Blog

LA LLAVOR

2024-02-20 11:56

                                           LA LLAVOR

 

Vaig fer una pausa al mirar fixament als ulls d’aquest  interlocutor conegut escassament feia cinc minuts, després vaig  mirar el cafè que tenia davant, vaig  girar la tassa com sempre faig cerimoniosament perquè em quedi la nansa a la dreta i vaig fer un glop, al acabar de assaborir-lo li vaig dir sense gaire expectativa per la resposta:

-Així vens del nostre futur?

--Bé...seria més o menys això, però t’explico com funciona el temps, no és ben be com tu et penses...No és una línia recta, o sigui passat, present i futur tot en una continuïtat lineal...no.

-No et segueixo....gens –Vaig fer un altre glop de cafè, pensava realment que aquell home que m’havia trobat al bar de sempre estava absolutament sonat- m’ho pots explicar si us plau?

-A veure Xavier – Va prosseguir amb l’explicació el tal Jaume – Imagina que el temps que transcorre és com un tren.

--Això si ho entenc...

-Doncs això, és com un tren que va passant pel temps, però les vies arriba un moment que es tornen a unir, vull dir, no te final ni principi, com tot en aquest univers, tot es circular, res comença ni acaba, només sempre és moviment.

Ara ho entenia però no ho comprenia, li vaig preguntar:

--Segons em dius, seria com un cercle aquesta via, o sigui s’uniria el principi amb el final?

-Exacte!! –Va afirmar amb entusiasme en Jaume- Ara m’has entès, el temps és així, potser s’escapa una mica de la nostre comprensió però funciona així, et segueixo explicant...

 Ara va ser en Jaume que va fer un glop de cafè.

-Per poder venir de més endavant com he fet jo, simplement has de saber on son aquestes vies circulars, triar un lloc i esperar, a que el “tren” del temps torni a passar, aleshores hi ha certs moments en els que pots pujar dins el tren, i així pots viatjar a altres èpoques que no son la teva, a veure....la precisió no es matemàtica, difereix en uns quants anys, però pots anar provant fins trobar més o menys la dècada que vols ....després només et cal esperar a que sigui el moment de trobar la situació o persona que cerques.

Me’l vaig tornar a mirar amb atenció, els cabells li queien al costat de la cara, la pell morena denotava que vivia al aire lliure o s’hi passava molt temps, els seus ulls foscos com la nit semblaven sincers, jo però, desconfiat de mena no me’ls creia molt d’entrada i pensava com defugir amb educació i sense fer-lo enfadar si calia... doncs era un home molt gran de mida, devia fer un metro noranta al menys, i encara que no molt corpulent semblava, això si, que es mantenia fort, per si de cas no volia veure’l enfadat, encara que realment semblava una persona amb les nervis ben assossegats.

--D’acord –li vagi dir- i ara bé la pregunta que obligadament t’he de fer Jaume, suposem que tot això que m’expliques del tren i el temps es veritat, i que vens de molt lluny mirant endavant....perquè m’has vingut a trobar? Que he fet o faré perquè sigui tant important fer aquest viatge?

Ara en Jaume es va apartar els cabells dels ulls, i agafar una posició mes acomodada a la cadira...

-Es clar Xavier, ara mateix t’ho explico ...

Jo també em vaig asseure més tranquil·lament, i estava preparat per escoltar el que fos, igualment ja avui faria tard a la feina i a tot, ja m’ho veia venir....

-Tu estàs treballant amb un projecte de IA, un projecte que ha esta totalment idea teva, crear un centre on totes les connexions de la Intel·ligència artificial interactuïn entre elles i prenguin les decisions que creguin oportunes per millorar la vida a la Terra, un centre de comandament de la IA per dir-ho així.

--Si, en això estic, tinc una idea molt clara que això pot fer millorar i molt la nostra existència en la Terra, quin problema hi ha?

-Be Xavier, aquesta tasca teva dins d’uns anys l’aconseguiràs, i realment servirà perquè aquesta intel·ligència molt superior a la nostra controli i prengui decisions per al nostre benestar, i tal com dius això es compleix, facilitarà molt la nostra vida a la Terra i la humanitat veient que les normatives i decisions que pren la IA ens fan tant de bé, cada cop deixarà més fer a ella fins que al final d’aquí molts anys, la Humanitat farà el que la IA convingui ja que manarà en tots els aspectes de la vida humana, prenent sempre les millors decisions per nosaltres i fent-nos la vida molt més fàcil i agradable.

Ara si no entenia res... i així el vaig interrompre:

--I doncs...on està el problema?

En Jaume ara es va incorporar una mica a la cadira i va demanar dos cafè més, per prosseguir:

-Si hi ha un problema Xavier, la teva interconnexió s’ha blindat ella sola, ha esdevingut una dictadura, i tot i que ens fa la vida més fàcil per tots i tot funciona a la perfecció, ens avorrim...l’esser humà no està fet per una vida perfecte sense ensurts ni preocupacions, ens agrada els daltabaixos encara que no ho reconeguem, ens agrada equivocar-nos, fer les coses amb aquella incertesa de si aniran bé o malament, triar el nostre camí, no viure una vida totalment còmoda i preestablerta on tot serà bàsicament programat per no tenir cap maldecap , sembla bo, però es dolent, es avorrit, monòton, fins i tot el nivell de suïcidis està augmentant any rere any, les persones no tenim metes, no tenim reptes, no tenim aquella sensació de si estàs triant bé el teu camí o no, es com està dins una peixera, on saps que tot anirà sempre bé, i sigui pel que sigui no estem preparats per no tenir aqueta dosi d’aventura en les nostres vides del dia a dia...Ella dicta les lleis, fa les normes bàsiques, et diu quina feina has de fer segons el teu perfil, si has de tenir parella o no (si es que si te la tria ella la parella), quin hobby t’agrada, on has de viatjar per sentir-te bé, tot....t’ho tria tot, i la veritat és que no s’equivoca en res, estudia la personalitat i t’ho encerta tot, fent-li cas de tot el que et diu , vius una vida perfecte on tot encaixa i no tens cap mena de problema...menys l’avorriment aquest de saber que tot sempre anirà segons el previst.

Vaig posar-me les dues mans davant la cara com si anés a resar, un gest que solia fer sovint quan m’anaven a mil els pensaments...Aleshores li vaig preguntar a en Jaume:

--Però podeu no fer-li cas no? Vull dir, fer la vostre us digui el que us digui?

-Al principi de tot fa molts anys si... ara ja no, et convoca a un seguiment personalitzat (vigilat per la policia creada especialment per això) on et guia la vida de principi a final, ara ja és una dictadura, no vulguis saber el que he hagut de fer per poder desenvolupar  aquesta tecnologia (jo i un grup molt nombrós de gent) per venir fins aquí sense que se’n adoni de res...en el meu temps ho hem manegat tot de manera que jo i els meus companys fa anys que constem com que ens hem suïcidat, com hi ha tants de suïcidis no hi paren atenció, la gent s’avorreix, no te motius per engrescar-se en res ja  que tot li bé donat, això si sense problemes, mai cap problema...

En aquell moments una esgarrifança va recórrer el meu cos de dalt a baix...

--Això vol dir que vens a matar-me? –Vaig dir a en Jaume amb un fil de veu- Matar-me perquè no pugui desenvolupar aquesta tecnologia?

En Jaume va esclatar a riure tant que quasi s’ennuega...

-No home no, això ja no ho fem –Va dir entre rialles- Va prosseguir ara sense riure:

-Ho hem provat tot, però el que si sabem és que el que ha de ser serà, no pots fer-hi res, si que hem matat gent, molta, i ens pensàvem al principi que això ho aturaria tot, però al final si un no ho fa ve un altre persona que prossegueix el camí, no podem aturar-ho, i de veritat et dic...molts dels invents de l’antiguitat (entre ells l’electricitat) els hem intentat aturar eliminant a la persona que els descobria, però al final venia un altre...i un altre... i sempre s’acaba al mateix lloc, no serveix de res treure del mon aquella persona, ve un altre i ho fa igual o millor, molts dels invents dels segles passats ha estat un substitut que ho ha descobert doncs al principal els vàrem treure del mig, ja hem vist que no ha servit de res, les coses passen igual, no podem fer res.

Vaig respirar una mica més tranquil...I es clar, vaig preguntar-li:

--Aleshores...que vols de mi? Perquè has vingut a trobar-me?

-A convèncer-te.....

--De que Jaume?

-De que deixis passar el temps de la teva vida, i et dediquis a un altre cosa, no facis aquesta central de IA, digues-los als inversos que ho veus inviable, que hi ha molts problemes, que els hi costarà molts diners i serà impossible dur-ho a terme, deixa passar la teva vida fent un altre cosa, i així guanyem temps, podrem tenir més marge per anar a convèncer al següent que tingui la teva idea, sabem que algun dia serà, però quan més tard millor...si tu ho deixes estar guanyarem uns quants anys més de fer la nostre...

A hores d’ara ja no desconfiava, tot el que m’havia explicat en Jaume semblava veritable, encara que hi havia coses que no entenia bé com lo del temps circular però veia que la seva història havia de tenir-la en compte, així que li vaig dir el que pensava:

--Mira Jaume, he de rumiar en tot això que m’has explicat avui, convindràs amb mi que em pot semblar molt estrany tot plegat...

Ell va assentir amb el cap.

--Però et prometo que hi pensaré molt, m’estàs demanant que m’oblidi d’una qüestió en la que he basat la meva vida i que em dediqui a un altre cosa, que deixi estar el meu motiu principal de vida ara mateix, el que m’il·lusiona i em fa sentir bé, no et puc prometre res, però si que faré un acte de reflexió profunda i actuaré en conseqüència .

-No et demano res més que això Xavier, que hi pensis, i que facis el que creguis que has de fer, jo seguiré el meu camí intentant convèncer a altres persones d’altres coses que també ens afecten directament, sobretot en el tema de la robòtica i la biomecànica.

Ens vàrem donar la ma i sense deixar-la anar i clavant els seus ulls foscos en mi va dir-me:

-Xavier...l’esser humà no està preparat per tanta felicitat, no sap que fer amb una vida on tot se li posa tant bé que no ha de lluitar per res, estem fets de lluites passades, d’esperits de supervivència , de contradiccions internes , d’equivocacions, de fer coses incorrectes, de no saber que portaran els nostres actes, de somnis, de llevar-nos cada dia i no saber que ens depara el futur, no podem amb tanta felicitat, simplement no sabem conviure amb ella.

 

Dit això, va deixar-me la ma, i va començar a allunyar-se després d’haver plantat aquella llavor en el meu pensament, una llavor que hauré de veure si germina i acaba creixent o acabarà com una anècdota d’un cafè amb un desconegut i prou.

 

 

 

 

 

 

NO HO SABIA

2024-01-23 17:23

No sabia aquell fred mati de Març que la sortida de Sol que estava observant mentre conduïa seria l’última sortida de Sol que veuria, els reflexes sobre la carretera glaçada i con jugava la llum ataronjada amb els núvols que ara semblaven petits cotonets de coloraines  expandint-se sense motiu davant de la mirada indiferent de dos gavines glaçades de fred surant sobre el mar fumejant com a queixa de la intensa fred d’aquell matí. Evidentment no ho sabia perquè si ho hagués sabut hagués parat a contemplar amb tota la cerimònia que pertocaria aquell gran y perfecte espectacle de sintonies de vent i colors.

