums varem començar a dirigir-nos cap a on era, al poc es va integrar amb el tot.

L’univers es misteriós i fa que fins al final ningú pugui saber que el final es un principi, i que el temps només existeix fins que podem veure que no hi temps ni espai, nosaltres som el temps i l’espai.

                                                                       

ON SÓC?

2014-01-25 10:26

No se on sóc, aquesta carretera tant llarga i amb aquesta pujada tant enfilada, fa molta calor, com m’agradaria tenir una miqueta aigua, aquí hi ha dos recs, un a cada marge de la carretera però estan secs, totalment eixuts.

Tampoc se si vaig en una direcció correcta, i per aquí no passa ningú,estic totalment perdut, cansat i espantat, mai he estat tant espantat com ara, tinc gana però tinc mes set, fa dos dies que camino.

Només tinc la il·lusió que passi algun cotxe i em pugui ajudar, però també tinc por que si algú passa i para no porti bones intencions.

Pararé a descansar una estona sota aquell arbre i si puc dormiré una mica, no tinc tampoc el cap gaire clar, aquesta calor m’està esgotant.

A l’ombra d’aquell pi i amb la suau brisa d’estiu que corria em vaig quedar adormit, no sense neguit, vaig somiar que era a casa un altre cop, amb els meus content i feliç, com sempre, en companyia de la meva família que tant estimo.

Vaig estar molta estona adormit i em va despertar un soroll llunya, un cotxe venia basant ràpid per la carretera, si em dono pressa encara soc a temps d’arribar-hi, vaig corre tot el que vaig poder fins a arribar al marge de la carretera, el cotxe va passar ràpid fent aquell soroll tant fort rrrrruuuuuummmmmm!!!! , no se si m’havia vist, vaig col·locar-me al mig de la carretera a mirar-lo, i llavors el miracle, el cotxe va disminuir la velocitat, i es va aturar uns metres més endavant , m’havia vist!! No se com, però m’havia vist.

El cotxe es va quedar allà parat i sense moure’s, jo no sabia molt bé que fer, i en aquell moment vaig veure com s’obria la porta del costat del conductor, una noia va baixar i es va quedar mirant cap a on jo hi era...

Ja no m’ho vaig pensar més i vaig començar  a corre desesperadament cap a ella, quan era a tocar ella es va ajupir i em va dir:

-Quin gosset més mono, vols venir amb nosaltres petitet?

Es clar que volia, quina sort he tingut, des de que em varen abandonar somiava en aquest moment, vaig pujar amb ella al cotxe i fins avui...

       --------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

---Si tens un gos pensa que ell t’estima incondicionalment, per sempre, i no tens cap dret a abandonar-lo ja que ell també es part de la teva família.---

 

 

GERMANS

2014-01-24 19:53

-M’estimes?

--Es clar que t’estimo, soc el teu germà.

-Ja, però vull dir que si m’estimes a part de ser germans, com a persona.

--Si, t’estimo, ets bona persona, i a part de ser germans t’admiro i t’estimo.

-Jo també a tu, vols aigua?

--En tens?

-Si una mica, però no te la beguis tota.

--Tranquil home només em mullaré els llavis.

-Recordes quan érem petits i aquell noi em va agafar la pilota i no me la volia tornar? Desprès vas venir tu, el meu germanet gran i li vas clavar una nata que encara li deu fer mal.

--Si ja ho recordo, era el milhomes del poble, no crec que desprès tornès a robar mes pilotes mai mes.

-Doncs gràcies, no te les havia donat mai.

--No siguis ruc home si fa mes de trenta anys...

-Fa molt de temps ja ho se, però sempre he volgut donar-te les gràcies.

--Be doncs, de res, ja saps si em necessites xiula i vindré.

-Xiiiiuuuuuu, ara et necessito però ja et tinc aquí.

En Jan i en Jordi possiblement estaven parlant mes aquella estona que en els últims cinc anys, en Jan –el petit- era molt sincer i una persona molt tendre, en Jordi el germà gran sempre havia fet el seu paper de gran protector del petit, ara feia molt de temps que no es veien ja que en Jan se’n havia anat a viure a Croàcia, va muntar una constructora de apartaments d’estiueig i allà va conèixer a la seva actual dona.

-Vols que quan sortim fem un viatge junts? tu i jo, sense la família,una setmaneta  tots dos sols –va dir en Jan-

--Està complicat, mira no et prometo res, però també m’agradaria.

-Si com aquell any que varem anar cinc dies a Itàlia, quin fart de riure, a l’hotel no ens van fer fora encara no se perquè.

