EL RESCAT

2015-04-05 11:44

Va ser retransmès per tots els canals  de TV i radio, es va muntar una infraestructura per avisar a tots els racons del planeta, on no tenien mitjans audiovisuals es va fer arribar retransmissions mitjançant improvisades emissions amb pantalles o altaveus.

Es va traduir a totes les llengües conegudes i els governs van assegurar-se que no quedes cap racó del mon on no es pogués veure o escoltar el que sens dubte va ser la més gran reunió de mandataris mundials, d’aquests i altres mons, es clar.

Hi havien representants de tots els països del mon per petits que fossin, i els portaveus del grup de rescat universal  venien d’una galàxia segons ells a uns deu anys llum.

Feia un mes i una setmana que varen avisar del perill imminent  d’impacte d’un gran meteorit amb el nostre planeta i ja ens havíem acostumat a veure aquella llum brillant en el cel que dia a dia s’anava fent més gran. L’exèrcit i totes les policies varen haver d’ocupar els carrers a tots els pobles i ciutats ja que la gent va embogir, les persones mostraren llavors la seva pitjor cara i actuaven sense escrúpols, robatoris massius, violacions i assassinats  eren a l’ordre del dia, varen morir moltes persones en els disturbis per tots els països del mon, ara ja tot estava més tranquil després dels missatge que ens havia posat sobre avís de que uns essers d’altres mons havien contactat amb els mandataris mundials per salvar-nos d’aquella destrucció total.

Avui era el dia en que ens explicarien a tot el mon i en directe com es portaria a terme la evacuació massiva, tothom estava expectant i dubtant ja que semblava inviable poder enquibir totes les persones del mon en cap lloc.

Tots miràvem les pantalles amb l’esperança del que es sap perdut i espera el miracle.

Aquells essers no parlaven, feien servir aquells mena de tentacles passant-los per sobre un vidre transparent que feia  -o això em semblava- la funció de traductor, llavors va començar el discurs en un català robòtic, sec  i sense entonació:

-Vindran moltes naus, hi haurà prous per tothom, les instruccions a seguir son de sortir totS al carrer i quedar-se quiets en mig de les carreteres més amples que trobin, allà esperar que passi el raig de llum blanca intensa que els portarà dins les naus.

Es va fer un gran silenci d’un parell de minuts i després  va afegir:

-Comença ara...qui no hi vagi en dues hores no tindrà cap més oportunitat, es imminent ja un impacte...

En aquell moment el cel és va enfosquir i milers de naus allargassades formaven una mena de sostre de ferro sobre tot arreu, va tornar a repetir un i altre cop el mateix missatge des del principi i tothom va començar a anar cap a les avingudes o sortides dels pobles i ciutats on es trobaven les carreteres més amples.

Al sortir de casa per anar cap a el rescat vaig veure com la Sra. Enriqueta  -la meva veïna del davant – era al balcó asseguda en una cadira i llegint un llibre, vaig dubtar un moment... se’n havia assabentat? Vaig fer mitja volta i anant en sentit contrari de tota la gent vaig tornar a pujar i vaig picar a la porta amb totes les meves forces.

-Ja vaig –va respondre la Sra. Enriqueta amb aquella veu trencada per la edat-

Va obrir la porta i amb un gran somriure va dir-me:

-Que vols un talladet o alguna cosa Jaume?

No me’n sabia avenir.

-Sra. Enriqueta –vaig dir-li tot nerviós- que no se’n ha assabentat del rescat? Som a poc temps del gran impacte  del meteorit i si no anem a una gran carretera o avinguda no ens portaran amb ells.

-Ja ho se nen, ho he escoltat per la radio, però l’ascensor no funciona i jo trigaré molt a baixar tantes escales, les cames no em responen gaire, així que he decidit quedar-me i que deu faci el que hagi de fer amb mi.

-Jo l’ajudaré Sra.Enriqueta, som-hi no perdem el temps.

Molt poc a poc anàvem baixant les escales i a cada replà per la finestra mirava com tothom era a la gran via i aquell llum provinent de milers i milers de naus passava i tot quedava desert mentre ho feia, la gent era xuclada per aquell llum i en pocs segons no quedava ningú.

