Blog

Cafetera

2015-09-04 18:28

Vaig llevar-me , amb els ulls encara enganxats i les imatges de mil somnis en el cervell vaig fer un pipi mentre resseguia les ratlles de les juntes de les rajoles amb la mirada.

Quan vaig sortir del lavabo em va sobtar que hi hagués llum a la cuina, mai la meva dona s’havia lleva abans que jo en tots aquests anys.

L’Anna estava davant la cafetera posant una capsula dins, jo vaig seure a la petita taula de la cuina quan de cop i volta es va girar i amb una mirada una mica estranya em va dir:

-Això no funciona.                                                                                                                                                       

--Es molt estrany -li vaig respondre- ahir funcionava perfectament.

-De que parles?

--De la cafetera, de que parles tu?

-De la nostre relació, mira els papers que tens sobre la taula....on hi ha la creu en llapis has de signar.

Collons –vaig pensar- si m’havia preparat el bolígraf i tot al costat.

Al paper posava no se que de separació amistosa i unes quantitats de coses més, vaig llegir-ho i vaig  signar, encara que no em semblava gaire “amistós” a mi tot allò.

Vaig signar perquè sabia perfectament que no aniríem gaire mes lluny nosaltres, feia temps que en parlàvem, no anàvem enlloc...al menys junts.

Al document posava que la casa de la ciutat era per a ella, l’apartament a la platja quedava per mi...hauria de fer uns quants kilòmetres mes cada dia per anar a treballar.

També m’havia preparat les bosses de roba i les meves coses, una pila de paquets era tot el que tenia jo ara mateix.

Vaig fer el cafè i vaig anar a buscar el cotxe per anar a treballar, sorpresa....tenia una roda punxada.

La vaig canviar el més ràpid que vaig saber...ja arribava tard a treballar, les mans plenes de grassa i la camisa tacada....vaig pensar en tornar a pujar a casa a buscar-ne un altre camisa, mala idea..... el meu armari estava en les bosses del maleter del cotxe, havia sortit amb ell de casa avui, vaig quedar un moment valorant si era millor una camisa tacada o arrugada, vaig optar per arrugada. Me la vaig canviar allà mateix.

Un cop canviada la camisa vaig tancar el maleter i vaig anar per pujar al cotxe, sorpresa....m’havia deixat les claus al maleter mentre em canviava la camisa i el vaig tancar després...tenia una copia però també estava en una bossa amb les meves coses.

Tornava a estar valorant opcions.....trucar a l’assegurança i que vingués un manyac, o trencar el pany jo mateix, o fins i tot trencar un vidre i entrar al maleter per darrere.

El vidre va explotar com si fos una bomba, milers de petits trossets van caure dins i fora del cotxe , vaig accedir dins el maleter per darrere i vaig agafar les claus, quan vaig sortir per la porta del darrere les claus em van relliscar amb la grassa de la roda a les mans i van caure a terra dins una claveguera. Les podia veure però no agafar....ja tenia clar per això que avui no aniria a treballar, era tard i semblava que aquesta situació s’allargava massa.

-Que li passa? –va preguntar un avi que passejava de bon mati amb un bastó -

--Miri senyor, m’han caigut les claus aquí dins.....

-L’avi va agafar el bastó i va introduir-lo per la reixeta de la claveguera, quan la punta va tocar les claus aquestes van enganxar-se al basto.

El vaig mirar bocabadat.....

-Iman –va dir-me ell- tinc un iman a la punta perquè a casa em cauen les claus de vegades al voler obrir i així no m’he d’ajupir.

I va afegir:

--Pensi vostè que de vegades si les coses no son com volem  és perquè nosaltres no volem que siguin diferents .

No sabia molt bé que havia volgut dir...però li vaig donar les gràcies.

-De res jove.....

Va seguir caminant lentament jugant amb el seu bastó que m’havia solucionat el problema.

Amb la camisa un altre cop bruta d’estar ajupit a la claveguera intentant agafar les claus, vaig pujar al cotxe....vaig introduir la clau i la vaig girar –per fi!!!- vaig pensar.

Un soroll semblant a un wau...wau...wau em va fer cridar

-Merdaaaaaaaa!

Sabia que tenia la bateria cardada però precisament avui.....

Impossible engegar-lo , després de tot ... vaig sortir del cotxe i vaig començar a caminar cap a buscar el bus per anar a la feina....arribaria molt tard però al menys donaria la cara.

Vaig agafar el mòbil per trucar a la feina mentre caminava....

Es va sentir un tro , abans vaig veure un llamp dibuixar-se en el cel, trenta segons després estava fent el segon diluvi....

El mòbil es va quedar en blanc per causa de la pluja, no crec haver-me mullat tant mai, la vida avui no volia que jo anés a treballar, no volia que seguís amb la meva dona i volia fer-me reflexionar sobre la meva pròpia existència ...ho veia clar mentre l’aigua lliscava pels meus cabells totalment xops caient a costat i costat de la cara.

...Aleshores em vaig despertar.....

Havia estat un somni...

Vaig llevar-me amb els ulls encara enganxats, les imatges del malson encara les tenia presents, vaig fer un pipi mentre resseguia  les juntes de les rajoles de la paret amb la vista.

Vaig sortir del lavabo i vaig veure llum a la cuina....la meva dona davant la cafetera....tot m’era molt familiar.

Aquest cop no vaig seure.....

-Això no funciona –va dir-me mentre em mirava fixament-

Masses similituds amb el somni així que.....

Vaig girar cua sense dir res, vaig començar a caminar i no vaig parar fins tres dies després, ara , dos anys més tard, visc en un poble allunyat de la ciutat, tinc una bona feina tranqui-la i soc feliç.

 

L’Anna  el mateix dia de la meva fugida va comprar una cafetera nova, ja que realment aquell matí la vella no funcionava, però es clar, això jo no ho sabia......

 

 

 

 

 

El destí

2015-08-01 17:55

-Et preguntaràs que ets i que fas aquí...

--Doncs si , realment m’ho estic preguntant.

-Estàs en el que hi ha després de la mort física i ets pura energia com tots els que veus per aquí.

--I que faig aquí doncs?

-Un cop fas el traspàs tots tenim una missió en aquest lloc, nosaltres , aquest grup que som en aquest pla dimensional som el que podríem anomenar  “unidors de persones”. Hi ha d’altres que aturen guerres, d’altres ajuden al medi ambient, d’altres ajuden a la gent.

--Tots som energies i tots tenim una missió?

-Exacte, la nostra és tant o mes important que la dels altres. Quan l’univers decideix que dues persones han de estar juntes i complementar-se res pot aturar aquesta decisió d’energia universal.

--I perquè es tant important per l’univers que dues persones estiguin unides o no?

-Es per la energia, l’eterna energia de l’amor veritable, quan dos essers que és complementen s’uneixen ,la força de les seves ones energètiques es multipliquen i això fa que tota l’energia positiva de l’univers creixi i creixi sense parar, aquesta energia positiva es la bona, la que volem tenir, hi ha energies dolentes que hem de neutralitzar i fer que dues persones que han d’estar en harmonia ho estiguin el un amb l’altre  ens ajuda a conservar l’equilibri de les forces universals.  

--Com saps que no t’equivoques de persones?

-Es fàcil, veus aquests milions i milions de punts de llum?

--Si, els veig.

-Son les energies de les persones que habiten la terra actualment,en tots aquest milions encara que sembli mentida només hi poden haver dues que brillen i vibren a la mateixa intensitat,totes tenen la seva parella i elles mateixes es busquen  sense saber-ho però nosaltres les ajudem a trobar-se, aviat aprendràs a identificar-les.

--I com podem ajudar als d’ allà baix a fer que es trobin i quedin juntes.

-De moltes formes que ara t’explicaré, igualment s’acabaran trobant perquè l’univers així ho vol, però nosaltres accelerem el procés, de vegades fent-los canviar de poble o ciutat, de feina, o de família, tenim tots els recursos. Ells allà baix –que t’he d’explicar tu vens d’allà- de vegades no tenen les coses fàcils, s’equivoquen de persona molt sovint i no se’n adonen, de vegades queden junts per gratituds, per costum, o per inèrcia, fins i tot per diners, però aquests aparellaments no els hi portaran el millor de si mateixos ni la felicitat absoluta fins que no trobin a la seva persona  de la mateixa intensitat a la que puguin estimar amb tota l’energia del univers.

