KAMAU CAPITOL-6

L’ancià Sergi va mirar-me uns instants fent un gest amb la mà com de que m’aturés abans de començar, intuint que allò que anava a explicar tenia molta transcendència per a mi va voler acomodar-nos tots a les bales de palla al voltant meu mentre  explicava a la velleta el que estava succeint, vaig aprofitar per explicar-li a l’Adla (per si s’havia perdut alguna cosa d’aquell dialecte) que el que anava a explicar-los-hi no ho sabia ningú al mon excepte jo i alguns animals de les granges i algun de salvatge.

En Sergi va voler presentar-nos oficialment a tots i ens va dir el nom de l’anciana:

-Ella es diu Marta, ens hem conegut aquí a la residencia i aquí ens hem fet com si diguéssim família tots dos, no som parella ni res però es podria dir que ara som com germans, al menys ens estimem con si ho fóssim, tu  i l’Adla sou parents Kamau?

-No, no –vaig respondre-li- però també ens hem fet com família, ens coneixem des de lo de la barcassa i allà tot el que passa se’t queda dins el cor i et traspassa l’ànima, ara per a mi l’Adla es la meva família, no se quina relació de família però la cuidaré sempre, d’això n’estic segur.

Un cop vaig dit això l’Adla va agafar-me la ma i em va regalar aquell somriure seu tant especial clavant-me la mirada, creieu-me que tot i ser tant petita tenia molta força aquella mirada tendra i el somriure era especial...diferent, em feia sentir bé, em feia sentir afortunat de tenir-la a la meva vida, no se que ens portaria aquesta nova etapa però si que estic segur que mai, mai, voldria separar-me d’aquell meravellós somriure, tendre, suggestiu, agradable, un somriure únic, intens i tímid alhora, només seu i per sempre inimitable.

Allà estàvem, dos vells que acabàvem de conèixer i ens havien ajudat i  l’Adla, esperant la meva declaració sorpresa, havia tingut també tantes ganes de marxar del meu poblat per poder deixar sortir de dins meu el que tant de temps portava amagat, sabia que allà no hagués pogut dir-ho mai doncs les supersticions podrien més que el poder d’ajudar, aquí a Europa, espero m’entendrien i sabrien valorar el que puc fer amb les meves mans.

La Marta, l’Adla i en Sergi restaven expectants i encuriosits observant-me, millor dit, quasi investigant-me amb la mirada, jo assegut en mig i tenint-los al davant no sabia per on començar, aleshores l’Adla va fer aquell mig somriure seu tant peculiar i la força em va arribar.

-Bé –vaig començar a dir- explicaré el que us vull dir, una cosa que em crema per dins i vol sortir, he hagut d’esperar a estar fora del meu entorn habitual per poder explicar amb tranquil·litat el que ara us diré.

-Un dia –vaig prosseguir- vaig anar a cercar fruits vermells al bosc, tenia molt curta edat, no us sabria dir però imagino uns set o vuit estius, vaig emportar-me el nostre gos com sempre feia i em deia el pare que fes, així em sentia protegit, vaig caminar ben be un hora fins a arribar al lloc on recollia els fruits sempre, al costat hi ha el gran riu, on sempre sol haver animals perillosos i sabia que no havia d‘acostar-me a l’aigua, fora estava segur, allà aquell dia amb els que va succeir vaig conèixer la meva particularitat, la meva força interior que mai havia sortit, ni tant sols m’hagués imaginat capaç d’allò unes hores abans, però un cop ho vaig descobrir ja no tenia aturador.

L’adla, la Marta i en Sergi embadalits esperaven la resta de l’historia.

-Segueixo –vaig dir- En un moment que estava agafant els fruits, aquells vermells que m’agraden tant i que a casa la mare els fa servir per cuinar i fer dolços, el que passa és que es semblen a uns altres que son verinosos, no et maten però et fan agafar un mal de ventre durant una setmana, o sigui que estava molt concentrat mirant de no equivocar-me de fruits i vaig perdre de vista el nostre gos.

Una de les coses que em va fer molta patxoca i vaig descobrir mes endavant és que aquí les persones posaven noms als gossos, al meu poblat mai s’ha fet això, crec que ningú ho hagués entès, el gos era això...el gos, mai a ningú se li hagués ocorregut posar-li nom,  ens ajudaven i els estimàvem però mai ningú s’hagués atrevit a posar-los nom a cap dels gossos que teníem, xiulaves i venien, però sense cridar-los pel seu nom, això va ser una cosa que a l’Adla i a mi ens feia encara molta gràcia quan sentíem algú cridar un nom i resultava ser un gos, per nosaltres era còmic, l’Adla sempre feia el seu somriure tant especial quan ho sentia.

