NO HO SABIA

No sabia aquell fred mati de Març que la sortida de Sol que estava observant mentre conduïa seria l’última sortida de Sol que veuria, els reflexes sobre la carretera glaçada i con jugava la llum ataronjada amb els núvols que ara semblaven petits cotonets de coloraines  expandint-se sense motiu davant de la mirada indiferent de dos gavines glaçades de fred surant sobre el mar fumejant com a queixa de la intensa fred d’aquell matí. Evidentment no ho sabia perquè si ho hagués sabut hagués parat a contemplar amb tota la cerimònia que pertocaria aquell gran y perfecte espectacle de sintonies de vent i colors.

No sabia que mai més podria olorar un matí glaçat, quan l’aire t’entra com un invasor subtil del qual no pots prescindir i que et fa estremir amb la seva temperatura tant freda, però el necessites així que el deixes fer, i en certa forma gaudeixes.

Tampoc sabia que el petó rutinari del matí a la meva parella mentre ella dormia i jo em disposava a marxar era tot el comiat que per ignorància vaig deixar-li aquell mati d’hivern, si hagués sabut el que ara se, no se que hagués fet, però segur que un peto de rutina no seria.

No sabia que aquell cafè era l’últim cafè, després de tants i tants cafès, en tantes diferents companyies, en tantes diverses situacions, plens d’amor, a vegades de passió, altres de indiferència, i moltes d’amistat i estimació, però molts i cada un amb la seva història....doncs no, avui ha estat un cafè solitari, ràpid, sense quasi assaborir-lo ,com hagués fet durar aquell preuat líquid negre i amarg que tota la vida m’ha acompanyat en totes les meves etapes , com l’hagués vist treure fum, com l’hagués remenat cerimoniosament amb la vista perduda i aquell aroma...aquell tant bon aroma de cafè que pel matí et fa veure que tornes a la realitat de cada dia.

No sabia que aquell dia a la feina seria el darrer, si ho hagués sabut segurament renecs per a moltes persones haguessin sortit de la meva boca, per ordre i sense gaires miraments hagués repartit sinceritat amarga (per alguns)  d’ aquella que s’ha de guardar sota clau si es vol conservar la feina....i un cop fet això, algun comiat sincer a les persones que sí valen la pena (més aviat poques) i evidentment sortir corrents d’allà el més ràpid possible.

No sabia que era l’últim dia que treia a passejar a en Carbó (el meu gos) si no pobret no l’hagués estirat d’aquella forma que quasi no l’he deixat ni pixar perquè jo tenia fred i volia pujar a fer el cafè, deu haver pensat que soc un egoista l’animalet.

No sabia el que ara sé, perquè si ho hagués sabut en el transcurs del dia hagués fet alguna trucada d’aquelles que sempre queden pendents, i potser alguna explicació d’aquelles que mai s’han donat l’hagués donat avui, també segurament hagués trobat el moment per veure alguna persona que en el transcurs d’un dia normal de la meva vida normal no hagués vist.

No sabia que algú per allà dalt donaria avui per finalitzada la meva història, mal finalitzada diria jo, inacabada per ser mes exacte, amb moltes coses pendents, i el que es pitjor...sense avisar, al menys de saber-ho  hagués pogut prioritzar i de totes les coses que em passen pel cap mentre espero aquí que s’acosti aquella llum blanca podria haver realitzat al menys una o dues.

Però les coses funcionen així, i un cop arriba el dia no val la pena dir no ho sabia, perquè de coses pendents sempre hi hauran, cafès pendents sempre quedaran i petons pendents també.