EL LLOC

2013-12-18 20:28

La Laura es va alegrar molt de trobar aquella font, tenia set i feia mes de tres hores que anava sobre la bicicleta sense parar, feia calor, la primavera aquell mes de Maig estava mostrat totes les seves millors armes, va parar i va emplenar les ampolles d’aigua que portava dins les motxilles que portava lligades a la part del darrera de la bicicleta.

Va seure en un roc proper a la font i mentre escoltava el rajolinet d’aigua fresca i pura que no parava de brollar contenta de poder trobar un lloc on mostrar-se neta i transparenta després de relliscar entre les roques, plantes i herbes de la muntanya.

Va desembolicar un paper de diari que li havien donat en la última casa que havia dormit en un poble proper, hi  havia un rossego de pa i un tall generós de formatge de cabra, la senyora li havia donat al mateix temps que li feia una abraçada i li deia “vigila molt, una noia sola per aquests mons” i desprès també li va donar una mica de diners pregant-li que els agafés que li farien mes servei a ella que no pas en un calaix guardats.

Mentre feia un mos amb el dinar sorpresa del paper de diari va veure el camí, un camí amb molta pujada i corbes que es perdien en l’altitud de la muntanya. A ella no li feien por les pujades així que va decidir que quan descanses aniria per aquell camí, desprès de menjar va fer una petita becaina al costat mateix de la font, sentir rajar l’aigua era molt relaxant...

Quan el sol semblava que ja no escalfava tant va començar a pujar pel camí, a fi de comptes tant li feia un camí que un altre no tenia cap destí establert.

Quan era a mitja alçada de la muntanya li va semblar veure fum molt mes amunt, al final potser dormiria en un llit avui, encara que dubtava que en aquest lloc amagat del mon hi hagués gaire res .

Va baixar de la bicicleta i va continuar a peu agafant amb les dues mans el manillar, ja que aquella pujada s’enfilava de valent, desprès de molta estona ho va veure, si, realment hi havia alguna cosa allà dalt, tres cabanes de fusta es veien davant seu, es va alegrar, havia pensat que potser avui hauria de dormir al ras.

Continuava caminant  endavant mentre es fixava en les cabanes, realment eren iguals las tres? Al menys ho semblaven, no sabia veure mes diferencies que el color de la fusta, tot lo altre era exactament igual, al menys de lluny. Ara que era mes a prop ja va veure de on  sortia el fum, hi havia una petita foguera al voltant de la qual hi havia tres homes asseguts en un tronc vell i semblava que cuinaven alguna cosa en una cassola de fang.

S’hi va apropar mes fins que va quedar a pocs metres del homes:

-Hola  -va dir-

Els homes no van parar gaire atenció, però el mes vell li va senyals amb la ma perquè s’apropés i amb l’altre ma anava fent uns copets al tronc com volent dir seu, seu.

La Laura va deixar la bicicleta a terra i va seure i  tornar a dir:

-Hola

I va afegir:

-Em dic Laura.

Ara va veure que era el que cuinaven, semblava com una mena de sopa de verdures i al costat tenien una safata de fang amb una cosa que semblava pollastre cuinat o alguna cosa semblant, tot feia una olor excel·lent i ella tenia molta gana.

Observant els tres homes mes de la vora va veure que el que la havia convidat a seure era el mes vell, desprès hi havia un de grassonet i baixet i l’altre prim i bastant alt, tots tres semblaven està molt a gust i tranquils.

El mes vell va dir-li:

--Pots menjar amb nosaltres si vols, i desprès com que es tard si vols també pots quedar-te a dormir, tenim lloc de sobres ja veus que tenim tres cabanes.

-Dons si moltes gràcies, tinc gana i la veritat es que no sabia a on dormiria avui, així que acceptaré la seva invitació, li agraeixo molt la seva hospitalitat de veritat.

--No et preocupis, tothom es benvingut aquí dalt d’aquesta muntanya, per cert  com hi has arribat aquí, o buscaves alguna cosa en particular?

-No miri, he parat allà baix a la font a menjar una mica i reposar i he vist el camí i he pensat perquè no... i he començat a pujar, de fet no tinc cap rumb fixat volto i res mes, fa molts anys que ho faig, jo i la meva bicicleta fa molts anys que fem voltes, vaig començar amb vint-i-dos anys i ja fa deu anys que el meu domicili canvia quasi cada dia.

