NIT DE GOSSOS

En Hans no podia dormir, ja feia estona que la seva dona se’n havia anat al llit i ell encara era fent anades i vingudes pels canals televisius, la dolça son no volia visitar-lo avui, així que va decidir que aniria a fer un vol pel barri, tot i que eren dos quarts i cinc de tres del mati.

Va baixar no gaire abrigat, ja que la temperatura era agradable, pel carrer no hi havia ningú,era un desert, la gent dormia que era el que ell volia fer i no podia, només allà lluny visualitzava un gosset petit que corria direcció cap a on ell hi era.

Amb les mans a la butxaca va començar a caminar, el gosset cada cop era mes a prop, quan eren    -ell i el gos- a molt poca distancia, el gos es va aturar, no sabria dir la raça però era petit i amb el pel amb rinxols i totalment negre, no portava cap mena de collar pel que va deduir que era un gos abandonat que devia voltar buscant menjar o refugi.

-Hola gosset –li va dir en Hans mentre feia el gest d’ajupir-se-

En aquestes el gos va començar a bordar i amb una rapidesa extraordinària es va apropar a en Hans i se li va enganxar al camal del xandall sense deixar-lo .

-Deixa’m mala bestia, deixa’m –repetia una i altre vegada en Hans- mentre anava movent la cama d’un costat a l’altre, fins que va pensar com desfer-se’n, va tirar la cama endarrere com agafant impuls i va fer com si xutés una pilota endavant amb totes les seves forces, el  gos no va poder aguantar la força cinètica i va surti endavant volant com un ocellet.

La casualitat va voler que en el mateix moment una moto passes pel davant i el gos va anar a parar a sobre el copilot, un noi amb no gaire bones pintes que va caure immediatament a conseqüència del ensurt de veure com li queia al damunt un gos volador, la noia que conduïa la moto era morena amb uns cabells molt llargs, sort que anaven a poc a poc perquè cap dels dos portava casc.

La noia va frenar uns metres mes endavant i es va girar, el gos va quedar al costat del  noi sense moure’s, el noi que ara em semblava molt mes alt es va aixecar molt ràpid i li va ventar una coça al gos que va corre cap a mi fent uns lladrucs de dolor, jo no vaig poder mes que dir-li des de la distancia:

-T’has fet mal? Ho sento molt, el gos no es meu.

Com per fotre’m enlaire la meva afirmació el gos va saltar als meus braços i allà va restar quiet.

-Ah, no?  -Va cridar el noi, i va començar a caminar cap a mi, vaig entreveure que portava una cosa a les mans, deu del cel! Portava una navalla!

Sense saber molt be que fer vaig començar a caminar endarrere com els crancs, de cop el noi va començar a corre cap a mi i jo vaig arrancar a corre direcció cap a la noia de la moto que encara era allà parada però sense baixar de la moto –puja ràpid- em va dir, i jo sense deixar anar el petit gos (que semblava ja amic meu) vaig pujar al darrere, la noia va arrancar com una exhalació i vam començar a fer camí, el gos, la noia del cabells llargs i jo. Es sentien els crits del noi encara que no s’entenia res, semblava molt i molt enfadat.

-Gràcies –em va dir la noia-

--De res

-La moto no es meva, es d’aquell desgraciat, l’he conegut avui a la discoteque i m’ha dit porta-la tu, quan portàvem una estona m’ha amenaçat amb la navalla i ves a saber on volia portar-me i que volia fer-me.

--De fet ha estat sense voler, a mes el gos no es meu.

-Gràcies igualment, si no hagués estat per tu...el gos no es teu?

--No, l’he trobat, o ell m’ha trobat a mi, no se com dir-ho.

-Farem una mica mes de camí si et sembla per allunyar-nos i deixaré la moto a algun lloc, ja se, anirem pel pont que travessa el riu, desprès ja tornaré caminant a casa i tu també es clar, a no ser que et vulguis emportà la moto.

--No,no, deixem-la on tu vulguis, ja estic acostumat a caminar no em fa res.

I de cop i volta, sense que ningú ho hagués demanat, va començar a caure un xàfec que ja li agradaria al diluvi universal, la noia va reduir una mica la velocitat i ja érem a prop del pont.

-Per cert, em dic Isabel, i tu?

--Jo Hans.

Quan ja havíem passat mig pont el gos va començar a posar-se nerviós i moure’s molt

--Afluixa Isabel si us plau, que no se que li passa a aquest, està neguitós...

Varem acabar anant molt a poc a poc, jo aguantant el gos com podia, de cop va fer com si volgués saltar, -Paaara!!!- Vaig cridar i la Isabel es va aturar en sec.

-Be, deixarem la moto aquí i seguirem caminant.

Al baixar de la moto el gos va sortir corrent cap a el lateral del pont, bordant molt i al mirar cap a el lloc a on anava vaig veure un ombra sospitosa sobre la barana

--Corre Isabel vine, ajuda’m

A la barana enfilat hi havia un home mirant direcció el riu i semblava evident que volia saltar, el gos es va aturar sota a bordar, l’home es va girar a mirar-lo i jo vaig aprofitar des de l’altre costat per agafar-li les cames i tirar-lo a terra.

--Home de Deu, que volia fer...

L’home sense dir paraula va ajupir el cap i començar a amanyagar el gos.

-Vingui amb nosaltres si us plau –li va dir l’ Isabel-

Tots xops per la intensa pluja, el gos, l’ Isabel, l’home del pont i jo, varem començar a caminar, sense creuar paraula, de tant en tant ens miràvem, les gotes queien pel rostre de tots tres com llàgrimes d’una nit fosca i plujosa  que segur volíem oblidar, el gos ja no tenia rinxols, el pel li quedava costat a costat com si fos un abric de llana molla.

L’home del pont, segur que pensant que devia alguna explicació, ens volia fer cinc cèntims del motiu pel qual ell volia nedar amb els peixos aquella nit de primavera.

-Em dic Rafel, no em jutgeu pel que anava a fer avui, la situació s’ha descontrolat i m’he trobat perdut, ara veig que hauré de solucionar els meus problemes d’altre manera.

--Rafel, no cal que ens expliqui res, està be i es el que compte.

-Gràcies...

--Si voleu veniu a casa i us deixaré roba seca i farem cafè o xocolata calenta per treure’ns aquesta sensació de fred i oblidar les males sensacions d’aquesta nit.

L’ Isabel i en Rafel van assentir amb el cap com qui no te voluntat per fer res mes que el que li diguin.

Érem ja al menjador de casa, canviats, secs, i gaudint d’una xocolata calenta quan es va obrir la porta i la meva dona ens va mirar  a tots obrint els ulls d’una forma totalment còmica. En Rafel portava una bata meva i jeia al sofà amb naturalitat, l’ Isabel amb un pijama de la meva dona que portava un dibuix de tres ossets menjant sopa, feia manyagues al gos mentre jo el tenia sobre la falda, jo portava  un xandall vell que feia servir els diumenges per estar per casa.

La Carme –la meva dona- que tenia una paciència de santa, va seure a una cadira, va girar el cap a un costat i l’altre i em va dir:

-Hans posa’m xocolata si us plau, i quan puguis explica’m que es tot això.

--Be...es que no podia dormir...

Val a dir que el gos mai mes es va separar de mi, i l’ Isabel i en Rafel, be, ells van seguir amb la seva vida i jo mai mes vaig sortir a la matinada encara que no tingues son.