Blog

El reparador

2017-08-25 19:57

Entre colors dispersos i gasos lluminosos avançava cap a el seu objectiu, fer la feina que li havien encarregat era el més important ara, veia mentre anava endavant com el temps s’estirava i no podia definir quina quantitat de temps estava invertint en això, ja que en aquell indret el temps no existia tal com sempre ella havia conegut.

Va arribar al lloc sense saber si estava en present, passat o futur, les ones temporals s’arronsaven i estiraven de manera aleatòria i fins i tot la llum que veia segurament era llum d’un altre temps.

Allà el va trobar, sabia que estava al seu davant encara que al no tenir cap estructura física no el podia veure com normalment veia a tothom.

 

-Ets aquí? Va preguntar-li ell.

La veu sortia de tot arreu i de cap lloc a l’hora, la sentia dins seu i creia que també fora, però no estava gaire segura d’això.

--He vingut a demanar-li si podria fer una feina, se que esta retirat però ens cal ajuda.

-De que es tracta –va dir mentre es tornava com una mena de gas de color rosat-

--Els que m’han enviat saben que vostè és un reparador, saben que va arreglar el nostre Sol aquell cop que va deixar de lluir uns dies, va reparar també l’orbita de Saturno i els seu anells que s’havien desgavellat, també va aconseguir accelerar la rotació d’un planeta semblant a la Terra que s’estava desaccelerant.

-Es cert, en aquesta galàxia he fet algunes coses i en moltes d’altres que vosaltres no coneixeu.

--Ens podrà ajudar doncs?

-Que necessiteu exactament?  Va respondre ell mentre la seva  lluminositat va augmentar tant que ella va haver de tancar els ulls.

--La Terra es mor, el nostre aire és ara com un alè desesperat d’un moribund, els rius discorren  lents i llefiscosos  com animes en pena cap a un mar que és un cementiri de la civilització, els boscos ploren erms i assecant-se dia a dia, el cel gris no recorda el blau que tinguérem fa ja molt de temps, els pocs animals salvatges que hi ha semblen prendre consciencia d’aquest planeta malat i s’acosten a les ciutats a regirar les nostres deixalles, tenen la mirada trista del que sap que el final és a la vora, el seu habitat està deixant d’existir.

 

En aquell moment ell va agafar forma humana encara que vaporosa i mirant-la amb el que semblaven dos ulls en forma de núvol li va preguntar:

-Voleu que repari el vostre mon? Voleu que l’arregli per sempre?

 

A ella se li van il·luminar els ulls i va dir-li:

--Pot fer-ho? Vull dir...pot fer-ho aviat?

-Demà estarà fet, en la vostra mesura del temps es clar.

 

Ella va marxar, va transmetre al arribar als savis la intenció del reparador d’arreglar el mon i se’n va anar a dormir contenta pensant en que demà tot estaria solucionat.

 

 

No es va despertar.....ni ella ni cap humà sobre la capa de la Terra, el reparador havia fet la seva feina, havia deslliurat al mon del seu pitjor enemic, el virus que el matava feia molts anys, el ser humà havia deixat d’existir, el mon podria ara recuperar-se de la seva llarga malaltia.

L'aniversari

2017-06-29 20:04

En aquell mon tot s’hi valia, qualsevol cosa imaginada es materialitzava, prenia cos, forma i començava a formar part amb tota normalitat de la vida quotidiana en aquell planeta.

Al igual que en el començament de l’univers ningú s’hauria pensat que les partícules més elementals s’unirien i formarien unitats de massa que a la seva vegada donarien pas a la formació de partícules més grans que després  es convertirien en  tot el que coneixem i el que desconeixem avui en dia, inclosos nosaltres es clar, doncs igual que aquella primera partícula que va començar a canviar-ho tot en aquest mon les ordres donades per la imaginació de qualsevol conjunt vital es convertien en coses palpables, no existia la paraula impossible perquè simplement no hi havia coses impossibles, si es podia imaginar formaria part per sempre de la vida de les persones.

Ningú es preguntava perquè o com passaven les coses, només existien i eren,  igual que nosaltres som i existim i tampoc mai ningú ha sabut dir-nos exactament perquè.

Dit això us explicaré el regal que el meu tiet Pere va fer-me en el meu dotze aniversari.

El dia del meu aniversari va caure en dimarts, un dia que a mi m’agradava molt, no em feu dir perquè , realment no tenia ningun motiu per això però m’agradaven els dimarts, tant que des del cinc anys vaig imaginar-me que les setmanes tenien dos dimarts i fins que no se’m va passar aquest caprici tothom s’havia acostumat a aquelles setmanes de vuit dies i dos dimarts, era per la gent molt habitual que després del dimarts venia un altre dimarts i després el dimecres, al final quan vaig complir els deu anys se’m va passar la dèria i les setmanes varen passar a tenir set dies com abans, de moment fins que ningú s’imagini alguna altre cosa es clar.

Doncs bé aquell dimarts el meu tiet es va presentar a casa amb el seu gos-penat que com podreu comprendre era una imaginació seva, però en Duc (que així es deia) volava que se las pelava, era molt graciós la veritat, menys quan li donava per orinar mentre volava i havies de córrer per no estar a sota d’ell, poc a poc per això el meu tiet l’anava educant perquè ho fes a terra com tots els gossets sense ales.

El meu tiet Pere va seure després de fer-me dos petons i amb un posat seriós va començar a dir-me:

-T’he portat un regal Ben, l’he estat imaginant per tu i de veritat que crec que és molt original i a més et servirà de molta utilitat a la vida.

Em va donar un paquet allargassat i que no pesava gaire, nerviosament vaig començar a desembolicar-lo ....era un arc amb fletxes.

-Ostres tiet un arc!! M’agrada molt tiet de veritat!!  -Vaig dir-li posant una mica més de pa que formatge ja que no em semblava tant original com m’havia dit.

-Es un arc especial Ben, les fletxes que disparis amb ell no son reals, així que no pots fer mal a ningú, aquest arc està pensat per mi de la següent forma:

  -Cada any des d’ara i fins que facis vint anys podràs disparar una sola fletxa, cosa que hauràs de fer a l’exterior i apuntant cap a munt, aquesta fletxa no pot fer mal a ningú ja que és imaginaria, només tu la veuràs. L’hauràs de disparar tal dia com avui i cada any fins a els vint anys, després l’arc i les fletxes desapareixeran. Així cada aniversari hauràs de fer el mateix que faràs avui, aquestes nou fletxes que dispararàs hauran d’ajudar-te molt a la vida al menys en aquestes etapes adolescents que estàs començant. Sortim a fora i dispares la primera?

-Es clar tiet –no veia clar en que m’ajudarien aquestes fletxes, però li seguia el rotllo-

Vàrem sortir al jardí i vaig disposar-me a disparar la primera de les fletxes, vaig estirar la corda tant com vaig poder i apuntant cap a munt com em va dir el tiet vaig deixar-la anar, de seguida la fletxa va començar a pujar i pujar i vaig perdre-la de vista.

-I ara que?  -li vaig preguntat al tiet-

-Veuràs Ben  aquesta fletxa que has disparat avui no la pot veure ningú més que tu i no la tornaràs a veure fins que ella decideixi tornar a baixar i se li clavarà a algú, no et preocupis que no farà cap mal, a la persona que se li clavi ni tant sols la notarà, però tu si que la veuràs, i aquesta és la gràcia del arc que vaig imaginar per tu, això serà la senyal que aquesta persona no et vol cap bé a la vida, al contrari exactament aquella persona a la que se li clavi la fletxa imaginaria voldrà mal per tu o te’n farà  i no serà una bona companyia a la teva vida, així que fuig de  qualsevol de les nou persones a qui se li clavin aquestes fletxes a partir d’aquesta primera, estar al seu costat no serà bo per tu.

 

-D’acord gràcies tiet, les faré servir amb il·lusió cada aniversari.

