GERMANS

2014-01-24 19:53

-M’estimes?

--Es clar que t’estimo, soc el teu germà.

-Ja, però vull dir que si m’estimes a part de ser germans, com a persona.

--Si, t’estimo, ets bona persona, i a part de ser germans t’admiro i t’estimo.

-Jo també a tu, vols aigua?

--En tens?

-Si una mica, però no te la beguis tota.

--Tranquil home només em mullaré els llavis.

-Recordes quan érem petits i aquell noi em va agafar la pilota i no me la volia tornar? Desprès vas venir tu, el meu germanet gran i li vas clavar una nata que encara li deu fer mal.

--Si ja ho recordo, era el milhomes del poble, no crec que desprès tornès a robar mes pilotes mai mes.

-Doncs gràcies, no te les havia donat mai.

--No siguis ruc home si fa mes de trenta anys...

-Fa molt de temps ja ho se, però sempre he volgut donar-te les gràcies.

--Be doncs, de res, ja saps si em necessites xiula i vindré.

-Xiiiiuuuuuu, ara et necessito però ja et tinc aquí.

En Jan i en Jordi possiblement estaven parlant mes aquella estona que en els últims cinc anys, en Jan –el petit- era molt sincer i una persona molt tendre, en Jordi el germà gran sempre havia fet el seu paper de gran protector del petit, ara feia molt de temps que no es veien ja que en Jan se’n havia anat a viure a Croàcia, va muntar una constructora de apartaments d’estiueig i allà va conèixer a la seva actual dona.

-Vols que quan sortim fem un viatge junts? tu i jo, sense la família,una setmaneta  tots dos sols –va dir en Jan-

--Està complicat, mira no et prometo res, però també m’agradaria.

-Si com aquell any que varem anar cinc dies a Itàlia, quin fart de riure, a l’hotel no ens van fer fora encara no se perquè.

--Ens varem divertir molt, es veritat.

En això en Jan va fixar la mirada a la seva dreta i va manar callar a en Jordi:

-sssssssss, calla Jordi, he sentit un soroll.

Tots dos van restar en silenci, respirant poc a poc per no fer fressa, els seus  ulls intentaven veure en la foscor sense èxit, el soroll que havien sentit poc a poc agafava mes força, el pols de tots dos es va accelerar i en Jan va donar la ma a en Jordi, com quan eren petits.

De sobte en Jordi va cridar

--Veig un llum, allà a l’esquerra, mira Jan.

-Es veritat.

Tots dos van començar a cridar

Som aqui!!!Som aquí!!!

Per fi desprès de tres dies enterrats en la runa els varen poder rescatar, en Jan tenia una cama trencada i en Jordi cops per tot arreu però res trencat, van poder subsistir a l’ensorrament del bloc de pisos on vivia en Jordi gràcies a una ampolleta d’aigua que per casualitat va quedar al costat d’ells quan tot es va vindre avall.

Ja a la ambulància en Jan va dir:

-Recorda que haurem d’anar al viatge, i també que has dit que m’estimes.

--Ho se, però primer que la teva cama estigui be, i ja ho se que t’estimo, però ara no m’ho diguis cada dia.

L’ambulància va  arrancar i els dos van estirar els braços donant-se la ma contents d’haver sobreviscut a aquell ensurt.

Tres mesos desprès tots dos sols eren a Itàlia brindant per la sort que havien tingut, i prometent-se que no estarien tant de temps sense veure’s mai mes .