CASA MEVA

En Francesc va entrar al banc, no sabia com aniria però per si de cas anava mentalitzat del pitjor, amb la carta a la ma va dir-li a la noia de la taula de la dreta que venia a veure el director.

La noia el va fer seure a esperar i desprès de cinc minuts li va dir que ja podia passar al despatx.

En Francesc , amb la carta doblegada a la ma dreta i el cor rebregat dintre seu va entrar al despatx del director el Sr. Hernández.

-Bon dia senyor Francesc, segui, segui...feia molt de temps que no ens veiem.

--Bon dia senyor Hernández,  no ens havíem vist des de que vaig demanar l’hipoteca de la casa, de fet es l’únic cop que ens hem vist, precisament d’això venia a parlar-li, miri he rebut aquesta carta.

En Francesc tremolos li va deixar la carta al cim de la taula, fent amb les mans com si vulgues planxar-la.

El director la va agafar i amb un posat curiós es va posar les ulleres, i va deixar anar un avia’m...

--Es que, senyor Hernández aquí diu que si no pago aquest mes el rebut d’aquí a quatre setmanes ens faran fora de la casa!

-Si,doncs ja ho veig...també diu que vostè fa mes de sis mesos que no paga l’hipoteca, son molts mesos aquests.

--No es perquè no vulgui senyor director, es que el subsidi de l’atur ja s’ha acabat, la meva dona no treballa i jo no trobo res, ja veu vostè com està tot i un Home de la meva edat no cal que s’hi escarrassi gaire que es pràcticament impossible de trobar res , i no es pensi ,que no paro de buscar.

-Ja l’entenc ja, però escolti’m senyor Francesc, jo poca cosa puc fer amb això, aquesta carta ve directament de la central o sigui que des d’aquí no es pot fer res, per molt director que jo sigui, be ni des de cap lloc, abans de fer aquest tipus de cartes ja ho mirant tot i cregui’m no val la pena que vagi enlloc, perdrà el temps.

--Però no tenim on anar jo i la meva família, que farem sense casa, hem estat molts anys pagant, això no conta?

-Em sap greu però no el puc ajudar...que es aquest soroll?

Els van arribar uns crits de fora del despatx que van interrompre la conversa, el director es va aixecar de la cadira per sortir i en Francesc va sortir tot darrere.

En mig del banc hi havia un Home amb una caputxa negre i una mena de bufanda a ran de nas que no li deixava veure la cara, a la ma tenia una pistola i a l’altre ma una bossa que li donava a la noia de la caixa i li deia: -Posa tots els diners a dins-

Totes les altres persones eren estirades a terra per ordre del lladre.

La noia ja havia emplenat tota la bossa quan el lladre els va veure sortir del despatx, -A terra!- va cridar mentre agafava la bossa ràpidament.

El director es va estirar ràpid a terra i en Francesc va donar un pas endavant, el lladre el va encanonar i va estirar una mica mes el braç, en Francesc no sap ni com li va tirar una coça que va fer que la pistola sortís enlaire, i amb l’arma de foc volant el lladre va començar a corre com un boig, en Francesc va atrapar la pistola abans de que caigués a terra i llavors el director va començar a cridar:dispari, dispari!! mentre s’aixecava i pitxava el boto de l’alarma.

En Francesc que l’única arma que havia tingut a les mans era el fusell de la mili va sortir a córrer darrera el lladre i un cop a la porta del banc i veient el lladre que s’escapolia va atrevir-se a disparar, encara que la tremolor que tenia i la por de fer mal a algú el va portar a fer un tret enlaire, tan amunt que li va donar a l’alarma que tenia el suport al cim de la porta, al moment va deixar de sonar i pel que semblava devia restar inutilitzada així que ningú devia saber lo del robatori.

--Senyor Hernández truqui a la policia, hem penso que m’he carregat el sistema d’alarma.

-S’ha escapat, precisament avui que es el dia que ens porta la recaptació el Super del final del carrer i la noia ho estava preparant, be per això tenim els Seguros.

--Miri ho sento, no soc cap pistoler jo...

-No, no, prou ha fet enfrontant-se  a aquest lladregot, no es preocupi, i referen a la nostra conversa d’abans, entengui que ara no podem continuar-la, de tota manera no puc fer res per vostè, nomes li dono un consell, recorri a la família, si pot reunir dos mensualitats ho aturarà tot uns sis mesos mes.

--Doncs gràcies, miraré de fer-ho.

-Em dona la pistola, si us plau, ara quan vingui la policia li haurem de donar, a mes s’hi haurà d’esperar vostè ja que faran preguntes a tothom suposo per poder identificar al lladre, no es preocupi jo ja els hi explicaré la seva bona actuació.

En el moment que en Francesc li donava la pistola al director, durant un petita fracció de segon el director va quedar directament encanonat per en Francesc i a aquest moltes coses li varen passar pel cap, mirant al director als ulls i apuntant-lo amb la pistola li va dir:

--Director...sap una cosa...

-Que? – li va respondre el director Hernández mentre una gota de suor li queia lentament pel nas.

--Em sap greu haver-li trencat l’aparell de l’alarma, tingui.

-No es preocupi –Li va dir el director mentre li agafava la pistola- i perdoni que li digui però les armes es solen donar al reves, agafant-les pel canó.

--Ah! Es que no tinc costum, ja m’he entén.

-Si,si es clar.

En això ja varen escoltar les sirenes de la policia que ja arribava.

Varen passar dues setmanes i en Francesc va tornar a entrar al banc, aquest cop amb un somriure al llavis.

Tots els empleats del banc el varen aplaudir quan el van veure entrar, i el van acompanyar al despatx del director.

--Senyor Hernández al final entre germans i tiets, he pogut reunir les dues mensualitats.

-D’acord, me’n alegro, ara mateix dono ordres d’aturar el seu procés de desnonament, i li torno a agrair la seva heroica actuació de l’altre dia.

--Em va sortir així, no se ni com em vaig atrevir.

En Francesc va sortir del banc satisfet, va anar directament a un bar proper on havia quedat amb un amic, que ja l’estava esperant a les taules de fora.

--Bon dia amic meu.

-Ja ho has pagat?

--Si de moment ho han aturat, però amb el que varem fer l’altre dia tenim per pagar uns quants anys mes de mensualitats, tu també hi has anat?

-Si vaig anar-hi ahir, per cert molt bona idea de trencar l’aparell de l’alarma.

--Ho vaig veure clar abans d’entrar.

-No  tornarem a fer-ho, oi?

--No amic, tu has salvat la teva casa i jo la meva, amb això ens podem donar per satisfets.