 

Així aquell regal va ser el més estrany que m’havien fet mai, però en aquest mon d’imaginació en que vivim no fem més que acceptar les coses per rares que semblin, igual que tothom va acceptar sense cap mirament les setmanes de dos dimarts que jo vaig instaurar.

Van passar dos mesos des de la primera fletxa que vaig disparar i no havia tornat a pensar mai més en ella fins aquell dia.

Estava jugant en el meu equip de futbol i parlant amb l’entrenador que la veritat em queia molt bé, vaig veure com del cel començava a baixar una llum que al estar més a la vora vaig identificar com la fletxa que havia tirat feia dos mesos el dia del meu aniversari, va baixar amb tanta força que em vaig espantar una mica, després es va clavar en el meu entrenador mentre jo feia una cara rara suposo perquè em va preguntar que em passava.

-No res – li vaig dir – .

El dia següent em vaig esborrar del equip amb gran sorpresa de tothom i no vaig tornar-hi mai més. Amb els anys, es sabrien coses que havia fet aquell entrenador i que ningú s’havia atrevit a denunciar fins a passar molt anys, no era una persona honesta i no entrenava nens per vocació, només era una excusa per apropar-se a ells. El varen detenir un dimarts, havien estat quatre nens els que havien petit els seus abusos cosa que arrossegarien tota la vida, jo me’n vaig lliurar per la fletxa que vaig llençar aquell dotze aniversari.

Totes les fletxes que vaig llençar van anar a para a persones de les que jo no m’esperava res dolent , algunes varen ser una profunda decepció. No amb tothom vaig tenir la demostració de perquè a ells se li varen clavar les fletxes, l’última, la que vaig disparar quan tenia vint anys, encara no havia tornat a baixar i jo ja en tenia seixanta-set anys.

El meu tiet Pere va morir, dies abans quan el vaig anar a veure al hospital em va preguntar per les fletxes, si m’havien anat bé a la vida, li vaig explicar el primer cas i tots els altres i evidentment que si m’havien ajudat a descartar algunes persones a la meva vida que tot i no tenir la constància segur que haguessin sigut perjudicials per a mi.

Li vaig donar les gràcies pe haver imaginat aquell regal tant original per a mi i li vaig dir que l’última fletxa encara no havia baixat  des dels vint anys que la vaig disparar.

-Ja baixarà Ben , estigues atent – Aquestes son les últimes paraules del meu tiet que recordo.

Van  passar dos anys més i gairebé ja no hi pensava en l’última fletxa, la meva dona i jo anàvem cap a veure els nostres tres fills a un dinar familiar, havíem de passar per tres poblets petits abans d’arribar a casa del fill gran que vivia en un poble de muntanya a la quinta punyeta , al arribar a una cruïlla hi havia unes ovelles passant i el pastor ens va fer la senyal de que passéssim per l’altre carril, jo conduïa i era prudent però vaig entendre que si ho feia era perquè no venia ningú, aleshores mentre deixava les ovelles a un costat i anava per on em deia el pastor vaig veure un reflexa del cel que feia molts anys que no veia, era l’última fletxa, baixava directe cap a on érem i vaig patir molt mentre ho feia perquè allà només hi havíem la meva dona –el que més estimo en aquest mon- i el pastor, així que el meu patiment era que no entenia qui d’aquelles dues persones em volia mal, no em podia creure que després de tants anys la meva dona no em volgués bé amb lo que ens estimàvem, la fletxa continuava baixant i cada cop era més a prop del cotxe, vaig afluixar la marxa involuntàriament per mirar-la , com només la veia jo la meva dona es va estranyar, va fixar-se com estava jo amb la vista clavada al cel i com sabia l’historia em va dir:

-Tranquil si és la fletxa el que veus no va cap a mi segur perquè jo mai et voldria cap mal ni et faria res que et fes mal, pots estar tranquil si es això.

-Si la veig vaig contestar-li , però no se on va, aquí no hi ha ningú.

Al cap de pocs segons quan la fletxa era a tocar, un cotxe va sortir de no se on a tota velocitat i vaig veure com la fletxa es clavava en el conductor, vaig recordar les paraules del meu tiet “fuig de qualsevol persona a qui se li clavi una fletxa de les teves” així que sense pensar-m’ho dues vegades vaig fer un cop de volant i encara que vaig carregar-me unes quantes ovelles vàrem salvar al vida, ja que aquell eixelebrat va sortir a tota pastilla del seu carril envaint l’espai que jo havia deixat al tirar-me contra el ramat d’ovelles, si no ens haguéssim apartat aquell hagués estat el final.

A la fi l’última de les fletxes havia servit  per ajudar-me a salvar la vida, i li estaré agraït al tiet  per sempre pel seu regal tant especial, tant agraït que vaig canviar el nom de dimarts per el de Pere i ara totes les setmanes entre dilluns i dimecres tenen un dia que es diu Pere, evidentment com en aquest mon imaginari tot es pot fer a ningú li ha semblat malament , ni bé, simplement ho han acceptat com tot en aquest mon nostre.

Plou

2017-03-31 20:29

Plovia, era dijous però tant és, podia haver estat qualsevol altre dia, feia fred i a cada passa que donava una alenada blanca de vida sortia del seu interior, caminava ràpid però no anava enlloc, al menys predestinat, només sabia que tenia ganes de caminar tot i que la nit era hostil i desagradable, era lletja i fosca, freda i humida, però volia caminar.

Les gotes de pluja li relliscaven per les mans i l’empipaven fent una petita acumulació al seu nas al que havia de respondre bufant-se amb la boca cap a munt per fer-les caure, el mullader del seu cos era impressionant, no recordava haver-se mullat tant mai a la seva vida.

Els carrers molls reflectien els llums de la ciutat i la soledat dels mateixos li recordava que no era una nit ideal per passejar , les seves passes removien les brillants basses , deixant enrere un festival de formes de color groc dels fanals en cada pas.

No hi havia cotxes, no hi havia sorolls de cap mena, semblava estrany en aquella ciutat tant activa y sorollosa durant el dia, nomes el seu xip-xip de caminar, les gotes de pluja  i la seva respiració sumada a les esbufegades per treure’s l’aigua de sota el nas trencaven un silenci que feia temps que no escoltava...si es que realment es pot escoltar el silenci.

Va arribar sota un pont on l’aigua s’havia acumulat mes d’un pam, però volia passar, al posar el primer peu dins el petit embassament li va glaçar els dits i una esgarrifança li va venir al arribar-li l’aigua als turmells, va posar el segon peu i ja no li va fer tanta impressió se’n va adonar que com tot a la vida un cop fas el primer pas després tot va rodat.

Havien unes escales per salvar el desnivell del pont, l’aigua baixava com si fossin unes cataractes naturals i va decidir pujar-les, els seus peus impedien a cada esglaó la lliure circulació de l’aigua que s’arrodonia i formava una mena d’anells al voltant de cada peu, no sap perquè però de cop i volta va començar a riure i a pujar les escales cada cop més ràpid i esquitxant tant que l’aigua sortia a tota velocitat cap a munt fins a l’alçada de la seva cintura.

Quan va arriba dalt de tot  davant tenia una botiga de mobles de cuina i de bany, un gran mirall era plantat allà davant seu...i llavors ho va veure, en aquell reflexa es veia per dins i per fora, veia la seva ànima , la seva voluntat, la seva bondat, el seu destí i el seu passat, i ho va entendre tot, va entendre que quan et veus per dins només et queda que acceptar-te amb els teus defectes i virtuts , acceptar-te tal com ets per poder viure conseqüentment amb tu mateix, i en aquell moment, en el precís instant que et coneixes de veritat pots començar a caminar cap a la felicitat, plogui, nevi o faci sol.

Modest molest

2017-03-22 19:42

A en Modest tot li destorbava , mentre anava en cotxe cap a la feina   -treballava en un banc, era el sotsdirector en una sucursal de la caixa en ple eixample barceloní ­-  pensava que seria bo poder anar pels carrers de Barcelona amb el seu audi sense destorbs d’altres conductors que a cada semàfor semblava que buscaven una Pol Position a no volia saber quina cursa.