El vell savi la va mirar amb el qui te el do de saber quan pot ajudar a algú una bona conversa.

--Es molt preguntar perquè d’aquesta vida de fer tantes voltes, o es per gust de viatjar?

-Be, senyor...

--No, no busquis noms, aquí no en tenim d’això, convivim sense noms ni condicions, només perquè ens agrada estar aquí, jo vaig estar molts anys sol en aquesta muntanya, i ara aquests dos amics viuen també en aquest lloc, van venir un dia i van decidir quedar-se.

-D’acord, sense noms, doncs miri ja fa molts anys, deu com li he dit abans, vaig començar a voltar pel mon amb la meva bicicleta, vaig de poble en poble, de ciutat en ciutat, treballo a canvi de menjar, a vegades a canvi d’un lloc on dormir i de tant en tant a canvi de diners, que encara que no m’interessen molt t’ajuden a poder menjar o dormir en un bon lloc. El motiu del meu llarg viatge es que un bon dia em vaig adonar que no trobava el meu lloc al mon ni a la vida, i així he passat molts anys i encara no he trobat el lloc on jo digui aquí es on m’hi trobo be.

--Molt be, ho entenc, ara donem-se les mans si us plau un moment i tanquem els ulls.

La Laura va fer cas al que el vell savi li va dir i va donar-li la ma en ell i l’altre al senyor mes grassonet que tenia al costat, així tots quatre van fer una cadena i van restar en silenci una bona estona.

Al cap de poc de agafar-se les mans, la Laura va tenir una sensació profunda de pau i benestar, desprès unes imatges van començar a aparèixer en la seva ment:

En una barca estaven ella i el senyor vell, eren al mig d’un llac ple de peixos que es veien per tot arreu, de sobte un peix va saltar a sobre de la barca i ella el va agafar, només tocar-lo el seus ulls veieren tot el que veia el peix, i llavors el peix va anar a l’aigua. Semblava que ella estigués a dins el peix sentia l’aigua agradable, sentia com jugava amb els corrents, veia tot sota l’aigua amb una claredat indescriptible i es sentia be, molt be, no pensava en res només nedava i nedava, al cap d’una estona el peix va saltar dins la barca a sobre de la Laura i ella va tornar a veure amb els seus ulls, va mirar el senyor vell i li explica la seva experiència, el la va mirar somrient i va dir, -Ara ja podem sopar-, al mateix moment la Laura va obrir els ulls, sense dir res mes es deixaren les mans i començaren a menjar.

Desprès del sopar, el vell savi va portar un licor artesà que només ell sabia fer, els altres dos homes es van posar molt contents, així que la Laura va deduir que només el bevien de tant en tant.

El vell savi va començar a parlar:

--Tu busques un lloc al mon i a la vida, has fet molts viatges buscant aquest lloc, tu creus que aquest es el meu lloc? Primer el teu interior ha d’estar net i en pau, quan la pau t’envaeixi i estiguis en bona sintonia amb tu mateixa i l’univers, qualsevol lloc es el teu, així com has vist i sentit el peix com es trobava be i a gust, tu et pots trobar també be i a gust, però primer cerca la pau interior, cerca l’equilibri intern i l’harmonia amb tot el que t’envolta, creus tu que aquell peix no es sentiria be a qualsevol llac?

Varen beure el licor que el vell va portar i així mirant el foc en silenci, van estar molta estona, fins que va arribar l’hora d’anar a dormir, el vell li va indicar on era el seu llit.

La Laura es va llevar aviat, amb els primers raigs del Sol, el vell savi però ja era a fora feia estona, estava tallant unes fustes, va para un moment i mirar la Laura i li va dir:

--Els teus ulls ahir van veure amb ulls de peix, vas comprendre el que vas veure?

-Si senyor, ho he entès, crec que mai la meva ment ha estat tant clara, vostè creu que hem podrien ajudar a...

El vell savi li a fer un gest inequívoc amb  el dit posat davant dels llavis:

--Aquesta fusta que estic tallant es per la teva futura cabana, no pateixis la farem entre tots quatre.

-Gràcies, per ensenyar-me que el meu lloc es a on jo hi sigui.