-Ara veuràs un cas pràctic, fixat aquest noi d’allà baix , està a punt de trobar a la seva persona complementaria, he fet que la seva empresa la compri un altre empresa i canviïn les rutes de transport per que hagi de parar a aquesta gasolinera en la que treballa ella.

--I que fem, quan es trobin ja està?

-Mes o menys, s’han de mirar uns segons als ulls i ho tindrem enllestit, desprès res podrà aturar aquesta unió, tinguin les circumstàncies que tinguin ells dos per separat, ho solucionaran, perquè la força universal del destí no te aturador. Hi ha una llum que connecta totes les animes bessones del univers, aquesta llum la pots veure dins  la mirada de la teva persona predestinada i un cop la veus mai es pot desfer aquest aparellament, els hi donarem una empenta, deixarem que el cotxe es tanqui sol....

------

En Mike va aturar-se a posar gasolina, incomprensiblement va deixar-se les claus i el mòbil dins el cotxe i aquest no sap com es va tancar  cosa que el va obligar a esperar-se que se’n anés la cua de gent per parlar amb la noia de la gasolinera per que el deixes trucar a l’assegurança, quan ella va aixecar la mirada i els seus ulls es van trobar ell va saber que aquella era l’autentica dona de la seva vida, i ella va notar uns nervis en l’estomac que no va poder identificar del tot ,al següent dia que va tornar en Mike a posar gasolina i va tornar-lo a mirar als ulls ella ho va entendre aquells nervis no eren tals era atracció, aquell seria l’amor autèntic  de la seva vida. Uns mesos després havien deixat la vida d’abans i estaven junts i és complementaven en tots el nivells.

Allò que anomenem destí havia actuat, fent que els desitjos universals es compleixin, i així és dia a dia, i així serà sempre perquè la força de l’amor de veritat es més gran que cap altra força de l’univers...

Origen

2015-07-12 18:48

En Jaume escombrava el carrer com cada dia durant els darrers cinc anys, escombrava sobre net, a ell no l’importava si la vorera de davant de casa seva era neta o bruta, simplement es llevava ben d’hora  i escombrava, com sempre havia fet la seva dona la Margarida, ara feia cinc anys que ja no hi era amb ell, des de aquella nit que va deixar de respirar, així sense més, sense avisar, sense fer cap soroll, sense que ell pogués assabentar-se fins l ‘endemà.

Ell ja tenia vuitanta tres anys i sabia que un dia deixaria d’escombrar el carrer com va deixar de fer-ho ella i que la brutícia potser s’acumularia, però llavors ja li seria igual ja que estaria amb ella a algun altre lloc on no caldria escombrar.

Eren dos quarts de set d’un dia tranquil, en una setmana tranqui-la, en un mes tranquil, en un poble que sempre era tranquil, un poble de dos-cents habitants no pot ser mai gaire mogut la veritat.

Ell va ser el primer del poble en veure-ho, una llum molt intensa però absent de soroll va il·luminar tots els racons del poble mentre la gent dormia aquell  fred mati de Febrer.

L’ intensitat de la llum va fer-li tancar els ulls per un moment, quan els va tornar a obrir va veure com des del carrer principal del  poble, que arriba a la plaça major, encara resplendia una intensa, però ja no tant, lluminositat.

Ràpidament (el que els seu 83 anys li permetien) va agafar la bicicleta vella com ell i va arribar-se a plaça.

Allà al mig, al costat de ‘arbre centenari, on feien  les sardanes i els castellers a la festa major, hi havia una mena de caixa d’uns dos metres d’alçada i dos d’amplada,que resplendia intensament , de cop va deixar de brillar i ell s’hi va apropar.

No tenia cap mena de por, l’edat fa que les pors s’esvaeixin, fins i tot la por a la mort, s’assimila com el que veu com plou i evidentment ho accepta i es mulla.

La caixa era d’un material semblant al marbre, d’un color blau intens com el mar un dia d’estiu, al tacte era freda i suau, totalment compacta a excepció d’un  forat petit que tenia en un costat a la part més alta del tot, va fer la volta complerta a la caixa i no va veure res més que la llisa fredor del seu material, llavors va voler mirar pel forat de la part superior, evidentment no arribava.

L’Enriqueta com cada matí des de que ella recordés estenia la roba aviat, la rentadora la posava abans d’anar a dormir i al matí sempre  estenia la roba mentre mirava com el seu veí en Jaume escombrava el carrer.

Aquell matí però en Jaume no hi era i això li va estranyar molt, tampoc hi era la seva bicicleta que sempre tenia a la porta de casa, així que va decidir estendre la roba ràpidament i anar a fer una volta pel poble a veure si el veia, total el poble es composava de tres carrers i tots anaven a parar a la plaça major.

Quan l’Enriqueta va arribar a la plaça va veure en Jaume que anava cap a ella i li deia:

-Ens cal una escala.

--Jaume que t’has begut l’enteniment? –li va respondre ella-

En Jaume assenyalant cap a el mig de la plaça li va dir: -Mira allò!

L’Enriqueta que era una dona molt pragmàtica li va preguntar:

--Que és aquella caixa? L’ha posat l’Ajuntament?

-Ha baixat del cel Enriqueta.

--Estàs segur Jaume?

-Completament Enriqueta, ho he vist, i vull una escala petita per mirar per un forat que hi ha a la caixa.

--Bé doncs, a casa tinc una, vaig a buscar-la, no et moguis que aniré més ràpida sola.

Un cop varen tenir l’escala i mentre l’Enriqueta l’aguantava en Jaume va pujar fins a estar al nivell del petit forat de la caixa, va apropar un ull fins a que el seu nas tocar la freda superfície i va mirar pel forat.

--Que hi ha Jaume? Que es veu?

En Jaume no responia, simplement mirava sense parar, així va estar més de cinc minuts i quan va baixar de l’escala la seva cara denotava una gran emoció, les llàgrimes li queien  rodolant a banda i banda de la cara, sanglotava i no podia pronunciar paraula alguna, només li sortia entretallat:

-Es preciós, es preciós....

L’Enriqueta va pujar a l’escala i va mirar pel forat de la caixa, també va estar cinc minuts exactament i al baixar, encara en estat de xoc, es va abraçar plorant a en Jaume i tots dos van estar així, emocionats, reconfortats pel contacte humà, cosa que cap del dos tenien feia molt de temps.

Poc a poc el dia va anar guanyant terreny, el poble despertava i mica en mica la plaça s’anava emplenant de gent , que un cop miraven pel forat, tots cinc minuts i ni un més, baixaven de l’escala, ploraven, s’abraçaven i molts dels que tenien parella corrien a fer l’amor expressant la seva gran emoció d’aquella manera, fins i tot alguns dels que no tenien aquell dia varen expressar-ho així.

Passaren les setmanes i la veu va córrer per tots els pobles de la comarca primer, no va quedar ni un sol poble per petit que fos que no ho sabés, tothom venia a mirar la caixa i un cop ho feien alguna cosa canviava a les seves vides, es sentien i eren millors persones, entenien i comprenien coses que abans no eren capaços i veien clar el futur, i veien clar el passat.

A la comarca li va seguir la província i desprès el país, després evidentment els països veïns,  França, Espanya, el País Basc, el País Valencià...tot seguit Europa i tot el mon.

Tothom volia mirar pel forat de la caixa de la qual ningú sabia explicar que es veia, però tothom s’emocionava al veure-ho.

Llargues cues es formaven des del poble veí fins a la caixa, milers de persones vingudes de tot el mon esperaven dies i dies per veure aquella meravella.

El poble ja no era tant tranquil i poc a poc, afloraven negocis al voltant de la caixa, les persones vingudes de tot arreu tenien que menjar i dormir.

La caixa misteriosa ningú sabia d’on venia, de quin lloc de l’univers havia aterrat aquí, milers de científics venien amb l’ intenció d’estudiar-la però un cop miraven pel forat ho deixaven córrer, sabien que allò s’havia de compartir, sabien que era un bé per l’ humanitat que tothom mirés pel forat de la caixa.