Però si anava a peu, que de vegades ho feia, també trobava coses que li molestaven, no suportava la gent que mirava de no trepitjar les ratlles dels enrajolats dels carrers, tanmateix tampoc li agradava la gent que en cas contrari mirava de trepitjar-les totes.

No podia sofrir les persones que en un semàfor es posaven tant a la vora seu que podia sentir-los l’olor de colònia barata que feien al matí i les seves respiracions de no haver-se mocat en dos mesos, tanmateix tampoc li agradaven gens la gent que com si no fos amb ells esperaven el verd del semàfor a una distancia excessiva , com si ells fossin més especials que els altres.

En Modest, de tant que tot li molestava, s’havia guanyat a pols el sobrenom de Molest, la gent de la feina, veïns i fins i tot familiars, sense que ell no en tingués ni idea li deien així quan ell no els sentia,  “mira ja ve el Molest” deien els companys de la feina quan el veien aparèixer per la porta principal.

                             --------------------------------------------------------------------

En Modest va aparcar el cotxe en el pàrquing de sempre, no sense fixar-se en els cotxes que havien aparcat una mica més sortits del compte , cosa que evidentment no podia suportar.

En el trajecte des del pàrquing a la feina va anar esquivant tot de persones que  caminant mirant la pantalla del seu mòbil quasi l’atropellaven , un altre cosa que el feia posar dels nervis.

Va agafar un cafè per emportar (el seu esmorzar) en el bar de sempre mentre escoltava aquell soroll infernal de la cafetera que odiava, després es va disposar a travessar el parc de davant la feina sentia els ocells cridant i cantant fort i no ho suportava, va seure al banc de sempre a prendre´s el cafè que com sempre cremava més del compte i el feia tornar a  pensar que realment en aquest mon hi havia tot de coses que semblava que les havien posat o fet per fer-lo emprenyar a ell.

Al seure al banc el Sol s’escolava per entre les branques i amb el vent (que era una cosa molesta segons ell que no servia per res mes que per a destorbar-lo) es movien i a estones el Sol li donava als ulls fent-li la punyeta  per acabar de espatllar un matí més ple de destorbs i molèsties.

Al seu costat seia un senyor gran, amb una mica de barba tota blanca, i uns cabells també blancs que brillaven a estones amb el Sol, anava vestit amb una túnica blanca i descalç, cosa que també el va molestar al adonar-se. Aquell avi estava amb un mig somriure, aixecant una mica el cap i semblava estar gaudint d’alguna cosa que a en Modest li va fer encuriosir, el va mirar una estona fins que l’avi va dir-li:

 

-Bon dia senyor

A lo que en Modest va respondre sense miraments      -serà per vostè !

El vell savi va obrir els ulls doncs del tot i mirant a en Modest amb una mirada que semblava penetrar dins seu li va preguntar:

-Que per vostè no es bon dia?

--No pas   -va respondre en Modest-

-I.....perquè? Si no es molt preguntar.

A lo que en Modest que no tenia mai pels a la llengua va contestar:

-A part de perquè vostè m’està importunant a la meva hora del cafè , hi ha moltes coses que m’han molestat aquest matí.....bé , com cada matí.

El vell savi va agafar-se les dues mans i va recolzar els llavis sobre els dits , arqueja les celles i va dir-li a en Modest:

-Soc aquí fa una estona, estic encantat amb aquest vent suau que m’acarona i que fa moure les fulles dels arbres donant-me  una mica de Sol que jugant amb les branques i mirant a munt constitueix un espectacle d’ombres i colors que sembla estrany que no haguem de pagar per veure-ho, també estic encantat amb el cant dels ocells avui que comencen a sentir la primavera que s’acosta aquest primer de Març. A més quan venia cap aquí m’he divertit mirant com un nen saltava content totes les ratlles dels rajols del carrer per no trepitjar-les, he estat parat a un semàfor on totes les olors de la gent diversa, que en definitiva son les olors de la vida mateixa, m’arribaven amb intensitat, una barreja de perfums i olors mentre mirava distret com si fos un simple espectador d’un gran premi  els cotxes que un cop tenien el seu verd semblava que competien per una millor posició en alguna cursa que mentalment devien lliurar. No se que li molesta tant a vostè però expliqui’m i jo miraré de solucionar-li.

En Modest, que no solia parlar amb desconeguts perquè també li molestava, es va encuriosir amb aquest pintoresc personatge i va decidir explicar-li algunes coses que per a ell eren una molèstia i li feien neguitejar-se sempre:

-En primer lloc senyor...?

--Digui’m com vulgui, fa temps que no faig servir cap nom per no alimentar l’ego.

-Bé doncs, li diré avi  pels seus cabells blancs. Doncs en primer lloc avi, tinc una hipoteca que cada més m’escanya , una casa massa gran per mi sol i que no puc vendre perquè el preu del mercat ha baixat tant que no cobriria despeses.

El vell savi va aixecar-se de peu i li va dir.

--Deixi’m veure les claus si us plau.

En Marcel va treure un clauer que semblava de mitjans del segle XX i li va deixar al vell savi, aquest al agafar les claus va mirar endarrere un moment i amb un moviment enèrgic va tirar-les a la bassa on els ocells bevien aigua tranquil·lament.

En Marcel no s’ho podia creure, li va començar a pujar la sang al cap i cada cop estava més enfadat:

-Però que ha fet? Ja pot anar a buscar-les ara mateix, està malament del cap o que?

El vell savi va somriure i li va dir:

--Malament del cap està el que viu en una presó de la que no pot sortir i a més ha de pagar-se-la dia a dia amb el seu esforç, condicionant aquesta presó que no pugui decidir viure en un altre lloc que aquest.

En Modest que s’havia aixecat va seure un altre cop i pensant amb les paraules que li havia dit el vell savi va veure que tenia tota la raó....tant és va pensar, tinc una copia de les claus a l’oficina, ja les agafaré.

El vell savi al veure que s’havia tranquil·litzat va seguir preguntant-li:

--I que més li ha molestat tant avui?

-Bé, anar en cotxe sempre em causa molèstia, pel tràfic i la mala conducció  de la gent.

--Porti  les claus del cotxe –va dir-li el vell savi-

-Ni parlar-ne! Que me les tirarà a la bassa! Per aquí si que no passo, es una Audi sap? Val molts diners.

--Fa molt de temps que no faig servir d’aquells papers que vostè anomena diners, a on jo visc no ens cal això, tenim tot el que necessitem i ja li asseguro que no em calen aquests papers pintats per res. Deixi’m les claus si us plau, li asseguro que no li llençaré a la bassa.

En Modest no les tenia totes però va accedir.

El vell savi se les va guardar a la butxaca i li va dir:

--ens farà servei aquest cotxe, no es preocupi, ara que no ha de conduir perquè no te claus del cotxe que més li neguiteja?

-Doncs miri –va dir en Modest- si soc sincer amb vostè la feina que tinc es la cosa més avorrida del mon, guanyo diners, això si, però em mata la falta de creativitat, fer el mateix dia rere dia, any rere any, suportant a un cap que no puc ni veure i rient-li les gràcies, miri es aquella oficina d’allà davant.

-Ara vinc- va dir-li el vell savi.

En Modest es va quedar pensatiu, realment sense les claus de casa i del cotxe es sentia com alliberat d’alguna cossa però no sabia ben bé el que, va escoltar els ocells cantar i aquest cop li va semblar agradable, fins i tot el vent remenant-li els cabells i el Sol emplenant de llums els seus pensaments van fer que es relaxés.

De cop va sentir un soroll estrident i al girar-se va veure amb sorpresa com el seu nou Audi s’enclastava contra la sucursal on ell treballava trencat el vidre de l’entrada, després mentre no donava crèdit al que veia , va veure com el vell savi baixava sa i estalvi del  seu cotxe i entrava dins l’entitat.

A l’estona va sortir i va venir cap a ell.

