KAMAU - CAPITOL 5

La senyora vella i corbada estava al costat d’un senyor alt, prim, vell, allargassat  com un arbre sense fulles i arrugat.....molt arrugat, amb una barba blanca llarga i uns cabells també tots blancs i molt llargs. Aquest senyor aguantava una safata gran plena de menjar que encara fumejava, hi havia pollastre, verdures, patates guisades, cigrons, mongetes, carn d’algun tipus que no sabria dir, ous bullits....

La senyora aguantava un altre safata que entenc que pesava menys plena de llesques de pa, tos dos van fer el gest de voler entrar “ràpidament” (lo màxim que els hi permetia la seva edat) i varen tancar la porta, varen deixar el carregament sobre una bala de palla i se’m varen quedar mirant...

A mi tant sols amb l’olor del menjar se’m van saltar les llàgrimes, vaig –sense saber perquè- abraçar aquella dona velleta i ella em va correspondre amb un peto a la galta, allà va néixer una relació que duraria per sempre, va començar una estimació mútua que duraria i duraria però això jo encara no ho sabia a hores d’ara.

L’Adla va treure el cap per l’altell –suposo que per la flaire que pujava a munt- i va dir-me sense parar de mirar els dos ancians:

-kamau!!! Puc baixar?

-Es clar Adla –li vaig respondre- i en quinze segons era al meu costat.

Atacarem el menjar com dos lleons famèlics que devoren la presa, mentrestant els dos vells ens miraven amb una expressió de mig somriure que denotava que ens havien donat tot allò amb molt de gust.

En sec l’home va dir-me “hola em dic Sergi” en un dialecte d’una tribu de vora del meu poblat, coneixia aquest dialecte perquè molts cops havia anat a intercanviar fruits  que recollia del bosc per pells d’animals  en aquell poblat veí.

Li vaig respondre en el mateix dialecte “hola, jo em dic Kamau” i vaig seguir menjant sense pensar en res més i mirant l’Adla de reüll que englotia el pollastre sense badar , de cop ens vàrem mirar tots dos i una rialla per sota el nas se’ns escapava de la felicitat del moment.

Ens vàrem atipar fins a no poder més, l’ancià alt va accionar una manega que hi havia al costat d’on tenien el pinso les gallines, l’Adla i jo ens vàrem rentar les mans i després vàrem veure d’aquella aigua fresqueta que brollava sense parar.

Després ens vàrem seure en una bala de palla i els dos ancians restaren mirant-nos sense dir res i amb una expressió –vaig pensar- d’entera satisfacció.

En aquell moment un cop satisfetes les necessitats més bàsiques del meu cos vaig recordar la salutació de l’ancià i li vaig preguntar:

-Parles l’idioma del poblat veí del meu poble....

-Si –Va respondre el  vell allargassat-

-Vaig estar durant uns quants anys  amb metges sense fronteres en aquell poblat que tu dius, vàrem fer moltes coses bones allà, es va poder ajudar molta gent. Em van ensenyar aquell dialecte i fins  a dia d’avui no l’havia tornat a fer servir, l’entens bé tu? Entens totes les paraules que dic? Potser alguna cosa se’m ha oblidat en el transcórrer dels anys –Va preguntar-me l’ancià-

-Ho entenc tot Sergi –vaig intentar pronunciar el millor possible el nom-

-Així doncs podem conversar....tinc preguntes per fer-vos.

-Jo també tinc coses a preguntar Sergi.

En tot això l’Adla i la senyora gran restaven assegudes agafades de la ma mirant-nos a en Sergi i a mi.

Vaig explicar-li a l’Adla lo miraculós que semblava que poguéssim entendre’ns aquell vell i jo,l’Adla em va dir que ella també l’entenia a mitges, a la seva vegada vaig veure en Sergi que li explicava segurament suposo el mateix a la anciana.

-D’on veniu? Com heu arribat aquí? –va preguntar-me en Sergi-

Vaig mirar-me’l un moment abans de respondre...podíem confiar en ells? Imagino que si, per quin motiu si no ens varen donar de menjar i no varen donar la veu d’alerta a tots els altres vells de que hi érem allà amagats.

-Venim de lluny –vaig començar a explicar-li-  no em faci dir d’on exactament perquè no sabria dir-li, ni tant sols sabem a quin lloc som ara.

-A Cadis, Espanya – Va dir-me en Sergi –

-D’acord – vaig assentir – Ens vàrem pujar a una barcassa després de que les nostres famílies donessin a aquella gent tot el que tenien, va morir gent pel camí, ho vam passar molt malament, fins que al final al baixar a la platja i corrent sense saber a on, hem anat a parar aquí dins, i fins el moment d’ara....