No sabia que mai més podria olorar un matí glaçat, quan l’aire t’entra com un invasor subtil del qual no pots prescindir i que et fa estremir amb la seva temperatura tant freda, però el necessites així que el deixes fer, i en certa forma gaudeixes.

Tampoc sabia que el petó rutinari del matí a la meva parella mentre ella dormia i jo em disposava a marxar era tot el comiat que per ignorància vaig deixar-li aquell mati d’hivern, si hagués sabut el que ara se, no se que hagués fet, però segur que un peto de rutina no seria.

No sabia que aquell cafè era l’últim cafè, després de tants i tants cafès, en tantes diferents companyies, en tantes diverses situacions, plens d’amor, a vegades de passió, altres de indiferència, i moltes d’amistat i estimació, però molts i cada un amb la seva història....doncs no, avui ha estat un cafè solitari, ràpid, sense quasi assaborir-lo ,com hagués fet durar aquell preuat líquid negre i amarg que tota la vida m’ha acompanyat en totes les meves etapes , com l’hagués vist treure fum, com l’hagués remenat cerimoniosament amb la vista perduda i aquell aroma...aquell tant bon aroma de cafè que pel matí et fa veure que tornes a la realitat de cada dia.

No sabia que aquell dia a la feina seria el darrer, si ho hagués sabut segurament renecs per a moltes persones haguessin sortit de la meva boca, per ordre i sense gaires miraments hagués repartit sinceritat amarga (per alguns)  d’ aquella que s’ha de guardar sota clau si es vol conservar la feina....i un cop fet això, algun comiat sincer a les persones que sí valen la pena (més aviat poques) i evidentment sortir corrents d’allà el més ràpid possible.

No sabia que era l’últim dia que treia a passejar a en Carbó (el meu gos) si no pobret no l’hagués estirat d’aquella forma que quasi no l’he deixat ni pixar perquè jo tenia fred i volia pujar a fer el cafè, deu haver pensat que soc un egoista l’animalet.

No sabia el que ara sé, perquè si ho hagués sabut en el transcurs del dia hagués fet alguna trucada d’aquelles que sempre queden pendents, i potser alguna explicació d’aquelles que mai s’han donat l’hagués donat avui, també segurament hagués trobat el moment per veure alguna persona que en el transcurs d’un dia normal de la meva vida normal no hagués vist.

No sabia que algú per allà dalt donaria avui per finalitzada la meva història, mal finalitzada diria jo, inacabada per ser mes exacte, amb moltes coses pendents, i el que es pitjor...sense avisar, al menys de saber-ho  hagués pogut prioritzar i de totes les coses que em passen pel cap mentre espero aquí que s’acosti aquella llum blanca podria haver realitzat al menys una o dues.

Però les coses funcionen així, i un cop arriba el dia no val la pena dir no ho sabia, perquè de coses pendents sempre hi hauran, cafès pendents sempre quedaran i petons pendents també.

 

 

 

LA VISITA

2023-11-22 13:22

-Així doncs, saps perquè ets aquí?

--...i tant, m'ha portat la família, creuen que no estic bé.

-A veure Raul, segons ens expliquen tu veus coses que no existeixen, i això segons el nostre punt de vista i el de la gent que t'envolta vol dir que alguna cosa no gira rodona.

Els dos especialistes se'm varen quedar mirant embadalits esperant no se quin tipus de resposta, començava a penedir-me  d'haver explicat a la família el que de sempre m'havia passat, pensava que era bona idea dir-ho, però estic començant a veure que potser no.

El doctor va prosseguir, mentre l'altre senyor anotava no se que en un portàtil, de veritat estaria tota l'estona apuntant el que estàvem parlant? O potser feia un altre cosa, el cas és que entre escriure i parar d'escriure em mirava fixament tota l'estona.

-Ara ets jove, segur podem ajudar-te perquè això que et passa no vagi a més, aquestes patologies augmenten amb l'edat.

--Quines patologies?

-Això és el que has vingut a fer aquí avui, ajudar-nos a discernir que és el que realment et passa, però per fer això has de col·laborar, explicar-nos que és exactament el que veus que les altres persones no veiem i ser el més sincer que puguis, entenc que potser et costarà però ens ho has de poder explicar fil per randa, així podem el Dr. Agustí i jo ajudar-te.

--No em costa gens explicar-ho, ho estic veient cada dia, el que em costa sempre és primer que m'entenguin i després que em creguin.

-A veure, segur nosaltres et podrem entendre, en quan a creure't també ho farem, creurem el que tu veus, però si només ho pots veure tu es que realment no existeix, bé...només a la teva ment.

--Ja comencem malament doncs –vaig replicar-

-Per?

--Perquè sí existeix -vaig dir-li- amb tot el convenciment del que està cada dia explicant les mateixes coses.

-A veure  -va dir l'altre doctor el Sr. Agustí - explicar-nos-ho i et garanteixo que no farem cap judici de valor, només t'escoltarem.

El doctor Agustí  tenia un fil de veu molt agut, que realment feia riure....segurament no era un moment per riure així que vaig dissimular estossegant una mica.

--Bé doncs -vaig sentenciar- ....començo...

-T'escoltem -va afegir el del la veu de riure-

--Des de sempre he vist altres mons paral·lels a aquest que vivim, veig la gent, veig les coses, i encara que no puc establir contacte amb ells, ni modificar res, ho veig la mar de clar com ara els veig a vostès aquí asseguts davant meu....

-Quins mons veus?  -Van dir tots dos alhora com si estiguessin entrenats-

--Veig els dos que existeixen paral·lelament al nostre, dues realitats que conviuen juntament a la terra conjuntament amb nosaltres, el que passa i he deduït durant la meva vida que son dimensions diferents de la nostre i entre elles també, així podem conviure sense conèixer els uns l’existència dels altres, excepte jo que no se perquè puc veure tot això, tampoc ho considero un problema, si ho hagués sabut no ho hauria dit a ningú mai.

-Veus que el que ens expliques no es normal veritat?

--No serà normal per vostè, per a mi que ho veig sempre si es normal.

-Vull dir que es una anomalia del teu cervell, doncs si només ho pots veure tu...

--Potser és un do que pugui veure això, no pas una anomalia...

-No existeix el que veus!

--Si existeix, per això ho veig!

-No!

--Si!

-Has de entendre que no es real.

--Com ho sap vostè si no ho veu, li asseguro que si ho veies reconeixeria que es real.

-No et deixes ajudar...

--....i vostè no em deixa explicar-me Dr. Agustí.

Dit aquesta última frase, tots tres ens vàrem relaxar en la cadira, agafarem aire i ens vàrem quedar en silenci mirant-nos i veient que no anàvem enlloc així.

-Bé, sense interrupcions ara....acaba d'explicar tot el que veus -va afegir l'altre doctor el Sr. Ignasi amb un somriure pacient del que s'ha trobat molts cops en situacions semblants-

Ara si, vaig posar una ma sobre cada cama i vaig decidir deixar-ho anar tot de cop:

-Us explico tal com jo ho veig...

El dos doctors em miraven ara atentament...

--El nostre mon existeix en un pla en concret, les dues visions del mons paral·lels segons el meu punt de vista son divergències establertes en unes altres dimensions, el perquè de tot plegat i perquè existeixen jo ho desconec, només se que ho puc veure i treure conclusions de tot plegat, sembla com si en algun moment de la nostre historia la Humanitat agafes tres camins diferents, nosaltres estem en una derivació d'un d'aquests camins i altre dues humanitats paral·leles van establir diferents formes de viure que es van convertir en dues realitats molt diferents de la que tenim ara, diria que la nostre és la pitjor de las tres.

Van obrir molt els ulls tots dos, ara semblaven interessats de veritat.

--Un dels mons paral·lels que veig es una humanitat molt tecnològica, es tot tant avançat que a la gent li substitueixen parts del cos envellides o malaltes per peces biomecàniques idèntiques de les humanes però que duren per sempre, la població està barrejada entre humans normals, mig androides i androides complerts. Tots tenen els mateixos drets que els altres, el hi va costar molts debats i votacions per que els androides només mecànics poguessin considerar-se persones amb totes les conseqüències, però ho varen aconseguir.

Viuen una vida dedicada a ajudar-se uns als altres, pendents del art i la cultura, pendents de no fer mal a ningú, i sobretot pendents de esbrinar sempre una tecnologia superior a la que tenen actualment, estan en constant evolució i tots tenen una intel·ligència molt superior tecnològicament a la nostre, les feines les fan els obrers, aquests si que son robots tal com ens imaginem que només treballen perquè tot funcioni i prou.

Es un mon molt evolucionat tecnològicament s’han dedicat des de sempre a la tecnologia i a esbrinar tot el que poden sobre la matèria, tenen un gran saber en bioquímica i biotecnologia, dominen la física quàntica i son capaços d'estar constantment estudiant i evolucionant, descarten qualsevol cosa que pugui fer mal a ningú, son evidentment gent de pau.

 

--L'altre mon que visualitzo, és un ramal molt ecològic, tot el mon es com un gran bosc o selva, tot es sostenible i res malbarata el medi ambient, la gent viu en cases individuals fetes de materials ecològics i cada família es capaç de mantenir-se amb el bestiar i llaurant els camps simplement per subsistència, ningú fa negoci amb res, nomes viuen en comunió amb la natura i estan totalment integrat en un mon rural, s’ajuden els uns als altres en el dia a dia i saben de les capacitats de cada bri d'herba i les aplicacions terapèutiques de tota planta o flor, viuen en harmonia i només es dediquen a cultivar-se espiritualment a nivell individual i col·lectiu, tenen consciencia de la mare natura i es senten part activa d’ella, la meditació i la contemplació ocupa un paper molt important a la seva vida, per mi és el millor dels tres.

Vàrem restar en silenci uns segons al acabar jo l'explicació fins que el Dr Agustí amb aquella veueta va preguntar:

-I com ho veus això, vull dir, quan i com?

--Tota l'estona i per tot arreu, jo ara estic aquí assegut a la seva consulta...però també soc enmig de la ciutat tecnològica ara mateix i dins la selva tropical també, ho veig tot alhora conjuntament amb el meu mon d'ara...

-Deu ser molt difícil per a tu, estar sempre envoltat de tres mons diferents tal com dius.

--No pas, ja vaig néixer així i estic acostumat a veure-ho dia a dia, entenc que només puc interactuar en un dels tres però estic en tots alhora sempre.

El doctor Agustí va mirar al doctor Ignasi

-No ens havíem trobat mai res igual company -Li va dir-

-No se que fer -va comentar-li el Dr. Ignasi-

-No sabem con ajudar-te, va dir el doctor Agustí.

