Plou

Plovia, era dijous però tant és, podia haver estat qualsevol altre dia, feia fred i a cada passa que donava una alenada blanca de vida sortia del seu interior, caminava ràpid però no anava enlloc, al menys predestinat, només sabia que tenia ganes de caminar tot i que la nit era hostil i desagradable, era lletja i fosca, freda i humida, però volia caminar.

Les gotes de pluja li relliscaven per les mans i l’empipaven fent una petita acumulació al seu nas al que havia de respondre bufant-se amb la boca cap a munt per fer-les caure, el mullader del seu cos era impressionant, no recordava haver-se mullat tant mai a la seva vida.

Els carrers molls reflectien els llums de la ciutat i la soledat dels mateixos li recordava que no era una nit ideal per passejar , les seves passes removien les brillants basses , deixant enrere un festival de formes de color groc dels fanals en cada pas.

No hi havia cotxes, no hi havia sorolls de cap mena, semblava estrany en aquella ciutat tant activa y sorollosa durant el dia, nomes el seu xip-xip de caminar, les gotes de pluja  i la seva respiració sumada a les esbufegades per treure’s l’aigua de sota el nas trencaven un silenci que feia temps que no escoltava...si es que realment es pot escoltar el silenci.

Va arribar sota un pont on l’aigua s’havia acumulat mes d’un pam, però volia passar, al posar el primer peu dins el petit embassament li va glaçar els dits i una esgarrifança li va venir al arribar-li l’aigua als turmells, va posar el segon peu i ja no li va fer tanta impressió se’n va adonar que com tot a la vida un cop fas el primer pas després tot va rodat.

Havien unes escales per salvar el desnivell del pont, l’aigua baixava com si fossin unes cataractes naturals i va decidir pujar-les, els seus peus impedien a cada esglaó la lliure circulació de l’aigua que s’arrodonia i formava una mena d’anells al voltant de cada peu, no sap perquè però de cop i volta va començar a riure i a pujar les escales cada cop més ràpid i esquitxant tant que l’aigua sortia a tota velocitat cap a munt fins a l’alçada de la seva cintura.

Quan va arriba dalt de tot  davant tenia una botiga de mobles de cuina i de bany, un gran mirall era plantat allà davant seu...i llavors ho va veure, en aquell reflexa es veia per dins i per fora, veia la seva ànima , la seva voluntat, la seva bondat, el seu destí i el seu passat, i ho va entendre tot, va entendre que quan et veus per dins només et queda que acceptar-te amb els teus defectes i virtuts , acceptar-te tal com ets per poder viure conseqüentment amb tu mateix, i en aquell moment, en el precís instant que et coneixes de veritat pots començar a caminar cap a la felicitat, plogui, nevi o faci sol.