Origen

En Jaume escombrava el carrer com cada dia durant els darrers cinc anys, escombrava sobre net, a ell no l’importava si la vorera de davant de casa seva era neta o bruta, simplement es llevava ben d’hora  i escombrava, com sempre havia fet la seva dona la Margarida, ara feia cinc anys que ja no hi era amb ell, des de aquella nit que va deixar de respirar, així sense més, sense avisar, sense fer cap soroll, sense que ell pogués assabentar-se fins l ‘endemà.

Ell ja tenia vuitanta tres anys i sabia que un dia deixaria d’escombrar el carrer com va deixar de fer-ho ella i que la brutícia potser s’acumularia, però llavors ja li seria igual ja que estaria amb ella a algun altre lloc on no caldria escombrar.

Eren dos quarts de set d’un dia tranquil, en una setmana tranqui-la, en un mes tranquil, en un poble que sempre era tranquil, un poble de dos-cents habitants no pot ser mai gaire mogut la veritat.

Ell va ser el primer del poble en veure-ho, una llum molt intensa però absent de soroll va il·luminar tots els racons del poble mentre la gent dormia aquell  fred mati de Febrer.

L’ intensitat de la llum va fer-li tancar els ulls per un moment, quan els va tornar a obrir va veure com des del carrer principal del  poble, que arriba a la plaça major, encara resplendia una intensa, però ja no tant, lluminositat.

Ràpidament (el que els seu 83 anys li permetien) va agafar la bicicleta vella com ell i va arribar-se a plaça.

Allà al mig, al costat de ‘arbre centenari, on feien  les sardanes i els castellers a la festa major, hi havia una mena de caixa d’uns dos metres d’alçada i dos d’amplada,que resplendia intensament , de cop va deixar de brillar i ell s’hi va apropar.

No tenia cap mena de por, l’edat fa que les pors s’esvaeixin, fins i tot la por a la mort, s’assimila com el que veu com plou i evidentment ho accepta i es mulla.

La caixa era d’un material semblant al marbre, d’un color blau intens com el mar un dia d’estiu, al tacte era freda i suau, totalment compacta a excepció d’un  forat petit que tenia en un costat a la part més alta del tot, va fer la volta complerta a la caixa i no va veure res més que la llisa fredor del seu material, llavors va voler mirar pel forat de la part superior, evidentment no arribava.

L’Enriqueta com cada matí des de que ella recordés estenia la roba aviat, la rentadora la posava abans d’anar a dormir i al matí sempre  estenia la roba mentre mirava com el seu veí en Jaume escombrava el carrer.

Aquell matí però en Jaume no hi era i això li va estranyar molt, tampoc hi era la seva bicicleta que sempre tenia a la porta de casa, així que va decidir estendre la roba ràpidament i anar a fer una volta pel poble a veure si el veia, total el poble es composava de tres carrers i tots anaven a parar a la plaça major.

Quan l’Enriqueta va arribar a la plaça va veure en Jaume que anava cap a ella i li deia:

-Ens cal una escala.

--Jaume que t’has begut l’enteniment? –li va respondre ella-

En Jaume assenyalant cap a el mig de la plaça li va dir: -Mira allò!

L’Enriqueta que era una dona molt pragmàtica li va preguntar:

--Que és aquella caixa? L’ha posat l’Ajuntament?

-Ha baixat del cel Enriqueta.

--Estàs segur Jaume?

-Completament Enriqueta, ho he vist, i vull una escala petita per mirar per un forat que hi ha a la caixa.

--Bé doncs, a casa tinc una, vaig a buscar-la, no et moguis que aniré més ràpida sola.

Un cop varen tenir l’escala i mentre l’Enriqueta l’aguantava en Jaume va pujar fins a estar al nivell del petit forat de la caixa, va apropar un ull fins a que el seu nas tocar la freda superfície i va mirar pel forat.

--Que hi ha Jaume? Que es veu?

En Jaume no responia, simplement mirava sense parar, així va estar més de cinc minuts i quan va baixar de l’escala la seva cara denotava una gran emoció, les llàgrimes li queien  rodolant a banda i banda de la cara, sanglotava i no podia pronunciar paraula alguna, només li sortia entretallat:

-Es preciós, es preciós....

L’Enriqueta va pujar a l’escala i va mirar pel forat de la caixa, també va estar cinc minuts exactament i al baixar, encara en estat de xoc, es va abraçar plorant a en Jaume i tots dos van estar així, emocionats, reconfortats pel contacte humà, cosa que cap del dos tenien feia molt de temps.

Poc a poc el dia va anar guanyant terreny, el poble despertava i mica en mica la plaça s’anava emplenant de gent , que un cop miraven pel forat, tots cinc minuts i ni un més, baixaven de l’escala, ploraven, s’abraçaven i molts dels que tenien parella corrien a fer l’amor expressant la seva gran emoció d’aquella manera, fins i tot alguns dels que no tenien aquell dia varen expressar-ho així.