Al mirar per aquell forat es veia la llum primigènia, la llum original del big band , la llum origen de totes les formes de vida de l’univers, al mirar per aquell forat connectaves amb totes les formes de vida existents i extingides que han hagut i haurien algun dia al cosmos. Era una llum preciosa, la més bonica que es pugui imaginar, una llum inexistent a la nostra imaginació fins al moment que la veies, era la llum de la vida.

Al mirar per aquell forat la vida a la Terra et semblava insignificant i gran alhora.

Al mirar per aquell forat veies on era l’origen de tot i on era el final de tot, entenies el principi i el final, entenies que el  temps només era producte de la nostra imaginació i que passat, present i futur era un tot en la corba de l’existència.

Al mirar per aquell forat entenies que la vida no era una casualitat universal, entenies que la vida la portava als nous mons aquella caixa o altres similars.

Al mirar per aquell forat mai més tornaves a ser la mateixa persona, la ment s’obria i tot era diferent a partir de llavors.

Però encara havia de mirar molta gent al mon...

Una nit, un científic  foraster dels molts que havien vingut i un grup de quatre persones més de les que no havien mirat encara pel forat van tenir l’ocurrència de obrir aquella caixa, portaven eines potents, van reduir al vigilant de nit que custodiava la caixa i després de tres hores de feina brutal aconseguiren trencar la part superior de la caixa.

En l’instant que van fer un gran forat a la part superior el llum que va sortir va il·luminar tots els racons del mon, una gran lluminositat va fer empetitir qualsevol llum que hi hagués en aquell moment, els cinc que eren allà a la vora van quedar sense visió, allò va durar exactament cinc minuts, després tota la llum es va concentrar en un sol punt uns kilòmetres més amunt i va quedar  així fins que a tota velocitat va baixar cap a un punt determinat del poble, exactament la casa on a la finestra estava mirant la Míriam, la llum va baixar concentrada en un raig i directament va anar a tocar de ple a la Míriam.

A la plaça l’endemà i tots els dies posteriors, la gent ja no feia cues i poc a poc el poble va anar recobrant la seva tranquil·litat habitual.

La Míriam estava en estat  quan va passar l’incident, i ella sabia que allò era per alguna cosa, i que aquella llum havia vingut al nostre mon per alguna cosa més que obrir la ment dels habitants del  planeta.

Va donar a llum quatre mesos exactes desprès que la llum en la seva totalitat la toqués completament aquella nit.

Quan en Jan tenia tres mesos va veure clar quin era el motiu de tot allò. En Jan parlava amb ella a traves de la seva ment, sabia per les seves reaccions que podia veure i llegir la ment de tothom que tenia al seu voltant. Movia objectes només mirant-los i no li calia parlar ni tant sols provar-ho ja que la seva forma de comunicació tot i ser tant petit era molt més evolucionada.

En Jan era la nova raça d’esser humà que aquella caixa havia vingut a instaurar a la Terra, una passa més en l’evolució de l’home que poc a poc i generació a generació quedaria com a predominant en aquest vell planeta.

L’espècie antiga estava condemnada a extingir-se i  ràpidament les següents generacions anirien substituint a les antigues formes de vida. En Jan mentalment li comentava a la seva mare que a partir dels tretze anys començaria a tenir fills, amb moltes dones diferents i que els seus fills farien els mateix i així en uns quants anys tota l’espècie humana actual quedaria substituïda.

 

En Jaume escombrava el carrer, com sempre sobre net, sabia des de que havia vist la llum que aviat es trobaria amb la seva  estimada  Margarida.

Aliena a tot el canvi mundial que venia l’Enriqueta estenia la roba mentre observava com en Jaume escombrava el carrer, el poble estava tranquil, era un poble petit i tranquil on no passava mai res, però aquest cop havia donat a llum a la nova espècie d’humans que habitarien el planeta durant milions d’anys.

 

OXIGEN

2015-05-19 18:41

En Jan anava cap a casa, el seu pas lent i pausat no anava en consonància amb els seves ganes d’arribar,  volia caminar ràpid per donar la bona noticia a la seva dona però l’ intenció de no gastar gaire aire de la bombona li ho impedia, havia solucionat el problema, al menys aquell més, i tenia ganes de explicar-ho.

La Lisi estaria contenta amb la noticia, sense voler els seus peus volien volar, com quan era nen i anava sempre corrent d’aquí cap allà, sense preocupar-se de consumir més aire del compte ni anar mirant els nivells de la bombona portàtil, però el seu seny li ho impedia i el seu pas lent li feia exasperar-se una mica.

A la fi va arribar, al entrar a casa  com sempre es va treure la bombona i la va deixar carregant-se per demà anar a treballar.

-Ho he solucionat –va dir-li tot cofoi a la Lisi-

--Com ho has fet?? –li preguntar ella-

-Treballaré unes hores al torn de la tarda, i he demanat una bestreta del que guanyaré de més, tindrem aire a casa per tot el mes.

--Però Jan, si ja treballes al torn de matí i el de la nit, que faràs no dormiràs?

-Em queden tres hores per descansar a la tarda, i una més entre torn de nit i abans del matí, quan plegui després de la nit dormiré en algun racó de la fabrica una horeta i així a més no gastaré tant aire de casa.

--Es una bogeria...i el més vinent que farem?

-Ja ho he pensat, agafarem l’ajuda aquella del govern per famílies amb pocs recursos, m’han dit que garanteixen el subministrament d’aire com a mínim tres mesos si no pots pagar.

--No has vist les noticies avui ?

-No he tingut temps...perquè m’ho dius? Que passa?

--El govern ha fet un comunicat, han cancel·lat totes les ajudes,no poden garantir  el subministrament a ningú, no els hi queden reserves d’aire, o al menys això és el que han dit...i diuen que no poden comprar més aire públic perquè els països rics (bàsicament el continent africà)  l’han apujat tant de preu que es impossible arribar-hi...i ja saps que aquest mon fa molts segles que va deixar enrere la solidaritat.

-I doncs que vol que faci la gent?

--Que se’l pagui, que treballin com esclaus, per gastar fins al seu últim alè a pagar-se l’aire que respiren...

-Però...però...

En Jan no sabia ben bé que dir, ell havia vist el pobles dels rics quan havia anat a treballar allà, com restaven coberts tots els carrers amb grans passadissos que connectaven totes els comerços i centres d’oci amb aire respirable. Com aquelles persones –que ell veia iguals però evidentment no ho eren- caminaven tranquils per aquelles grans avingudes sense cap bombona a les espatlles i no com a els pobles pobres i suburbis obrers com el seu,  havia vist les seves grans festes i veia a les cares d’aquella gent com no tenien cap preocupació per l’aire que consumien, reien i saltaven d’alegria sense pensar que així gastaven més el preuat tresor que tant escàs era avui en dia.

Sense dir res més en Jan va anar fins al garatge on tenien el tanc de reserva, trenta-cinc dies posava, trenta-cinc dies i no tindrien a casa aire respirable...no podia treballar més, ja havia venut el cotxe i tot el de escàs valor que posseïen, no li quedava res més que la seva feina i això no donava més de si.

La Lisi va anar com va poder fins a ell i li va agafar la mà...

-Si jo pogués treballar –li va dir mentre se li humitejaven els ulls-

-No diguis això dona, tu no tens la culpa...

De petita va respirar massa estona l’aire exterior –es el que te quan es neix a una casa pobre- i li varen quedar una seqüeles que no li permetien gairebé cap activitat física intensa.

-i doncs? El govern deixarà morir a la gent com nosaltres? -va dir enfadat en Jan- Hi ha moltes persones així, la gran majoria ho som, es un mon de pobres això, només unes quantes famílies tenen el privilegi de no haver de patir per l’aire que respiren.

