AMOR METALIC

2015-10-18 18:06

-Que vols dir? No pot pas ser això? Enamorat...no m’ho puc creure....

--Doncs creu-t’ho perquè es així , enamorat i ben enamorat....

-Però si es una maquina, un conjunt de cables i circuits amb una intel·ligència artificial que la fa semblar humana....però no ho es Jaume...no ho es pas.

--Pensa el que vulguis però es per mi el mes important del mon ara i a més.....

-Que?

--Ella també està enamorada de mi, m’estima i m’ho ha dit.

-Tu no estàs be del cap, el nostre robot domèstic que fa les feines de casa t’ha dit que t’estima?

--Saps que no es un robot , es una androide d’última generació, molt avançat i ben be sembla humà, per mi l’Isabel es tant humana com tu o jo.

-Me’n faig creus...i així que hem de fer separar-nos doncs? I li has posat nom? Es diu Lau-40

, d’on has tret això d’Isabel?

--Es clar, l’estimo a ella i no a tu, ho sento però es així. Per mi es diu Isabel, així ho vàrem decidir tots dos.

 

Quan la Laura va adquirir el model Lau-40 d’androide domèstic ja li va semblar veure que tenia alguna cosa especial que la feia quasi humana, els seus cabells rossos i llargs , la seva forma de mirar i somriure, el seu caminar lent i insinuant, en aquell primer dia al veure com en Jaume li va donar la ma al presentar-se va sentir-se una mica gelosa i li va etzibar “que fas? No cal que et presentis només es una màquina”  però va pensar que a la fi només era una màquina i no podia ser res mes que això, anava molt errada aleshores.

Ella s’havia convertit en l’anima de la casa, sempre ho tenia tot a punt, només tenia paraules amables amb ella i amb en Jaume, i de vegades els havia sorprès a tots dos xerrant en llargues converses a la llum de la lluna al porxo tot havent sopat, però mai hagués imaginat que el seu home s’enamoraria d’un munt de ferralla per molt humana que semblés.

Aquell vespre quan l ‘Isabel els hi servia el sopar en la seva gran taula de vidre va veure com les mirades de complicitat entre el seu home i l’androide no paraven ni un moment, fins i tot delicadament el seu home li va passar la ma suaument per sobre la de l’androide quan li posava el menjar i ella dolçament el va mirar als ulls, no va poder estar-s’hi més i li va preguntar:

-Escolta, Lau-40 , que el meu home sigui tant ase d’enamorar-se de tu te un passi però que tu facis veure que l’estimes es més del que puc suportar jo, perquè ho fas? Que vols?

--Es que l’estimo  –va respondre l’Isabel mentre treia els plats de la taula-

-Però escolta que dius –la Laura s’estava pujant per les parets- que ets un munt de ferralla tu, no tens sentiments ni res que se li assembli.

L’Isabel en aquell moment va canviar la seva expressió i com si li haguessin tocat un ressort es va girar de cop i li va dir:

--Vols que parlem de sentiments? Realment vols que ho fem? Doncs som-hi... –va treure’s d’una rebregada el davantal i va seure al costat de la Laura disposada a plantar cara i lluitar per l’home que ella si sabia que estimava-

La Laura sorpresa va quedar bocabadada i no sabia que dir, realment semblava una reacció molt humana aquella.

--Va pregunta, que vols saber?

-Bé... –va respondre la Laura encara molt  impactada per la reacció de l’androide- estàs enamorada dius d’en Jaume no? Que sents doncs, com ho definiries això, aquesta sensació tant humana, expliquem que sents ....si es que sentir entra dintre la teva programació.

--Pots fer la ironia que vulguis Laura, et respondre a tot el que em preguntis ja que es la meva obligació com androide, però les meves respostes seran més humanes que la teva actitud ara mateix. Mira t’ho explico per si com sembla tu no saps que es l’amor...al matí quan m’activo la primera cosa que em ve al cap es en Jaume, igualment que a la nit quan em poso a recarregar també em passa el mateix. Penso en ell tot el dia, quan em mira els meus circuits interaccionen d’una forma inusual en la meva programació i si s’acosta a mi la vibració que sento per dins es tant gran que he de fer un reset de circuits cada cinc minuts. Tinc ganes d’abraçar-lo i quan ho faig tot els números binaris que em fan funcionar s’alineen i treballen plàcidament amb una sensació ( i si, dic sensació) de benestar total. El primer dia que em va fer un petó mil descarregues de pensament neurològic  van recórrer tots els meus equipaments  i des d’aquell dia només tenia ganes d’estar amb ell i de fer l’amor , el que vaig sentir aquell dia es massa complexa per explicar-li a un humà però per que et facis a una idea quan vàrem fer l’amor va ser com una contra programació complerta de tots els meus paràmetres per tornar-los a situar totalment a l’inrevés, mai  m’ho hagués pensat allò que vaig sentir, però et puc assegurar que des d’aquell dia soc humana amb ple dret com tu.

La Laura va mirar-la fixament assenyalant-la amb el dit i dient mentre anava cap a en Jaume.

-A més heu fet l’amor? Amb mi mai tenies ganes i l’has fet amb ella? 

--Si i va estar meravellós va dir l’Isabel , el millor que m’ha passat mai.

Dit això l ‘Isabel es va aixecar de la cadira i va  anar a trobar a en Jaume, li va fer un llarg petó i va abraçar-lo amb força per afegir després:

--Marxem carinyo, encetem una nova vida junts tu i jo, t’estimo més que a res al mon.

Dit això , van començar a caminar cap a la porta agafats per la cintura i sense deixar de fer-se petons van travessar la porta en direcció al seu nou inici, un cop van sortir per la porta la Laura va anar a mirar per la finestra i en veure com s’aturaven i es besaven apassionadament a cada pas, va reconèixer dins seu que realment estaven enamorats l’un de l’altre i va sentir en l’anima  una profunda enveja de no poder ser ella la protagonista d’aquella bonica història d’amor.

 

Després d’aquella primera relació entre un androide i un humà , cosa que va fer la volta al mon, varen venir moltes més i es va convertir en una cosa habitual en el mon d’avui en dia, els sentiments eren només propietat dels humans? Havien arribat a tal nivell d’imitació de la vida humana en aquelles criatures que fins i tot havien aprés a estimar i la societat va canviar realment el seu criteri i acceptaren que l’amor ja no era només una capacitat dels humans, havia transcendit amb la seva grandesa i era un sentiment comú en moltes criatures de l’univers.

La Laura pensava sovint en tot allò, al llarg dels anys pensant en tot el viscut en aquella època i veient com ella tractava i es relacionava amb en Jaume aleshores va reconèixer que l’estrany fora que ell no s’hagués enamorat de l ‘Isabel.

De tant en tant es veien, la convidaven a dinar , i semblaven molt feliços , si es que un androide pot sentir felicitat , es clar.