En Modest estava assegut al banc sense saber que fer, el vell savi va començar a parlar:

-Li he dit al seu cap que el cotxe l’he deixat de part seva allà mateix, i que no l’esperi que no tornarà mai més allà dins....ah, i que se’l quedi si vol, o que el vengui, a vostè no li farà falta mai més. A vostè tot li molestava , tot li neguitejava, però no era les coses externes que li feien aquest malestar , és el seu interior que no està conforme amb vostè mateix, és dins seu on neix aquest neguit per tot el que l’envolta, els seus pensaments lluiten per fer-lo millor, però vostè estava tancat en quatre parets que s’havia fabricat a copia d’enrabiades i intolerància envers els altres, quan era realment vostè mateix la seva pitjor molèstia.

En Modest va trencar a plorar al veure que lletra per lletra i paraula per paraula el vell savi tenia raó amb tot el que deia, ell havia forjat els seus propis barrots de la cel·la que tancava  el seu cor fa molts anys i ara per fi havia vist l’escletxa, entre les branques el Sol entrava en la seva ment i il·luminava el que havia estat una habitació fosca tots aquells anys.

Anem –va dir el vell savi- però abans passarem per un lloc.

Caminant sense saber a on en Modest seguia al vell savi encara somicant com un nen petit, no tenia res ara, però sobretot no tenia neguit de cap mena, aquell home gran li transmetia tota la pau que ell mai havia sabut trobar.

Varen parar en la protectora d’animals, el vell savi li va dir que esperés allà.

Dos minuts després va sortir amb un gos que semblava una barreja de pastor alemany i alguna cosa més, devia tenir uns cinc o sis anys, el vell savi li va donar la corretja a en Modest  -es teu si ell vol- li va dir i va seguir caminant .

En Modest i el gos es van mirar, evidentment tots dos es necessitaven i el vell savi ho sabia i ells també, així enllaçats per una corretja va començar a néixer un llaç entre en Modest i el gos que mai més es desfaria ni per una part ni per l’altre.

Al arribar  a les afores el vell savi es va dirigir cap a dos cavalls que estaven estacats a l’ombra al costat d’un abeurador improvisat, va fer pujar en Modest a un d’ells i li va donar el gos després.

Van sortir de la ciutat tots dos poc a poc i en tres dies van arribar al seu destí.

Al cim d’aquella muntanya hi havia més d’una cabana i de seguida van sortir a rebre’ls els que serien els seus veïns per sempre.

En Modest va mirar les cabanes i un dels habitants del poble del vell savi va dir-li:

-No et preocupis , t’ajudarem entre tots a construir la teva.

En Modest va somriure i va amanyagar el seu gos al que li va posar de nom “Sort” pensant en la sort que va tenir de seure en aquell banc del parc aquell dia al costat del vell savi i que li va fer veure el seu interior, i que li va ajudar a canviar-lo.

 

Aquella nit soparen tots junts al costat del foc que havia encès en Modest amb tot el que li quedava de la seva antiga vida, un feix de bitllets de cinquanta que encara portava a la butxaca.

 

 

 

 

 

Arrels

2017-02-08 20:03

He vist moltes coses, he escoltat moltes altres, me n’he adonat que sovint aquells que ronden pel meu voltant  diuen el que no pensen i fan el que no creuen, i pensen el que creuen que han de pensar en comptes de no posar portes ni barreres al infinit del pensament.

Porto mes de mil anys aquí, el passar del temps ha estat acompanyat de canvis molt importants en el paisatge que s’ha transformat completament des de aquells primers anys de la meva vida en que veia i sentia com el color verd  predominava en  la meva visió i a la meva anima, i ara, només ferralla mòbil m’envolta a tota velocitat i aires que no es poden respirar formen un núvol dens , un núvol que de vegades no deixa quasi veure el sol.

He vist com persones es  prometien amor etern , com gent que guardava les formes en la seva estructura de civilització diària,  aquí al meu costat deixaven anar tot el que el seu cor tenia guardat com en una caixa de trons i s’acaronaven fins i tot els pensaments mentre no volien veure passar el temps ni que el Sol tornés a sortir.

El que no ha canviat per sort es l’esperit dels infants, ells juguen al meu voltant , ara com fa mil anys enrere, sense por, sense maldat, sense importar-los res més que el present i l’estona d’esbarjo de la que gaudeixen amb la ment oberta, sense esperar res.

No se que ha passat fora del meu abast, no se on va aquesta anomenada humanitat, perquè ara mentre els nens juguen ells només es miren el que tenen a les mans  i de nits se’ls hi il·lumina la cara, però no es de felicitat, es llum artificial, es reflex de la seva soledat.

Però jo  tinc fe en ells, perquè no s’ha perdut el do més gran que pot tenir qualsevol espècie de l’univers, continuen tenint dins seu aquest preuat tresor del que mai s’haurien de desfer, l’amor...allò tant intangible i tant veritable a l’hora, el que tothom vol tenir, el que tothom vol sentir, i que alguns privilegiats poden tastar amb tota la seva intensitat de matisos, i quan això passa, em sento feliç d’observar-ho i penso que no tot està perdut, tot i que han basat en la materialitat la seva evolució crec que aquest sentiment pot fer que algun dia el canvi necessari per perdurar com a mon civilitzat podrà dur-se a terme, ho veig en els ulls dels enamorats que es declaren mentre jo faig que no miro, ho veig el la dolçor d’aquella mà que es recolza a la cama , ho veig en aquella pell que tremola en contacte amb l’altre, ho veig en aquella manera com lentament i sense voler trencar el moment fan la pausa necessària entre petó i petó.

Sento la terra sota meu, entro dins ella i traço camins sota els camins, m’enlairo amunt, em recargolo pels anys, em faig fort i dur, l’aigua i el sol em  donen vida, noto l’essència del mon, del mateix mon que em va veure néixer ara fa més de mil anys, noto el plor d’aquest mateix mon, maltractat, condemnat a ser una claveguera per una espècie que no ha sabut respectar la terra que li donà la vida, des de les meves arrels assaboreixo trist les llàgrimes del planeta, barrejades amb mil substancies que el van matant lentament, llavors miro al cel i clamo fort que algun dia aquestes persones que senten amor veritable el puguin sentir també per tot el que els envolta i els ajuda a ser qui son.

 

I així continuaré reflexionant sobre tot i sobre res, sobre el camp d’oliveres del que fa molt temps només he quedat jo.

 

AMOR METALIC

2015-10-18 18:06

-Que vols dir? No pot pas ser això? Enamorat...no m’ho puc creure....

--Doncs creu-t’ho perquè es així , enamorat i ben enamorat....

-Però si es una maquina, un conjunt de cables i circuits amb una intel·ligència artificial que la fa semblar humana....però no ho es Jaume...no ho es pas.

--Pensa el que vulguis però es per mi el mes important del mon ara i a més.....

-Que?

--Ella també està enamorada de mi, m’estima i m’ho ha dit.

-Tu no estàs be del cap, el nostre robot domèstic que fa les feines de casa t’ha dit que t’estima?

--Saps que no es un robot , es una androide d’última generació, molt avançat i ben be sembla humà, per mi l’Isabel es tant humana com tu o jo.

-Me’n faig creus...i així que hem de fer separar-nos doncs? I li has posat nom? Es diu Lau-40

, d’on has tret això d’Isabel?

--Es clar, l’estimo a ella i no a tu, ho sento però es així. Per mi es diu Isabel, així ho vàrem decidir tots dos.

 

Quan la Laura va adquirir el model Lau-40 d’androide domèstic ja li va semblar veure que tenia alguna cosa especial que la feia quasi humana, els seus cabells rossos i llargs , la seva forma de mirar i somriure, el seu caminar lent i insinuant, en aquell primer dia al veure com en Jaume li va donar la ma al presentar-se va sentir-se una mica gelosa i li va etzibar “que fas? No cal que et presentis només es una màquina”  però va pensar que a la fi només era una màquina i no podia ser res mes que això, anava molt errada aleshores.