--Ens varem divertir molt, es veritat.

En això en Jan va fixar la mirada a la seva dreta i va manar callar a en Jordi:

-sssssssss, calla Jordi, he sentit un soroll.

Tots dos van restar en silenci, respirant poc a poc per no fer fressa, els seus  ulls intentaven veure en la foscor sense èxit, el soroll que havien sentit poc a poc agafava mes força, el pols de tots dos es va accelerar i en Jan va donar la ma a en Jordi, com quan eren petits.

De sobte en Jordi va cridar

--Veig un llum, allà a l’esquerra, mira Jan.

-Es veritat.

Tots dos van començar a cridar

Som aqui!!!Som aquí!!!

Per fi desprès de tres dies enterrats en la runa els varen poder rescatar, en Jan tenia una cama trencada i en Jordi cops per tot arreu però res trencat, van poder subsistir a l’ensorrament del bloc de pisos on vivia en Jordi gràcies a una ampolleta d’aigua que per casualitat va quedar al costat d’ells quan tot es va vindre avall.

Ja a la ambulància en Jan va dir:

-Recorda que haurem d’anar al viatge, i també que has dit que m’estimes.

--Ho se, però primer que la teva cama estigui be, i ja ho se que t’estimo, però ara no m’ho diguis cada dia.

L’ambulància va  arrancar i els dos van estirar els braços donant-se la ma contents d’haver sobreviscut a aquell ensurt.

Tres mesos desprès tots dos sols eren a Itàlia brindant per la sort que havien tingut, i prometent-se que no estarien tant de temps sense veure’s mai mes .

 

 

 

NIT DE GOSSOS

2014-01-20 19:30

En Hans no podia dormir, ja feia estona que la seva dona se’n havia anat al llit i ell encara era fent anades i vingudes pels canals televisius, la dolça son no volia visitar-lo avui, així que va decidir que aniria a fer un vol pel barri, tot i que eren dos quarts i cinc de tres del mati.

Va baixar no gaire abrigat, ja que la temperatura era agradable, pel carrer no hi havia ningú,era un desert, la gent dormia que era el que ell volia fer i no podia, només allà lluny visualitzava un gosset petit que corria direcció cap a on ell hi era.

Amb les mans a la butxaca va començar a caminar, el gosset cada cop era mes a prop, quan eren    -ell i el gos- a molt poca distancia, el gos es va aturar, no sabria dir la raça però era petit i amb el pel amb rinxols i totalment negre, no portava cap mena de collar pel que va deduir que era un gos abandonat que devia voltar buscant menjar o refugi.

-Hola gosset –li va dir en Hans mentre feia el gest d’ajupir-se-

En aquestes el gos va començar a bordar i amb una rapidesa extraordinària es va apropar a en Hans i se li va enganxar al camal del xandall sense deixar-lo .

-Deixa’m mala bestia, deixa’m –repetia una i altre vegada en Hans- mentre anava movent la cama d’un costat a l’altre, fins que va pensar com desfer-se’n, va tirar la cama endarrere com agafant impuls i va fer com si xutés una pilota endavant amb totes les seves forces, el  gos no va poder aguantar la força cinètica i va surti endavant volant com un ocellet.

La casualitat va voler que en el mateix moment una moto passes pel davant i el gos va anar a parar a sobre el copilot, un noi amb no gaire bones pintes que va caure immediatament a conseqüència del ensurt de veure com li queia al damunt un gos volador, la noia que conduïa la moto era morena amb uns cabells molt llargs, sort que anaven a poc a poc perquè cap dels dos portava casc.

La noia va frenar uns metres mes endavant i es va girar, el gos va quedar al costat del  noi sense moure’s, el noi que ara em semblava molt mes alt es va aixecar molt ràpid i li va ventar una coça al gos que va corre cap a mi fent uns lladrucs de dolor, jo no vaig poder mes que dir-li des de la distancia:

-T’has fet mal? Ho sento molt, el gos no es meu.

Com per fotre’m enlaire la meva afirmació el gos va saltar als meus braços i allà va restar quiet.

-Ah, no?  -Va cridar el noi, i va començar a caminar cap a mi, vaig entreveure que portava una cosa a les mans, deu del cel! Portava una navalla!