El vell va assentir i vaig veure un fons d’aquells ulls plens de pena, plens de qui ha hagut de escoltar abans situacions com la que li descrivia.

-Perquè on som? Vull dir com es que en aquest lloc tothom es vell? Es potser un poble de  vells? No n’havia vist mai cap cosa igual –vaig preguntar-li a l’ancià Sergi.

Ell va agafar aire, com si penses la resposta correcte i va dir-me:

-És una residencia de gent gran, aquí ve a viure la gent que necessita atencions especials i no poden romandre a casa seva.

Aquesta resposta em va deixar estorat....i les famílies? No tenien famílies? Al poblat evidentment els ancians viuen sempre amb les famílies i tal com ells t’han ajudat i protegit quan ets petit i jove després aquesta tasca es torna a l’inrevés, que passa amb aquesta gent....estaven sols al mon? Vaig voler saber el perquè:

-No tenen fills, ni germans, ni fills de germans ni cap parent  tota aquesta gent? Que ha passat alguna cosa molt dolenta d’allà on venen? Hi ha hagut cap guerra entre pobles o alguna malaltia contagiosa que ha fet morir la gent més jove?

En Sergi va restar pensatiu uns pocs segons com si costes de dir el que havia de dir:

-Aquests ancians i ancianes tenen família, però avui en dia en aquesta  Europa tothom està molt ocupat en les seves feines i les obligacions del dia a dia, no poden tenir un vell a casa que no es val per si mateix, no poden prestar les atencions que necessiten la gent gran, no queda més remei que venir a llocs com aquests, aquí ens cuiden i ens donen el que necessitem....ens manca la família però aquí ens agrupem com si fóssim família, no volem ser una nosa i un destorb lent en un món ràpid. –Mentre em va explicar això els seus ulls deien un altre cosa diferent, deien que no hi ha res com l’escalf de la pròpia família-.

Ens vàrem quedar en silenci una estona, jo pensant en que en principi havia vingut a un lloc més civilitzat i me’n adonava que segurament en algunes coses nosaltres estàvem més civilitzats al poblat que no pas en aquesta Europa que ara se’m feia egoista i individualista...

En Sergi pensava que segurament no tenia la força moral de fer-me entendre que aquella seva argumentació seva era més correcte que no pas la meva de mantenir la gent gran amb la família.

En això vaig voler preguntar-li, canviant de tema, una qüestió que havia quedat pendent quan ens havíem vist avui per primer cop:

-Quan vas estar al nostre poblat veí....m’has dit que ajudaves gent, vols dir que.... eres curandero?

En Sergi va somriure i respongué:

-Bé si suposo....exactament metge que vol dir el mateix.

-Guaries persones doncs?  Es el que vull dir –vaig afegir-

-Si, això feia –va respondre en Sergi amb un posat entre orgullós i decidit-

Vaig mirar l’Adla i la anciana i després en Sergi i vaig dir-li:

-Això que et diré ara no ho sap ningú, no m’hagués atrevit a dir-ho al meu poblat i ni tant sols ho sabia la meva família, però he canviat de vida, aquí no em coneix ningú i puc parlar de la meva habilitat sense tenir por de ser assenyalat amb el dit o desterrat del poblat. Tu guaries persones i m’entendràs (suposo) quan t’ho expliqui...

Vaig callar un segon conscient de la transcendència que el que anava a dir suposava per a mi, ho havia portat amagat tota la vida i per fi ara , i no se per quin motiu, estava disposat a confiar-ho en una persona que coneixia feia poca estona, però no se perquè aquesta parella d’ancians traspuaven una confiança plena en mi i crec que en l’Adla , al final ens havien donat de menjar i no ens havien delatat, crec que podíem estar tranquils amb ells, tampoc coneixíem ningú més aquí i hauríem de confiar en ells, així que em vaig deixar anar i el meu secret estava a punt de deixar l’ostracisme al que jo mateix l’havia condemnat  i sortir a veure la llum de la veritat, dins meu em sentia espantat i al mateix moment desfogat, feia tota una infantessa que amagava el que jo veia que potser no seria entès en aquell meu mon, aquí davant un metge que cura persones em vaig atrevir a destapar-ho tot.

L’Adla que també coneixia el dialecte –al menys unes paraules- restava expectant , mirant-me amb els ulls oberts de bat a bat.

Així doncs vaig començar a descriure el que tants i tants anys havia callat i amagat....