COVID 19

El meu germà Bernat em va trucar mentre jo estava a punt de canviar les noticies per una mica de música a la TV, estava fart de veure histories  de confinament i desastres econòmics futurs i volia distraurem, portàvem ja un mes tancats a casa i se’m feia molt feixuc no poder fer res més que anar a comprar, a més després de l’ERTE havia d’anar en compte de no comprar gaire cosa tampoc ja que no se com anirien després les coses.

-Eric –em va dir- han trucat de l’hospital aquesta matinada, el papa ha tingut alguna complicació imprevista i s’ha quedat sense respiració, una mena de col·lapse pulmonar m’han dit....ho sento Eric, el papa ha mort, no t’he trucat abans perquè no sabia com dir-t’ho, però no hi ha cap altre manera de dir-ho Eric...se’n ha anat amb la mama.

El silenci va constatar la gravetat del que havia escoltat fa uns instants i em vaig quedar glaçat, la meva mare feia una setmana que s’havia mort a conseqüència del coronavirus però ella tenia patologies prèvies i no ens havíem donat gaires esperances  ningú de la família, però el meu pare tot i haver estat ingressat i tenir vuitanta dos anys estava força estable i semblava que ho superaria,  no ens pensàvem el pitjor.

-I ja està... ?–li vaig dir a mena de pregunta retòrica a la que varen seguir unes quantes-

- Ens hem quedat sense pares en dos setmanes i ni tant sols els hem pogut veure?  Això es tot? Així funcionen ara les coses?

En Bernat va respondrem amb un fil de veu en el que es podia intuir que pobret no tenia aquestes respostes, ni ell ni ningú.

-Eric.....em sap greu, tot es ara així de cruel, però és el que és, no podem fer-hi res, em tens a mi és tot el que et puc dir.

-Si a 400 kilòmetres de distancia, però és que encara que estiguessis aquí  a Igualada no podria abraçar-te tampoc, i et necessito Bernat, ara mateix et necessito molt, des de que em va deixar la Marta ets tot el que tinc a la vida, tu tens la teva dona i els teus fills però jo només et tinc a tu, vull abraçar-te, merda!!  Vull abraçar-te!!! 

-Ho sé germanet, ho se....tant de bo estiguessis aquí amb mi o jo allà amb tu....

Vàrem posar-nos a plorar tots dos, un plor constant, un plor dur de ràbia i tristor, un plor que sortia del racó del cor  on guardes l’amor pels essers estimats, un plor a la memòria de la meva infantessa a Oyon que no tornarà i la feina feta a les bodegues familiars durant l’adolescència, un plor pels  llargs passejos per les vinyes en companyia del meu germà Bernat, pels matins freds i les tardes d’estiu interminables quan no tens res a fer i pel posat del meu pare quan vaig decidir anar-me’n a viure a Catalunya... un plor per tot i per res, un plor a la impotència, a la injustícia i a la soledat.

Vaig intentar poder dir alguna paraula però només sortia un so incomprensible i un balbuceig horrible, sanglotava paraules però no les podia dir.

En Bernat va dir-me entretalladament que em trucaria més tard, i el silenci, només trencat pels meus renecs ho va emplenar tot.

Els dies varen anar passant i les setmanes lentament també, vaig poder tornar a la feina, protegit això si amb tota mena de epis i guardant les distancies amb tothom, rentant-me les mans no se quantes vegades i sortint de treballar i ràpid tornar cap a casa, sol i trobant a faltar la Marta per cada racó del pis.

A mitjans de Maig el desconfinament ja era quasi total, ens deien els que manen que gradualment ja podríem anar tornant a la normalitat, les fronteres estaven tancades encara però semblava ser que a l’estiu podríem anar de vacances per dins el país i segurament per dins l’estat també, podria anar a veure el meu germà per fi, però als meus pares no els veuria mai més, ni tant sols vaig poder anar a l’enterrament, de fet només va anar-hi en Bernat.

La famosa corba de contagis va disminuir fins a quasi cap cas i les morts es varen reduir dràsticament, semblava que tot podria tornar a la normalitat abans del que ens pensàvem, el que no sabíem és que aquest virus tenia altres ordres de la mare natura i que el que semblava una aturada i una victòria de la humanitat era en realitat una frenada per agafar embranzida final del maleit covid-19.

Al Setembre  els paràmetres de la Pandèmia ja estaven per sota de les grips normals, aleshores vaig poder anar a Onyo a veure la família que em quedava.

Quan en Bernat va obrir la porta vàrem dubtar un moment, sobretot jo,  doncs no havia tingut cap contacte físic amb ningú des de el mes de Febrer quan va començar tot, l’abraçada va ser un moment que recordaré tota la vida, va ser una fusió de dues persones, quasi com fer l’amor però en abraçada, i així va durar més de cinc minuts, ni tant sols em sortien les llàgrimes, ni podia articular paraula alguna, només deia , merda, merda, merda...mentre li donava copets a l’esquena, merda com t’estimo Bernat!!!