Després d’aquest fugaç pensament vaig seguir amb la historia:

-El gos havia anat al riu a beure, si jo no hagués estat tant concentrat l’hagués vigilat i no l’hagués deixat anar a beure al riu, hi havia basses que eren segures però el riu era traïdor, molts animals esperaven l’abeurament de qualsevol víctima –inclosos els humans- per atacar i aconseguir un àpat.

Tots van alçar una mica l’esquena com esperant el pitjor....

-Ell pobret estava assedegat i bevent com si no hi hagués un final, tant concentrat estava en lo seu que no va veure el caiman que se li aproximava per la dreta per la part del darrere del  seu propi cos, submergit només se li veia una mica el reguitzell d’aigua que deixava al seu pas, quan el gos va voler reaccionar ja va ser massa tard, aquell animal expert en moviments d’atac i a l’hora expert observador de moviments d’escapatòria va esbrinar cap a on es mouria el gos, encara que va fallar perquè no va poder agafar tota la presa per la meitat del cos com sembla que volia fer, però si la pota del pobre gos que calmava la set com podia sense preocupar-se de res més.

-Jo només vaig sentir els xiscles de dolor del meu gos, que coix venia saltant com podia i afanyant-se tot el que les seves tres potes li deixaven, la pota del darrere de la part dreta penjava sagnant a dojo i amb la pell esbardellada...un reguitzell d’ossos trencats, nervis, músculs, carn oberta i venes es barrejaven com si d’una escudella es tractes.

L’Adla i la Marta es van posar les mans a la cara deixant veure només els ulls esperant la continuació de la història.

Jo vaig agafar aire doncs ara venia la part del que em va passar i que va canviar la meva vida per sempre, des d’aquell dia veia la vida d’un altre manera i la meva gran preocupació era com fer que allò que em passava servis per ajudar a tothom.

Encreuant els dits com si reses i reposant la barbeta sobre les mans vaig prosseguir:

-Aleshores va ser quan veient el dolor del meu gos va sorgir del meu interior una força que jo no sabia que tenia, una habilitat que no pensava fos possible, vaig notar com una escalfor que em recorria el cos i que s’accentuava a les mans, de manera que quan les vaig posar sobre el gos aquest es va calmar i va deixar de plorar i cridar i es va posar de costat a terra  tranquil sobre el costat esquerre deixant una mica a munt la pota dreta del darrere totalment destrossada, en aquells moments jo no pensava en res, només les mans se’m movien soles, el animal va quedar com mig estabornit, vaig agafar la pota malmesa i vaig començar a ajuntar trossets d’os sense que ell mostres dolor algun, cada cop que ajuntava per un instant un tros d’os amb l’altre i aguantava amb la gran escalfor que em sortia de les mans s’apedaçaven i quedaven soldats, al mateix temps i sense saber perquè ni com ho feia, recomponia nervis i músculs, així sense saber com podia ser possible i sense pensar en res vaig deixar la pota com inicialment havia de ser, només li faltava la carn esquinçada –que evidentment hauria de créixer de nou- però tots els ossos trencats a trossets estaven enters, músculs i nervis, no tots però si la majoria recompostos, jo sabia que no tornaria a ser la mateixa articulació però si havia salvat la pota, li serviria mes o menys com fins ara encara que aniria sempre coix. Quan vaig acabar estava esgotat, aquesta força-energia o que se jo que m’havia sortit de dins em desgastava, semblava com  si hagués estat corrent tot el dia pel bosc.

Tots ara em miraven bocabadats sense pronunciar paraula alguna, en Sergi li havia anat traduint a la Marta tot el que jo deia i ara tots tres em miraven les mans com si veiessin l’esperit del riu, el silenci va durar uns minuts, jo assimilava que m’havia quedat al descobert i ells digerien el que acabaven d’escoltar, en sec l’Adla va dir-me:

-Com ho fas doncs? Ets un esperit de la selva?

-No Adla – vaig respondre – no soc cap esperit ni cap esser d’aquells de les llegendes que ens explicaven de petits, però no tinc ni idea perquè puc fer això, ni tant sols se com ho faig, simplement actuo quan algun esser te mal i l’ajudo sense saber ben bé com, em surt de dins i des de aquell dia necessito fer-ho sempre que veig patir alguna bestiola, després estic esgotat però feliç d’ajudar a una criatura del univers.

En Sergi va agafar-me les dues mans amb els ulls plorosos i visiblement emocionat i em va preguntar:

-Ho has fet mai en un esser humà?

Un gran silenci es va fer aleshores...