LA FE

2013-12-07 21:26

L’home va arribar amb el cotxe al final del camí asfaltat, tal com li havien dit al poble, a partir d’ara hauria de continuar a peu, el camí s’obria al davant seu amb una considerable pujada i serpentejant per mig de les muntanyes que s’alçaven desafiant   el cel amb els seus cims emblanquinats. No feia gaire calor, el termòmetre del seu cotxe marcava vint graus, però l’home portava l’aire condicionat a divuit graus ja que suava sempre molt, i sempre tenia calor.

Li va cridar l’atenció un cotxe, també de gamma alta com el seu, embolcallat d’herbes altes i amb dues finestres trencades, va mirar dins i va veure els seients plens de pels i restes d’algun animal que segur va ser el dinar o el sopar d’un altre, i va veure amb sorpresa que les claus eren posades, i al costat del seient del conductor hi havia tot un escampall de documents vells i mig destruïts, amb carpetes i una maleta mossegada per alguna bestiola. Va pensar que segur que era un cotxe robat, acte seguit va tancar be el seu amb clau, i desitjant trobar-lo sencer quan tornes va enfilar el camí cap a munt de les muntanyes.

Aquell camí feia molta pujada, els rocs que hi havia feien que hagués d’anar amb compte, ja que l’agilitat no era un de les seves millors habilitats, esbufegava i suava molt, les gotes de suor li relliscaven coll avall, la camisa lluïa  unes taques molles a la part de les aixelles i l’esquena, l’home s’anava eixugant la suor del front amb un mocador blau cel amb les seves inicials J.L.

Desprès d’unes llargues hores, ni ell mateix sabria dir quantes, va albirar al seu davant, encara lluny dos cabanes de fusta una al costat de l’altre i va bufar mirant al cel pensant :

-Per fi arribo!

Uns metres mes amunt va trobar a una persona asseguda en un tronc amb els ulls tancats i amb un posat que ell imaginava com reflexiu.

-Bon dia

--Hola, bon dia te raó, si que es bo, fa una temperatura molt agradable i el regal de les olors de la primavera no trigarà en arribar.

-vinc buscant al vell savi, es vostè?

--No, no senyor, no soc jo el vell savi.

-Be, jo em dic Josep Lleixa, vinc buscant al savi perquè em van dir que tenia sempre totes les respostes, i vostè com es diu senyor?

--No, jo tinc nom.

-Que vol dir que no te nom? Algun nom ha de tenir, no?

--Miri senyor Josep Lleixa, jo vaig arribar fa molts anys aquí perquè el meu cotxe es va espatllar i en trobar el vell savi i parlar amb ell vaig decidir quedar-me i viure aquí dalt, aquí ningú no te nom, els noms segons el savi individualitzen les persones fent-les egoistes i egocentristes, aquí som part d’un tot, som part dels cosmos al que pertanyen totes les criatures de l’univers, no ens cal cap nom ni cap número per identificar-nos. Si ens hem de parlar, ens parlem, si hem d’estar en silenci, doncs estem en silenci, i li asseguro que tots aquests anys que he  viscut al costat del vell savi, no m’ha fet falta cap nom ni per un moment, m’identifico amb la natura, amb el cel i els animals del bosc, i un nom no te cap importància per mi, ni per a el vell savi tampoc.

-D’acord doncs, hem podria dir senyor sense nom a on puc trobar a el vell savi, he vingut a preguntar-li una cosa, es veritat que te sempre totes les respostes?

--Miri el pot trobar al darrera de la segona cabana, segurament estarà assegut en la seva pedra de meditació. En quant a les respostes,vostè mateix podrà esbrinar-ho parlant amb ell.

-Gràcies, fins ara.

L’home, una mica confós per la conversa que acabava de mantenir es va encaminar cap al lloc que li va dir aquell  home sense nom i una mica enigmàtic. Allà mateix  assegut en una roca tal com li havia dit estava el vell savi.

-Bon dia, senyor, es vostè el vell savi?

_Soc un observador de l’univers.