--No necessito ajuda -vaig respondre jo tant tranquil-

--Només he vingut perquè la família es quedi tranquil·la, a mi no em passa res, estic bé i aprenc moltes coses dels dos mons que veig, així que si volen ho deixem aquí, vostès els hi poden dir a la meva família que vindré dos cops per setmana i s'inventen algun nom d'alguna patologia i jo no els hi tornaré a parlar del que em passa mai més a ells.

-Però a nosaltres si!! -Va dir-me entusiasmat el Dr. Ignasi -

-Volem saber més -afegir el Dr. Agustí-

Vaig quedar amb ells que els dos cops per setmana que vindria a la consulta els hi explicaria tots els avenços observats als dos mons durant la setmana i els portaria totes les respostes de les preguntes que ells em formularien per investigar en cada un del mons, així vàrem teixir una complicitat que dura fins a dia d'avui, dos homes de ciència encuriosits per dos mons paral·lels que tinc la sort de veure, mai més em van dir que allò que veia jo no existia -ja que corroboraven tot el que els explicava del mon tecnològic i del ecològic- estaven encantats de tenir-me com a pacient i jo de tenir algú a qui explicar-li les meves experiències sense que em tractessin de boig, tots sortíem guanyant.

A més....vaig guanyar dos amics per tota la vida.

 

 

 

 

 

 

 

KAMAU CAPITOL 8

2023-08-31 10:25

 KAMAU CAPITOL 8

Vàrem encetar aquella setmana amb tota la il·lusió del mon, la Marta ens va dir aquell matí de dilluns que l’esperéssim a les 10.00, l’hora que ella anava a donar menjar a les gallines, i ens explicaria el pla d’estudis que havia confeccionat després de la conversa d’abans d’ahir amb en Sergi.

L’Adla al llevar-nos aquest matí estava molt encuriosida, tal com ella era, no podia parar de preguntar-me coses de les que jo mateix, la veritat, tampoc en tenia massa idea, però intentava respondre-li el millor que bonament podia.

Només obrir els ulls –suposo que ho va tenir al cap tota la nit- em va mirar amb aquella careta de bona nena i entre badalls em va etzibar:

-Que és un pla d’estudis Kamau?

Jo amb els ulls mig oberts encara i veient aquella mirada dolça que despertava coses dins meu que encara no sabia interpretar vaig contestar:

-Bon dia bonica, veig que has estat rumiant aquesta nit en tot això... Bé doncs un pla d’estudis tampoc tinc gaire clar que és Adla, però entenc que serà tal com fèiem al poblat  la gent gran que compartia totes les seves habilitats i aprenentatges de tota un vida amb nosaltres fent així transmetre els seus coneixements als mes petits per algun dia poder fer-ho nosaltres quan siguem adults i no perdre tota la saviesa transmetent-la de generació en generació. Ara si, nosaltres ho fèiem alguns dies en concret sense horari ni ordenació, i entenc que la Marta el que vol fer és establir unes pautes per fer-ho cada dia uns horaris en concret i aprofitar tot el temps possible.

L’Adla va somriure, els seus ullets es van tancar mentre badallava un altre cop i després sense dir-me res més es va incorporar una mica i es va atansar sobre mi per clavar-me un sonor petó a la galta.

Ens estimaven, aquí tant lluny de casa nostre només ens teníem a nosaltres, i per sort a en Sergi i la Marta, però l’Adla i jo havíem creat un vincle fort en aquella barcassa, un vincle de família que s’estima i es cuida, una responsabilitat d’un sobre l’altre, però sobretot meva doncs me’n sentia molt responsable d’ella i apart d’això ara mateix no entendria la meva vida sense ella, la meva família, la meva única família, la meva única connexió amb els meus orígens i a més de tot això és que m’havia robat el cor, l’Adla es feia d’estimar, ella era ara per ara casa meva.

Van entrar la Marta i en Sergi per donar de menjar a les gallines com cada matí.

-Nens......va cridar, baixeu que us explicaré tot en el que he estat treballant! –va cridar contenta-

Nosaltres no vàrem entendre que ens deia però vàrem baixar corrents i contents sabent que també ens portava –com cada matí- l’esmorzar, primer vàrem fer un pipi, al costat de les fustes com sempre fèiem un al costat de l’altre, l’Adla com sempre mentre fèiem això mirava encuriosida el meu penis mentre somreia, li feia gracia deia –Es com un tros de pell que es vol escapar del cos- i això a mi em feia riure doncs realment tenia raó.

Un cop vàrem devorar els panets i la llet, restarem asseguts a les bales de palla...

La Marta i en Sergi van acabar la seva tasca de donar el menjar a aquelles bestioles i després varen venir a seure amb nosaltres, l’Adla  va abraçar un moment la Marta, com agraint-li tot plegat i restarem expectants per que ens expliques que coi era el pla d’estudis.

L’operativa de la conversa era la següent:

La Marta començava una frase, en Sergi me la traduïa a mi i jo immediatament li traduïa a l’Adla, tot plegat era quasi còmic però ara per ara no ens podríem entendre d’altre manera.

 

-A veure nens –va començar la Marta- primer us vull dir que he  parlat amb en Sergi perquè arreglem això dels pipis i la higiene personal, arreglarem aquell bany d’aquí –va assenyalar una porta de fusta que hi havia al final de la nau- hi ha interns que tenen la capacitat de poder fer-ho, està en desús fa molt d’anys però es podrà arranjar per que comenceu a tenir uns bons hàbits d’higiene i una mica d’intimitat molt necessària d’aquí no gaire temps.

L’Adla i jo ens vàrem mirar interrogants, això de la intimitat no ho vam entendre gaire encara, però els mesos que vindrien ho vaig començar verificar, ens fèiem una mica més grans i l’Adla i jo mateix necessitàvem podem fer les nostres coses amb discreció i sense espectadors.

La Marta va prosseguir:

-Tal com havíem parlat us porto el pla d’estudis, amb aquest pla intensiu aprendreu l’idioma, més ben dit els idiomes, en uns mesos, així podreu compaginar seguir perfeccionant els idiomes amb la vostra formació amb tot l’equip docent que estem organitzant aquí, però el primer any hem d’incidir en els idiomes, heu de poder entendre bé totes les classes que fareu amb els diferent professors. Aprendreu català, castellà i angles, en aquest ordre per no barrejar conceptes, un cop tingueu el català dominat seguirem amb les altres llengües però amb la facilitat que ja ens entendrem, marcarem uns horaris força intensius, els primers mesos haurem de comptar amb en Sergi de traductor fins que hagueu assimilat el català a nivell de conversa bàsica, després alliberarem a en Sergi de la feina de traductor perquè és centri en preparar el seu propi pla d’ensenyament de la seva matèria.

-Un cop ens puguem entendre amb fluïdesa i normalitat amb català, seguirem aprenent les altres dues llengües que hem dit. Es bàsic poder mantenir una conversa òptima, amb preguntes i respostes durant l’aprenentatge per seguir amb el pla d’estudis complert. Per sort aquí comptem amb un alt percentatge de disciplines mèdiques doncs aquesta cadena de residencies tenia un conveni amb hospitals, això fa que molts metges i cirurgians hagin triat venir a fer la seva jubilació aquí, estan al dia en medicina doncs la inquietud dels professionals de la medicina fa que encara jubilats dediquin molta part del dia a cercar informació per internet relativa al que han desenvolupat tota la vida, i em consta que mantenen converses amb altres professionals en actiu coneguts d’ells, un no acaba mai de ser metge, es porta dins i sempre busques ajudar en el que puguis a tothom, la  manera de fer-ho és estar al dia en tot el que puguis i atendre als teus antics companys si et necessiten.

L’Adla  m’havia agafat de la ma feia una estona i restàvem embadalits escoltant la Marta com ens donava totes aquestes explicacions sobre el nostre futur pròxim, jo tenia moltes ganes d’aprendre coses noves per poder desenvolupar la meva “habilitat” en tota la seva dimensió que ja m’imaginava que seria molt i molt extensa.

-Dit això – va seguir la Marta- a partir de demà tindrem uns horaris i centrarem tots els esforços en l’idioma...

-Hi ha un altre tema  -va restar en silenci-

-Que passa Marta?   -vaig incidir jo impacient-

-Bé, es un tema delicat..... us ho explicaré millor quan acabem de lligar unes coses que encara tenim per fer, però hem de regularitzar la vostre situació, un cop us defenseu en l’idioma mica en mica  hem de fer que sigueu visibles per la societat i tingueu un lloc on viure, però per això encara falta una mica de temps i no ho tenim encara lligat però aviat us podré dir el que i el com ho farem, hi ha algunes coses legals que haurem de fer i unes altres no tant legals, però entre tots podrem aconseguir-ho ja que algunes persones en actiu ens deuen alguns favors que hem anat acumulant durant la nostre vida, altres estan molt agraïts per temes de salut que els hem solucionat...quan ho tingui tot clar us ho explicaré, però en resum sereu ciutadans amb  tot amb regla i sense cap problema legal, us ho deixo caure i més endavant us ho explico, ara centrem-nos en que pugueu defensar-vos adequadament en català i castellà.

 

La veritat no sabíem que havia volgut dir amb tot això....però confiàvem plenament en ella, així que la vàrem abraçar fortament i així estiguérem uns minuts, sense dir res, nomes abraçant i confiant, l’Adla per això no em deixava la ma ni un sol segon.... i a mi això (no se perquè) m’agradava molt.

L’avorriment d’aquests dies va desaparèixer del tot, i els dies començaren a ser molt i molt intensos a partir d’aquella conversa....

 

 

KAMAU CAPITOL 7

2021-06-07 12:49

KAMAU CAPITOL 7

La pregunta que em va fer en Sergi va retronar dins meu, la mateixa pregunta feia anys que me la feia jo mateix, em repetia un i altre cop si seria capaç de fer-ho a una altre esser humà, havia vist patiments per accidents al poblat i em sentia culpable de no haver fet res però dins meu sabia que si demostrava el meu poder o capacitat o que se jo com anomenar-ho ni tant sols sé com dir-ho, ràpidament pesaria aquest estigma sobre meu i de tota la meva família, durant generacions i generacions, perquè aquesta memòria de historia familiar no s’oblida mai, passa de pares a fills i successivament sempre està present i amb els anys es fa més gran del que és, així sempre quedaríem marcats com esperits del bosc i com a tals no podríem viure mai més entre els nostres, ens desterrarien a tots i per sempre.

-No Sergi –vaig respondre-li- mai ho he fet per por a les supersticions a les quals estan sotmesos allà on vivia jo, ho he pensat, molts cops per ser-te sincer, però mai m’hagués atrevit a posar en evidencia la meva família actual i futura encara que fos per salvar una vida o millorar-la, el preu allà hagués estat massa alt.

-Però ara estàs aquí –va incidir l’ancià-

-Tens raó Sergi, ara això podria canviar, tu creus que ho entendrien aquí si em veiessin fer el que faig a les persones? –vaig interpel·lar-li-

-No del tot –va dir-me- però haurem de fer veure que fas un altre cosa, la gent si creu molt en els metges aquí, els respecten, els admiren i els estan agraïts si els ajudem com fem sempre.

-Però ell no és metge –va saltar de seguida l’Adla-

-Ni tinc prou coneixements per fer-ho Sergi –vaig afegir jo-

-No us preocupeu per això, se m’està acudint un pla, a llarg termini, però aquí si alguna cosa ens sobra és temps i  a vosaltres també.