Sense saber molt be que fer vaig començar a caminar endarrere com els crancs, de cop el noi va començar a corre cap a mi i jo vaig arrancar a corre direcció cap a la noia de la moto que encara era allà parada però sense baixar de la moto –puja ràpid- em va dir, i jo sense deixar anar el petit gos (que semblava ja amic meu) vaig pujar al darrere, la noia va arrancar com una exhalació i vam començar a fer camí, el gos, la noia del cabells llargs i jo. Es sentien els crits del noi encara que no s’entenia res, semblava molt i molt enfadat.

-Gràcies –em va dir la noia-

--De res

-La moto no es meva, es d’aquell desgraciat, l’he conegut avui a la discoteque i m’ha dit porta-la tu, quan portàvem una estona m’ha amenaçat amb la navalla i ves a saber on volia portar-me i que volia fer-me.

--De fet ha estat sense voler, a mes el gos no es meu.

-Gràcies igualment, si no hagués estat per tu...el gos no es teu?

--No, l’he trobat, o ell m’ha trobat a mi, no se com dir-ho.

-Farem una mica mes de camí si et sembla per allunyar-nos i deixaré la moto a algun lloc, ja se, anirem pel pont que travessa el riu, desprès ja tornaré caminant a casa i tu també es clar, a no ser que et vulguis emportà la moto.

--No,no, deixem-la on tu vulguis, ja estic acostumat a caminar no em fa res.

I de cop i volta, sense que ningú ho hagués demanat, va començar a caure un xàfec que ja li agradaria al diluvi universal, la noia va reduir una mica la velocitat i ja érem a prop del pont.

-Per cert, em dic Isabel, i tu?

--Jo Hans.

Quan ja havíem passat mig pont el gos va començar a posar-se nerviós i moure’s molt

--Afluixa Isabel si us plau, que no se que li passa a aquest, està neguitós...

Varem acabar anant molt a poc a poc, jo aguantant el gos com podia, de cop va fer com si volgués saltar, -Paaara!!!- Vaig cridar i la Isabel es va aturar en sec.

-Be, deixarem la moto aquí i seguirem caminant.

Al baixar de la moto el gos va sortir corrent cap a el lateral del pont, bordant molt i al mirar cap a el lloc a on anava vaig veure un ombra sospitosa sobre la barana

--Corre Isabel vine, ajuda’m

A la barana enfilat hi havia un home mirant direcció el riu i semblava evident que volia saltar, el gos es va aturar sota a bordar, l’home es va girar a mirar-lo i jo vaig aprofitar des de l’altre costat per agafar-li les cames i tirar-lo a terra.

--Home de Deu, que volia fer...

L’home sense dir paraula va ajupir el cap i començar a amanyagar el gos.

-Vingui amb nosaltres si us plau –li va dir l’ Isabel-

Tots xops per la intensa pluja, el gos, l’ Isabel, l’home del pont i jo, varem començar a caminar, sense creuar paraula, de tant en tant ens miràvem, les gotes queien pel rostre de tots tres com llàgrimes d’una nit fosca i plujosa  que segur volíem oblidar, el gos ja no tenia rinxols, el pel li quedava costat a costat com si fos un abric de llana molla.

L’home del pont, segur que pensant que devia alguna explicació, ens volia fer cinc cèntims del motiu pel qual ell volia nedar amb els peixos aquella nit de primavera.

-Em dic Rafel, no em jutgeu pel que anava a fer avui, la situació s’ha descontrolat i m’he trobat perdut, ara veig que hauré de solucionar els meus problemes d’altre manera.

--Rafel, no cal que ens expliqui res, està be i es el que compte.

-Gràcies...

--Si voleu veniu a casa i us deixaré roba seca i farem cafè o xocolata calenta per treure’ns aquesta sensació de fred i oblidar les males sensacions d’aquesta nit.

L’ Isabel i en Rafel van assentir amb el cap com qui no te voluntat per fer res mes que el que li diguin.

Érem ja al menjador de casa, canviats, secs, i gaudint d’una xocolata calenta quan es va obrir la porta i la meva dona ens va mirar  a tots obrint els ulls d’una forma totalment còmica. En Rafel portava una bata meva i jeia al sofà amb naturalitat, l’ Isabel amb un pijama de la meva dona que portava un dibuix de tres ossets menjant sopa, feia manyagues al gos mentre jo el tenia sobre la falda, jo portava  un xandall vell que feia servir els diumenges per estar per casa.

La Carme –la meva dona- que tenia una paciència de santa, va seure a una cadira, va girar el cap a un costat i l’altre i em va dir:

-Hans posa’m xocolata si us plau, i quan puguis explica’m que es tot això.

--Be...es que no podia dormir...

