DINS O FORA

2015-01-17 18:21

Des de petit havia tingut problemes derivats del seu comportament, trencadissa de propietats privades, petits furts amb els amics, amenaces i coaccions a altres nens que li van suposar l’expulsió temporal de l’escola, tot i que tornava de tant en tant fins que l’expulsaven de nou.

No sabia ben bé perquè ho feia, el que si sabia és que no sabia com no fer-ho, el seu caràcter fort  i la seva voluntat de fer sempre la seva no ajudaven gaire.

El seu pare va morir molt jove, ell gairebé ni se’n recorda d`ell, i la seva mare deia que sempre tenia molta feina amb les visites que casualment sempre eren homes, quan va ser més gran va descobrir de que treballava realment la seva mare i que ho feia per pagar-se una addicció molt cara de la qual no podia sortir, tot això condicionava que la seva infantessa la passés al carrer, on , es clar, no podia aprendre res de bo.

A mida que es va anar fent gran les seves accions també creixien, fet que va fer que passés per uns quants reformatoris quan era adolescent, del que es va escapar de tots fins que el tornava a enxampar la policia del barri fent alguna de les seves, tots el coneixien i sempre li deien el mateix:

-Acabaràs malament Ricardo, hauries de buscar-te una feina i deixar-te de robar.

Cosa evidentment de la que ell no feia ni cas.

Al arribar a la majoria d’edat tot  el seu sistema de vida havia evolucionat cap a robar quan més millor i amb una banda de la que es va fer cap de seguida pel seu caràcter dominant i lluitador, no feia mal a ningú però, al menys físicament, era un lladre això si però no es considerava una mala persona, pot semblar un contrasentit però ell ho veia així.

Va començar a sovintejar les presons , primer sis mesos, després dos anys i al tercer cop en un atrac a un banc on per accident i per culpa d’un dels seus companys varen morir tres persones –el vigilant, un client i el propi company-  va quedar per sempre més privat de llibertat dins una presó.

Era l’any 1972 quan va entrar per no sortir mai més, o al menys això li varen dir, tenia vint-i-cinc anys i cap futur que no fos tancat dins aquelles parets.

Poc a poc se’n va anar fent d’aquell lloc casa seva, molts entraven i sortien, i pocs com ell es quedaven per sempre més, gràcies al seu caràcter lluitador i essent com era una persona que mai tenia por de res, es va anar guanyant el respecte de tots els que per força convivien junts en aquell lloc, fins i tot del funcionaris i mandataris de la presó.

Els anys varen anar transcorrin tranquil·lament, en aquell lloc no es podia tenir presa de res, i ell va anar fent una vida plàcida i pausada, sense cap més interès que en seguir les seves rutines diàries. En el fons pensava que estava millor allà dins que a fora, on segur hagués continuat fent de les seves i segurament hagués tingut un mal final qualsevol dia.

Així que es va acostumar a viure d’aquella manera, li deien l’avi Ricardo, i no hi havia ningú, fins i tot ara que era ja gran, que s’atrevís ni a estossegar  al seu costat sense permís, era un líder, llàstima que a la vida va triar el camí equivocat.

Aquell més de Setembre, el més plujós dels últims cinquanta anys deien, li van donar el disgust de la seva vida.

El director de la presó li va enviar els guardes a buscar-lo i per portar-lo a parlar amb ell, un cop al seu despatx el va mirar amb cara somrient i li va dir:

-Segui Sr. Ricardo, tinc una molt bona noticia per vostè.

--Vostè dirà Joan...

-Han revisat el seu expedient, les lleis canvien, vostè va entrar  aquí en una dictadura i ara tot es diferent, bé el cas és que demà serà vostè un home lliure, podrà marxar i continuar amb la seva vida.

Allò va ser com li l’haguessin tirat d’un tren en marxa, els ulls se li van humitejar i les mans li tremolaven, tampoc  la veu no semblava la seva, segura i forta, ara era entretallada i fluixeta.

--Marxar...a on Joan? Aquesta es la meva casa.

-No Sr. Ricardo, vostè tenia un deute que pagar amb la societat i ja ho ha fet amb escreix, eren altres èpoques quan va entrar aquí, els judicis no tenien les garanties d’avui en dia, de segur que no hagués estat tant de temps si s’hagués fet el judici  avui , Sr. Ricardo m’he estat mirant el seu expedient coma per coma, si ni tant sols els va matar vostè aquells dos homes va ser el seu company, el seu empresonament de per vida segur que va ser alguna medalla per algú que necessitava un ascens.

--Mai he fet mal a ningú, a part de robar-los es clar, això no ho puc negar. Però no vull marxar, no tinc res fora d’aquestes parets, la meva mare va morir fa molt, cap família m’espera i els amics els tinc tots aquí dins, aquest es el meu mon.

