TEMPS I ESPAI

Amb la moto sempre em sentia bé, m’agradava corre amb el vent donant-me al cos i sentir el rugir del motor cada cop que canviava les marxes i accelerava, no imaginava mai que en aquella recta tant llarga i que tant de pressa es podia anar un camió es desviaria del seu carril i de cop i volta l’última imatge que vaig veure era el frontal del camió a poc mes d’un pam meu i desprès recordo volar pels aires molta estona  o al menys a mi m’ho va semblar. ..

Continuava volant quan vaig veure caure un cos a terra, llavors em vaig aturar, en aquell moment tot era estrany així que no em va sobtar aturar-me en l’aire, fixant-m’hi bé en aquell cos estes en mig de la carretera em vaig adonar que era jo.

En aquell instant vaig saber que era mort, el camió i dos cotxes eren aturats i quatre persones miraven el meu cos mentre jo els observava des de dalt, no sentia res, ni mal ni fred ni res simplement era allà i podia moure’m cap a dalt cap a baix i d’un costat a l’altre, em vaig apropar a mirar-me a mi mateix i vaig deduir que la gent no em podia veure, ells nomes veien el meu cos sense vida però jo si tenia vida perquè em sentia viu però volant amunt i avall.

L’ambulància va arribar una mica desprès, encara que no ho sabria dir perquè la percepció del temps transcorregut era diferent de quan pesava bastant mes que una ploma, de fet tot es veia diferent, com amb mes llum, em semblaria que ja era hora de anar-se enfosquint el dia però jo ho veia tot molt clar.

Tenia una gran sensació de pau, vaig veure com se’n anava l’ambulància amb aquella massa de carn que un dia vaig ser jo a dins, i poc a poc tothom va començar a marxar i els cotxes tornaren a circular per sota meu.

Podien haver passat trenta minuts o tres hores no tenia ni idea, a mes em costava recordar que feia jo anant en moto i quina vida portava, no recordava res i cada cop sabia menys coses, la meva ment o el que fos anava eliminant records i nomes quedava la sensació de ser, ser alguna cosa amb consciencia i res mes.

No sabia a on anar ni que fer, però tampoc m’importava gaire ja que estava molt be, tranquil i cada cop mes relaxat i sense pensar en res.

De cop vaig començar a sentir moltes ganes de anar mes amunt i a una velocitat molt gran -segons la meva percepció- vaig començar a guanyar alçada, quan mes pujava mes sentia que havia de pujar encara mes enlaire, lluny vaig començar a veure una mena de llum molt intensa que cada cop semblava mes gran.

Continuava enlairant-me, i ja la terra, aquell planeta que fins avui m’havia donat una vida que ja no recordava, la veia petita i la llum cada cop mes gran.

Va arribar el moment en que la llum era casi tot el que veia, ocupava tot l’espai de dalt a baix, d’esquerra a dreta, el fons, i un altre cosa que no sabria definir be, ja que el sentit de les dimensions que fins ara coneixia no tenia res a veure amb el que estava experimentant.

De sobte em vaig veure ja dins la llum, el sentiment de felicitat em va envair completament i vaig començar a notar com cada part de mi es descomponia i d’una manera que definiria com l’orgasme universal, cada sentiment, cada pensament, cada sensació meva va a passar a formar part d’aquella llum mentre podia sentir com totes les parts d’aquella llum formaven també part de mi.

Integrat totalment en la lluminositat vaig perdre l’ identitat individual per guanyar una entitat universal i una barreja de sensacions d’altres essers van formar part d’un tot conjuntament amb l’univers, el tot i el res eren amb mi i jo no era res i ho era tot.

Varem sentir pujar un altre esser i totes les llums varem començar a dirigir-nos cap a on era, al poc es va integrar amb el tot.

L’univers es misteriós i fa que fins al final ningú pugui saber que el final es un principi, i que el temps només existeix fins que podem veure que no hi temps ni espai, nosaltres som el temps i l’espai.