Val a dir que el gos mai mes es va separar de mi, i l’ Isabel i en Rafel, be, ells van seguir amb la seva vida i jo mai mes vaig sortir a la matinada encara que no tingues son.

 

CASA MEVA

2014-01-13 20:45

En Francesc va entrar al banc, no sabia com aniria però per si de cas anava mentalitzat del pitjor, amb la carta a la ma va dir-li a la noia de la taula de la dreta que venia a veure el director.

La noia el va fer seure a esperar i desprès de cinc minuts li va dir que ja podia passar al despatx.

En Francesc , amb la carta doblegada a la ma dreta i el cor rebregat dintre seu va entrar al despatx del director el Sr. Hernández.

-Bon dia senyor Francesc, segui, segui...feia molt de temps que no ens veiem.

--Bon dia senyor Hernández,  no ens havíem vist des de que vaig demanar l’hipoteca de la casa, de fet es l’únic cop que ens hem vist, precisament d’això venia a parlar-li, miri he rebut aquesta carta.

En Francesc tremolos li va deixar la carta al cim de la taula, fent amb les mans com si vulgues planxar-la.

El director la va agafar i amb un posat curiós es va posar les ulleres, i va deixar anar un avia’m...

--Es que, senyor Hernández aquí diu que si no pago aquest mes el rebut d’aquí a quatre setmanes ens faran fora de la casa!

-Si,doncs ja ho veig...també diu que vostè fa mes de sis mesos que no paga l’hipoteca, son molts mesos aquests.

--No es perquè no vulgui senyor director, es que el subsidi de l’atur ja s’ha acabat, la meva dona no treballa i jo no trobo res, ja veu vostè com està tot i un Home de la meva edat no cal que s’hi escarrassi gaire que es pràcticament impossible de trobar res , i no es pensi ,que no paro de buscar.

-Ja l’entenc ja, però escolti’m senyor Francesc, jo poca cosa puc fer amb això, aquesta carta ve directament de la central o sigui que des d’aquí no es pot fer res, per molt director que jo sigui, be ni des de cap lloc, abans de fer aquest tipus de cartes ja ho mirant tot i cregui’m no val la pena que vagi enlloc, perdrà el temps.

--Però no tenim on anar jo i la meva família, que farem sense casa, hem estat molts anys pagant, això no conta?

-Em sap greu però no el puc ajudar...que es aquest soroll?

Els van arribar uns crits de fora del despatx que van interrompre la conversa, el director es va aixecar de la cadira per sortir i en Francesc va sortir tot darrere.

En mig del banc hi havia un Home amb una caputxa negre i una mena de bufanda a ran de nas que no li deixava veure la cara, a la ma tenia una pistola i a l’altre ma una bossa que li donava a la noia de la caixa i li deia: -Posa tots els diners a dins-

Totes les altres persones eren estirades a terra per ordre del lladre.

La noia ja havia emplenat tota la bossa quan el lladre els va veure sortir del despatx, -A terra!- va cridar mentre agafava la bossa ràpidament.

El director es va estirar ràpid a terra i en Francesc va donar un pas endavant, el lladre el va encanonar i va estirar una mica mes el braç, en Francesc no sap ni com li va tirar una coça que va fer que la pistola sortís enlaire, i amb l’arma de foc volant el lladre va començar a corre com un boig, en Francesc va atrapar la pistola abans de que caigués a terra i llavors el director va començar a cridar:dispari, dispari!! mentre s’aixecava i pitxava el boto de l’alarma.

En Francesc que l’única arma que havia tingut a les mans era el fusell de la mili va sortir a córrer darrera el lladre i un cop a la porta del banc i veient el lladre que s’escapolia va atrevir-se a disparar, encara que la tremolor que tenia i la por de fer mal a algú el va portar a fer un tret enlaire, tan amunt que li va donar a l’alarma que tenia el suport al cim de la porta, al moment va deixar de sonar i pel que semblava devia restar inutilitzada així que ningú devia saber lo del robatori.

--Senyor Hernández truqui a la policia, hem penso que m’he carregat el sistema d’alarma.

-S’ha escapat, precisament avui que es el dia que ens porta la recaptació el Super del final del carrer i la noia ho estava preparant, be per això tenim els Seguros.

--Miri ho sento, no soc cap pistoler jo...

-No, no, prou ha fet enfrontant-se  a aquest lladregot, no es preocupi, i referen a la nostra conversa d’abans, entengui que ara no podem continuar-la, de tota manera no puc fer res per vostè, nomes li dono un consell, recorri a la família, si pot reunir dos mensualitats ho aturarà tot uns sis mesos mes.