Aquell mon de l’any 2420 era un mon erm, sense aire respirable,ni  plantes, ni arbres, ni cap espècie animal a part dels essers humans, i això que havia estat culpa nostre tot això. La major part de la humanitat s’havia de pagar l’aire que consumia, cap continent era exportador d’aire a part del continent africà, el país que fa uns segles denominàvem tercer mon era ara el més ric del planeta, no tenia cap problema d’aire pur i net i a més l’exportava a tot el mon, fins i tot tenia que vigilar les seves fronteres de les barques d’il·legals que intentaven entrar a cercar una oportunitat de viure una vida digna en un lloc on no depenguessin d’una bombona enganxada a l’espatlla, però ells havien construït una gran cúpula que cobria tot el seu territori i soldats fortament armats garantien la seguretat dia i nit, a més era l’únic exercit que quedava en el mon...

Van transcórrer dues setmanes i aquell matí la Lisi li va dir una cosa a en Jan que el va deixar sense paraules, cosa sovint en ell, a part que si no parlava estalviava una miqueta d’aire també.

-No vagis avui a treballar Jan, quedat a casa i anirem a veure el mar com quan érem més joves.

--Lisi si no treballo ja saps que no podrem garantir al menys aquesta quinzena que ens queda d’aire, ens tallaran el subministra.

-Ja ho sé Jan, ja ho sé....

La seva mirada tendra va fer que ell li fes cas, tant se val -va pensar- que son dues setmanes més o menys...

Quan anava a buscar les bombones ella li va posar la ma al braç mentre movia el cap a una banda i l’altre alternativament, ell ho va entendre de seguida.

No varen arribar al primer carrer que varen caure tots dos a terra sense poder moure’s, aquell aire enverinat d’aquell mon cruel que havíem fet malbé va entrar als seus pulmons inutilitzant-los per sempre i atrofiant tot el que tocava al seu pas pel l’interior d’aquells dos cossos resignats a la seva sort.

Tres dies després el govern feia un comunicat en el que deia que un tractat amb el continent africà podria garantir un mínim d’aire de  seguretat a totes les llars perquè ningú es quedés sense l’aire per viure.

Cent anys més tard, no quedava aire respirable en cap lloc del mon, el últims en desaparèixer van ser els africans dins la seva gran cúpula de protecció.

Set mil anys després l’atmosfera terrestre es va regenerar i  els primers animals en molts anys varen començar  a sorgir i donar pas a una nova història de la vida a la Terra.

 

  

 

 

 

EL RESCAT

2015-04-05 11:44

Va ser retransmès per tots els canals  de TV i radio, es va muntar una infraestructura per avisar a tots els racons del planeta, on no tenien mitjans audiovisuals es va fer arribar retransmissions mitjançant improvisades emissions amb pantalles o altaveus.

Es va traduir a totes les llengües conegudes i els governs van assegurar-se que no quedes cap racó del mon on no es pogués veure o escoltar el que sens dubte va ser la més gran reunió de mandataris mundials, d’aquests i altres mons, es clar.

Hi havien representants de tots els països del mon per petits que fossin, i els portaveus del grup de rescat universal  venien d’una galàxia segons ells a uns deu anys llum.

Feia un mes i una setmana que varen avisar del perill imminent  d’impacte d’un gran meteorit amb el nostre planeta i ja ens havíem acostumat a veure aquella llum brillant en el cel que dia a dia s’anava fent més gran. L’exèrcit i totes les policies varen haver d’ocupar els carrers a tots els pobles i ciutats ja que la gent va embogir, les persones mostraren llavors la seva pitjor cara i actuaven sense escrúpols, robatoris massius, violacions i assassinats  eren a l’ordre del dia, varen morir moltes persones en els disturbis per tots els països del mon, ara ja tot estava més tranquil després dels missatge que ens havia posat sobre avís de que uns essers d’altres mons havien contactat amb els mandataris mundials per salvar-nos d’aquella destrucció total.

Avui era el dia en que ens explicarien a tot el mon i en directe com es portaria a terme la evacuació massiva, tothom estava expectant i dubtant ja que semblava inviable poder enquibir totes les persones del mon en cap lloc.

Tots miràvem les pantalles amb l’esperança del que es sap perdut i espera el miracle.

Aquells essers no parlaven, feien servir aquells mena de tentacles passant-los per sobre un vidre transparent que feia  -o això em semblava- la funció de traductor, llavors va començar el discurs en un català robòtic, sec  i sense entonació:

-Vindran moltes naus, hi haurà prous per tothom, les instruccions a seguir son de sortir totS al carrer i quedar-se quiets en mig de les carreteres més amples que trobin, allà esperar que passi el raig de llum blanca intensa que els portarà dins les naus.

Es va fer un gran silenci d’un parell de minuts i després  va afegir:

-Comença ara...qui no hi vagi en dues hores no tindrà cap més oportunitat, es imminent ja un impacte...

En aquell moment el cel és va enfosquir i milers de naus allargassades formaven una mena de sostre de ferro sobre tot arreu, va tornar a repetir un i altre cop el mateix missatge des del principi i tothom va començar a anar cap a les avingudes o sortides dels pobles i ciutats on es trobaven les carreteres més amples.

Al sortir de casa per anar cap a el rescat vaig veure com la Sra. Enriqueta  -la meva veïna del davant – era al balcó asseguda en una cadira i llegint un llibre, vaig dubtar un moment... se’n havia assabentat? Vaig fer mitja volta i anant en sentit contrari de tota la gent vaig tornar a pujar i vaig picar a la porta amb totes les meves forces.

-Ja vaig –va respondre la Sra. Enriqueta amb aquella veu trencada per la edat-

Va obrir la porta i amb un gran somriure va dir-me:

-Que vols un talladet o alguna cosa Jaume?

No me’n sabia avenir.

-Sra. Enriqueta –vaig dir-li tot nerviós- que no se’n ha assabentat del rescat? Som a poc temps del gran impacte  del meteorit i si no anem a una gran carretera o avinguda no ens portaran amb ells.

-Ja ho se nen, ho he escoltat per la radio, però l’ascensor no funciona i jo trigaré molt a baixar tantes escales, les cames no em responen gaire, així que he decidit quedar-me i que deu faci el que hagi de fer amb mi.

-Jo l’ajudaré Sra.Enriqueta, som-hi no perdem el temps.

Molt poc a poc anàvem baixant les escales i a cada replà per la finestra mirava com tothom era a la gran via i aquell llum provinent de milers i milers de naus passava i tot quedava desert mentre ho feia, la gent era xuclada per aquell llum i en pocs segons no quedava ningú.

...encara ens faltaven tres pisos, però jo no pensava deixar a la Sra. Enriqueta sola i marxar corrents, encara que es un pensament que em va passar pel cap dos o tres vegades.

Quan varem arribar al replà principal només sentíem les nostres passes, al sortir al carrer tot era desert i cap rastre de les naus enlloc, de l’escala del costat va sortir una noia amb un avi amb cadira de rodes, em va mirar i em va dir:

-No anava l’ascensor i el meu avi no pot caminar, hem trigat un segle en baixar la cadira per les escales...hem fet tard crec, que passarà ara?

-No ho se noia, però fixa’t que el meteorit cada cop és més a prop.

La llum brillant del meteorit cada cop era més a la vora, varem seure en unes cadires d’un bar proper que era tot obert a esperar el nostre trist destí, no podíem fer res i allò cada cop era més a la vora.

-Ara si que em prendre un talladet Sra. Enriqueta –vaig dir- que segurament serà l’últim que faré. En voleu vosaltres?

-Si i tant –va respondre la noia- per cert, em dic Isabel.

-Jo Jaume –vaig respondre-

En aquell moment vaig fixar-me bé en ella, era molt maca, devia tenir uns cinc anys menys que jo i els seus cabells negres contrastaven amb aquells ulls verds espectaculars, la seva cara plena de pigues li donava un aire d’entremaliada encantador. Portava uns texans ajustats i una samarreta curta d’aquelles que li deixava  veure el melic amb un pírcing i una cintureta estreta. Bé si s’havia d’acabar el mon ja m’estava bé aquesta companyia...

Mentre preníem el tallat em va dir a cau d’orella que si després del tallat em semblava bé fer alguna cosa més productiva que esperar el meteorit, no vaig respondre res ja que se’m va fer un nus a la gola...

A traves dels finestrals del bar varem veure com aquella llum tant gran, ja com quasi tota la ciutat, era a punt d’arribar, llavors una cosa inesperada va succeir...

