EMERGÈNCIA NACIONAL

President perdoni que l’interrompi...

--Digui’m

-L’hem localitzat president, ja sabem com es diu i a quin lloc viu.

--A quina ciutat?

-Un poble President, viu en un poble del Gironès, concretament de l’Alt Empordà, Garriguella.

--A un poble? M’ho hauria d’haver imaginat...

-Esperem ordres President, vostè dirà que vol que fem.

--Es difícil la situació, crec que mai m’havia trobat amb un cas així, hem d’estudiar be la manera d’actuar, podria escampar-se començar pel seu poble i continuar per les ciutats properes... vagin a buscar-lo, portin-me’l aquí lo abans possible i si us plau discreció, sobretot discreció. Agafi tots els homes que li calgui, un helicòpter i vagi a per ell, vigili molt podria ser perillós.

-A les seves ordres President!

L’esquadró va estar preparat en vint minuts, ja que estaven acostumats a fer missions perilloses  i preparar-se ràpid, l’helicòpter es va enlairar mentre els homes s’anaven intercanviant mirades de complicitat i una mica de por, era el primer cas d’aquests que es trobaven en tants anys que eren a l’exèrcit i no sabien com podia reaccionar el subjecte.

Sobrevolaven Catalunya de Sud a Nord passant i sobrevolant milers i milers de llars, allà baix les persones ignoraven la importància de la seva actual missió, es va fer el silenci a l’helicòpter fins que ja es va començar a veure la plana de l’Empordà.

-Be senyors –va dir el capità-, som a punt d’arribar, jo tinc exactament la direcció correcta del personatge en qüestió.

Van aterrar a les afores del poble al costat d’unes vinyes, i baixaren tots menys el pilot, el copilot i dos soldats que es quedaven per vigilar l’helicòpter.

El Capità es va mirar el planell, com era un poble petit no hi hauria gaire complicació en trobar la casa del home, en menys de un quart d’hora (a pas de soldat) ja eren a la porta.

El Capità va plantar-se al porxo de la casa i tocar el timbre, als pocs segons s’obri la porta i un individu baixet amb cara de no haver trencat mai un plat i uns ulls grossos i negres que s’obriren del tot en veure tant de soldats davant seu.

--En que els puc ajudar senyors? Que estan de maniobres i s’han perdut?

-Es vostè el SR. Miquel Gallins i Rouret?

--Si senyor jo mateix per servir-los, que em coneixen?

-I tant que el coneixem, fa temps que li anem al darrere i ja l’hem trobat. Ens haurà d’acompanyar si us plau, l’hem de portar a parlar amb el President de la Nació.

L’home contra tot pronòstic va agafar la jaqueta del penjador del darrere i cridar:

--Isabel  he de sortir un moment  que vaig a parlar amb el President, que uns senyors molts simpàtics em portaran, si trigo gaire no m’esperis per sopar.

La dona que ja el coneixia be, li va dir com sempre feia:

--Ves, ves , tranquil, ja em diràs alguna cosa quan tornis.

Els soldats desconfiaven de que la missió hagués estat tant fàcil , a mes l’home semblava bastant inofensiu a la vegada que agradable, en un tres i no res varen arribar a l’helicòpter.

Ja en ruta l’home els hi va dir als soldats:

--I que tal es la feina de soldat? Sembla molt interessant això d’anar a munt i avall amb l’helicòpter i tots junts, així poden parlar de les seves coses pel camí amb bona companyia, deu ser una bona cosa ser soldat.

L’esquadró el va mirar en ple i un d’ells, el mes agosarat, li va respondre:

-Miri doncs ara que ho diu, no m’ho havia mirat mai així, de fet estic bastant content de ser el que soc...

El Capità va interrompre sobtadament i va etzibar:

-Prohibit parlat Esquadró! I vostè tampoc!

--Carai quin caràcter! –Va dir en Miquel-

Els soldats van dissimular un somriure per sota el nas.

La resta del viatge va transcórrer en silenci, només trencat pel zum-zum del aparell i alguna escorada de gola dels tripulants.

Van arribar al Palau Presidencial i aterraren en el lloc de la teulada habilitat per això marcat amb una “H” gegant.

El capità va dir:

-Segueixi’m si us plau.

En Miquel va seguir el Capità i dos soldats se li van posar a banda i banda, a mig camí es va girar i saluda amb el palmell de la ma als altres que varen quedar a peu de l’Helicòpter.

--Adéu nois, fins desprès, suposo que em portareu cap a casa.

Van arribar a la porta del despatx del President i entraren.

-Senyor President, aquí te el Sr.Miquel Gallins i Rouret!

-Pot seure Sr.Miquel  -va dir el President-

-Sr.Miquel  estic molt preocupat amb la seva situació.

--I a mi que em sap greu, senyor president, però a quina situació es refereix?

-No ho sap?

--No tinc ni idea, senyor President.

-Desprès de moltes investigacions hem esbrinat que vostè es considera feliç Sr.Miquel! Això no m’ho havia trobat mai en tots els anys que camino sobre la terra, com pot ser que en els temps que corren sigui vostè completament feliç? Es totalment inusual i a mes imaginis que s’escampa i li succeeix a mes gent!

--Amb tots els respectes Sr. President, si soc feliç, tinc el que em cal per viure, un sostre on dormir i la feina cuidant els meus animals que permet viure i distreure’m, que mes vull Sr. President, no em cal res mes.

El President es va aixecar, va fer una parell de voltes pel despatx, rumiant, i es va parar al costat d’en Miquel:

-Es vostè mes perillós del que em pensava Sr.Miquel, si  la gent sabés viure com vostè, si tothom es conformes amb el que te i fos feliç com vostè, com podríem continuar amb aquesta forma de vida que tenim? A on aniria a parar la societat de consum que tant ens  ha costat de organitzar? Imaginis que la gent passes amb el que tingués?

--Poder serien mes feliços President, perdoni però no ens calen tantes coses crec jo, les coses no et donen la felicitat ni els diners tampoc.

-I tant que n’és de perillós vostè! Miri ara el deixaré marxar, però m’ha de prometre que no parlarà d’això amb ningú i a mes que no anirà explicant per tot arreu com es de feliç i perquè ha arribat a aquest estatus, si us plau es important pel mon en general que la gent segueixi sent infeliç  i consumidors en busca del que no tenen per sentir-se be.

El President li va donar la ma a en Miquel i mentre li digué:

-Cregui’m la gent ha de continuar infeliç per poder sentir-se feliç.

--President, puc convidar a sopar als nois que em portaran a casa?

-No, no pot Sr.Miquel, estan de servei.

I així va marxar l’únic dels homes feliços que de moment es tingui noticia que hi hagi sobre la capa de la terra.