--Doncs gràcies, miraré de fer-ho.

-Em dona la pistola, si us plau, ara quan vingui la policia li haurem de donar, a mes s’hi haurà d’esperar vostè ja que faran preguntes a tothom suposo per poder identificar al lladre, no es preocupi jo ja els hi explicaré la seva bona actuació.

En el moment que en Francesc li donava la pistola al director, durant un petita fracció de segon el director va quedar directament encanonat per en Francesc i a aquest moltes coses li varen passar pel cap, mirant al director als ulls i apuntant-lo amb la pistola li va dir:

--Director...sap una cosa...

-Que? – li va respondre el director Hernández mentre una gota de suor li queia lentament pel nas.

--Em sap greu haver-li trencat l’aparell de l’alarma, tingui.

-No es preocupi –Li va dir el director mentre li agafava la pistola- i perdoni que li digui però les armes es solen donar al reves, agafant-les pel canó.

--Ah! Es que no tinc costum, ja m’he entén.

-Si,si es clar.

En això ja varen escoltar les sirenes de la policia que ja arribava.

 

Varen passar dues setmanes i en Francesc va tornar a entrar al banc, aquest cop amb un somriure al llavis.

Tots els empleats del banc el varen aplaudir quan el van veure entrar, i el van acompanyar al despatx del director.

--Senyor Hernández al final entre germans i tiets, he pogut reunir les dues mensualitats.

-D’acord, me’n alegro, ara mateix dono ordres d’aturar el seu procés de desnonament, i li torno a agrair la seva heroica actuació de l’altre dia.

--Em va sortir així, no se ni com em vaig atrevir.

En Francesc va sortir del banc satisfet, va anar directament a un bar proper on havia quedat amb un amic, que ja l’estava esperant a les taules de fora.

--Bon dia amic meu.

-Ja ho has pagat?

--Si de moment ho han aturat, però amb el que varem fer l’altre dia tenim per pagar uns quants anys mes de mensualitats, tu també hi has anat?

-Si vaig anar-hi ahir, per cert molt bona idea de trencar l’aparell de l’alarma.

--Ho vaig veure clar abans d’entrar.

-No  tornarem a fer-ho, oi?

--No amic, tu has salvat la teva casa i jo la meva, amb això ens podem donar per satisfets.

 

LA LLUNA D'EN MARCEL

2014-01-02 19:49

En Marcel vivia sol, sempre ho havia volgut així, mai s’havia vist a ell mateix compartint amb un altre persona la seva vida, no per res en especial es perquè a ell li agradava fer les seves coses i que ningú li digués mai que havia o no havia de fer. Evidentment no tenia fills tampoc, ni cap relació diguéssim sentimentalment important.

Per això quan va veure aquella informació va pensar que ell seria un bon candidat, va trucar per concertar una entrevista i li varen donar hora a l’endemà mateix.

Va arribar puntualment a les 10.00 com havien quedat a la oficina del govern a la que l’havien citat per l’entrevista.

--Bon dia Sr. Marcel.

-Bon dia tingui .

--Si li sembla li faré cinc cèntims del projecte.

-Per això he vingut, doni’m tota la informació y jo podré decidir si em presento voluntari.

--Miri Sr. Marcel, ja sap vostè com tothom que aquest planeta te data de caducitat, l’hem fet malbé molts segles i ja ha arribat quasi al seu punt màxim de autoregulació climàtica, en uns quants anys començaran a passar uns canvis dràstics que no sabem gaire be a on ens portaran.

Per aquest motiu hem engegat totes les nacions aquest projecte que consisteix en el següent:

Al nostre satèl·lit natural la Lluna ja tenim la primera ciutat creada per poder viure persones, el que ens cal es uns quants voluntaris per estar-s’hi uns mesos de proba per poder comprovar realment com s’hi viu allà dalt, aquí es on entra vostè i uns quants voluntaris valents mes que han contactat amb els seus respectius governs.

-Que m’hi trobaré allà dalt?

--Trobarà la ciutat mes moderna d’aquest segle XXII, completament equipada amb tot el que es pugui desitjar, tenim un espai d’hortes per cultivar el que es vulgui amb una tecnologia de Sol artificial que ningú pot notar la diferencia amb el de veritat, també hi ha boscos i platges, grans extensions per fer esport, muntanyes artificials aprofitant les irregularitats del terreny aquí, granges on criem els animals per menjar, fins i tot tenim un camp de futbol amb aforament per vuitanta mil espectadors, a veure un paradís Sr.Marcel, també hi ha rius, fonts i uns pisos perfectament equipats per que tots vostès puguin trobar-se a gust i sentir-se a casa seu. Vostès no s’hauran de preocupar de res, serà com viure de vacances, passar-ho be, i donar aquest primer pas que servirà perquè desprès de vostès molts altres s’estableixin allà.