El meteorit va deixar de brillar i varem poder veure sorpresos com s’aturava i el que ens pensàvem que era un gran meteorit era una immensa nau tant gran que tapava el sol i tot, no li podíem veure principi ni final.

A escassos metres del terra, per sobre dels edificis, va començar a moure’s en horitzontal i a marxar, tot darrere varen començar a venir les naus que varen recollir a tota la gent, milers i milers de naus es veien que venien de lluny tot al darrere de la gran nau.

De lluny veiem com alguna cosa sortia de les naus però no podíem distingir-ho encara, quan es van apropar les llàgrimes ens  varen començar a caure i tots quatre amb el cor encongit ens varem abraçar mirant aquella pluja macabra.

Les naus deixaven anar des del cel totes les persones que havien recollit, els cossos sense vida queien i s’esclafaven contra el terra, els cotxes i tot el que trobaven al seu pas amb un gran soroll . Uns impactaven contra els fanals i giravoltaven quedant en postures impossibles, alguns quedaven penjant dels balcons i trossos de gent per tot arreu formaven una imatge dantesca que mai més oblidaríem. Una pluja de mort, sang i destrucció que va durar el temps que varen trigar a passar els naus.

Després totes les naus varen enlairar-se i marxar.

El silenci aquell encara avui en dia el puc recordar, un silenci fosc i groller, un silenci ofensiu i descarat, un silenci de mort i cossos  esclafats.

Llavors l’Isabel va dir:

-No havien vingut a rescatar les persones, havien vingut a rescatar el mon de les persones.

L’isabel i jo ara tenim dos fills, els avis que varem ajudar ja varen morir, sempre els recordarem ja que gracies a ells varem salvar-nos de l’extinció massiva de l’ humanitat i ens varem conèixer.

Respectem el mon i això mateix els inculquem als nostre fills perquè ells ho facin amb els seus també, l’univers ens vigila, suposo que no hi ha tants mons habitables i no ens  podem permetre el luxe de espatllar els que si ho son.

 

DINS O FORA

2015-01-17 18:21

Des de petit havia tingut problemes derivats del seu comportament, trencadissa de propietats privades, petits furts amb els amics, amenaces i coaccions a altres nens que li van suposar l’expulsió temporal de l’escola, tot i que tornava de tant en tant fins que l’expulsaven de nou.

No sabia ben bé perquè ho feia, el que si sabia és que no sabia com no fer-ho, el seu caràcter fort  i la seva voluntat de fer sempre la seva no ajudaven gaire.

El seu pare va morir molt jove, ell gairebé ni se’n recorda d`ell, i la seva mare deia que sempre tenia molta feina amb les visites que casualment sempre eren homes, quan va ser més gran va descobrir de que treballava realment la seva mare i que ho feia per pagar-se una addicció molt cara de la qual no podia sortir, tot això condicionava que la seva infantessa la passés al carrer, on , es clar, no podia aprendre res de bo.

A mida que es va anar fent gran les seves accions també creixien, fet que va fer que passés per uns quants reformatoris quan era adolescent, del que es va escapar de tots fins que el tornava a enxampar la policia del barri fent alguna de les seves, tots el coneixien i sempre li deien el mateix:

-Acabaràs malament Ricardo, hauries de buscar-te una feina i deixar-te de robar.

Cosa evidentment de la que ell no feia ni cas.

Al arribar a la majoria d’edat tot  el seu sistema de vida havia evolucionat cap a robar quan més millor i amb una banda de la que es va fer cap de seguida pel seu caràcter dominant i lluitador, no feia mal a ningú però, al menys físicament, era un lladre això si però no es considerava una mala persona, pot semblar un contrasentit però ell ho veia així.

Va començar a sovintejar les presons , primer sis mesos, després dos anys i al tercer cop en un atrac a un banc on per accident i per culpa d’un dels seus companys varen morir tres persones –el vigilant, un client i el propi company-  va quedar per sempre més privat de llibertat dins una presó.

Era l’any 1972 quan va entrar per no sortir mai més, o al menys això li varen dir, tenia vint-i-cinc anys i cap futur que no fos tancat dins aquelles parets.

Poc a poc se’n va anar fent d’aquell lloc casa seva, molts entraven i sortien, i pocs com ell es quedaven per sempre més, gràcies al seu caràcter lluitador i essent com era una persona que mai tenia por de res, es va anar guanyant el respecte de tots els que per força convivien junts en aquell lloc, fins i tot del funcionaris i mandataris de la presó.

Els anys varen anar transcorrin tranquil·lament, en aquell lloc no es podia tenir presa de res, i ell va anar fent una vida plàcida i pausada, sense cap més interès que en seguir les seves rutines diàries. En el fons pensava que estava millor allà dins que a fora, on segur hagués continuat fent de les seves i segurament hagués tingut un mal final qualsevol dia.

Així que es va acostumar a viure d’aquella manera, li deien l’avi Ricardo, i no hi havia ningú, fins i tot ara que era ja gran, que s’atrevís ni a estossegar  al seu costat sense permís, era un líder, llàstima que a la vida va triar el camí equivocat.

Aquell més de Setembre, el més plujós dels últims cinquanta anys deien, li van donar el disgust de la seva vida.

El director de la presó li va enviar els guardes a buscar-lo i per portar-lo a parlar amb ell, un cop al seu despatx el va mirar amb cara somrient i li va dir:

-Segui Sr. Ricardo, tinc una molt bona noticia per vostè.

--Vostè dirà Joan...

-Han revisat el seu expedient, les lleis canvien, vostè va entrar  aquí en una dictadura i ara tot es diferent, bé el cas és que demà serà vostè un home lliure, podrà marxar i continuar amb la seva vida.

Allò va ser com li l’haguessin tirat d’un tren en marxa, els ulls se li van humitejar i les mans li tremolaven, tampoc  la veu no semblava la seva, segura i forta, ara era entretallada i fluixeta.

--Marxar...a on Joan? Aquesta es la meva casa.

-No Sr. Ricardo, vostè tenia un deute que pagar amb la societat i ja ho ha fet amb escreix, eren altres èpoques quan va entrar aquí, els judicis no tenien les garanties d’avui en dia, de segur que no hagués estat tant de temps si s’hagués fet el judici  avui , Sr. Ricardo m’he estat mirant el seu expedient coma per coma, si ni tant sols els va matar vostè aquells dos homes va ser el seu company, el seu empresonament de per vida segur que va ser alguna medalla per algú que necessitava un ascens.

--Mai he fet mal a ningú, a part de robar-los es clar, això no ho puc negar. Però no vull marxar, no tinc res fora d’aquestes parets, la meva mare va morir fa molt, cap família m’espera i els amics els tinc tots aquí dins, aquest es el meu mon.

-Sr. Ricardo és la llibertat el que li estic oferint, d’aquí uns dies ho veurà diferent. Miri la Generalitat li ha posat un apartament per vostè, a més com consta a com a jubilat tindrà una paga mensual petita com tothom però li permetrà viure.

--Que he fet de dolent perquè em facin fora?

-Res, no és un càstig, és un premi a la seva bona conducta i és just que vostè marxi ja i sigui lliure. Demà a les 10 del matí, després de l’esmorzar , un taxi el portarà al seu nou apartament que està en el mateix barri on vivia vostè abans d’entrar aquí. Li desitjo el millor per la seva nova vida i cregui’m que jo també el trobaré a faltar.

L’endemà a les 10 del matí uns aplaudiments de respecte i amistat varen ressonar dins la presó, més d’un pres plorava de pena al acomiadar a l’avi Ricardo tota una institució dins aquell lloc.

En Ricardo va arribar al seu antic barri amb l’adreça a la mà i la clau de l’apartament amb un altre. Res semblava allò en el lloc on va viure ell anys enrere, una munió de cotxes anava i venia sense parar, on hi havia abans edificis de dos o tres plantes ara uns monstres que tapaven el cel i el sol ocupaven tots els carrers, ni rastre d’aquells veïns que tenien les gallines al pati, ni el pastor que portava els ramats a pastar pels descampats de les afores, no hi havia afores, tot estava junt, massa junt. Tothom corria, ningú el saludava com antigament al pas pels carrers, va seure aclaparat en una terrassa d’un bar, tothom al seu voltant mirava els telèfons mòbils (ja els havia vist a la televisió de la presó) i ni tant sols aixecaven la vista, i els que no, només feien que tocar unes planxes fines d’una mena de televisors petits d’un pam mes o menys, passaven el dit com si traguessin alguna cosa enganxada del damunt.