La anciana Marta se’l va mirar encuriosida i després va donar-nos les mans a mi i l’Adla.

A tu també t’incumbeix Marta –va dir en Sergi amb un gran somriure- Deixaràs d’estar jubilada un temps, hem de formar aquests dos jovenets.

-Us explicaré que farem Kamau – ara tenia en Sergi una mirada transcendental- :

 Jo com a metge cirurgià puc transmetre’t tots els coneixements que tinc del cos humà i  la medicina general, a tu Adla també puc ensenyar-t’ho tot i pots ser de gran ajut a en Kamau quan faci servir el seu poder, però aquí és on entres tu Marta, com professora que has estat tota la vida has d’ensenyar aquests dos jovenets l’idioma, tant a escriure’l com parlar-lo perfectament i també coneixements basics de cultura general, matemàtiques, ciència, etc, vaja que quan acabis surtin formats completament tal com feies amb els nens de la seva edat quan exercies de professora, amb al diferencia que tot això ho farem sense descans, ni caps de setmana, ni vacances, i jornades llargues, quan ja puguin seguir amb comoditat amb l’idioma jo els hi començaré a ensenyar tot el que he aprés tots aquests anys de medicina i seguirem formant-nos amb les noves tecnologies per poder fer d’ells un bon parell de metges, en el cas d’en Kamau... cirurgià.

La Marta va respondre entusiasmada – Siiiii, m’encantava la meva feina, i podré tornar a ser el que sempre he estat!!!!

En Kamau i l’Adla és van mirar encuriosits pensant que segurament allò els uniria en el futur  encara més de lo units que es sentien ara mateix.

 A més –va dir en Sergi- els hi hem de donar un futur, no estaran sempre aquí entre avis, hauran de sortir al mon i viure la seva vida, però primer els hem de preparar, el màxim de bé que puguem fer-ho....tinc tres o quatre idees al cap per portar a terme el nostre propòsit, també ens podran ajudar gent de confiança que tenim aquí dins Marta, crec que en Kamau pot fer molt de bé a les persones amb aquest gran poder que te –perquè és el que és realment, un poder que no sabem com pot ser però existeix – amb tants anys de medicina també vaig veure de vegades coses que semblaven impossibles però que passaven, sense més, només passaven i no calia cercar explicació lògica, crec en aquest noi, crec fermament que el destí els ha portat precisament aquí per algun motiu  i no desaprofitarem de fer alguna cosa molt bona en aquest mon abans no ens arribi l’hora, com ho veieu nois?

L’Adla i jo ens vàrem mirar, li vaig acabar de traduir tot el que havia dit en Sergi i ell va fer el mateix amb la Marta, seguidament l’Adla es va aixecar i em va sorprendre com tants cops faria en els anys que vindrien, li va fer un gran petó a en Sergi i després a la Marta, tot seguit em va agafar les dues mans i sense deixar de somriure va acostar la seva galta a la meva i així es va quedar per dir-me fluixet a cau d’orella, sempre junts Kamau, sempre junts....

Després jo vaig posar els dos palmells de les mans cap a munt i vaig dir:

-Quan comencem doncs?

Això va fer esclatar a riure a tots tres i després em vaig afegir jo i vàrem estar una estona així, rient i gaudint de al nova perspectiva de vida que vindria, els dos ancians contents de ser útils un altre cop i nosaltres dos contents de tenir una esperança en el futur que tant negre veiem fan només uns dies enrere.

Els dies i setmanes que vingueren varen ser de transformació total, de la nostre vida, dels nostres hàbits i del entorn  on estàvem instal·lats, realment tot va ser increïble i varen entrar nous actors a escena, aquell lloc era un lloc de saviesa concentrada, moltes experiències i vides viscudes amb plenitud, molts avis tenien molt per ensenyar i temps per fer-ho i nosaltres ganes d’aprendre i créixer com a persones dins un mon que se’ns feia desconegut però que havíem tingut la gran sort d’anar a parar en un lloc on ens ensenyarien com viure i sobreviure en aquella Europa del segle XXI, la nostre vida havia fet un gir cap a bé i l’horitzó que veiem en la nostre imaginació se’ns feia agradable i possible, tot just ara havíem començat...

 

COVID 19

2020-04-25 11:43

   

El meu germà Bernat em va trucar mentre jo estava a punt de canviar les noticies per una mica de música a la TV, estava fart de veure histories  de confinament i desastres econòmics futurs i volia distraurem, portàvem ja un mes tancats a casa i se’m feia molt feixuc no poder fer res més que anar a comprar, a més després de l’ERTE havia d’anar en compte de no comprar gaire cosa tampoc ja que no se com anirien després les coses.

-Eric –em va dir- han trucat de l’hospital aquesta matinada, el papa ha tingut alguna complicació imprevista i s’ha quedat sense respiració, una mena de col·lapse pulmonar m’han dit....ho sento Eric, el papa ha mort, no t’he trucat abans perquè no sabia com dir-t’ho, però no hi ha cap altre manera de dir-ho Eric...se’n ha anat amb la mama.

El silenci va constatar la gravetat del que havia escoltat fa uns instants i em vaig quedar glaçat, la meva mare feia una setmana que s’havia mort a conseqüència del coronavirus però ella tenia patologies prèvies i no ens havíem donat gaires esperances  ningú de la família, però el meu pare tot i haver estat ingressat i tenir vuitanta dos anys estava força estable i semblava que ho superaria,  no ens pensàvem el pitjor.

-I ja està... ?–li vaig dir a mena de pregunta retòrica a la que varen seguir unes quantes-

- Ens hem quedat sense pares en dos setmanes i ni tant sols els hem pogut veure?  Això es tot? Així funcionen ara les coses?

En Bernat va respondrem amb un fil de veu en el que es podia intuir que pobret no tenia aquestes respostes, ni ell ni ningú.

-Eric.....em sap greu, tot es ara així de cruel, però és el que és, no podem fer-hi res, em tens a mi és tot el que et puc dir.

-Si a 400 kilòmetres de distancia, però és que encara que estiguessis aquí  a Igualada no podria abraçar-te tampoc, i et necessito Bernat, ara mateix et necessito molt, des de que em va deixar la Marta ets tot el que tinc a la vida, tu tens la teva dona i els teus fills però jo només et tinc a tu, vull abraçar-te, merda!!  Vull abraçar-te!!! 

-Ho sé germanet, ho se....tant de bo estiguessis aquí amb mi o jo allà amb tu....

Vàrem posar-nos a plorar tots dos, un plor constant, un plor dur de ràbia i tristor, un plor que sortia del racó del cor  on guardes l’amor pels essers estimats, un plor a la memòria de la meva infantessa a Oyon que no tornarà i la feina feta a les bodegues familiars durant l’adolescència, un plor pels  llargs passejos per les vinyes en companyia del meu germà Bernat, pels matins freds i les tardes d’estiu interminables quan no tens res a fer i pel posat del meu pare quan vaig decidir anar-me’n a viure a Catalunya... un plor per tot i per res, un plor a la impotència, a la injustícia i a la soledat.

Vaig intentar poder dir alguna paraula però només sortia un so incomprensible i un balbuceig horrible, sanglotava paraules però no les podia dir.

En Bernat va dir-me entretalladament que em trucaria més tard, i el silenci, només trencat pels meus renecs ho va emplenar tot.

Els dies varen anar passant i les setmanes lentament també, vaig poder tornar a la feina, protegit això si amb tota mena de epis i guardant les distancies amb tothom, rentant-me les mans no se quantes vegades i sortint de treballar i ràpid tornar cap a casa, sol i trobant a faltar la Marta per cada racó del pis.

A mitjans de Maig el desconfinament ja era quasi total, ens deien els que manen que gradualment ja podríem anar tornant a la normalitat, les fronteres estaven tancades encara però semblava ser que a l’estiu podríem anar de vacances per dins el país i segurament per dins l’estat també, podria anar a veure el meu germà per fi, però als meus pares no els veuria mai més, ni tant sols vaig poder anar a l’enterrament, de fet només va anar-hi en Bernat.

La famosa corba de contagis va disminuir fins a quasi cap cas i les morts es varen reduir dràsticament, semblava que tot podria tornar a la normalitat abans del que ens pensàvem, el que no sabíem és que aquest virus tenia altres ordres de la mare natura i que el que semblava una aturada i una victòria de la humanitat era en realitat una frenada per agafar embranzida final del maleit covid-19.

Al Setembre  els paràmetres de la Pandèmia ja estaven per sota de les grips normals, aleshores vaig poder anar a Onyo a veure la família que em quedava.

Quan en Bernat va obrir la porta vàrem dubtar un moment, sobretot jo,  doncs no havia tingut cap contacte físic amb ningú des de el mes de Febrer quan va començar tot, l’abraçada va ser un moment que recordaré tota la vida, va ser una fusió de dues persones, quasi com fer l’amor però en abraçada, i així va durar més de cinc minuts, ni tant sols em sortien les llàgrimes, ni podia articular paraula alguna, només deia , merda, merda, merda...mentre li donava copets a l’esquena, merda com t’estimo Bernat!!!

Aquelles vacances les vaig guardar a la memòria i  les recordaria quan les coses van empitjorar, poguérem passejar per les vinyes, vàrem xerrar i menjar “lentejas con chorizo i patates” tant típiques del nostre poble i que els pares feien tant bones, vàrem anar de tapes i fins i tot vàrem riure molt, recordàvem anècdotes de petits amb els pares i gaudíem de la nostra companyia, la vida ens havia portat lluny, però mai s’està lluny d’un germà realment, sempre el sents a la vora i quan el tornes a veure es com si no hagués passat el temps, com si encara fóssim petits i com si tot es pugues aturar i seguir com a la infantessa.

Al menjador en Bernat tenia les cendres dels pares, els havia ajuntat tots dos en un gerro, com el pare feia broma sempre, ens deia:

“cuando me muera me guardais las cenizas en un jarron, y cuando mas tarde tu madre venga conmigo nos juntais a los dos, no se estar sin ella ni muerto” , ell posava molt d’enfasi en aquest “ni muerto” i ens feia riure, al final sigui com sigui ara estan junts per sempre, al gerro i espero allà on siguin, encara que el ordre d’anar-se’n que es pensava el pare va ser a l’inrevés.

Després d’una setmana vaig tornar a la meva normalitat a Igualada, a la meva feina avorrida en aquella vida avorrida sense la dona que més he estimat a la vida, però desconeixia que era molt millor allò  que el que va venir a continuació.

Érem a mitjans de Desembre i semblava que tot el relacionat amb el Covid-19 havia estat un malson, tota l’activitat feia mesos que estava normalitzada i només quedava l’ús de mascaretes en feines de més contacte com record de la situació  del Febrer i fins a el Setembre.