Evidentment a part de totes les zones naturals, la ciutat està dissenyada per gaudir al màxim del seu temps lliure, no seran gaire gent de moment, però s’ho poden passar molt be, li puc assegurar que actualment cap ciutat del mon es pot comparar amb la gran ciutat que hem construït.

-Be sembla que m’ho posa fàcil, doncs digui’m quant m’embarco? O com es digui.

--D’aquí dues setmanes, tots els escollits podran pujar al viatge mes al·lucinant que hagin fet mai, i desprès anirem canviant impressions amb tots per veure que tal els hi va i si podem millorar alguna cosa, a i no cal roba d’abric em fet un microclima, allà sempre es primavera.

El temps va passar i els mil cinc-cents voluntaris ja feia dos mesos que vivien a la nostre Lluna.

De tots els mil cinc-cents només hi havia un que volgués tornar, el Sr. Marcel.

L’alt comandament content per l’experiment però contrariat per que una de les persones volgués tornar  va establir comunicació amb ell.

--Sr.Marcel, ens ha arribat el seu descontent per viure allà dalt i ens comuniquen que vol tornar a la Terra, si torna ha de saber que perdrà tots el privilegis que tenia a la Lluna i s’haurà de quedar aquí a baix, i evidentment tornar a treballar per guanyar-se la vida.

-Si en soc conscient.

--No s’ho vol repensar, hi ha alguna cosa que li desagrada que li puguem millorar.

No era gaire aconsellable pel projecte que ningú volgués tornar tot i la vida fàcil que portaven a la Lluna, això generaria dubtes a la gent en general.

-La cosa que em fa tornar vostès no la poden solucionar, per molt que vulguin.

--I doncs? Que es això que li farà deixar una vida fàcil i segura per tornar a l’ inseguretat que patim?  Li asseguro que patirem aquí cada cop mes quan comencin els canvis climàtics que els científics donen  per segur i cada cop s’acceleren mes.

-Ho sento pel projecte, però no pot ser d’un altre manera, en manca una cosa aquí i ningú crec que la pugui proporcionar.

--Podem portar o fer el que calgui li asseguro.

-Això no, li ho explico, jo quan vivia a la Terra cada vespre sortia al meu balconet, amb una cervesa freda i un cigarret, llavors seia una estona tranquil, i en pau amb mi mateix contemplava la Lluna, cada dia la mirava i això per mi era la millor de les coses del dia, no es el mateix veure-la de tant a la vora, li puc assegurar, no es el mateix.

--Demà mateix vindrà un transport a buscar-lo Sr. Marcel.

 

SILENCI

2013-12-27 11:06

Sabem tots que es el silenci, però el valorem verdaderament com alguna cosa valuosa?

No ho crec sincerament, hi ha moltes persones que no el saben valorar com cal.

En el silenci es poden trobar moltes coses positives, moltes respostes es descobreixen en el mes absolut silenci, també s’ha de dir que moltes preguntes també apareixen en el mes absolut silenci.

Hi ha el silenci auditiu que es en el que cap so del exterior d’un mateix s’escolta, desprès està el silenci total que es aquell en el que res de fora s’escolta i interiorment també des de la ment es guarda silenci, aquest es el que ens donarà l’absència total de soroll, interferències i una sensació de pau total, ja que res ens destorbarà del nostre recolliment.

Si que es difícil el silenci interior, perquè deixar la ment totalment en blanc es una cosa que costa bastant de aconseguir, però es pot fer amb entrenament i perseverança.

En la vida quotidiana, hi ha molts moments en els que s’haurien de respectar els silencis i saber llegir-los, encara que a moltes persones se’ls escapa això.

Hi ha tants moments en els que fora tant bo respectar un silenci creat en un moment en el que l’absència de so seria el millor amic d’una conversa, sembla un contrasentit però no ho es.

Tenim en compte que trencar el silenci per segons quines coses es diuen, es millor no fer-ho, a mes si no es sap que dir es millor segurament no dir res, i així no emplenar el so amb coses sense substancia.

Tampoc vull dir que tot el que diem ha de ser transcendental, hi ha moments de tot es clar.