-Sr. Ricardo és la llibertat el que li estic oferint, d’aquí uns dies ho veurà diferent. Miri la Generalitat li ha posat un apartament per vostè, a més com consta a com a jubilat tindrà una paga mensual petita com tothom però li permetrà viure.

--Que he fet de dolent perquè em facin fora?

-Res, no és un càstig, és un premi a la seva bona conducta i és just que vostè marxi ja i sigui lliure. Demà a les 10 del matí, després de l’esmorzar , un taxi el portarà al seu nou apartament que està en el mateix barri on vivia vostè abans d’entrar aquí. Li desitjo el millor per la seva nova vida i cregui’m que jo també el trobaré a faltar.

L’endemà a les 10 del matí uns aplaudiments de respecte i amistat varen ressonar dins la presó, més d’un pres plorava de pena al acomiadar a l’avi Ricardo tota una institució dins aquell lloc.

En Ricardo va arribar al seu antic barri amb l’adreça a la mà i la clau de l’apartament amb un altre. Res semblava allò en el lloc on va viure ell anys enrere, una munió de cotxes anava i venia sense parar, on hi havia abans edificis de dos o tres plantes ara uns monstres que tapaven el cel i el sol ocupaven tots els carrers, ni rastre d’aquells veïns que tenien les gallines al pati, ni el pastor que portava els ramats a pastar pels descampats de les afores, no hi havia afores, tot estava junt, massa junt. Tothom corria, ningú el saludava com antigament al pas pels carrers, va seure aclaparat en una terrassa d’un bar, tothom al seu voltant mirava els telèfons mòbils (ja els havia vist a la televisió de la presó) i ni tant sols aixecaven la vista, i els que no, només feien que tocar unes planxes fines d’una mena de televisors petits d’un pam mes o menys, passaven el dit com si traguessin alguna cosa enganxada del damunt.

Aquells que un dia varen ser els seus carrers, ara li eren estranys i totalment aliens, va pujar al apartament assignat i va observar la buidor d’aquelles quatre parets, tants anys amb tanta gent al voltant coneguda i ara per primer cop en quaranta anys dormiria sol en una habitació.

Ningú l’avisaria per sopar, ningú li faria bromes abans de dormir, i ningú el despertaria pel matí com sempre feia el seu company de cel·la.

Al matí seguia trist, aquell no era el seu mon i sabia el que havia de fer. Va entrar en una botiga del carrer on dins només despatxaven xinesos, dins hi tenien de tot, va preguntar-li al dependent de darrere el taulell si tenia el que volia i li ho va ensenyar i ho varen provar, va ser el primer cop a la seva vida que pagava per una cosa que volia i va marxar amb la seva pistola de petards  imitació d’una de veritat, que li va semblar força barata, encara que no entenia massa aquells maleïts euros i que representaven en pessetes.

Es va dirigir a un banc del carrer central del barri, casualment seguia allà, el nom era un altre però l’edifici estava allà encara –aquests si que son lladres i no jo – va pensar mentre entrava al banc.

No hi havia cap guarda ni res, semblava que s’havia tornat confiada la gent, va cridar mentre ensenyava la pistola:

-Tothom a terra, això és un robatori, qui ningú es mogui!

Tota la gent va obeir a l’instant.

-Esperi  -va cridar- vostè pot marxar amb la criatura –li va dir a una senyora jove que anava amb un cotxet de nen petit.

Després que marxes la senyora es va posar a la porta i va fer un parell de trets amb la pistola de petards que estava tant ben feta que fins i tot els petards sonaven com trets de debò.

-Vagi posant tots el diners en una bossa –va dir dirigint-se al caixer-

--Hi ha molt poc –va respondre ell-  tot va directament a la caixa de seguretat i queda automàticament tancada.

-Tant li fa, el que sigui.

--I quina bossa? No en tinc pas cap jo.

Una senyora que era al terra ajupida li va dir:

--Vol que li doni una jo que faig servir per anar a comprar? Es molt practica es plega i així la pot fer servir per un altre dia.

-Està bé –va respondre en Ricardo – doni-li

En tot això ja es varen sentir les primeres sirenes arribar a la porta del banc, la policia semblava que havia guanyat en rapidesa aquests anys.

En Ricardo es va esperar a veure més policia a fora, al cap de trenta minuts vuit cotxes de policia apuntant amb les seves armes a la porta del banc ja li van semblar suficients.

Va agafar la bossa dels diners i li va donar a la senyora que li havia deixat.

-Tingui senyora, allà on vaig no em caldrà, no deixi que li ho robin aquests lladres amb corbata.

Fet això va obrir la porta de sortida del banc i un cop a fora amb la pistola aixecada va començar a disparar aquells petards apuntant cap a on eren els policies.

-Tiri l’arma –li cridaven els policies-

Ell seguia disparant...

Una pluja de trets va caure sobre ell i el primer policia que va arribar al seu costat diu que li va sentir dir abans de morir dessagnat:

-Aquesta vida aquí fora si que és una presó per mi.