Aquelles vacances les vaig guardar a la memòria i  les recordaria quan les coses van empitjorar, poguérem passejar per les vinyes, vàrem xerrar i menjar “lentejas con chorizo i patates” tant típiques del nostre poble i que els pares feien tant bones, vàrem anar de tapes i fins i tot vàrem riure molt, recordàvem anècdotes de petits amb els pares i gaudíem de la nostra companyia, la vida ens havia portat lluny, però mai s’està lluny d’un germà realment, sempre el sents a la vora i quan el tornes a veure es com si no hagués passat el temps, com si encara fóssim petits i com si tot es pugues aturar i seguir com a la infantessa.

Al menjador en Bernat tenia les cendres dels pares, els havia ajuntat tots dos en un gerro, com el pare feia broma sempre, ens deia:

“cuando me muera me guardais las cenizas en un jarron, y cuando mas tarde tu madre venga conmigo nos juntais a los dos, no se estar sin ella ni muerto” , ell posava molt d’enfasi en aquest “ni muerto” i ens feia riure, al final sigui com sigui ara estan junts per sempre, al gerro i espero allà on siguin, encara que el ordre d’anar-se’n que es pensava el pare va ser a l’inrevés.

Després d’una setmana vaig tornar a la meva normalitat a Igualada, a la meva feina avorrida en aquella vida avorrida sense la dona que més he estimat a la vida, però desconeixia que era molt millor allò  que el que va venir a continuació.

Érem a mitjans de Desembre i semblava que tot el relacionat amb el Covid-19 havia estat un malson, tota l’activitat feia mesos que estava normalitzada i només quedava l’ús de mascaretes en feines de més contacte com record de la situació  del Febrer i fins a el Setembre.

El Covid-19 en el seu primer inici sobretot havia afectat mortalment a persones molt grans o amb patologies prèvies, però els plans que tenia la natura no eren aquests, havia estat un “globus sonda” , volia provar-nos i veure com podia fer una intrusió mes directa als organismes de tothom en general , la manera que havia trobat va ser fer-nos veure que tot estava controlat, que no havien contagis i que semblava que havíem vençut al la malaltia ,  la vacuna encara no era una realitat, varen dir que fins al Gener no la tindrien operativa i sembla que el Covid ho sabia.

Abans de Nadal va tornar a ser noticia el Covid-19, va començar a notar-se els símptomes en nens sobretot, ràpidament es va fer un confinament massiu i dur, no podies sortir de casa només en cas d’extrema necessitat i per anar a comprar només un cop a la setmana...no va servir de res, el covid havia basat la seva estratègia en camuflar-se dins nostre sense que es notés, va quedar en repòs tots aquest mesos instaurat en els organismes i agafant forces i mutant sense emmalaltir-nos, passant de cos a cos i amb un camuflatge perfecte amagar-se dins de cadascun de nosaltres,  va tornar doncs a rebrotar en una nova forma tal que ni la vacuna ens hagués fet efecte doncs era totalment diferent del primer virus que ens va afectar al Febrer, primer varen començar a morir molts nens de curta edat, la letalitat era total, després va començar a afectar a tothom, ni l’edat ni la ubicació geogràfica era un factor diferencial , tots els països varen començar a perdre molta  gent, els hospitals no podien atendre ja que dels metges i infermers queien com tothom, no valien mesures protectores doncs tots ho teníem dins des de mitjans d’any, s’havia amagat per ordres de la senyora natura, i ara havia sortit amb una letalitat increïble, una setmana després de tenir els primers nous símptomes, tos i mal als ronyons, ja estaves terminal sense saber-ho, després de cop, un dia ja no podies respirar i el cor s’aturava.

A principis de Gener no quedava quasi ningú en tota la ciutat, potser alguna persona que com jo  tindria els dies comptats,  doncs no s’havia trobat ningú immune a aquest nou Covid, els científics havien investigat –tots ells malalts- però no podien haver trobat la solució doncs la mutació era tant extrema que necessitarien de nou tots els mesos perduts per investigar sobre la malaltia, la natura havia fet bé la seva feina, se’n havia deslliurat del seu pitjor virus, els humans, havia tingut prou amb un mes i poc  per acabar amb tota la humanitat, la Terra podria prosseguir el seu camí, noves especies sorgirien amb el temps, els animals no es van veure afectats per la nova malaltia, només els homínids, suposo que per salvaguardar que qualsevol espècie semblant als humans pogués tornar a destruir el medi ambient tal com haviem fet.

Desconec si quedava gaire gent al mon doncs ni televisions, ni ràdios, ni internet funcionaven ja.

L’última cosa que vaig veure va ser una sortida de sol espectacular, un aire net, clar i pur com mai em besava el rostre i els so dels ocells em portava records del meu petit poble, seria jo l´últim? No se....en tot cas entenia els motius del que ens havia passat, potser d’aquí molts milions d’anys tornem a tenir un altre oportunitat, se’ns va donar tot i ho vàrem espatllar, al final la gran mare de tots –la natura- només ha fet el que ha cregut convenient per arreglar aquest desgavell, desfer-se’n d’una nosa egoista i consumista que mai...mai ha tingut prou amb res.

 -Merda!  -Vaig dir mentre queia al terra de la terrassa-

- Fins aquí hem arribat...- Vaig pensar.

Una imatge dels meus pares i el meu germà va venir-me al pensament i em va semblar sentir la veu de la Marta, la dona que tant vaig estimar i que no vaig saber conservar cridant-me i dient-me:

-Res no s’acaba Eric, tot començarà de nou ara......-   i em vaig apagar.