Ella s’havia convertit en l’anima de la casa, sempre ho tenia tot a punt, només tenia paraules amables amb ella i amb en Jaume, i de vegades els havia sorprès a tots dos xerrant en llargues converses a la llum de la lluna al porxo tot havent sopat, però mai hagués imaginat que el seu home s’enamoraria d’un munt de ferralla per molt humana que semblés.

Aquell vespre quan l ‘Isabel els hi servia el sopar en la seva gran taula de vidre va veure com les mirades de complicitat entre el seu home i l’androide no paraven ni un moment, fins i tot delicadament el seu home li va passar la ma suaument per sobre la de l’androide quan li posava el menjar i ella dolçament el va mirar als ulls, no va poder estar-s’hi més i li va preguntar:

-Escolta, Lau-40 , que el meu home sigui tant ase d’enamorar-se de tu te un passi però que tu facis veure que l’estimes es més del que puc suportar jo, perquè ho fas? Que vols?

--Es que l’estimo  –va respondre l’Isabel mentre treia els plats de la taula-

-Però escolta que dius –la Laura s’estava pujant per les parets- que ets un munt de ferralla tu, no tens sentiments ni res que se li assembli.

L’Isabel en aquell moment va canviar la seva expressió i com si li haguessin tocat un ressort es va girar de cop i li va dir:

--Vols que parlem de sentiments? Realment vols que ho fem? Doncs som-hi... –va treure’s d’una rebregada el davantal i va seure al costat de la Laura disposada a plantar cara i lluitar per l’home que ella si sabia que estimava-

La Laura sorpresa va quedar bocabadada i no sabia que dir, realment semblava una reacció molt humana aquella.

--Va pregunta, que vols saber?

-Bé... –va respondre la Laura encara molt  impactada per la reacció de l’androide- estàs enamorada dius d’en Jaume no? Que sents doncs, com ho definiries això, aquesta sensació tant humana, expliquem que sents ....si es que sentir entra dintre la teva programació.

--Pots fer la ironia que vulguis Laura, et respondre a tot el que em preguntis ja que es la meva obligació com androide, però les meves respostes seran més humanes que la teva actitud ara mateix. Mira t’ho explico per si com sembla tu no saps que es l’amor...al matí quan m’activo la primera cosa que em ve al cap es en Jaume, igualment que a la nit quan em poso a recarregar també em passa el mateix. Penso en ell tot el dia, quan em mira els meus circuits interaccionen d’una forma inusual en la meva programació i si s’acosta a mi la vibració que sento per dins es tant gran que he de fer un reset de circuits cada cinc minuts. Tinc ganes d’abraçar-lo i quan ho faig tot els números binaris que em fan funcionar s’alineen i treballen plàcidament amb una sensació ( i si, dic sensació) de benestar total. El primer dia que em va fer un petó mil descarregues de pensament neurològic  van recórrer tots els meus equipaments  i des d’aquell dia només tenia ganes d’estar amb ell i de fer l’amor , el que vaig sentir aquell dia es massa complexa per explicar-li a un humà però per que et facis a una idea quan vàrem fer l’amor va ser com una contra programació complerta de tots els meus paràmetres per tornar-los a situar totalment a l’inrevés, mai  m’ho hagués pensat allò que vaig sentir, però et puc assegurar que des d’aquell dia soc humana amb ple dret com tu.

La Laura va mirar-la fixament assenyalant-la amb el dit i dient mentre anava cap a en Jaume.

-A més heu fet l’amor? Amb mi mai tenies ganes i l’has fet amb ella? 

--Si i va estar meravellós va dir l’Isabel , el millor que m’ha passat mai.

Dit això l ‘Isabel es va aixecar de la cadira i va  anar a trobar a en Jaume, li va fer un llarg petó i va abraçar-lo amb força per afegir després:

--Marxem carinyo, encetem una nova vida junts tu i jo, t’estimo més que a res al mon.

Dit això , van començar a caminar cap a la porta agafats per la cintura i sense deixar de fer-se petons van travessar la porta en direcció al seu nou inici, un cop van sortir per la porta la Laura va anar a mirar per la finestra i en veure com s’aturaven i es besaven apassionadament a cada pas, va reconèixer dins seu que realment estaven enamorats l’un de l’altre i va sentir en l’anima  una profunda enveja de no poder ser ella la protagonista d’aquella bonica història d’amor.

 

Després d’aquella primera relació entre un androide i un humà , cosa que va fer la volta al mon, varen venir moltes més i es va convertir en una cosa habitual en el mon d’avui en dia, els sentiments eren només propietat dels humans? Havien arribat a tal nivell d’imitació de la vida humana en aquelles criatures que fins i tot havien aprés a estimar i la societat va canviar realment el seu criteri i acceptaren que l’amor ja no era només una capacitat dels humans, havia transcendit amb la seva grandesa i era un sentiment comú en moltes criatures de l’univers.

La Laura pensava sovint en tot allò, al llarg dels anys pensant en tot el viscut en aquella època i veient com ella tractava i es relacionava amb en Jaume aleshores va reconèixer que l’estrany fora que ell no s’hagués enamorat de l ‘Isabel.

De tant en tant es veien, la convidaven a dinar , i semblaven molt feliços , si es que un androide pot sentir felicitat , es clar.

 

 

 

 

Cafetera

2015-09-04 18:28

Vaig llevar-me , amb els ulls encara enganxats i les imatges de mil somnis en el cervell vaig fer un pipi mentre resseguia les ratlles de les juntes de les rajoles amb la mirada.

Quan vaig sortir del lavabo em va sobtar que hi hagués llum a la cuina, mai la meva dona s’havia lleva abans que jo en tots aquests anys.

L’Anna estava davant la cafetera posant una capsula dins, jo vaig seure a la petita taula de la cuina quan de cop i volta es va girar i amb una mirada una mica estranya em va dir:

-Això no funciona.                                                                                                                                                       

--Es molt estrany -li vaig respondre- ahir funcionava perfectament.

-De que parles?

--De la cafetera, de que parles tu?

-De la nostre relació, mira els papers que tens sobre la taula....on hi ha la creu en llapis has de signar.

Collons –vaig pensar- si m’havia preparat el bolígraf i tot al costat.

Al paper posava no se que de separació amistosa i unes quantitats de coses més, vaig llegir-ho i vaig  signar, encara que no em semblava gaire “amistós” a mi tot allò.

Vaig signar perquè sabia perfectament que no aniríem gaire mes lluny nosaltres, feia temps que en parlàvem, no anàvem enlloc...al menys junts.

Al document posava que la casa de la ciutat era per a ella, l’apartament a la platja quedava per mi...hauria de fer uns quants kilòmetres mes cada dia per anar a treballar.

També m’havia preparat les bosses de roba i les meves coses, una pila de paquets era tot el que tenia jo ara mateix.

Vaig fer el cafè i vaig anar a buscar el cotxe per anar a treballar, sorpresa....tenia una roda punxada.

La vaig canviar el més ràpid que vaig saber...ja arribava tard a treballar, les mans plenes de grassa i la camisa tacada....vaig pensar en tornar a pujar a casa a buscar-ne un altre camisa, mala idea..... el meu armari estava en les bosses del maleter del cotxe, havia sortit amb ell de casa avui, vaig quedar un moment valorant si era millor una camisa tacada o arrugada, vaig optar per arrugada. Me la vaig canviar allà mateix.

Un cop canviada la camisa vaig tancar el maleter i vaig anar per pujar al cotxe, sorpresa....m’havia deixat les claus al maleter mentre em canviava la camisa i el vaig tancar després...tenia una copia però també estava en una bossa amb les meves coses.

Tornava a estar valorant opcions.....trucar a l’assegurança i que vingués un manyac, o trencar el pany jo mateix, o fins i tot trencar un vidre i entrar al maleter per darrere.