Hi ha excepció a la meva manera de veure que son els sons de la natura, si tu estàs en silenci interior i exterior i el que s'escolta son sons de la natura (riu, ocells, mar...), per mi es considerat també silenci perquè els sons de vida sempre son benvinguts i no destorben la nostra concentració, al contrari ajuden.

Be, arribat a aquest punt, ja sabeu que dic sempre, si us ha servit d’alguna cosa això que heu llegit, doncs perfecte, i si no doncs a oblidar-ho.

Fins aviat, si us plau silenci....

EL LLOC

2013-12-18 20:28

La Laura es va alegrar molt de trobar aquella font, tenia set i feia mes de tres hores que anava sobre la bicicleta sense parar, feia calor, la primavera aquell mes de Maig estava mostrat totes les seves millors armes, va parar i va emplenar les ampolles d’aigua que portava dins les motxilles que portava lligades a la part del darrera de la bicicleta.

Va seure en un roc proper a la font i mentre escoltava el rajolinet d’aigua fresca i pura que no parava de brollar contenta de poder trobar un lloc on mostrar-se neta i transparenta després de relliscar entre les roques, plantes i herbes de la muntanya.

Va desembolicar un paper de diari que li havien donat en la última casa que havia dormit en un poble proper, hi  havia un rossego de pa i un tall generós de formatge de cabra, la senyora li havia donat al mateix temps que li feia una abraçada i li deia “vigila molt, una noia sola per aquests mons” i desprès també li va donar una mica de diners pregant-li que els agafés que li farien mes servei a ella que no pas en un calaix guardats.

Mentre feia un mos amb el dinar sorpresa del paper de diari va veure el camí, un camí amb molta pujada i corbes que es perdien en l’altitud de la muntanya. A ella no li feien por les pujades així que va decidir que quan descanses aniria per aquell camí, desprès de menjar va fer una petita becaina al costat mateix de la font, sentir rajar l’aigua era molt relaxant...

Quan el sol semblava que ja no escalfava tant va començar a pujar pel camí, a fi de comptes tant li feia un camí que un altre no tenia cap destí establert.

Quan era a mitja alçada de la muntanya li va semblar veure fum molt mes amunt, al final potser dormiria en un llit avui, encara que dubtava que en aquest lloc amagat del mon hi hagués gaire res .

Va baixar de la bicicleta i va continuar a peu agafant amb les dues mans el manillar, ja que aquella pujada s’enfilava de valent, desprès de molta estona ho va veure, si, realment hi havia alguna cosa allà dalt, tres cabanes de fusta es veien davant seu, es va alegrar, havia pensat que potser avui hauria de dormir al ras.

Continuava caminant  endavant mentre es fixava en les cabanes, realment eren iguals las tres? Al menys ho semblaven, no sabia veure mes diferencies que el color de la fusta, tot lo altre era exactament igual, al menys de lluny. Ara que era mes a prop ja va veure de on  sortia el fum, hi havia una petita foguera al voltant de la qual hi havia tres homes asseguts en un tronc vell i semblava que cuinaven alguna cosa en una cassola de fang.

S’hi va apropar mes fins que va quedar a pocs metres del homes:

-Hola  -va dir-

Els homes no van parar gaire atenció, però el mes vell li va senyals amb la ma perquè s’apropés i amb l’altre ma anava fent uns copets al tronc com volent dir seu, seu.

La Laura va deixar la bicicleta a terra i va seure i  tornar a dir:

-Hola

I va afegir:

-Em dic Laura.

Ara va veure que era el que cuinaven, semblava com una mena de sopa de verdures i al costat tenien una safata de fang amb una cosa que semblava pollastre cuinat o alguna cosa semblant, tot feia una olor excel·lent i ella tenia molta gana.

Observant els tres homes mes de la vora va veure que el que la havia convidat a seure era el mes vell, desprès hi havia un de grassonet i baixet i l’altre prim i bastant alt, tots tres semblaven està molt a gust i tranquils.

El mes vell va dir-li:

--Pots menjar amb nosaltres si vols, i desprès com que es tard si vols també pots quedar-te a dormir, tenim lloc de sobres ja veus que tenim tres cabanes.

-Dons si moltes gràcies, tinc gana i la veritat es que no sabia a on dormiria avui, així que acceptaré la seva invitació, li agraeixo molt la seva hospitalitat de veritat.

--No et preocupis, tothom es benvingut aquí dalt d’aquesta muntanya, per cert  com hi has arribat aquí, o buscaves alguna cosa en particular?