El Covid-19 en el seu primer inici sobretot havia afectat mortalment a persones molt grans o amb patologies prèvies, però els plans que tenia la natura no eren aquests, havia estat un “globus sonda” , volia provar-nos i veure com podia fer una intrusió mes directa als organismes de tothom en general , la manera que havia trobat va ser fer-nos veure que tot estava controlat, que no havien contagis i que semblava que havíem vençut al la malaltia ,  la vacuna encara no era una realitat, varen dir que fins al Gener no la tindrien operativa i sembla que el Covid ho sabia.

Abans de Nadal va tornar a ser noticia el Covid-19, va començar a notar-se els símptomes en nens sobretot, ràpidament es va fer un confinament massiu i dur, no podies sortir de casa només en cas d’extrema necessitat i per anar a comprar només un cop a la setmana...no va servir de res, el covid havia basat la seva estratègia en camuflar-se dins nostre sense que es notés, va quedar en repòs tots aquest mesos instaurat en els organismes i agafant forces i mutant sense emmalaltir-nos, passant de cos a cos i amb un camuflatge perfecte amagar-se dins de cadascun de nosaltres,  va tornar doncs a rebrotar en una nova forma tal que ni la vacuna ens hagués fet efecte doncs era totalment diferent del primer virus que ens va afectar al Febrer, primer varen començar a morir molts nens de curta edat, la letalitat era total, després va començar a afectar a tothom, ni l’edat ni la ubicació geogràfica era un factor diferencial , tots els països varen començar a perdre molta  gent, els hospitals no podien atendre ja que dels metges i infermers queien com tothom, no valien mesures protectores doncs tots ho teníem dins des de mitjans d’any, s’havia amagat per ordres de la senyora natura, i ara havia sortit amb una letalitat increïble, una setmana després de tenir els primers nous símptomes, tos i mal als ronyons, ja estaves terminal sense saber-ho, després de cop, un dia ja no podies respirar i el cor s’aturava.

A principis de Gener no quedava quasi ningú en tota la ciutat, potser alguna persona que com jo  tindria els dies comptats,  doncs no s’havia trobat ningú immune a aquest nou Covid, els científics havien investigat –tots ells malalts- però no podien haver trobat la solució doncs la mutació era tant extrema que necessitarien de nou tots els mesos perduts per investigar sobre la malaltia, la natura havia fet bé la seva feina, se’n havia deslliurat del seu pitjor virus, els humans, havia tingut prou amb un mes i poc  per acabar amb tota la humanitat, la Terra podria prosseguir el seu camí, noves especies sorgirien amb el temps, els animals no es van veure afectats per la nova malaltia, només els homínids, suposo que per salvaguardar que qualsevol espècie semblant als humans pogués tornar a destruir el medi ambient tal com haviem fet.

Desconec si quedava gaire gent al mon doncs ni televisions, ni ràdios, ni internet funcionaven ja.

 

L’última cosa que vaig veure va ser una sortida de sol espectacular, un aire net, clar i pur com mai em besava el rostre i els so dels ocells em portava records del meu petit poble, seria jo l´últim? No se....en tot cas entenia els motius del que ens havia passat, potser d’aquí molts milions d’anys tornem a tenir un altre oportunitat, se’ns va donar tot i ho vàrem espatllar, al final la gran mare de tots –la natura- només ha fet el que ha cregut convenient per arreglar aquest desgavell, desfer-se’n d’una nosa egoista i consumista que mai...mai ha tingut prou amb res.

 -Merda!  -Vaig dir mentre queia al terra de la terrassa-

- Fins aquí hem arribat...- Vaig pensar.

Una imatge dels meus pares i el meu germà va venir-me al pensament i em va semblar sentir la veu de la Marta, la dona que tant vaig estimar i que no vaig saber conservar cridant-me i dient-me:

-Res no s’acaba Eric, tot començarà de nou ara......-   i em vaig apagar.

 

 

 

KAMAU CAPITOL-6

2020-01-06 09:49

L’ancià Sergi va mirar-me uns instants fent un gest amb la mà com de que m’aturés abans de començar, intuint que allò que anava a explicar tenia molta transcendència per a mi va voler acomodar-nos tots a les bales de palla al voltant meu mentre  explicava a la velleta el que estava succeint, vaig aprofitar per explicar-li a l’Adla (per si s’havia perdut alguna cosa d’aquell dialecte) que el que anava a explicar-los-hi no ho sabia ningú al mon excepte jo i alguns animals de les granges i algun de salvatge.

 

En Sergi va voler presentar-nos oficialment a tots i ens va dir el nom de l’anciana:

-Ella es diu Marta, ens hem conegut aquí a la residencia i aquí ens hem fet com si diguéssim família tots dos, no som parella ni res però es podria dir que ara som com germans, al menys ens estimem con si ho fóssim, tu  i l’Adla sou parents Kamau?

-No, no –vaig respondre-li- però també ens hem fet com família, ens coneixem des de lo de la barcassa i allà tot el que passa se’t queda dins el cor i et traspassa l’ànima, ara per a mi l’Adla es la meva família, no se quina relació de família però la cuidaré sempre, d’això n’estic segur.

Un cop vaig dit això l’Adla va agafar-me la ma i em va regalar aquell somriure seu tant especial clavant-me la mirada, creieu-me que tot i ser tant petita tenia molta força aquella mirada tendra i el somriure era especial...diferent, em feia sentir bé, em feia sentir afortunat de tenir-la a la meva vida, no se que ens portaria aquesta nova etapa però si que estic segur que mai, mai, voldria separar-me d’aquell meravellós somriure, tendre, suggestiu, agradable, un somriure únic, intens i tímid alhora, només seu i per sempre inimitable.

Allà estàvem, dos vells que acabàvem de conèixer i ens havien ajudat i  l’Adla, esperant la meva declaració sorpresa, havia tingut també tantes ganes de marxar del meu poblat per poder deixar sortir de dins meu el que tant de temps portava amagat, sabia que allà no hagués pogut dir-ho mai doncs les supersticions podrien més que el poder d’ajudar, aquí a Europa, espero m’entendrien i sabrien valorar el que puc fer amb les meves mans.

La Marta, l’Adla i en Sergi restaven expectants i encuriosits observant-me, millor dit, quasi investigant-me amb la mirada, jo assegut en mig i tenint-los al davant no sabia per on començar, aleshores l’Adla va fer aquell mig somriure seu tant peculiar i la força em va arribar.

-Bé –vaig començar a dir- explicaré el que us vull dir, una cosa que em crema per dins i vol sortir, he hagut d’esperar a estar fora del meu entorn habitual per poder explicar amb tranquil·litat el que ara us diré.

-Un dia –vaig prosseguir- vaig anar a cercar fruits vermells al bosc, tenia molt curta edat, no us sabria dir però imagino uns set o vuit estius, vaig emportar-me el nostre gos com sempre feia i em deia el pare que fes, així em sentia protegit, vaig caminar ben be un hora fins a arribar al lloc on recollia els fruits sempre, al costat hi ha el gran riu, on sempre sol haver animals perillosos i sabia que no havia d‘acostar-me a l’aigua, fora estava segur, allà aquell dia amb els que va succeir vaig conèixer la meva particularitat, la meva força interior que mai havia sortit, ni tant sols m’hagués imaginat capaç d’allò unes hores abans, però un cop ho vaig descobrir ja no tenia aturador.

L’adla, la Marta i en Sergi embadalits esperaven la resta de l’historia.

-Segueixo –vaig dir- En un moment que estava agafant els fruits, aquells vermells que m’agraden tant i que a casa la mare els fa servir per cuinar i fer dolços, el que passa és que es semblen a uns altres que son verinosos, no et maten però et fan agafar un mal de ventre durant una setmana, o sigui que estava molt concentrat mirant de no equivocar-me de fruits i vaig perdre de vista el nostre gos.

Una de les coses que em va fer molta patxoca i vaig descobrir mes endavant és que aquí les persones posaven noms als gossos, al meu poblat mai s’ha fet això, crec que ningú ho hagués entès, el gos era això...el gos, mai a ningú se li hagués ocorregut posar-li nom,  ens ajudaven i els estimàvem però mai ningú s’hagués atrevit a posar-los nom a cap dels gossos que teníem, xiulaves i venien, però sense cridar-los pel seu nom, això va ser una cosa que a l’Adla i a mi ens feia encara molta gràcia quan sentíem algú cridar un nom i resultava ser un gos, per nosaltres era còmic, l’Adla sempre feia el seu somriure tant especial quan ho sentia.

Després d’aquest fugaç pensament vaig seguir amb la historia:

-El gos havia anat al riu a beure, si jo no hagués estat tant concentrat l’hagués vigilat i no l’hagués deixat anar a beure al riu, hi havia basses que eren segures però el riu era traïdor, molts animals esperaven l’abeurament de qualsevol víctima –inclosos els humans- per atacar i aconseguir un àpat.

Tots van alçar una mica l’esquena com esperant el pitjor....

-Ell pobret estava assedegat i bevent com si no hi hagués un final, tant concentrat estava en lo seu que no va veure el caiman que se li aproximava per la dreta per la part del darrere del  seu propi cos, submergit només se li veia una mica el reguitzell d’aigua que deixava al seu pas, quan el gos va voler reaccionar ja va ser massa tard, aquell animal expert en moviments d’atac i a l’hora expert observador de moviments d’escapatòria va esbrinar cap a on es mouria el gos, encara que va fallar perquè no va poder agafar tota la presa per la meitat del cos com sembla que volia fer, però si la pota del pobre gos que calmava la set com podia sense preocupar-se de res més.

-Jo només vaig sentir els xiscles de dolor del meu gos, que coix venia saltant com podia i afanyant-se tot el que les seves tres potes li deixaven, la pota del darrere de la part dreta penjava sagnant a dojo i amb la pell esbardellada...un reguitzell d’ossos trencats, nervis, músculs, carn oberta i venes es barrejaven com si d’una escudella es tractes.

L’Adla i la Marta es van posar les mans a la cara deixant veure només els ulls esperant la continuació de la història.

Jo vaig agafar aire doncs ara venia la part del que em va passar i que va canviar la meva vida per sempre, des d’aquell dia veia la vida d’un altre manera i la meva gran preocupació era com fer que allò que em passava servis per ajudar a tothom.

Encreuant els dits com si reses i reposant la barbeta sobre les mans vaig prosseguir:

-Aleshores va ser quan veient el dolor del meu gos va sorgir del meu interior una força que jo no sabia que tenia, una habilitat que no pensava fos possible, vaig notar com una escalfor que em recorria el cos i que s’accentuava a les mans, de manera que quan les vaig posar sobre el gos aquest es va calmar i va deixar de plorar i cridar i es va posar de costat a terra  tranquil sobre el costat esquerre deixant una mica a munt la pota dreta del darrere totalment destrossada, en aquells moments jo no pensava en res, només les mans se’m movien soles, el animal va quedar com mig estabornit, vaig agafar la pota malmesa i vaig començar a ajuntar trossets d’os sense que ell mostres dolor algun, cada cop que ajuntava per un instant un tros d’os amb l’altre i aguantava amb la gran escalfor que em sortia de les mans s’apedaçaven i quedaven soldats, al mateix temps i sense saber perquè ni com ho feia, recomponia nervis i músculs, així sense saber com podia ser possible i sense pensar en res vaig deixar la pota com inicialment havia de ser, només li faltava la carn esquinçada –que evidentment hauria de créixer de nou- però tots els ossos trencats a trossets estaven enters, músculs i nervis, no tots però si la majoria recompostos, jo sabia que no tornaria a ser la mateixa articulació però si havia salvat la pota, li serviria mes o menys com fins ara encara que aniria sempre coix. Quan vaig acabar estava esgotat, aquesta força-energia o que se jo que m’havia sortit de dins em desgastava, semblava com  si hagués estat corrent tot el dia pel bosc.

