LA LLAVOR

                                           LA LLAVOR

Vaig fer una pausa al mirar fixament als ulls d’aquest  interlocutor conegut escassament feia cinc minuts, després vaig  mirar el cafè que tenia davant, vaig  girar la tassa com sempre faig cerimoniosament perquè em quedi la nansa a la dreta i vaig fer un glop, al acabar de assaborir-lo li vaig dir sense gaire expectativa per la resposta:

-Així vens del nostre futur?

--Bé...seria més o menys això, però t’explico com funciona el temps, no és ben be com tu et penses...No és una línia recta, o sigui passat, present i futur tot en una continuïtat lineal...no.

-No et segueixo....gens –Vaig fer un altre glop de cafè, pensava realment que aquell home que m’havia trobat al bar de sempre estava absolutament sonat- m’ho pots explicar si us plau?

-A veure Xavier – Va prosseguir amb l’explicació el tal Jaume – Imagina que el temps que transcorre és com un tren.

--Això si ho entenc...

-Doncs això, és com un tren que va passant pel temps, però les vies arriba un moment que es tornen a unir, vull dir, no te final ni principi, com tot en aquest univers, tot es circular, res comença ni acaba, només sempre és moviment.

Ara ho entenia però no ho comprenia, li vaig preguntar:

--Segons em dius, seria com un cercle aquesta via, o sigui s’uniria el principi amb el final?

-Exacte!! –Va afirmar amb entusiasme en Jaume- Ara m’has entès, el temps és així, potser s’escapa una mica de la nostre comprensió però funciona així, et segueixo explicant...

 Ara va ser en Jaume que va fer un glop de cafè.

-Per poder venir de més endavant com he fet jo, simplement has de saber on son aquestes vies circulars, triar un lloc i esperar, a que el “tren” del temps torni a passar, aleshores hi ha certs moments en els que pots pujar dins el tren, i així pots viatjar a altres èpoques que no son la teva, a veure....la precisió no es matemàtica, difereix en uns quants anys, però pots anar provant fins trobar més o menys la dècada que vols ....després només et cal esperar a que sigui el moment de trobar la situació o persona que cerques.

Me’l vaig tornar a mirar amb atenció, els cabells li queien al costat de la cara, la pell morena denotava que vivia al aire lliure o s’hi passava molt temps, els seus ulls foscos com la nit semblaven sincers, jo però, desconfiat de mena no me’ls creia molt d’entrada i pensava com defugir amb educació i sense fer-lo enfadar si calia... doncs era un home molt gran de mida, devia fer un metro noranta al menys, i encara que no molt corpulent semblava, això si, que es mantenia fort, per si de cas no volia veure’l enfadat, encara que realment semblava una persona amb les nervis ben assossegats.

--D’acord –li vagi dir- i ara bé la pregunta que obligadament t’he de fer Jaume, suposem que tot això que m’expliques del tren i el temps es veritat, i que vens de molt lluny mirant endavant....perquè m’has vingut a trobar? Que he fet o faré perquè sigui tant important fer aquest viatge?

Ara en Jaume es va apartar els cabells dels ulls, i agafar una posició mes acomodada a la cadira...

-Es clar Xavier, ara mateix t’ho explico ...

Jo també em vaig asseure més tranquil·lament, i estava preparat per escoltar el que fos, igualment ja avui faria tard a la feina i a tot, ja m’ho veia venir....

-Tu estàs treballant amb un projecte de IA, un projecte que ha esta totalment idea teva, crear un centre on totes les connexions de la Intel·ligència artificial interactuïn entre elles i prenguin les decisions que creguin oportunes per millorar la vida a la Terra, un centre de comandament de la IA per dir-ho així.

--Si, en això estic, tinc una idea molt clara que això pot fer millorar i molt la nostra existència en la Terra, quin problema hi ha?

-Be Xavier, aquesta tasca teva dins d’uns anys l’aconseguiràs, i realment servirà perquè aquesta intel·ligència molt superior a la nostra controli i prengui decisions per al nostre benestar, i tal com dius això es compleix, facilitarà molt la nostra vida a la Terra i la humanitat veient que les normatives i decisions que pren la IA ens fan tant de bé, cada cop deixarà més fer a ella fins que al final d’aquí molts anys, la Humanitat farà el que la IA convingui ja que manarà en tots els aspectes de la vida humana, prenent sempre les millors decisions per nosaltres i fent-nos la vida molt més fàcil i agradable.

Ara si no entenia res... i així el vaig interrompre:

--I doncs...on està el problema?

En Jaume ara es va incorporar una mica a la cadira i va demanar dos cafè més, per prosseguir:

-Si hi ha un problema Xavier, la teva interconnexió s’ha blindat ella sola, ha esdevingut una dictadura, i tot i que ens fa la vida més fàcil per tots i tot funciona a la perfecció, ens avorrim...l’esser humà no està fet per una vida perfecte sense ensurts ni preocupacions, ens agrada els daltabaixos encara que no ho reconeguem, ens agrada equivocar-nos, fer les coses amb aquella incertesa de si aniran bé o malament, triar el nostre camí, no viure una vida totalment còmoda i preestablerta on tot serà bàsicament programat per no tenir cap maldecap , sembla bo, però es dolent, es avorrit, monòton, fins i tot el nivell de suïcidis està augmentant any rere any, les persones no tenim metes, no tenim reptes, no tenim aquella sensació de si estàs triant bé el teu camí o no, es com està dins una peixera, on saps que tot anirà sempre bé, i sigui pel que sigui no estem preparats per no tenir aqueta dosi d’aventura en les nostres vides del dia a dia...Ella dicta les lleis, fa les normes bàsiques, et diu quina feina has de fer segons el teu perfil, si has de tenir parella o no (si es que si te la tria ella la parella), quin hobby t’agrada, on has de viatjar per sentir-te bé, tot....t’ho tria tot, i la veritat és que no s’equivoca en res, estudia la personalitat i t’ho encerta tot, fent-li cas de tot el que et diu , vius una vida perfecte on tot encaixa i no tens cap mena de problema...menys l’avorriment aquest de saber que tot sempre anirà segons el previst.