El vidre va explotar com si fos una bomba, milers de petits trossets van caure dins i fora del cotxe , vaig accedir dins el maleter per darrere i vaig agafar les claus, quan vaig sortir per la porta del darrere les claus em van relliscar amb la grassa de la roda a les mans i van caure a terra dins una claveguera. Les podia veure però no agafar....ja tenia clar per això que avui no aniria a treballar, era tard i semblava que aquesta situació s’allargava massa.

-Que li passa? –va preguntar un avi que passejava de bon mati amb un bastó -

--Miri senyor, m’han caigut les claus aquí dins.....

-L’avi va agafar el bastó i va introduir-lo per la reixeta de la claveguera, quan la punta va tocar les claus aquestes van enganxar-se al basto.

El vaig mirar bocabadat.....

-Iman –va dir-me ell- tinc un iman a la punta perquè a casa em cauen les claus de vegades al voler obrir i així no m’he d’ajupir.

I va afegir:

--Pensi vostè que de vegades si les coses no son com volem  és perquè nosaltres no volem que siguin diferents .

No sabia molt bé que havia volgut dir...però li vaig donar les gràcies.

-De res jove.....

Va seguir caminant lentament jugant amb el seu bastó que m’havia solucionat el problema.

Amb la camisa un altre cop bruta d’estar ajupit a la claveguera intentant agafar les claus, vaig pujar al cotxe....vaig introduir la clau i la vaig girar –per fi!!!- vaig pensar.

Un soroll semblant a un wau...wau...wau em va fer cridar

-Merdaaaaaaaa!

Sabia que tenia la bateria cardada però precisament avui.....

Impossible engegar-lo , després de tot ... vaig sortir del cotxe i vaig començar a caminar cap a buscar el bus per anar a la feina....arribaria molt tard però al menys donaria la cara.

Vaig agafar el mòbil per trucar a la feina mentre caminava....

Es va sentir un tro , abans vaig veure un llamp dibuixar-se en el cel, trenta segons després estava fent el segon diluvi....

El mòbil es va quedar en blanc per causa de la pluja, no crec haver-me mullat tant mai, la vida avui no volia que jo anés a treballar, no volia que seguís amb la meva dona i volia fer-me reflexionar sobre la meva pròpia existència ...ho veia clar mentre l’aigua lliscava pels meus cabells totalment xops caient a costat i costat de la cara.

...Aleshores em vaig despertar.....

Havia estat un somni...

Vaig llevar-me amb els ulls encara enganxats, les imatges del malson encara les tenia presents, vaig fer un pipi mentre resseguia  les juntes de les rajoles de la paret amb la vista.

Vaig sortir del lavabo i vaig veure llum a la cuina....la meva dona davant la cafetera....tot m’era molt familiar.

Aquest cop no vaig seure.....

-Això no funciona –va dir-me mentre em mirava fixament-

Masses similituds amb el somni així que.....

Vaig girar cua sense dir res, vaig començar a caminar i no vaig parar fins tres dies després, ara , dos anys més tard, visc en un poble allunyat de la ciutat, tinc una bona feina tranqui-la i soc feliç.

 

L’Anna  el mateix dia de la meva fugida va comprar una cafetera nova, ja que realment aquell matí la vella no funcionava, però es clar, això jo no ho sabia......

 

 

 

 

 

El destí

2015-08-01 17:55

-Et preguntaràs que ets i que fas aquí...

--Doncs si , realment m’ho estic preguntant.

-Estàs en el que hi ha després de la mort física i ets pura energia com tots els que veus per aquí.

--I que faig aquí doncs?

-Un cop fas el traspàs tots tenim una missió en aquest lloc, nosaltres , aquest grup que som en aquest pla dimensional som el que podríem anomenar  “unidors de persones”. Hi ha d’altres que aturen guerres, d’altres ajuden al medi ambient, d’altres ajuden a la gent.

--Tots som energies i tots tenim una missió?

-Exacte, la nostra és tant o mes important que la dels altres. Quan l’univers decideix que dues persones han de estar juntes i complementar-se res pot aturar aquesta decisió d’energia universal.

--I perquè es tant important per l’univers que dues persones estiguin unides o no?

-Es per la energia, l’eterna energia de l’amor veritable, quan dos essers que és complementen s’uneixen ,la força de les seves ones energètiques es multipliquen i això fa que tota l’energia positiva de l’univers creixi i creixi sense parar, aquesta energia positiva es la bona, la que volem tenir, hi ha energies dolentes que hem de neutralitzar i fer que dues persones que han d’estar en harmonia ho estiguin el un amb l’altre  ens ajuda a conservar l’equilibri de les forces universals.  

--Com saps que no t’equivoques de persones?

-Es fàcil, veus aquests milions i milions de punts de llum?

--Si, els veig.

-Son les energies de les persones que habiten la terra actualment,en tots aquest milions encara que sembli mentida només hi poden haver dues que brillen i vibren a la mateixa intensitat,totes tenen la seva parella i elles mateixes es busquen  sense saber-ho però nosaltres les ajudem a trobar-se, aviat aprendràs a identificar-les.

--I com podem ajudar als d’ allà baix a fer que es trobin i quedin juntes.

-De moltes formes que ara t’explicaré, igualment s’acabaran trobant perquè l’univers així ho vol, però nosaltres accelerem el procés, de vegades fent-los canviar de poble o ciutat, de feina, o de família, tenim tots els recursos. Ells allà baix –que t’he d’explicar tu vens d’allà- de vegades no tenen les coses fàcils, s’equivoquen de persona molt sovint i no se’n adonen, de vegades queden junts per gratituds, per costum, o per inèrcia, fins i tot per diners, però aquests aparellaments no els hi portaran el millor de si mateixos ni la felicitat absoluta fins que no trobin a la seva persona  de la mateixa intensitat a la que puguin estimar amb tota l’energia del univers.

-Ara veuràs un cas pràctic, fixat aquest noi d’allà baix , està a punt de trobar a la seva persona complementaria, he fet que la seva empresa la compri un altre empresa i canviïn les rutes de transport per que hagi de parar a aquesta gasolinera en la que treballa ella.

--I que fem, quan es trobin ja està?

-Mes o menys, s’han de mirar uns segons als ulls i ho tindrem enllestit, desprès res podrà aturar aquesta unió, tinguin les circumstàncies que tinguin ells dos per separat, ho solucionaran, perquè la força universal del destí no te aturador. Hi ha una llum que connecta totes les animes bessones del univers, aquesta llum la pots veure dins  la mirada de la teva persona predestinada i un cop la veus mai es pot desfer aquest aparellament, els hi donarem una empenta, deixarem que el cotxe es tanqui sol....

------

En Mike va aturar-se a posar gasolina, incomprensiblement va deixar-se les claus i el mòbil dins el cotxe i aquest no sap com es va tancar  cosa que el va obligar a esperar-se que se’n anés la cua de gent per parlar amb la noia de la gasolinera per que el deixes trucar a l’assegurança, quan ella va aixecar la mirada i els seus ulls es van trobar ell va saber que aquella era l’autentica dona de la seva vida, i ella va notar uns nervis en l’estomac que no va poder identificar del tot ,al següent dia que va tornar en Mike a posar gasolina i va tornar-lo a mirar als ulls ella ho va entendre aquells nervis no eren tals era atracció, aquell seria l’amor autèntic  de la seva vida. Uns mesos després havien deixat la vida d’abans i estaven junts i és complementaven en tots el nivells.

Allò que anomenem destí havia actuat, fent que els desitjos universals es compleixin, i així és dia a dia, i així serà sempre perquè la força de l’amor de veritat es més gran que cap altra força de l’univers...

Origen

2015-07-12 18:48

En Jaume escombrava el carrer com cada dia durant els darrers cinc anys, escombrava sobre net, a ell no l’importava si la vorera de davant de casa seva era neta o bruta, simplement es llevava ben d’hora  i escombrava, com sempre havia fet la seva dona la Margarida, ara feia cinc anys que ja no hi era amb ell, des de aquella nit que va deixar de respirar, així sense més, sense avisar, sense fer cap soroll, sense que ell pogués assabentar-se fins l ‘endemà.