Tots ara em miraven bocabadats sense pronunciar paraula alguna, en Sergi li havia anat traduint a la Marta tot el que jo deia i ara tots tres em miraven les mans com si veiessin l’esperit del riu, el silenci va durar uns minuts, jo assimilava que m’havia quedat al descobert i ells digerien el que acabaven d’escoltar, en sec l’Adla va dir-me:

-Com ho fas doncs? Ets un esperit de la selva?

-No Adla – vaig respondre – no soc cap esperit ni cap esser d’aquells de les llegendes que ens explicaven de petits, però no tinc ni idea perquè puc fer això, ni tant sols se com ho faig, simplement actuo quan algun esser te mal i l’ajudo sense saber ben bé com, em surt de dins i des de aquell dia necessito fer-ho sempre que veig patir alguna bestiola, després estic esgotat però feliç d’ajudar a una criatura del univers.

En Sergi va agafar-me les dues mans amb els ulls plorosos i visiblement emocionat i em va preguntar:

-Ho has fet mai en un esser humà?

Un gran silenci es va fer aleshores...

 

 

 

 

 

 

KAMAU - CAPITOL 5

2019-08-13 17:18

La senyora vella i corbada estava al costat d’un senyor alt, prim, vell, allargassat  com un arbre sense fulles i arrugat.....molt arrugat, amb una barba blanca llarga i uns cabells també tots blancs i molt llargs. Aquest senyor aguantava una safata gran plena de menjar que encara fumejava, hi havia pollastre, verdures, patates guisades, cigrons, mongetes, carn d’algun tipus que no sabria dir, ous bullits....

La senyora aguantava un altre safata que entenc que pesava menys plena de llesques de pa, tos dos van fer el gest de voler entrar “ràpidament” (lo màxim que els hi permetia la seva edat) i varen tancar la porta, varen deixar el carregament sobre una bala de palla i se’m varen quedar mirant...

A mi tant sols amb l’olor del menjar se’m van saltar les llàgrimes, vaig –sense saber perquè- abraçar aquella dona velleta i ella em va correspondre amb un peto a la galta, allà va néixer una relació que duraria per sempre, va començar una estimació mútua que duraria i duraria però això jo encara no ho sabia a hores d’ara.

L’Adla va treure el cap per l’altell –suposo que per la flaire que pujava a munt- i va dir-me sense parar de mirar els dos ancians:

-kamau!!! Puc baixar?

-Es clar Adla –li vaig respondre- i en quinze segons era al meu costat.

Atacarem el menjar com dos lleons famèlics que devoren la presa, mentrestant els dos vells ens miraven amb una expressió de mig somriure que denotava que ens havien donat tot allò amb molt de gust.

En sec l’home va dir-me “hola em dic Sergi” en un dialecte d’una tribu de vora del meu poblat, coneixia aquest dialecte perquè molts cops havia anat a intercanviar fruits  que recollia del bosc per pells d’animals  en aquell poblat veí.

Li vaig respondre en el mateix dialecte “hola, jo em dic Kamau” i vaig seguir menjant sense pensar en res més i mirant l’Adla de reüll que englotia el pollastre sense badar , de cop ens vàrem mirar tots dos i una rialla per sota el nas se’ns escapava de la felicitat del moment.

Ens vàrem atipar fins a no poder més, l’ancià alt va accionar una manega que hi havia al costat d’on tenien el pinso les gallines, l’Adla i jo ens vàrem rentar les mans i després vàrem veure d’aquella aigua fresqueta que brollava sense parar.

Després ens vàrem seure en una bala de palla i els dos ancians restaren mirant-nos sense dir res i amb una expressió –vaig pensar- d’entera satisfacció.

En aquell moment un cop satisfetes les necessitats més bàsiques del meu cos vaig recordar la salutació de l’ancià i li vaig preguntar:

-Parles l’idioma del poblat veí del meu poble....

-Si –Va respondre el  vell allargassat-

-Vaig estar durant uns quants anys  amb metges sense fronteres en aquell poblat que tu dius, vàrem fer moltes coses bones allà, es va poder ajudar molta gent. Em van ensenyar aquell dialecte i fins  a dia d’avui no l’havia tornat a fer servir, l’entens bé tu? Entens totes les paraules que dic? Potser alguna cosa se’m ha oblidat en el transcórrer dels anys –Va preguntar-me l’ancià-

-Ho entenc tot Sergi –vaig intentar pronunciar el millor possible el nom-

-Així doncs podem conversar....tinc preguntes per fer-vos.

-Jo també tinc coses a preguntar Sergi.

En tot això l’Adla i la senyora gran restaven assegudes agafades de la ma mirant-nos a en Sergi i a mi.

Vaig explicar-li a l’Adla lo miraculós que semblava que poguéssim entendre’ns aquell vell i jo,l’Adla em va dir que ella també l’entenia a mitges, a la seva vegada vaig veure en Sergi que li explicava segurament suposo el mateix a la anciana.

-D’on veniu? Com heu arribat aquí? –va preguntar-me en Sergi-

Vaig mirar-me’l un moment abans de respondre...podíem confiar en ells? Imagino que si, per quin motiu si no ens varen donar de menjar i no varen donar la veu d’alerta a tots els altres vells de que hi érem allà amagats.

-Venim de lluny –vaig començar a explicar-li-  no em faci dir d’on exactament perquè no sabria dir-li, ni tant sols sabem a quin lloc som ara.

-A Cadis, Espanya – Va dir-me en Sergi –

-D’acord – vaig assentir – Ens vàrem pujar a una barcassa després de que les nostres famílies donessin a aquella gent tot el que tenien, va morir gent pel camí, ho vam passar molt malament, fins que al final al baixar a la platja i corrent sense saber a on, hem anat a parar aquí dins, i fins el moment d’ara....

El vell va assentir i vaig veure un fons d’aquells ulls plens de pena, plens de qui ha hagut de escoltar abans situacions com la que li descrivia.

-Perquè on som? Vull dir com es que en aquest lloc tothom es vell? Es potser un poble de  vells? No n’havia vist mai cap cosa igual –vaig preguntar-li a l’ancià Sergi.

Ell va agafar aire, com si penses la resposta correcte i va dir-me:

-És una residencia de gent gran, aquí ve a viure la gent que necessita atencions especials i no poden romandre a casa seva.

Aquesta resposta em va deixar estorat....i les famílies? No tenien famílies? Al poblat evidentment els ancians viuen sempre amb les famílies i tal com ells t’han ajudat i protegit quan ets petit i jove després aquesta tasca es torna a l’inrevés, que passa amb aquesta gent....estaven sols al mon? Vaig voler saber el perquè:

-No tenen fills, ni germans, ni fills de germans ni cap parent  tota aquesta gent? Que ha passat alguna cosa molt dolenta d’allà on venen? Hi ha hagut cap guerra entre pobles o alguna malaltia contagiosa que ha fet morir la gent més jove?

En Sergi va restar pensatiu uns pocs segons com si costes de dir el que havia de dir:

-Aquests ancians i ancianes tenen família, però avui en dia en aquesta  Europa tothom està molt ocupat en les seves feines i les obligacions del dia a dia, no poden tenir un vell a casa que no es val per si mateix, no poden prestar les atencions que necessiten la gent gran, no queda més remei que venir a llocs com aquests, aquí ens cuiden i ens donen el que necessitem....ens manca la família però aquí ens agrupem com si fóssim família, no volem ser una nosa i un destorb lent en un món ràpid. –Mentre em va explicar això els seus ulls deien un altre cosa diferent, deien que no hi ha res com l’escalf de la pròpia família-.

Ens vàrem quedar en silenci una estona, jo pensant en que en principi havia vingut a un lloc més civilitzat i me’n adonava que segurament en algunes coses nosaltres estàvem més civilitzats al poblat que no pas en aquesta Europa que ara se’m feia egoista i individualista...

En Sergi pensava que segurament no tenia la força moral de fer-me entendre que aquella seva argumentació seva era més correcte que no pas la meva de mantenir la gent gran amb la família.

En això vaig voler preguntar-li, canviant de tema, una qüestió que havia quedat pendent quan ens havíem vist avui per primer cop:

 

-Quan vas estar al nostre poblat veí....m’has dit que ajudaves gent, vols dir que.... eres curandero?

 

En Sergi va somriure i respongué:

-Bé si suposo....exactament metge que vol dir el mateix.

-Guaries persones doncs?  Es el que vull dir –vaig afegir-

-Si, això feia –va respondre en Sergi amb un posat entre orgullós i decidit-

Vaig mirar l’Adla i la anciana i després en Sergi i vaig dir-li:

 

-Això que et diré ara no ho sap ningú, no m’hagués atrevit a dir-ho al meu poblat i ni tant sols ho sabia la meva família, però he canviat de vida, aquí no em coneix ningú i puc parlar de la meva habilitat sense tenir por de ser assenyalat amb el dit o desterrat del poblat. Tu guaries persones i m’entendràs (suposo) quan t’ho expliqui...

Vaig callar un segon conscient de la transcendència que el que anava a dir suposava per a mi, ho havia portat amagat tota la vida i per fi ara , i no se per quin motiu, estava disposat a confiar-ho en una persona que coneixia feia poca estona, però no se perquè aquesta parella d’ancians traspuaven una confiança plena en mi i crec que en l’Adla , al final ens havien donat de menjar i no ens havien delatat, crec que podíem estar tranquils amb ells, tampoc coneixíem ningú més aquí i hauríem de confiar en ells, així que em vaig deixar anar i el meu secret estava a punt de deixar l’ostracisme al que jo mateix l’havia condemnat  i sortir a veure la llum de la veritat, dins meu em sentia espantat i al mateix moment desfogat, feia tota una infantessa que amagava el que jo veia que potser no seria entès en aquell meu mon, aquí davant un metge que cura persones em vaig atrevir a destapar-ho tot.

L’Adla que també coneixia el dialecte –al menys unes paraules- restava expectant , mirant-me amb els ulls oberts de bat a bat.

Així doncs vaig començar a descriure el que tants i tants anys havia callat i amagat....

 

 

 

 

 

  

 

 

KAMAU - Capitol-4

2018-02-14 19:46

                 Kamau

                 Capitol-4

 

Mentre estava en el més profund del descans i crec que mai havia dormit tant a gust com avui em va despertar el soroll de la porta que s’obria, vaig acomodar a l’Adla amb molt de compte per  que no s’havia despertat pel soroll, i a quatre grapes vaig anar fins al principi de l’altell arrossegant-me per que no em veiessin,  des d’allà ho podia veure tot.