Vaig posar-me les dues mans davant la cara com si anés a resar, un gest que solia fer sovint quan m’anaven a mil els pensaments...Aleshores li vaig preguntar a en Jaume:

--Però podeu no fer-li cas no? Vull dir, fer la vostre us digui el que us digui?

-Al principi de tot fa molts anys si... ara ja no, et convoca a un seguiment personalitzat (vigilat per la policia creada especialment per això) on et guia la vida de principi a final, ara ja és una dictadura, no vulguis saber el que he hagut de fer per poder desenvolupar  aquesta tecnologia (jo i un grup molt nombrós de gent) per venir fins aquí sense que se’n adoni de res...en el meu temps ho hem manegat tot de manera que jo i els meus companys fa anys que constem com que ens hem suïcidat, com hi ha tants de suïcidis no hi paren atenció, la gent s’avorreix, no te motius per engrescar-se en res ja  que tot li bé donat, això si sense problemes, mai cap problema...

En aquell moments una esgarrifança va recórrer el meu cos de dalt a baix...

--Això vol dir que vens a matar-me? –Vaig dir a en Jaume amb un fil de veu- Matar-me perquè no pugui desenvolupar aquesta tecnologia?

En Jaume va esclatar a riure tant que quasi s’ennuega...

-No home no, això ja no ho fem –Va dir entre rialles- Va prosseguir ara sense riure:

-Ho hem provat tot, però el que si sabem és que el que ha de ser serà, no pots fer-hi res, si que hem matat gent, molta, i ens pensàvem al principi que això ho aturaria tot, però al final si un no ho fa ve un altre persona que prossegueix el camí, no podem aturar-ho, i de veritat et dic...molts dels invents de l’antiguitat (entre ells l’electricitat) els hem intentat aturar eliminant a la persona que els descobria, però al final venia un altre...i un altre... i sempre s’acaba al mateix lloc, no serveix de res treure del mon aquella persona, ve un altre i ho fa igual o millor, molts dels invents dels segles passats ha estat un substitut que ho ha descobert doncs al principal els vàrem treure del mig, ja hem vist que no ha servit de res, les coses passen igual, no podem fer res.

Vaig respirar una mica més tranquil...I es clar, vaig preguntar-li:

--Aleshores...que vols de mi? Perquè has vingut a trobar-me?

-A convèncer-te.....

--De que Jaume?

-De que deixis passar el temps de la teva vida, i et dediquis a un altre cosa, no facis aquesta central de IA, digues-los als inversos que ho veus inviable, que hi ha molts problemes, que els hi costarà molts diners i serà impossible dur-ho a terme, deixa passar la teva vida fent un altre cosa, i així guanyem temps, podrem tenir més marge per anar a convèncer al següent que tingui la teva idea, sabem que algun dia serà, però quan més tard millor...si tu ho deixes estar guanyarem uns quants anys més de fer la nostre...

A hores d’ara ja no desconfiava, tot el que m’havia explicat en Jaume semblava veritable, encara que hi havia coses que no entenia bé com lo del temps circular però veia que la seva història havia de tenir-la en compte, així que li vaig dir el que pensava:

--Mira Jaume, he de rumiar en tot això que m’has explicat avui, convindràs amb mi que em pot semblar molt estrany tot plegat...

Ell va assentir amb el cap.

--Però et prometo que hi pensaré molt, m’estàs demanant que m’oblidi d’una qüestió en la que he basat la meva vida i que em dediqui a un altre cosa, que deixi estar el meu motiu principal de vida ara mateix, el que m’il·lusiona i em fa sentir bé, no et puc prometre res, però si que faré un acte de reflexió profunda i actuaré en conseqüència .

-No et demano res més que això Xavier, que hi pensis, i que facis el que creguis que has de fer, jo seguiré el meu camí intentant convèncer a altres persones d’altres coses que també ens afecten directament, sobretot en el tema de la robòtica i la biomecànica.

Ens vàrem donar la ma i sense deixar-la anar i clavant els seus ulls foscos en mi va dir-me:

-Xavier...l’esser humà no està preparat per tanta felicitat, no sap que fer amb una vida on tot se li posa tant bé que no ha de lluitar per res, estem fets de lluites passades, d’esperits de supervivència , de contradiccions internes , d’equivocacions, de fer coses incorrectes, de no saber que portaran els nostres actes, de somnis, de llevar-nos cada dia i no saber que ens depara el futur, no podem amb tanta felicitat, simplement no sabem conviure amb ella.

Dit això, va deixar-me la ma, i va començar a allunyar-se després d’haver plantat aquella llavor en el meu pensament, una llavor que hauré de veure si germina i acaba creixent o acabarà com una anècdota d’un cafè amb un desconegut i prou.