Aquells que un dia varen ser els seus carrers, ara li eren estranys i totalment aliens, va pujar al apartament assignat i va observar la buidor d’aquelles quatre parets, tants anys amb tanta gent al voltant coneguda i ara per primer cop en quaranta anys dormiria sol en una habitació.

Ningú l’avisaria per sopar, ningú li faria bromes abans de dormir, i ningú el despertaria pel matí com sempre feia el seu company de cel·la.

Al matí seguia trist, aquell no era el seu mon i sabia el que havia de fer. Va entrar en una botiga del carrer on dins només despatxaven xinesos, dins hi tenien de tot, va preguntar-li al dependent de darrere el taulell si tenia el que volia i li ho va ensenyar i ho varen provar, va ser el primer cop a la seva vida que pagava per una cosa que volia i va marxar amb la seva pistola de petards  imitació d’una de veritat, que li va semblar força barata, encara que no entenia massa aquells maleïts euros i que representaven en pessetes.

Es va dirigir a un banc del carrer central del barri, casualment seguia allà, el nom era un altre però l’edifici estava allà encara –aquests si que son lladres i no jo – va pensar mentre entrava al banc.

No hi havia cap guarda ni res, semblava que s’havia tornat confiada la gent, va cridar mentre ensenyava la pistola:

-Tothom a terra, això és un robatori, qui ningú es mogui!

Tota la gent va obeir a l’instant.

-Esperi  -va cridar- vostè pot marxar amb la criatura –li va dir a una senyora jove que anava amb un cotxet de nen petit.

Després que marxes la senyora es va posar a la porta i va fer un parell de trets amb la pistola de petards que estava tant ben feta que fins i tot els petards sonaven com trets de debò.

-Vagi posant tots el diners en una bossa –va dir dirigint-se al caixer-

--Hi ha molt poc –va respondre ell-  tot va directament a la caixa de seguretat i queda automàticament tancada.

-Tant li fa, el que sigui.

--I quina bossa? No en tinc pas cap jo.

Una senyora que era al terra ajupida li va dir:

--Vol que li doni una jo que faig servir per anar a comprar? Es molt practica es plega i així la pot fer servir per un altre dia.

-Està bé –va respondre en Ricardo – doni-li

En tot això ja es varen sentir les primeres sirenes arribar a la porta del banc, la policia semblava que havia guanyat en rapidesa aquests anys.

En Ricardo es va esperar a veure més policia a fora, al cap de trenta minuts vuit cotxes de policia apuntant amb les seves armes a la porta del banc ja li van semblar suficients.

Va agafar la bossa dels diners i li va donar a la senyora que li havia deixat.

-Tingui senyora, allà on vaig no em caldrà, no deixi que li ho robin aquests lladres amb corbata.

Fet això va obrir la porta de sortida del banc i un cop a fora amb la pistola aixecada va començar a disparar aquells petards apuntant cap a on eren els policies.

-Tiri l’arma –li cridaven els policies-

Ell seguia disparant...

Una pluja de trets va caure sobre ell i el primer policia que va arribar al seu costat diu que li va sentir dir abans de morir dessagnat:

-Aquesta vida aquí fora si que és una presó per mi.

ELS COLORS D'EN RUGG

2014-11-04 11:29

Tots al grup corrien a amagar-se quan hi havia alguna cosa que no entenien ni comprenien, i en aquell mon primigeni hi havia moltes d’aquestes coses, bé tots menys ell, en Rugg .

En Rugg sempre tenia una curiositat innata i encara que també tenia por com tots els altres li podia més el intentar esbrinar allò que no entenia que el fugir a corre cuita.

I gràcies a ell tota la tribu anava beneficiant-se de les seves inquietuds, i a la llarga tota la humanitat també sortia guanyant, evolucionaven i avançaven gràcies a ell, com aquell dia que un llamp va caure en un arbre i tothom començar a corre sense mirar enrere i intentaven refugiar-se en qualsevol cau pensant que el cel els hi cauria al damunt, en Rugg es va quedar a la vora del ‘arbre veient com allò de colors es movia i passava d’una branca a un altre que s’anaven envoltant d’allò fins a quedar negres al cap d’una estona, un tall de branca va caure a terra i allò que la envoltava va passar també a les fulles i tot el que tocava, en Rugg s’hi va fixar que només pel tros on es movia allò podia passar d’un lloc a altre, en el tros de pal que no tocaven les coloraines semblava normal. Es va apropar amb el cor encongit i preparat per fugir si allò volia saltar cap a ell per tornar-lo negre, va tocar amb un pal el tros de branca pel lloc sense anomalies i va veure que no passava res, es va animar a agafar el pal pensant que potser seria l’última cosa que faria a la vida, tot el grup el mirava des de lluny emetent aquells son que feien quan veient el perill a prop. Quan en Rugg va agafar la branca amb la cosa de colors a la punta i va veure que no li passava res i que aquella escalforeta era tant agradable aquell dia cru d’hivern es va sentir poderós i  a partir d’aquell dia totes les nits varen començar a dormir calents ja que en Rugg havia aprés la habilitat de passar els colors calents d’un lloc a altre i durava per sempre, aquella curiositat va donar a la humanitat escalfor, protecció i possibilitat de cuinar els aliments, cosa que descobririen més tard.

En Rugg va viure tota la vida mirant i esbrinant tot el que passava al seu voltant i altres coses que va poder aplicar per benefici de la tribu, el seu fill petit també havia heretat aquesta curiositat i anava amb ell sempre, a la seva mirada el seu pare veia aquella llum que ell sabia que també tenia quan alguna cosa del seu voltant li cridava l’atenció, milers de petites coses a la seva curta vida varen poder aplicar-se per que tothom pogués viure millor i el dia que ell va deixar aquell mon com tothom en aquella època més aviat que tard, en aquells últims instants en que les febres se’l emportaven va respirar tranquil pensant que el seu fill seguiria buscant d’entendre aquell difícil i fred mon.

Gràcies a valents com en Rugg i als descendents que varen poder gaudir de l’espurna de la intel·ligència humana la humanitat va poder anar avançant i evolucionant controlant cada cop més el medi que l’envoltava, per desgracia varem arribar a controlar-la massa i ara som a punt d’acabar amb tot un planeta que ens pensem nostre però no ho és, totes les especies que l’habitant o que hem fet extingir tenen el mateixos drets a viure-hi. 

SABER-HO TOT

2014-10-13 18:59

L’home que tot ho sabia també sabia des de sempre que no podia dir-ho mai a ningú, igual que va saber aquell dia que un amic seu li tocaria la butlleta de la loteria que tenia a les mans i que li oferia anar a mitges i que ell va rebutjar participar-hi precisament perquè sabia que allà estava el premi  gros i com tantes coses que ell sabia, sabia que no podia aprofitar-se de les coses que ell ja veia abans que passessin, no sabia el perquè no podia fer us del seu poder de visió del futur però dins seu ho tenia molt clar.

De petit va començar a veure les coses futures sense dir-ho mai, va saber aquella nit en la que ell tant sols tenia nou anys que no veuria mai més al seu pare, va veure clarament com baixava del cotxe per canviar una roda punxada i el cop mortal que li va donar el camió, dos hores després al veure la seva mare plorant al telèfon va saber que la seva visió era autentica.

Va créixer amb aquest do, encara que ell no el considerava així, ja que tenia clar que no podia interferir en el futur de cap manera, per dolent que fos el que veia, les grans forces del univers que ell veia clarament i sabia que existien li ho tenien prohibit no sabia el perquè però tenia clar que aquesta era una llei universal inalterable.

Sabia i veia clarament quan seria el fi de la vida a la Terra que per la seva proximitat el deixava astorat, encara que ell ja no hi seria ja que també ho veia això.