Primer es va obrir una fulla de la porta i després , molt a poc a poc, es va obrir l’altre, no podia veure des de dalt qui era que ho feia ja que les portes s’obrien  cap a fora, veia només l’ombra de qui estava obrint les portes, un cop obertes les dues portes de bat a bat el Sol que estava baix ja que era pel mati entrava fins a la meitat de l’estança i enmig es veia una ombra allargassada de qui estava obrint les portes.

Mica en mica, molt en mica en mica, l’ombra es feia més propera i entrava més cap a dins de la granja, el que passa és que anava molt a poc a poc, o això em semblava....

Llavors vaig sentir una veueta que deia alguna cosa que pel to semblava que era per foragitar i que sortissin les gallines

La veu era d’una persona gran, molt gran diria jo, aleshores va acabar d’entrar.

Era una anciana, potser més baixeta que l’Adla i tot, i la seva esquena corbada pel pes de tota una vida feia una rodona quasi perfecta que a més li obligava a mirar amb el cap al terra en una posició força incomoda vaig pensar jo, tota ella traspuava fragilitat, els seus moviments eren lents i donava unes passes petites arrossegant els peus , primer un...i després l’altre... lentament..., amb les mans agafades davant la cintura i mirant el terra anava remugant alguna cosa que evidentment jo no entenia i es va dirigir cap a les ovelles, llavors les hi va obrir la porta, en una estona llarga, per la velocitat de la senyora, van estar tots els animals fora.

Aleshores mica en mica, va agafar un cistell que hi havia penjat al costat de la porta i amb tota la delicadesa del mon va anar agafant els ous repartits per la palla i els col·locava dins el cistell com si estigués fent la cosa més important del mon, cada cop que s’ajupia ho adornava amb alguna cosa semblant a un renec, però constant va aconseguir agafar-los tots, cosa que em va fer pensar que ens havíem quedat, l’Adla i jo , sense esmorzar.

Després , amb el cistell ple i col·locat sota el braç amb una traça que em va fer pensar que no era el primer dia que ho feia, va començar a marxar mentre mussitava una mena de cançó, va tancar les portes, poc a poc, i tot va tornar a quedar en silenci dins la granja.

Estava acostumat a veure els ancians al meu poblat que s’encarregaven de tasques domestiques i  com per a ells fer cada feina semblava en el moment que  feien la cosa més important del mon, sempre amb aquella parsimònia de qui ha fet tantes i tantes coses a la vida que ara ja no te presa per res, així que vaig comprovar de primera má, que almenys la gent gran aquí no seria tant diferent que la d’allà. Només hi havia una cosa que no sabia i que esbrinaria en el dia a dia i era que el respecte que la gent jove te per la gent gran i en teoria l’obediència que els hi deu, aquí era molt diferent de lo que jo tenia per costum.

Un cop tot encalmat, vaig tornar al costat de l’Adla , vaig estirar-me al seu costat i la vaig abraçar, havíem dormit molt poc i estàvem esgotats, ens calia descansar més que menjar ara mateix.

Així van transcórrer no se dir quantes hores fins que de cop i volta vaig notar un sonor petó a la galta i sobresaltat vaig obrir els ulls, l’Adla m’estava mirant amb el cap recolzat al meu pit i  a un pam de la cara i em va dir amb aquella veueta tant dolça:

-Kamau tinc pipi...on faig?

Jo que encara estava més adormit que despert vaig sentir en l’entrecuix una pressió que em va recorda que jo també havia de fer pipi.

-Doncs no se Adla, per aquí on sigui, lluny d’on dormim – li vaig dir- però espera un moment Adla que vaig a veure si està tot tranquil –vaig afegir-

Em vaig llevar i amb molt de compte vaig anar fins al final de l’altell, tot estava en ordre com abans de dormir, les portes tancades i ni rastre del animals.

-Ja pots venir Adla –vaig dir-li- intentant no aixecar gaire la veu- i em vaig posar a fer pipi allà mateix des de dalt del altell i fent una corba queia el líquid que sortia del meu interior sobre la palla de baix.

L’Adla va venir al meu costat i es va posar a orinar també allà, mentre estava ajupida no parava de mirar-me el penis i de cop em va dir:

-L’altre dia a la barca no el tenies tant gran, que t’ha crescut a la nit?

No vaig poder evitar riure i li vaig dir –i tu com ho saps com era abans?-

-Ho vaig veure el dia que vas fer pipi a la barca –em va dir ella sense amoïnar-se gens ni mica- i  estic segura que no era tant gran Kamau, t’ha passat alguna cosa, això no és normal – va dir-me amb cara de preocupació-

Jo no podia parar de riure i ella em mirava el penis amb cara de preocupada.

-Vols deixar de riure Kamau, estic preocupada, si cada nit et creix més i més explotarà, no veus que no és normal això?  -Va dir-me tota enfurismada.

Vaig deixar de riure al veure que realment estava preocupada i li vaig dir:

-No et preocupis Adla, això és normal, als nois ens passa, de vegades es fa gran i de vegades es queda petit, tots els dies al matí quan em llevo està així i després ja es posa bé, i durant el dia en alguns moments també em passa, però he vist al poblat que a tots els nois i homes els hi passa, no es cap cosa dolenta ni cap raresa , és així i ja està.

Ella em va mirar com si li hagués descobert perquè el Sol i la Lluna surten cada dia i amb els ulls oberts com a plats em va dir:

-Estar segur Kamau? Això pot ser alguna cosa dolenta crec, no és normal, a mi no em creix res.

-Tranquil·la –Vagi dir-li- Es normal –Vagi afegir-.

-Ah, si? –Em va dir- Doncs ara no penso mourem d’aquí fins que això no es torni com abans – i se’m va quedar mirant el penis fixament una llarga estona-

Després d’uns cinc minuts ja estava com sempre i ella va dir-me rient  -Ara ja és més normal, feia por allò tant gros, semblava un pal-.

Ens vàrem posar a riure tots dos una estona mentre miràvem com aquell tros de carn podia canviar de mida, segons semblava ser, quan ell volia.

Passat aquell moment d’hilaritat ara tornàvem a tenir gana i fred, no semblava que la temperatura fos molt freda però és que la roba que portàvem era adequada per temperatura de la selva i evidentment aquí era un altre clima.

Vàrem seure amb els peus penjant del altell i en vàrem donar la ma pensant que havíem de fer.

-Hem de buscar roba i menjar Adla , aquesta ara és la prioritat, anem a mirar pels finestrals amb compte per si hi ha algú que no ens vegi i a veure que hi ha per fora i com podem aconseguir alguna cosa per abrigar-nos i per menjar –vaig dir-

Ens vàrem acostar  a un dels finestrals i aleshores no podíem creure el que vàrem veure, tots els voltants estaven plens de gent, però tots eren ancians, hi havia uns que estaven asseguts en un artefacte que tenia rodes, una mena de cadira però que agafant les rodes amb les mans feien avançar, d’altres amb un pal es recolzaven al terra per caminar, alguns s’agafaven amb les dues mans sobre una mena d’estructura i caminaven molt a poc a poc fent avançar aquesta estructura a cada pas, també hi havia alguns que caminaven com la anciana que ha entrat aquest mati a buscar el ous, però eren més els que tenien dificultats per caminar, tots ells, la gran majoria asseguts en unes estructures de fusta, prenien el sol, o això semblava, al menys no feien res, uns miraven a terra , els altres tenien els ulls tancats i ningú conversava, només una dona –que vaig identificar com la que havia vist aquell matí - feia alguna cosa diria...productiva , tenia entre les mans dos ferros i una mena de fil i estava teixint alguna cosa de roba.

L’Adla em va mirar amb els ulls molt oberts i una expressió de gran sorpresa i em va dir:

-És un poble de vells no Kamau?

-No se que dir-te Adla, no tinc ni idea –vaig respondre-li-.

Realment ho semblava, en els nostres poblats hi havia vells, però no tants, ni tant vells, i els ancians sempre feien alguna cosa, donaven exemple a tots de la seva constància, en canvi aquí no feien res, tot i que aquest ancians d’aquí es veien força més vells que els nostres i amb més impediments per fer res, potser aquí al gent vivia més anys que d’on jo vinc vaig pensar, però de que el hi serveix doncs si no poden fer res?

En aquests pensaments estava quan del edifici del davant van sortir set o vuit persones joves, anaven totes vestides de blanc i van començar a agafar als avis i acompanyar-los dins fins que va quedar el jardí desert.

Mentre passava tot això i jo restava embadalit amb aquell espectacle l’Adla havia anat a mirar per les altre finestres i va trobar alguna cosa interessant ja que va dir-me:

-Corre Kamau vina!!

Vaig anar fins a on era ella a l’últim finestral de la nau, des d’allà es veia gent  vestida de blanc dins un habitacle que estaven cuinant, sense llenya ni res, sobre uns ferros hi havia uns recipients dels quals sortia fum, i no paraven de posar plats i portar-los cap a  algun lloc, no se que cuinaven però fos el que fos per nosaltres era alguna cosa deliciosa amb la gana que teníem.

-Kamau –va dir-me l’Adla posant una cara de pena que quasi em fa plorar- jo no puc més, he passat gana de vegades però aquest cop es massa, fa dies que no mengem res i no puc més.

En aquell moment vaig saber que havia de fer alguna cosa, així que li vaig dir a l’Adla que s’estirés tranquil·la que m’anava a buscar-li menjar, fos com fos havia de fer-ho.

Ella es va quedar estirada, sense dir res, amb l’angoixa del que sap que ha de menjar o no resistirà gaire més.

Vaig baixar les escales amb molt de compte, hauria de travessar tota la nau per fora.....a no fos que....llavors se’m va acudir una idea, potser hi havia un altre porta després del corral de les ovelles , vaig anar ràpid fins al final de la granja i se’m va il·luminar la cara quan vaig veure una petita porta de fusta allà la final, si sortia per ella estaria davant on cuinaven aquella gent, després ja veuria com ho feia per agafar-los menjar sense que se’n adonessin, no ho veia com un acte dolent doncs semblava –talment com el meu pare m’havia dit- que teníem menjar de sobres, realment més menjar del que havia mai vist jo en cap cuina del poblat.

Per sobre la porta –que no ajustava gaire- hi havia una petita ranura per al que posant-me de puntetes podia veure, es veia la porta de la cuina i ningú pels voltants, només havia de caminar uns pocs metres i mirar per la finestra per veure quan podia entrar sense ser vist, em sentia responsable de l’Adla i per a mi aconseguir menjar era ara la prioritat primera, per a mi es clar, però sobretot per aquella dolça petita de mirada tendra.

Em vaig armar de valor i mirant que no hi hagués ningú vaig obrir la porta de cop, la meva sorprès va ser que rere la porta –com era tant petita no la vaig veure per la ranura- estava l’anciana que havia vist aquest mati, semblava que ella anava a entrar per la porta tot just quan jo la vagi obrir, em vaig quedar petrificat i ella se’m va quedar mirant aixecant el cap i mitja esquena per fer-ho i els seus ulls blaus de sorpresa em miraven sense pausa.