-No miri, he parat allà baix a la font a menjar una mica i reposar i he vist el camí i he pensat perquè no... i he començat a pujar, de fet no tinc cap rumb fixat volto i res mes, fa molts anys que ho faig, jo i la meva bicicleta fa molts anys que fem voltes, vaig començar amb vint-i-dos anys i ja fa deu anys que el meu domicili canvia quasi cada dia.

El vell savi la va mirar amb el qui te el do de saber quan pot ajudar a algú una bona conversa.

--Es molt preguntar perquè d’aquesta vida de fer tantes voltes, o es per gust de viatjar?

-Be, senyor...

--No, no busquis noms, aquí no en tenim d’això, convivim sense noms ni condicions, només perquè ens agrada estar aquí, jo vaig estar molts anys sol en aquesta muntanya, i ara aquests dos amics viuen també en aquest lloc, van venir un dia i van decidir quedar-se.

-D’acord, sense noms, doncs miri ja fa molts anys, deu com li he dit abans, vaig començar a voltar pel mon amb la meva bicicleta, vaig de poble en poble, de ciutat en ciutat, treballo a canvi de menjar, a vegades a canvi d’un lloc on dormir i de tant en tant a canvi de diners, que encara que no m’interessen molt t’ajuden a poder menjar o dormir en un bon lloc. El motiu del meu llarg viatge es que un bon dia em vaig adonar que no trobava el meu lloc al mon ni a la vida, i així he passat molts anys i encara no he trobat el lloc on jo digui aquí es on m’hi trobo be.

--Molt be, ho entenc, ara donem-se les mans si us plau un moment i tanquem els ulls.

La Laura va fer cas al que el vell savi li va dir i va donar-li la ma en ell i l’altre al senyor mes grassonet que tenia al costat, així tots quatre van fer una cadena i van restar en silenci una bona estona.

Al cap de poc de agafar-se les mans, la Laura va tenir una sensació profunda de pau i benestar, desprès unes imatges van començar a aparèixer en la seva ment:

En una barca estaven ella i el senyor vell, eren al mig d’un llac ple de peixos que es veien per tot arreu, de sobte un peix va saltar a sobre de la barca i ella el va agafar, només tocar-lo el seus ulls veieren tot el que veia el peix, i llavors el peix va anar a l’aigua. Semblava que ella estigués a dins el peix sentia l’aigua agradable, sentia com jugava amb els corrents, veia tot sota l’aigua amb una claredat indescriptible i es sentia be, molt be, no pensava en res només nedava i nedava, al cap d’una estona el peix va saltar dins la barca a sobre de la Laura i ella va tornar a veure amb els seus ulls, va mirar el senyor vell i li explica la seva experiència, el la va mirar somrient i va dir, -Ara ja podem sopar-, al mateix moment la Laura va obrir els ulls, sense dir res mes es deixaren les mans i començaren a menjar.

Desprès del sopar, el vell savi va portar un licor artesà que només ell sabia fer, els altres dos homes es van posar molt contents, així que la Laura va deduir que només el bevien de tant en tant.

El vell savi va començar a parlar:

--Tu busques un lloc al mon i a la vida, has fet molts viatges buscant aquest lloc, tu creus que aquest es el meu lloc? Primer el teu interior ha d’estar net i en pau, quan la pau t’envaeixi i estiguis en bona sintonia amb tu mateixa i l’univers, qualsevol lloc es el teu, així com has vist i sentit el peix com es trobava be i a gust, tu et pots trobar també be i a gust, però primer cerca la pau interior, cerca l’equilibri intern i l’harmonia amb tot el que t’envolta, creus tu que aquell peix no es sentiria be a qualsevol llac?

Varen beure el licor que el vell va portar i així mirant el foc en silenci, van estar molta estona, fins que va arribar l’hora d’anar a dormir, el vell li va indicar on era el seu llit.

La Laura es va llevar aviat, amb els primers raigs del Sol, el vell savi però ja era a fora feia estona, estava tallant unes fustes, va para un moment i mirar la Laura i li va dir:

--Els teus ulls ahir van veure amb ulls de peix, vas comprendre el que vas veure?

-Si senyor, ho he entès, crec que mai la meva ment ha estat tant clara, vostè creu que hem podrien ajudar a...

El vell savi li a fer un gest inequívoc amb  el dit posat davant dels llavis:

--Aquesta fusta que estic tallant es per la teva futura cabana, no pateixis la farem entre tots quatre.

-Gràcies, per ensenyar-me que el meu lloc es a on jo hi sigui.

<< 1 | 2 | 3 | 4 | 5 >>