Donant per suposat que si era el vell savi, ja que per allà dalt no creia que hi hagués molta mes gent, va dir-li:

-M’han dit al poble que vostè tenia totes les respostes, es veritat?

_Les respostes sempre son en algun lloc, ningú les sap, només s’ha de mirar be, i desprès es troben, venen a ser com els bolets quant els busques, de vegades al lloc on menys et penses, en trobes uns quants i on pensaves que hi haurien no en trobes cap.

-Be, de tota manera ja que he vingut fins aquí , li preguntaré el que he vingut a consultar-li.

_Em sembla be, digui’m, digui’m...

-Miri , el cas es que he perdut la fe en la Humanitat, i la meva pregunta es si vostè sap com podré recuperar-la.

_Te cap motiu per haver perdut aquesta fe que em diu?

-Si, es molt senzill d’entendre, miri jo tinc una gran empresa de mes de mil treballadors, m’ha costat molts anys d’esforços i de feina aconseguir tenir aquest petit imperi, però aquests últims dies han passat unes coses que m’han fet pensar en tot plegat. La meva dona, a la qual he tractat sempre com una reina i el meu soci,  que era també el meu millor amic, resulta que feia uns quants anys que tenien una relació sentimental, i la setmana passada van decidir anar-se’n tots dos junts a algun lloc desconegut per mi, no sense abans deixar-me sense la compte corrent que teníem evidentment a nom de tots dos. Per tot això li pregunto, com puc recuperar la fe en la Humanitat? Ja que a hores d’ara no se com podré fer-ho, i  sense fe en ningú no crec que pugui remuntar el vol un altre cop.

_Vostè també es Humanitat, jo també soc Humanitat, i ha vingut aquí a preguntar-me una cosa creient en mi i creient en vostè mateix, la resposta a la seva pregunta  no la se, no se com pot recuperar la fe en les persones, però si  estem parlant d’això i fins avui nosaltres no ens coneixíem de res vol dir alguna cosa, ha de veure i analitzar tota aquesta situació i jo se el lloc adequat per fer-ho, a mes el que si puc fer es oferir-li  menjar si te gana, beure si te set, i un lloc on dormir si està cansat.

El vell savi el va acompanyar al tronc on encara era assegut el seu amic i el va convidar a seure:

_Segui si us plau, no em digui res, només segui i escolti, miri i observi, pensi i dispersis, no tingui pressa, els minuts transcorren igual encara que algú s pensi que van mes ràpid o mes a poc a poc, la lluna sortirà d’aquí una estona i això no ho podrà impedir ningú, quan vegi la lluna sobre aquella muntanya de la dreta, marxi per on ha vingut. No ens digui res, no cal, marxi pel camí per a on ha vingut, i si les respostes ha de trobar-les, les trobarà en aquest camí.

L’home va fer tal com li va dir el Vell savi, va restar unes hores en aquell tronc en silenci al costat de l’home sense nom, quant va veure la lluna sobre aquella muntanya va començar a baixar pel camí, sense dir res tal com li havia dit.

Era fosc i va haver de baixar amb molt de compte, a poc a poc, lentament i amb la ment totalment clara, mai havia tingut tant poques coses en el seu atabalat cap, la sensació de que tot el que veia i sentia era autèntic li va acompanyar tot el camí.

 

El savi era a la porta de la seva cabana menjant una sopa, assegut al primer esglaó i va veure  venir a poc a poc el senyor amb el qual havia conversat aquella tarda, el vell savi es va aixecar i va anar a buscar un altre plat de sopa i un altre cullera i va tornar a seure al seu esglaó. L’home es va apropar, va seure, va mirar al vell savi als ulls i va agafar el plat de sopa que fumejava.

-Bona nit, quan he arribat a baix, he entès moltes coses, entre altres he entès que feia allà aquell cotxe amb les claus posades, per cert puc fer-li una pregunta?

_Es clar que pot, ja trobarem les respostes...

-M’ensenyaran com puc fer-me una cabana?

El Vell Savi el va mirar, es va aixecar lentament, va entrar dintre la cabana i va sortir amb un rosegó de pa, li va donar a l’Home i li va dir:

_M’alegro de la seva fe recuperada, bona nit.