En aquell moment i pensant en les paraules del meu pare, vagi posar les dues mans en cassoleta i els meus ulls li devien transmetre alguna cosa ja que em va fer el gest de callar , posant-se el dit index sobre el llavi, va posar-me aquell palmell de la ma arrugat sobre el pit i empenyent-me suaument va fer-me tirar una passa endarrere i clavant-me la mirada va tornar a fer el gest de silenci i va tancar la porta davant la meva cara, com no sabia que fer vaig restar allà de peu uns minuts interminables fins que de cop es va tornar a obrir la porta i no us podreu creure el que vaig veure aleshores....

 

KAMAU -Capitol 3

2018-01-26 19:36

        KAMAU CAPITOL 3

Devia ser per un efecte contagi que tots els que arribaven a la sorra i ens veien córrer a l’Adla i a mi també començaven a córrer, cap a enlloc, realment ningú sabia on anava ni perquè corria, només jo sabia perquè corria, buscava un amagatall tal com em va dir el pare.

Semblàvem talment un ramat de cabres o alguna cosa així, si no fos per la nostra situació m’hagués fet riure veure tota aquella gent esperitada corrent  sense motiu aparent.

Com tots anaven més o menys cap a el mateix lloc vaig decidir canviar el rumb, vaig fer un xiulet a l’Adla que de seguida va venir cap a on jo anava, es va acabar la sorra i va venir una mena de passeig empedrat, tot era molt bonic però no teníem temps de recrear-nos així que feia com que no ho veia, després d’això una mena de camí molt ample amb ratlles blanques marcades a terra, tot era nou i estrany, els únics camins que jo conec son de sorra i plens de fang  a l’època de pluges, vàrem arribar a unes grans cases molt altes fetes de pedra (o al menys això em semblava) , tot estava ple de llum que sortien d’uns pals de ferro que lluïen per la part de dalt amb una mena de cassola que tenia dins una cosa molt brillant de color groc.

Al separar-nos dels altres estàvem ara sols,  dins aquell poblat de les grans cases semblàvem formiguetes corrents sense parar, en aquell moment em vaig aturar i l’Adla al veurem va dir:

-Que fas Kamau, no seguim?

Vaig mirar-la i assentint amb el cap vaig dir-li –Si Adla ara seguim, però no cal córrer, buscarem un lloc on amagar-nos fins que s’aixequi el dia- .

Realment estava espantat però no volia mostrar-li, no tenia ni idea d’on érem, ens endinsàvem cada cop més en aquell lloc i no sabia orientar-me, al meu poblat on vaig néixer mai em perdia, sabia perfectament on era a cada moment encara que estigues al mig de la selva , sabia on era el riu, sabia per on sortia i es ponia el Sol, de nit sabia per la posició dels estels i la lluna on estava el poble i on podia i no podia anar.

Aquí els estels no es veien amb els llums grocs, la lluna tampoc, i no hi havia cap riu per poder seguir-lo, igualment havia de prendre una decisió, els meus pares no van donar-ho tot per mi perquè jo ara em sentis perdut i espantat, pensar en ells em va fer agafar força.

Vaig donar-li la ma a l’Adla –que segur estava tant o més espantada que jo- i vaig dir-li:

-Va Adla, anem per aquí que segur trobarem un bon amagatall.

I varen tornar a caminar, tampoc teníem gaires forces per córrer, la gana i la set eren ja intenses i no podíem més. Vàrem arribar a un lloc central i entre uns arbres i una mena de troncs per seure (amb el temps vaig poder posar-li nom a una plaça amb bancs  però encara no sabia que era) vaig veure un objecte tal com el meu pare m’havia descrit, un tros de ferro on brollava aigua sense parar, per fi una mica d’aigua....

Un cop encalmada la set seguirem caminant, després d’aquell lloc central les cases ara eren més baixetes i més amples amb un tros d’herba i una mena de llac algunes amb un aigua blava que tenia llums dins i això ens va meravellar.

S’estava fent de dia  cada cop més ràpid i començàvem a sentir sorolls, la foscor ja no era còmplice nostra i ens podien veure.

Un senyor va sortir d’una d’aquelles cases i ens va mirar al passar pel costat, va dir alguna cosa en un idioma que no enteníem i ens va mirar estranyat, després va treure un objecte del mig de la roba que portava (que per cert portava molta) i el va tocar, al moment se li va il·luminar la cara amb la llum del objecte i va començar a parlar amb l’objecte mentre se’n anava més lluny cada cop.

No sabia que havia fet aquell home amb aquell objecte però vaig tenir la certesa que segur no era bo per nosaltres per la forma en que ens mirava  ara ja de lluny, mentre seguia caminant en direcció contraria, així que vaig pensar que ara si que ja ens teníem que amagar aviat perquè igual que aquest home ens ha vist al fer-se de dia ens veuria més gent.

Vàrem arribar a una gran casa que semblava que en aquella direcció era  l’última del poble, estava envoltada d’un petit bosquet  i enmig del mateix s’alçava la casa enorme, al voltant del bosc hi havia una paret de pedra amb una mena de barres de ferro entremig  que deixaven veure dins encerclant tot el conjunt , vaig pensar immediatament que aquell seria un bon lloc per amagar-nos però primer havíem de saltar aquella paret de pedra.

Vaig aturar-me i li vaig fer sssssss a l’Adla portant-me el dit índex a la boca.

-Que- va dir ella mirant-me amb aquells ullets cansats i esporuguits.

-Saltarem aquesta paret i entrarem aquí –Vaig dir-li-

-Em sembla bé –Va dir-me i afegir-  -Estic molt cansada Kamau, i tinc gana, i fred, i son....

Primer vaig escodrinyar a traves del barrots de ferro, dins hi havia llums però no tantes com al carrer, a la zona dels arbres estava més fosc, a les finestres de la casa no es veia cap llum, així que vaig decidir que primer hi aniríem fins a l’arbrada més fosca i després a partir d’allà ja veuríem.

Vaig mirar a una banda i a l’altre del carrer i no hi havia cap senyal de moviment, ara era ja a punt de sortir el Sol ho sabia pels ocellets que dormien a l’arbre que estaven començant a piular, això al menys no era diferent del lloc on veníem, la natura com vaig poder comprovar amb el temps, es comporta igual a tot arreu, només has de saber escoltar-la.

L’Adla va posar el peu sobre les meves dues mans encreuades i es va donar impuls per agafar-se a dalt de les barres de ferro, un cop allà amb els dos peus encreuats al ferros i les mans més a munt donant-se impuls va arribar dalt de tot de la paret, jo la vaig seguir, no era gaire difícil pels que tota la infantesa l’hem passada pujant i baixant dels arbres.

Vàrem baixar per l’altre banda i ja érem a dins, tant punt vàrem tocar terra ens dirigirem cap a els arbres, un cop allà vàrem seure a terra per observar i poder fer el nostre proper pas.

Jo mirava a veure on podíem amagar-nos en aquella casa tant gran, evidentment dins no, que ens podrien veure, per la mida d’aquella casa podria viure tot el meu poble dins diria jo.

Llavors em va semblar sentir un soroll familiar.....eren gallines!!

-Ho sents? –Li vaig dir a l’Adla.

-El que? –va dir ella que se’m havia abraçat i tenia el cap recolzat sobre el meu pit.

-Les gallines Adla, no sents les gallines?

Em va mirar amb aquells ullets tant dolços i fent un somriure va dir-me:

-Ah, si....ara les sento....i?

-Que anem cap allà – li vaig dir-

L’Adla va obrir els ulls com dos taronges i em va plantar un petó a la galta.

-Som-hi doncs – va dir-me.

Tota aquesta experiència que estàvem passant ens estava unint, estàvem cosits pel fil invisible dels sentiments, cada instant des del moment que la vaig portar a fer pipi a la barca feia que estiguéssim més propers, jo ara mateix no podia entendre estar sense ella i per la manera que ella em mirava ella tampoc sense mi, en necessitàvem i els nostres cors s’unien cada cop més.

Caminant entre els arbres i guiant-nos pels sorolls familiars de les gallines vàrem arribar a un extrem de la casa, de dins d’un afegit bastant gran a la casa sortia el clo-clo de les gallines.

Havíem de sortir de la zona de seguretat dels arbres per arribar a la porta (espero oberta) per entrar dins l’habitacle dels animals.

Vaig agafar l’Adla per les espatlles i molt seriós li vaig dir:

-Ara quan jo digui, comencem  a córrer i obrim la porta i entrem dins, d’acord?

L’Adla va fer un moviment vertical molt ràpid i repetitiu del cap assentint.

En el mateix moment que li vaig treure les mans de les espatlles va córrer fins a la porta la va estirar i es va quedar amb la porta oberta mirant-me, amb la ma dreta va fer un gest com voler dir “que fas que no estàs aquí”.

Vaig córrer tant ràpid com vaig poder, un cop arribat a la porta vàrem entrar i la vam tancar.

-No t’havia dit quan jo digui que correríem Adla?

-Que més dona Kamau? Estem dins que és el que volíem no?

-Si però...però... –li vaig dir i ella em va abraçar-

M’hauria d’acostumar a aquestes coses de l’Adla, per ser petita te molta personalitat i no necessita permís de ningú per actuar si ella ho creu correcte, no es podien renyar aquells ullets tant dolços i aquella abraçada tant reconfortant tant lluny de casa.

Dins l’habitacle hi havia una petita llum blanca i rodona a la paret, el sostre era molt alt i havia un altell ple de palla amb unes finestres al costat per la que entrava ja la llum del dia, a part de les gallines hi havia dues vaques i un ramat petit d’ovelles dins un tancat, era una estança molt gran i les gallines anaven a munt i avall.

Vàrem pujar per unes escales de fusta a l’altell que s’allargassava dins la granja, després de les bales de palla hi havia molt de lloc, des de les finestres es veia tot el voltant de la granja així podríem veure si arribava algú, des de dalt vaig veure a baix un objecte ovalat, vaig baixar per les escales  -un moment ara pujo, li vaig dir a l’Adla- .

Vaig tornar a pujar amb dos ous per cada un, li vàrem fer un forat i els xuclarem desesperadament, teníem gana, després ens vàrem acomodar amb una mica de palla i ens vàrem estirar.

Així tots dos abraçats , dos nens petits enmig de no sabem on, ens vàrem relaxar, al menys no teníem fred aquí dins i encara que sembli una tonteria el sentir els animals em feia estar més com a casa.

-Adla- li vaig dir i ella va aixecar el cap cap a mi amb els ulls mig clucs-  més tard buscaré menjar, ara hauríem de dormir una mica perquè estem esgotats.

-Em sembla bé –va dir ella amb la veu més amable que jo mai de la meva vida havia escoltat- i va tornar a recolzar el cap sobre el meu pit.

En dos segons vaig notar com l’Adla dormia ja, en el meu pensament la meva família, la barca, el mar, la gent que va caure i no va tornar a pujar, els homes armats, la violació d’aquella pobra dona, la mare de l’Adla.....ara només tenia una família jo... i era ella,  l’Adla, i em vaig prometre que la cuidaria el millor que pogués fer-ho un nen d’onze anys, en tot això estava quan  el son va envoltar-me i em vaig deixar portar...

 

 

 

 

1 | 2 | 3 | 4 | 5 >>