KAMAU CAPITOL 7

KAMAU CAPITOL 7

La pregunta que em va fer en Sergi va retronar dins meu, la mateixa pregunta feia anys que me la feia jo mateix, em repetia un i altre cop si seria capaç de fer-ho a una altre esser humà, havia vist patiments per accidents al poblat i em sentia culpable de no haver fet res però dins meu sabia que si demostrava el meu poder o capacitat o que se jo com anomenar-ho ni tant sols sé com dir-ho, ràpidament pesaria aquest estigma sobre meu i de tota la meva família, durant generacions i generacions, perquè aquesta memòria de historia familiar no s’oblida mai, passa de pares a fills i successivament sempre està present i amb els anys es fa més gran del que és, així sempre quedaríem marcats com esperits del bosc i com a tals no podríem viure mai més entre els nostres, ens desterrarien a tots i per sempre.

-No Sergi –vaig respondre-li- mai ho he fet per por a les supersticions a les quals estan sotmesos allà on vivia jo, ho he pensat, molts cops per ser-te sincer, però mai m’hagués atrevit a posar en evidencia la meva família actual i futura encara que fos per salvar una vida o millorar-la, el preu allà hagués estat massa alt.

-Però ara estàs aquí –va incidir l’ancià-

-Tens raó Sergi, ara això podria canviar, tu creus que ho entendrien aquí si em veiessin fer el que faig a les persones? –vaig interpel·lar-li-

-No del tot –va dir-me- però haurem de fer veure que fas un altre cosa, la gent si creu molt en els metges aquí, els respecten, els admiren i els estan agraïts si els ajudem com fem sempre.

-Però ell no és metge –va saltar de seguida l’Adla-

-Ni tinc prou coneixements per fer-ho Sergi –vaig afegir jo-

-No us preocupeu per això, se m’està acudint un pla, a llarg termini, però aquí si alguna cosa ens sobra és temps i  a vosaltres també.

La anciana Marta se’l va mirar encuriosida i després va donar-nos les mans a mi i l’Adla.

A tu també t’incumbeix Marta –va dir en Sergi amb un gran somriure- Deixaràs d’estar jubilada un temps, hem de formar aquests dos jovenets.

-Us explicaré que farem Kamau – ara tenia en Sergi una mirada transcendental- :

 Jo com a metge cirurgià puc transmetre’t tots els coneixements que tinc del cos humà i  la medicina general, a tu Adla també puc ensenyar-t’ho tot i pots ser de gran ajut a en Kamau quan faci servir el seu poder, però aquí és on entres tu Marta, com professora que has estat tota la vida has d’ensenyar aquests dos jovenets l’idioma, tant a escriure’l com parlar-lo perfectament i també coneixements basics de cultura general, matemàtiques, ciència, etc, vaja que quan acabis surtin formats completament tal com feies amb els nens de la seva edat quan exercies de professora, amb al diferencia que tot això ho farem sense descans, ni caps de setmana, ni vacances, i jornades llargues, quan ja puguin seguir amb comoditat amb l’idioma jo els hi començaré a ensenyar tot el que he aprés tots aquests anys de medicina i seguirem formant-nos amb les noves tecnologies per poder fer d’ells un bon parell de metges, en el cas d’en Kamau... cirurgià.

La Marta va respondre entusiasmada – Siiiii, m’encantava la meva feina, i podré tornar a ser el que sempre he estat!!!!

En Kamau i l’Adla és van mirar encuriosits pensant que segurament allò els uniria en el futur  encara més de lo units que es sentien ara mateix.

 A més –va dir en Sergi- els hi hem de donar un futur, no estaran sempre aquí entre avis, hauran de sortir al mon i viure la seva vida, però primer els hem de preparar, el màxim de bé que puguem fer-ho....tinc tres o quatre idees al cap per portar a terme el nostre propòsit, també ens podran ajudar gent de confiança que tenim aquí dins Marta, crec que en Kamau pot fer molt de bé a les persones amb aquest gran poder que te –perquè és el que és realment, un poder que no sabem com pot ser però existeix – amb tants anys de medicina també vaig veure de vegades coses que semblaven impossibles però que passaven, sense més, només passaven i no calia cercar explicació lògica, crec en aquest noi, crec fermament que el destí els ha portat precisament aquí per algun motiu  i no desaprofitarem de fer alguna cosa molt bona en aquest mon abans no ens arribi l’hora, com ho veieu nois?

L’Adla i jo ens vàrem mirar, li vaig acabar de traduir tot el que havia dit en Sergi i ell va fer el mateix amb la Marta, seguidament l’Adla es va aixecar i em va sorprendre com tants cops faria en els anys que vindrien, li va fer un gran petó a en Sergi i després a la Marta, tot seguit em va agafar les dues mans i sense deixar de somriure va acostar la seva galta a la meva i així es va quedar per dir-me fluixet a cau d’orella, sempre junts Kamau, sempre junts....

Després jo vaig posar els dos palmells de les mans cap a munt i vaig dir:

-Quan comencem doncs?

Això va fer esclatar a riure a tots tres i després em vaig afegir jo i vàrem estar una estona així, rient i gaudint de al nova perspectiva de vida que vindria, els dos ancians contents de ser útils un altre cop i nosaltres dos contents de tenir una esperança en el futur que tant negre veiem fan només uns dies enrere.

Els dies i setmanes que vingueren varen ser de transformació total, de la nostre vida, dels nostres hàbits i del entorn  on estàvem instal·lats, realment tot va ser increïble i varen entrar nous actors a escena, aquell lloc era un lloc de saviesa concentrada, moltes experiències i vides viscudes amb plenitud, molts avis tenien molt per ensenyar i temps per fer-ho i nosaltres ganes d’aprendre i créixer com a persones dins un mon que se’ns feia desconegut però que havíem tingut la gran sort d’anar a parar en un lloc on ens ensenyarien com viure i sobreviure en aquella Europa del segle XXI, la nostre vida havia fet un gir cap a bé i l’horitzó que veiem en la nostre imaginació se’ns feia agradable i possible, tot just ara havíem començat...