...encara ens faltaven tres pisos, però jo no pensava deixar a la Sra. Enriqueta sola i marxar corrents, encara que es un pensament que em va passar pel cap dos o tres vegades.

Quan varem arribar al replà principal només sentíem les nostres passes, al sortir al carrer tot era desert i cap rastre de les naus enlloc, de l’escala del costat va sortir una noia amb un avi amb cadira de rodes, em va mirar i em va dir:

-No anava l’ascensor i el meu avi no pot caminar, hem trigat un segle en baixar la cadira per les escales...hem fet tard crec, que passarà ara?

-No ho se noia, però fixa’t que el meteorit cada cop és més a prop.

La llum brillant del meteorit cada cop era més a la vora, varem seure en unes cadires d’un bar proper que era tot obert a esperar el nostre trist destí, no podíem fer res i allò cada cop era més a la vora.

-Ara si que em prendre un talladet Sra. Enriqueta –vaig dir- que segurament serà l’últim que faré. En voleu vosaltres?

-Si i tant –va respondre la noia- per cert, em dic Isabel.

-Jo Jaume –vaig respondre-

En aquell moment vaig fixar-me bé en ella, era molt maca, devia tenir uns cinc anys menys que jo i els seus cabells negres contrastaven amb aquells ulls verds espectaculars, la seva cara plena de pigues li donava un aire d’entremaliada encantador. Portava uns texans ajustats i una samarreta curta d’aquelles que li deixava  veure el melic amb un pírcing i una cintureta estreta. Bé si s’havia d’acabar el mon ja m’estava bé aquesta companyia...

Mentre preníem el tallat em va dir a cau d’orella que si després del tallat em semblava bé fer alguna cosa més productiva que esperar el meteorit, no vaig respondre res ja que se’m va fer un nus a la gola...

A traves dels finestrals del bar varem veure com aquella llum tant gran, ja com quasi tota la ciutat, era a punt d’arribar, llavors una cosa inesperada va succeir...

El meteorit va deixar de brillar i varem poder veure sorpresos com s’aturava i el que ens pensàvem que era un gran meteorit era una immensa nau tant gran que tapava el sol i tot, no li podíem veure principi ni final.

A escassos metres del terra, per sobre dels edificis, va començar a moure’s en horitzontal i a marxar, tot darrere varen començar a venir les naus que varen recollir a tota la gent, milers i milers de naus es veien que venien de lluny tot al darrere de la gran nau.

De lluny veiem com alguna cosa sortia de les naus però no podíem distingir-ho encara, quan es van apropar les llàgrimes ens  varen començar a caure i tots quatre amb el cor encongit ens varem abraçar mirant aquella pluja macabra.

Les naus deixaven anar des del cel totes les persones que havien recollit, els cossos sense vida queien i s’esclafaven contra el terra, els cotxes i tot el que trobaven al seu pas amb un gran soroll . Uns impactaven contra els fanals i giravoltaven quedant en postures impossibles, alguns quedaven penjant dels balcons i trossos de gent per tot arreu formaven una imatge dantesca que mai més oblidaríem. Una pluja de mort, sang i destrucció que va durar el temps que varen trigar a passar els naus.

Després totes les naus varen enlairar-se i marxar.

El silenci aquell encara avui en dia el puc recordar, un silenci fosc i groller, un silenci ofensiu i descarat, un silenci de mort i cossos  esclafats.

Llavors l’Isabel va dir:

-No havien vingut a rescatar les persones, havien vingut a rescatar el mon de les persones.

L’isabel i jo ara tenim dos fills, els avis que varem ajudar ja varen morir, sempre els recordarem ja que gracies a ells varem salvar-nos de l’extinció massiva de l’ humanitat i ens varem conèixer.

Respectem el mon i això mateix els inculquem als nostre fills perquè ells ho facin amb els seus també, l’univers ens vigila, suposo que no hi ha tants mons habitables i no ens  podem permetre el luxe de espatllar els que si ho son.