Passaren les setmanes i la veu va córrer per tots els pobles de la comarca primer, no va quedar ni un sol poble per petit que fos que no ho sabés, tothom venia a mirar la caixa i un cop ho feien alguna cosa canviava a les seves vides, es sentien i eren millors persones, entenien i comprenien coses que abans no eren capaços i veien clar el futur, i veien clar el passat.

A la comarca li va seguir la província i desprès el país, després evidentment els països veïns,  França, Espanya, el País Basc, el País Valencià...tot seguit Europa i tot el mon.

Tothom volia mirar pel forat de la caixa de la qual ningú sabia explicar que es veia, però tothom s’emocionava al veure-ho.

Llargues cues es formaven des del poble veí fins a la caixa, milers de persones vingudes de tot el mon esperaven dies i dies per veure aquella meravella.

El poble ja no era tant tranquil i poc a poc, afloraven negocis al voltant de la caixa, les persones vingudes de tot arreu tenien que menjar i dormir.

La caixa misteriosa ningú sabia d’on venia, de quin lloc de l’univers havia aterrat aquí, milers de científics venien amb l’ intenció d’estudiar-la però un cop miraven pel forat ho deixaven córrer, sabien que allò s’havia de compartir, sabien que era un bé per l’ humanitat que tothom mirés pel forat de la caixa.

Al mirar per aquell forat es veia la llum primigènia, la llum original del big band , la llum origen de totes les formes de vida de l’univers, al mirar per aquell forat connectaves amb totes les formes de vida existents i extingides que han hagut i haurien algun dia al cosmos. Era una llum preciosa, la més bonica que es pugui imaginar, una llum inexistent a la nostra imaginació fins al moment que la veies, era la llum de la vida.

Al mirar per aquell forat la vida a la Terra et semblava insignificant i gran alhora.

Al mirar per aquell forat veies on era l’origen de tot i on era el final de tot, entenies el principi i el final, entenies que el  temps només era producte de la nostra imaginació i que passat, present i futur era un tot en la corba de l’existència.

Al mirar per aquell forat entenies que la vida no era una casualitat universal, entenies que la vida la portava als nous mons aquella caixa o altres similars.

Al mirar per aquell forat mai més tornaves a ser la mateixa persona, la ment s’obria i tot era diferent a partir de llavors.

Però encara havia de mirar molta gent al mon...

Una nit, un científic  foraster dels molts que havien vingut i un grup de quatre persones més de les que no havien mirat encara pel forat van tenir l’ocurrència de obrir aquella caixa, portaven eines potents, van reduir al vigilant de nit que custodiava la caixa i després de tres hores de feina brutal aconseguiren trencar la part superior de la caixa.

En l’instant que van fer un gran forat a la part superior el llum que va sortir va il·luminar tots els racons del mon, una gran lluminositat va fer empetitir qualsevol llum que hi hagués en aquell moment, els cinc que eren allà a la vora van quedar sense visió, allò va durar exactament cinc minuts, després tota la llum es va concentrar en un sol punt uns kilòmetres més amunt i va quedar  així fins que a tota velocitat va baixar cap a un punt determinat del poble, exactament la casa on a la finestra estava mirant la Míriam, la llum va baixar concentrada en un raig i directament va anar a tocar de ple a la Míriam.

A la plaça l’endemà i tots els dies posteriors, la gent ja no feia cues i poc a poc el poble va anar recobrant la seva tranquil·litat habitual.

La Míriam estava en estat  quan va passar l’incident, i ella sabia que allò era per alguna cosa, i que aquella llum havia vingut al nostre mon per alguna cosa més que obrir la ment dels habitants del  planeta.

Va donar a llum quatre mesos exactes desprès que la llum en la seva totalitat la toqués completament aquella nit.

Quan en Jan tenia tres mesos va veure clar quin era el motiu de tot allò. En Jan parlava amb ella a traves de la seva ment, sabia per les seves reaccions que podia veure i llegir la ment de tothom que tenia al seu voltant. Movia objectes només mirant-los i no li calia parlar ni tant sols provar-ho ja que la seva forma de comunicació tot i ser tant petit era molt més evolucionada.

En Jan era la nova raça d’esser humà que aquella caixa havia vingut a instaurar a la Terra, una passa més en l’evolució de l’home que poc a poc i generació a generació quedaria com a predominant en aquest vell planeta.

L’espècie antiga estava condemnada a extingir-se i  ràpidament les següents generacions anirien substituint a les antigues formes de vida. En Jan mentalment li comentava a la seva mare que a partir dels tretze anys començaria a tenir fills, amb moltes dones diferents i que els seus fills farien els mateix i així en uns quants anys tota l’espècie humana actual quedaria substituïda.

En Jaume escombrava el carrer, com sempre sobre net, sabia des de que havia vist la llum que aviat es trobaria amb la seva  estimada  Margarida.

Aliena a tot el canvi mundial que venia l’Enriqueta estenia la roba mentre observava com en Jaume escombrava el carrer, el poble estava tranquil, era un poble petit i tranquil on no passava mai res, però aquest cop havia donat a llum a la nova espècie d’humans que habitarien el planeta durant milions d’anys.