Ell ja tenia vuitanta tres anys i sabia que un dia deixaria d’escombrar el carrer com va deixar de fer-ho ella i que la brutícia potser s’acumularia, però llavors ja li seria igual ja que estaria amb ella a algun altre lloc on no caldria escombrar.

Eren dos quarts de set d’un dia tranquil, en una setmana tranqui-la, en un mes tranquil, en un poble que sempre era tranquil, un poble de dos-cents habitants no pot ser mai gaire mogut la veritat.

Ell va ser el primer del poble en veure-ho, una llum molt intensa però absent de soroll va il·luminar tots els racons del poble mentre la gent dormia aquell  fred mati de Febrer.

L’ intensitat de la llum va fer-li tancar els ulls per un moment, quan els va tornar a obrir va veure com des del carrer principal del  poble, que arriba a la plaça major, encara resplendia una intensa, però ja no tant, lluminositat.

Ràpidament (el que els seu 83 anys li permetien) va agafar la bicicleta vella com ell i va arribar-se a plaça.

Allà al mig, al costat de ‘arbre centenari, on feien  les sardanes i els castellers a la festa major, hi havia una mena de caixa d’uns dos metres d’alçada i dos d’amplada,que resplendia intensament , de cop va deixar de brillar i ell s’hi va apropar.

No tenia cap mena de por, l’edat fa que les pors s’esvaeixin, fins i tot la por a la mort, s’assimila com el que veu com plou i evidentment ho accepta i es mulla.

La caixa era d’un material semblant al marbre, d’un color blau intens com el mar un dia d’estiu, al tacte era freda i suau, totalment compacta a excepció d’un  forat petit que tenia en un costat a la part més alta del tot, va fer la volta complerta a la caixa i no va veure res més que la llisa fredor del seu material, llavors va voler mirar pel forat de la part superior, evidentment no arribava.

L’Enriqueta com cada matí des de que ella recordés estenia la roba aviat, la rentadora la posava abans d’anar a dormir i al matí sempre  estenia la roba mentre mirava com el seu veí en Jaume escombrava el carrer.

Aquell matí però en Jaume no hi era i això li va estranyar molt, tampoc hi era la seva bicicleta que sempre tenia a la porta de casa, així que va decidir estendre la roba ràpidament i anar a fer una volta pel poble a veure si el veia, total el poble es composava de tres carrers i tots anaven a parar a la plaça major.

Quan l’Enriqueta va arribar a la plaça va veure en Jaume que anava cap a ella i li deia:

-Ens cal una escala.

--Jaume que t’has begut l’enteniment? –li va respondre ella-

En Jaume assenyalant cap a el mig de la plaça li va dir: -Mira allò!

L’Enriqueta que era una dona molt pragmàtica li va preguntar:

--Que és aquella caixa? L’ha posat l’Ajuntament?

-Ha baixat del cel Enriqueta.

--Estàs segur Jaume?

-Completament Enriqueta, ho he vist, i vull una escala petita per mirar per un forat que hi ha a la caixa.

--Bé doncs, a casa tinc una, vaig a buscar-la, no et moguis que aniré més ràpida sola.

Un cop varen tenir l’escala i mentre l’Enriqueta l’aguantava en Jaume va pujar fins a estar al nivell del petit forat de la caixa, va apropar un ull fins a que el seu nas tocar la freda superfície i va mirar pel forat.

--Que hi ha Jaume? Que es veu?

En Jaume no responia, simplement mirava sense parar, així va estar més de cinc minuts i quan va baixar de l’escala la seva cara denotava una gran emoció, les llàgrimes li queien  rodolant a banda i banda de la cara, sanglotava i no podia pronunciar paraula alguna, només li sortia entretallat:

-Es preciós, es preciós....

L’Enriqueta va pujar a l’escala i va mirar pel forat de la caixa, també va estar cinc minuts exactament i al baixar, encara en estat de xoc, es va abraçar plorant a en Jaume i tots dos van estar així, emocionats, reconfortats pel contacte humà, cosa que cap del dos tenien feia molt de temps.

Poc a poc el dia va anar guanyant terreny, el poble despertava i mica en mica la plaça s’anava emplenant de gent , que un cop miraven pel forat, tots cinc minuts i ni un més, baixaven de l’escala, ploraven, s’abraçaven i molts dels que tenien parella corrien a fer l’amor expressant la seva gran emoció d’aquella manera, fins i tot alguns dels que no tenien aquell dia varen expressar-ho així.

Passaren les setmanes i la veu va córrer per tots els pobles de la comarca primer, no va quedar ni un sol poble per petit que fos que no ho sabés, tothom venia a mirar la caixa i un cop ho feien alguna cosa canviava a les seves vides, es sentien i eren millors persones, entenien i comprenien coses que abans no eren capaços i veien clar el futur, i veien clar el passat.

A la comarca li va seguir la província i desprès el país, després evidentment els països veïns,  França, Espanya, el País Basc, el País Valencià...tot seguit Europa i tot el mon.

Tothom volia mirar pel forat de la caixa de la qual ningú sabia explicar que es veia, però tothom s’emocionava al veure-ho.

Llargues cues es formaven des del poble veí fins a la caixa, milers de persones vingudes de tot el mon esperaven dies i dies per veure aquella meravella.

El poble ja no era tant tranquil i poc a poc, afloraven negocis al voltant de la caixa, les persones vingudes de tot arreu tenien que menjar i dormir.

La caixa misteriosa ningú sabia d’on venia, de quin lloc de l’univers havia aterrat aquí, milers de científics venien amb l’ intenció d’estudiar-la però un cop miraven pel forat ho deixaven córrer, sabien que allò s’havia de compartir, sabien que era un bé per l’ humanitat que tothom mirés pel forat de la caixa.

Al mirar per aquell forat es veia la llum primigènia, la llum original del big band , la llum origen de totes les formes de vida de l’univers, al mirar per aquell forat connectaves amb totes les formes de vida existents i extingides que han hagut i haurien algun dia al cosmos. Era una llum preciosa, la més bonica que es pugui imaginar, una llum inexistent a la nostra imaginació fins al moment que la veies, era la llum de la vida.

Al mirar per aquell forat la vida a la Terra et semblava insignificant i gran alhora.

Al mirar per aquell forat veies on era l’origen de tot i on era el final de tot, entenies el principi i el final, entenies que el  temps només era producte de la nostra imaginació i que passat, present i futur era un tot en la corba de l’existència.

Al mirar per aquell forat entenies que la vida no era una casualitat universal, entenies que la vida la portava als nous mons aquella caixa o altres similars.

Al mirar per aquell forat mai més tornaves a ser la mateixa persona, la ment s’obria i tot era diferent a partir de llavors.

Però encara havia de mirar molta gent al mon...

Una nit, un científic  foraster dels molts que havien vingut i un grup de quatre persones més de les que no havien mirat encara pel forat van tenir l’ocurrència de obrir aquella caixa, portaven eines potents, van reduir al vigilant de nit que custodiava la caixa i després de tres hores de feina brutal aconseguiren trencar la part superior de la caixa.

En l’instant que van fer un gran forat a la part superior el llum que va sortir va il·luminar tots els racons del mon, una gran lluminositat va fer empetitir qualsevol llum que hi hagués en aquell moment, els cinc que eren allà a la vora van quedar sense visió, allò va durar exactament cinc minuts, després tota la llum es va concentrar en un sol punt uns kilòmetres més amunt i va quedar  així fins que a tota velocitat va baixar cap a un punt determinat del poble, exactament la casa on a la finestra estava mirant la Míriam, la llum va baixar concentrada en un raig i directament va anar a tocar de ple a la Míriam.

A la plaça l’endemà i tots els dies posteriors, la gent ja no feia cues i poc a poc el poble va anar recobrant la seva tranquil·litat habitual.

La Míriam estava en estat  quan va passar l’incident, i ella sabia que allò era per alguna cosa, i que aquella llum havia vingut al nostre mon per alguna cosa més que obrir la ment dels habitants del  planeta.