Escoltava les noticies amb atenció veient més enllà del que deien, com el brot d’ebola de principis de segle, feia ja uns llargs cinquanta anys, se’n recorda quan mirant les noticies i escoltant els membres del govern espanyol  -que va ser el que el va introduir la epidèmia  a Europa-  dient  que tot estava sota control i només va ser una petita errada, més de sis-cents mil morts a tota Europa va ser aquella petita errada, ell ho sabia mentre en aquell llavors escoltava les tonteries que varen sortir a la llum de la manera de posar-se el vestit de protecció o que la infermera  que es va contagiar  –que ell sabia que sobreviuria-  s’havia tocat la cara amb les mans, cosa que va desmentir mesos després ella mateixa.

En aquella mateixa època escoltava amb atenció les noticies sobre la consulta del nou de novembre al seu país (Catalunya) que ell sabia de sobres que mai es faria i en canvi si unes eleccions plebiscitàries el 18 de gener per acabar fent una declaració unilateral de independència el dia 21 de Gener del 2015, una data històrica que seria per sempre més declarat dia festiu a Catalunya.

L’única cosa que no sabia era com havia de morir, havia visualitzat moltes morts de molta i molta gent, però la seva no en tenia ni idea, sabia el quan, però no sabia el com.

De jove sabia clarament amb qui es casaria i quan fills tindria (tres) i que el dia que el seu primer net naixeria, exactament el vespre d’abans ell deixaria aquest mon per sempre, ell esperava aquesta data amb tranquil·litat, amb la calma de qui sap totes  les coses i les accepta perquè així esta dibuixat en l’entrellat universal que mou els fils del destí de totes les entitats del cosmos, ell era un puntet insignificant dins la gran infraestructura de totes les formes de vida que poblaven els mons disseminats per l’espai i que algun dia  l’home sabria de la seva existència, ell si ho sabia i admirava la varietat i complexitat de la vida en totes les seves diferents estructures, algunes que tot i haver-les visualitzat  li costava de creure fins i tot a ell per la seva complexitat i diferents estructures biològiques.

Per això quan el va trucar aquella tarda de juliol el seu gendre dient-li que acabava de portar a la seva filla Laura a l’hospital i que aviat tindria el seu primer net se li van humitejar els ulls i el cor, sabent que havia arribat el seu moment i pensant el trist futur que li quedava d’aquí poc a aquest vell planeta, en gran part per la mala gestió de la mare natura que és la que ens va donar la vida a tots.

Aquella nit li va fer un dolç petó de comiat a la seva dona abans de anar a dormir, aviat com sempre, no podia canviar res, era un dia més pel mon , però l’últim per a ell. Es va posar al llit, encuriosit, ja que estava molt bé de salut, com seria el moment i que li passaria.

Era una nit de tempesta, la pluja lliscava per les finestres que tot i que feia calor eren tancades per que no entrés l’aigua, va entreobrir els ulls i va veure al seu pare en pau descansi, es va aixecar del llit i va anar cap a ell al costat de la finestra, allà de peu al costat de la figura del seu pare, que li assenyalava amb el dit enmig del tòrax, es va mirar ell mateix i es va veure un gran forat en el seu propi pit, en aquell moment el seu pare es va acostar i li va tocar amb el dit just on havia vist el forat, una gran llum blanca el va encegar i després ja marxava amb el seu pare cap al lloc on ell sabia que anava la gent que ja no era d’aquest mon, va veure mirant enrere com havia quedat l’habitació socarrimada per la caiguda del llamp que el va tocar mortalment just enmig del pit, mentre la seva dona que era a la saleta veient la televisió pujava corrents les escales espantada pel fort soroll.

Unes hores després naixia el seu primer net al que varen decidir posar Ramon en memòria del seu avi mort la nit abans de néixer ell en caure-li un llamp al damunt.

Quan en Ramon tenia nou anys i escoltant les noticies sobre tots els fenòmens extrems meteorològics mundials va començar a saber-ho tot, de la mateixa manera que sabia que no podia dir-ho a ningú ell sabia que aquelles coses que explicaven per televisió els mandataris dels governs de torn eren mentida  i que aquells canvis climàtics havien arribat per no marxar en molts anys  fins que la vida sobre la capa de la terra es fes tant feixuga que poques especies pogueren sobreviure, també sabia que els vindrien a buscar, no sabia qui ni com, però si sabia quan, quan ell tingués quaranta-un anys vindrien per portar a un altre lloc als pocs supervivents que quedarien a la Terra entre els quals ells s’hi comptaria, entre moltes altres espècies d’animals dels mon.

L’home que tot ho sabia, en Ramon, sempre portava una foto del seu avi que no va arribar a conèixer, o al menys és el que havia de dir a tothom.

EL VELL RIU

2014-09-30 12:24

El vell savi contemplava el riu, les aigües tranqui-les del mateix contrastaven amb tots els militars custodiant el que s’havia convertit en l’últim riu amb aigua del planeta Terra.

Una filera interminable de soldats fortament armats impedia que ningú s’acostés al que s’havia convertit en el tresor més preuat de tot el mon, aigua fresca  i potable.

Amb l’escalfament global s’havien quedat sense aigua tots els rius menys aquest, ningú dels més joves recordava cap dia de pluja, els camps eren secs i cada any que passava el mon era mes erm i menys persones podien sobreviure en aquests planeta eixut.

La calor era sempre intensa, ja quasi no quedaven animals salvatges i els pocs que havien eren perseguits per munions de gent afamada que mirava de sobreviure com podia.

Les granges abandonades amb esquelets d’animals per tot arreu acabaven de donar la imatge dantesca d’un mon que agonitzava gràcies a la acció de l’esser humà.

Els poderosos més preocupats per acumular riquesa que altre cosa no havien fet cas dels experts que el passat segle XXI pronosticaven aquesta agonia de la natura, en tot cas feien servir els seus diners per pagar altres experts que diguessin el que ells volien sentir.

La gent ja no tenia fills, veient el final del mon a prop ningú volia portar fills a un planeta mig mort de set i de gana, els pocs habitants que aconseguien sobreviure anaven errants d’aquí cap allà buscant no sabien que ni sabien perquè.

Això si, encara quedaven poderosos que egoistament havien ocupat militarment l’únic riu que encara podia donar de beure als que s’ho podien permetre.

Cada dia s'enduien  litres i litres d’aigua que  malbarataven en les seves cases luxoses que de segur es convertirien algun dia en el seu taüt.

No existien ja governs ni mandataris, el grup dels escollits com amos i senyors de l’aigua feien i desfeien el que volien sense cap control.

El vell savi pensava que el mateix esser humà havia estat el culpable i que el mon només es defensava de la manera que podia fer-ho, deixant-nos sense la seva principal font de vida.

El vell savi continuava caminant direcció cap al riu quan algú el va cridar.

--Vell no continuí o haurem de disparar. –li va cridar un soldat que era al davant seu-

-Tinc set –va respondre el savi- i vull anar al riu a beure una mica d’aigua.

Va fer unes passes més i el soldat va fer un tret a l’aire totes les animes en pena que eren pel voltant van mirar de seguida cap allà.

El savi va fer dues passes més mentre cridava a tots els assedegats que miraven des de lluny el transparent líquid que els hi podia tornar l’alegria de viure:

-De que teniu por? Us estimeu més morir de set o d’un tret? Tant se val el final serà per tots si no avui demà.

Dit això va continuar caminant, el soldat va disparar un altre cop a l’aire i com el savi no s’aturava li va etzibar un tret que el va fer caure a terra.

En aquell moment els milers de persones que eren allà van començar a caminar cap al riu encoratjats per les paraules del vell savi.

Els soldats es van veure impotents i no sabien que fer.

-Que penseu que faran quan els poderosos no tinguin prou aigua? Creieu que us en donaran a vosaltres? –va cridar el vell savi mirant cap a els soldats mentre s’arrossegava com podia fins a la llera del riu-

Un primer soldat va tirar l’arma a terra i començar a emplenar dues cantimplores que portava per poder portar-les a la seva família, el resta el van imitar.

Milers de persones ara incloent els militars emplenaven tot el que podien d’aquell líquid meravellós i vital.