Va donar a llum quatre mesos exactes desprès que la llum en la seva totalitat la toqués completament aquella nit.

Quan en Jan tenia tres mesos va veure clar quin era el motiu de tot allò. En Jan parlava amb ella a traves de la seva ment, sabia per les seves reaccions que podia veure i llegir la ment de tothom que tenia al seu voltant. Movia objectes només mirant-los i no li calia parlar ni tant sols provar-ho ja que la seva forma de comunicació tot i ser tant petit era molt més evolucionada.

En Jan era la nova raça d’esser humà que aquella caixa havia vingut a instaurar a la Terra, una passa més en l’evolució de l’home que poc a poc i generació a generació quedaria com a predominant en aquest vell planeta.

L’espècie antiga estava condemnada a extingir-se i  ràpidament les següents generacions anirien substituint a les antigues formes de vida. En Jan mentalment li comentava a la seva mare que a partir dels tretze anys començaria a tenir fills, amb moltes dones diferents i que els seus fills farien els mateix i així en uns quants anys tota l’espècie humana actual quedaria substituïda.

 

En Jaume escombrava el carrer, com sempre sobre net, sabia des de que havia vist la llum que aviat es trobaria amb la seva  estimada  Margarida.

Aliena a tot el canvi mundial que venia l’Enriqueta estenia la roba mentre observava com en Jaume escombrava el carrer, el poble estava tranquil, era un poble petit i tranquil on no passava mai res, però aquest cop havia donat a llum a la nova espècie d’humans que habitarien el planeta durant milions d’anys.

 

OXIGEN

2015-05-19 18:41

En Jan anava cap a casa, el seu pas lent i pausat no anava en consonància amb els seves ganes d’arribar,  volia caminar ràpid per donar la bona noticia a la seva dona però l’ intenció de no gastar gaire aire de la bombona li ho impedia, havia solucionat el problema, al menys aquell més, i tenia ganes de explicar-ho.

La Lisi estaria contenta amb la noticia, sense voler els seus peus volien volar, com quan era nen i anava sempre corrent d’aquí cap allà, sense preocupar-se de consumir més aire del compte ni anar mirant els nivells de la bombona portàtil, però el seu seny li ho impedia i el seu pas lent li feia exasperar-se una mica.

A la fi va arribar, al entrar a casa  com sempre es va treure la bombona i la va deixar carregant-se per demà anar a treballar.

-Ho he solucionat –va dir-li tot cofoi a la Lisi-

--Com ho has fet?? –li preguntar ella-

-Treballaré unes hores al torn de la tarda, i he demanat una bestreta del que guanyaré de més, tindrem aire a casa per tot el mes.

--Però Jan, si ja treballes al torn de matí i el de la nit, que faràs no dormiràs?

-Em queden tres hores per descansar a la tarda, i una més entre torn de nit i abans del matí, quan plegui després de la nit dormiré en algun racó de la fabrica una horeta i així a més no gastaré tant aire de casa.

--Es una bogeria...i el més vinent que farem?

-Ja ho he pensat, agafarem l’ajuda aquella del govern per famílies amb pocs recursos, m’han dit que garanteixen el subministrament d’aire com a mínim tres mesos si no pots pagar.

--No has vist les noticies avui ?

-No he tingut temps...perquè m’ho dius? Que passa?

--El govern ha fet un comunicat, han cancel·lat totes les ajudes,no poden garantir  el subministrament a ningú, no els hi queden reserves d’aire, o al menys això és el que han dit...i diuen que no poden comprar més aire públic perquè els països rics (bàsicament el continent africà)  l’han apujat tant de preu que es impossible arribar-hi...i ja saps que aquest mon fa molts segles que va deixar enrere la solidaritat.

-I doncs que vol que faci la gent?

--Que se’l pagui, que treballin com esclaus, per gastar fins al seu últim alè a pagar-se l’aire que respiren...

-Però...però...

En Jan no sabia ben bé que dir, ell havia vist el pobles dels rics quan havia anat a treballar allà, com restaven coberts tots els carrers amb grans passadissos que connectaven totes els comerços i centres d’oci amb aire respirable. Com aquelles persones –que ell veia iguals però evidentment no ho eren- caminaven tranquils per aquelles grans avingudes sense cap bombona a les espatlles i no com a els pobles pobres i suburbis obrers com el seu,  havia vist les seves grans festes i veia a les cares d’aquella gent com no tenien cap preocupació per l’aire que consumien, reien i saltaven d’alegria sense pensar que així gastaven més el preuat tresor que tant escàs era avui en dia.

Sense dir res més en Jan va anar fins al garatge on tenien el tanc de reserva, trenta-cinc dies posava, trenta-cinc dies i no tindrien a casa aire respirable...no podia treballar més, ja havia venut el cotxe i tot el de escàs valor que posseïen, no li quedava res més que la seva feina i això no donava més de si.

La Lisi va anar com va poder fins a ell i li va agafar la mà...

-Si jo pogués treballar –li va dir mentre se li humitejaven els ulls-

-No diguis això dona, tu no tens la culpa...

De petita va respirar massa estona l’aire exterior –es el que te quan es neix a una casa pobre- i li varen quedar una seqüeles que no li permetien gairebé cap activitat física intensa.

-i doncs? El govern deixarà morir a la gent com nosaltres? -va dir enfadat en Jan- Hi ha moltes persones així, la gran majoria ho som, es un mon de pobres això, només unes quantes famílies tenen el privilegi de no haver de patir per l’aire que respiren.

Aquell mon de l’any 2420 era un mon erm, sense aire respirable,ni  plantes, ni arbres, ni cap espècie animal a part dels essers humans, i això que havia estat culpa nostre tot això. La major part de la humanitat s’havia de pagar l’aire que consumia, cap continent era exportador d’aire a part del continent africà, el país que fa uns segles denominàvem tercer mon era ara el més ric del planeta, no tenia cap problema d’aire pur i net i a més l’exportava a tot el mon, fins i tot tenia que vigilar les seves fronteres de les barques d’il·legals que intentaven entrar a cercar una oportunitat de viure una vida digna en un lloc on no depenguessin d’una bombona enganxada a l’espatlla, però ells havien construït una gran cúpula que cobria tot el seu territori i soldats fortament armats garantien la seguretat dia i nit, a més era l’únic exercit que quedava en el mon...

Van transcórrer dues setmanes i aquell matí la Lisi li va dir una cosa a en Jan que el va deixar sense paraules, cosa sovint en ell, a part que si no parlava estalviava una miqueta d’aire també.

-No vagis avui a treballar Jan, quedat a casa i anirem a veure el mar com quan érem més joves.

--Lisi si no treballo ja saps que no podrem garantir al menys aquesta quinzena que ens queda d’aire, ens tallaran el subministra.

-Ja ho sé Jan, ja ho sé....

La seva mirada tendra va fer que ell li fes cas, tant se val -va pensar- que son dues setmanes més o menys...

Quan anava a buscar les bombones ella li va posar la ma al braç mentre movia el cap a una banda i l’altre alternativament, ell ho va entendre de seguida.

No varen arribar al primer carrer que varen caure tots dos a terra sense poder moure’s, aquell aire enverinat d’aquell mon cruel que havíem fet malbé va entrar als seus pulmons inutilitzant-los per sempre i atrofiant tot el que tocava al seu pas pel l’interior d’aquells dos cossos resignats a la seva sort.

Tres dies després el govern feia un comunicat en el que deia que un tractat amb el continent africà podria garantir un mínim d’aire de  seguretat a totes les llars perquè ningú es quedés sense l’aire per viure.

Cent anys més tard, no quedava aire respirable en cap lloc del mon, el últims en desaparèixer van ser els africans dins la seva gran cúpula de protecció.

Set mil anys després l’atmosfera terrestre es va regenerar i  els primers animals en molts anys varen començar  a sorgir i donar pas a una nova història de la vida a la Terra.

 

  

 

 

 

1 | 2 | 3 | 4 | 5 >>