El vell savi reia, tot i ferit de mort i amb les dues mans dins l’aigua fresca, encara va tenir temps de acostar-se una mica d’aigua a la boca i beure abans que l’últim alè s’escapés dels seus vells pulmons.

El riu es va acabar assecant, després de poques setmanes un rajolinet brut i fangós va ser l’últim en arribar al mar salat com mai i esgotat de vida.

No va quedar esser humà viu en tota la capa de la Terra, rics i pobres van desaparèixer, i el mon va estar molts anys així fins que un dia després de molts segles el clima va començar a canviar, algunes pluges sovintejaven i els rius començaren a brollar de nou, el cicle tornava i alguns dels animals que havien pogut adaptar-se i sobreviure van començar a poblar la Terra i en uns anys va tornar a ser el paradís que mai hauria d’haver deixat de ser.

Això si , en aquest nou començament no existia la mes destructora i egoista forma de vida que mai havia vist la Terra.  

 

 

 

SILENCIS

2014-09-15 20:19

En Manel estava enamorat del la Carme però mai no li havia dit, ell no tenia un caràcter de dir gaire les coses relacionades amb el sentiments, realment tenia un caràcter de no dir gaire res.

Ja des de que anaven a l’escola ell sempre l’havia mirat de lluny i un dia gairebé la convida a un gelat, però com era de no dir gaires coses no li varen sortir les paraules i es va quedar palplantat davant seu mirant-la amb una cara entre mig somriure i ganes de plorar, feia molts anys d’això però encara se’n recordava.

Ara ja havien passat més de deu estius d’allò, en Manel tenia vint-i-set anys i anava sovint a la botiga de la mare de la Carme que tenia una merceria, allà sempre estava la Carme ajudant-la, ell sempre procurava que l’atengués la Carme, de vegades comprava botons, altres dies tela, cabdells de llana, fil, agulles..bé de tot el que se li ocorria comprar només per veure a la Carme, de fet no es que anés sovint...es que anava a diari a comprar allà.

Mentre comprava sempre la mateixa conversa mirant-se a la Carme una mica amb el cap cot i amb un somriure que tot i que havia practicat li quedava igual de penós que aquell dia del gelat.

-Com estàs Carme?

--Molt bé –li responia ella-

-Mira que fa anys que ens coneixem.

--Si

I aquí més o menys s’acabava la conversa diària.

No gosava a dir-li el que sentia per por que ella no sentís el mateix, i els anys anaven passant.

 

La Carme estava enamorada d’en Manel, sempre li havia agradat però degut a la seva timidesa mai li havia dit res, tampoc era d’aquelles persones com la seva amiga Marga que parlaven i parlaven sense parar, el silenci era el seu millor aliat, com sempre li havia dit l’àvia si no saps que dir millor que no diguis res.

Els anys havien passat ràpid  - ja havia vist passar vint-i-sis hiverns- i la seva joventut s’anava gastant inútilment entre cabdells de llana i botons tristos.

Se’n recordava d’un dia fa uns deu anys que en Manel se li va acostar i semblava que li anava a dir alguna cosa important, desprès va quedar-se davant seu i semblava que volia plorar, no va entendre gaire res.

Ara només esperava que cada tarda vingués a comprar en Manel, s’afanyava en despatxar-lo ella i sempre tenien la mateixa conversa , ell li deia que feia molts anys que es coneixien i ella li deia que si.

No gosava a dir-li el que sentia per por que ell no sentís el mateix, i els anys anaven passant.

Per motius de feina li havien dit a en Manel que havia d’anar un any a treballar a França, com ell no era gaire de dir coses havia callat i assentit.

Aquella tarda al sortir de la feina va anar a la botiga de la Carme, trist per saber que d’aquí poc no podria anar-hi fins d’aquí molt de temps.

Aquell dia la mare de la Carme no hi era, havia sortit.

-Com estàs –va preguntar-li a la Carme-

--Bé –va respondre ella com sempre-

-Fa temps que ens coneixem eh?

--Si

-Carme...

--Que?

I es va tornar a quedar amb aquella cara igual que fa uns anys, volia dir-li que havia de marxar a treballar fora però no li sortien les paraules.

Llavors la Carme va fer una cosa inesperada, va sortir del taulell i va començar a caminar fins a la porta que va tancar, li va donar la volta al cartellet perquè es veies tancat i es va acostar cap a en Manel fins que quasi l’aire no podia circular entre tots dos.

Tots dos es miraven quiets, nerviosos per la proximitat...

Com en Manel no era gaire de parlar va pensar que millor fer que dir i li va fer un petó, els cossos joves i el desig amagat de tants anys va fer la resta, van fer l’amor entre caixes de cartró i rotllos de tela encetats, s’entrebancaven i queien, les mans nervioses no trobaven el lloc on posar-se, era el primer cop per tots dos, cap d’ells ho sabia de l’altre.

Al cap de deu minuts mal comptats havien acabat, migs vestits varen sentir trucar a la porta, era la mare de la Carme que tornava del encàrrec.

Varen sortir del magatzem,  la Carme es va afanyar a obrir i en Manel va sortir sense dir res perquè ell no era gaire de dir res.

A l’endemà va agafar l’avió i  aquell any que es va transformar en dos no va passar un sol dia que no pensés amb la Carme i aquella tarda, no la va trucar ni un sol cop ja que ell no era gaire de trucar.

 

La Carme es va quedar sola a la botiga, la seva mare havia sortit, va pensar que aquell dia hauria de fer alguna cosa quan vingués en Manel, no sabia que, ja hi pensaria.

Quan va veure entrar en Manel i desprès de la seva conversa de sempre ell es va quedar callat amb aquella cara mig de plorar, va prendre la determinació de fer alguna cosa, com que no era gaire de parlar ella va decidir tancar la porta a veure si així ell li deia alguna cosa més.

Quan ell la va besar va sentir tots els seus vint-i-sis anys xisclar, aplaudir i fins i tot fer l’onada i es va deixar portar, entre caixes i retalls de tela va veure tots els colors del arc de sant Martí i fins i tot algun estel fugaç.

Quan la seva mare va trucar a la porta va anar corrents a obrir i quan va veure marxar a en Manel no va dir res, ella no era gaire de dir.

Des d’aquell dia i en dos anys no va tornar a veure a en Manel.

 

Un bon dia de Juliol en Manel va tornar, sabia perquè la seva mare li havia dit que la Carme s’havia casat –de penal li havia dit la mare- el dia que va saber-ho va poder comprovar tot el pes de l’univers perquè li va caure a sobre.

Enfonsat en els seus pensaments va decidir que demà aniria a la botiga de la Carme a comprar alguna cosa, i de pas li preguntaria que tal estava –com sempre-

Quan va entrar a l’endemà a la botiga la Carme es va aixecar de seguida, allà estava també la seva mare i el que suposava l’home de la Carme que devia tenir uns quaranta anys al menys.

-No fa per a ella –va pensar en Manel-

En un cotxet hi havia un nen petit.

La Carme va venir i li va fer dos petons, cosa que mai havia fet abans, bé a part de l’últim dia que la va veure.

-Vine que t’ensenyo el nen –li va dir agafant-lo de la ma-

Quan en Manel va veure el nen amb aquelles galtones rosades es va quedar de pedra, era el seu retrat, tenia els seus llavis, els seus ulls i fins i tot el seu nas. En aquell moment va saber que tot i que ell no era gaire de dir res havia de dir alguna cosa, tot i que no li sortia la frase va començar-la i la Carme va acabar-la:

-Es... –va dir en Manel amb un fil de veu i una tremolor de cames que semblava un terratrèmol-

--Teu –va afegir la Carme- bé teu i meu, com vares marxar i no sabia si tornaries no et vaig dir res, a més no soc gaire de dir jo...

En tot això la mare de la Carme i l’home es varen acostar cap a ells escoltant atentament el que havia dit.

Com ell no era gaire de dir no va dir res, va abraçar-la amb totes les seves forces.

 

En dos mesos la Carme ja estava separada del home i casada amb en Manel, ells dos seguien sense ser gaire de dir res, però en Daniel –així li havien posat al nen- ja xerrava per tots dos.

 

 

 

 

<< 1 | 2 | 3 | 4 | 5 >>