KAMAU

      CAPITOL 1 

Quan vaig pujar a aquella barcassa portava encara la humitat de l’últim petó donat  entre plors pel meu pare, ell i la meva mare havien anat a acomiadar-me i ploraven pel futur incert que m’esperava i també per l’alegria d’haver-me pogut donar una oportunitat per que no em passes com a la majoria de persones d’aquest país.

Jo tenia onze anys, l’edat límit, a partir dels dotze els senyors de la guerra et venien a buscar i se t’emportaven sense donar cap explicació, et feien tornar una mala persona, et prostituïen els sentiments entre alcohol i droga per no tenir compassió de fer el mateix que et feien a tu.

A dos de les meves germanes se les van emportar per fer de divertiment sexual als soldats de la milícia, les altres dues no tenien encara ni deu anys, podien tenir un marge de tranquil·litat fins als catorze anys  més o menys, aleshores haurien d’amagar-les per no córrer la mateixa sort que les altres.

Els meus pares m’havien posat de nom Kamau que en el nostre idioma vol dir “el guerrer pacífic” ,aquest nom contradictori pressuposava que jo seria  un home de pau , ho havien fet amb la intenció de que mai hagués d’anar a les guerrilles i per això des de que vaig néixer van estar estalviant tot el que varen poder per en un futur que ja ha arribat embarcar-me en un intent desesperat de salvar-me d'aquella brutalitat,  només podien fer-ho a un membre de la família i com, per desgracia, la nostra cultura preserva els homes abans  que les dones, ho havien donat tot, i quan dic tot no vull dir només els diners, havien donat les terres i la casa, el bestiar i les reserves d’aliments per que jo pogués pujar a aquella barcassa.

A partir d’avui que jo començo el viatge ells aniran a viure a casa d’una germana de la meva mare a la que l’any passat li varen matar l’home en una intervenció militar d’aquestes absurdes, viuran tots allà com podran.

Al meu pare mai l’han reclutat ja que havia nascut amb una cama més curta que l’altre, va tenir sort que els seus pares no  el van tirar al riu, que és el que es sol fer quan un fill surt “inútil” com diuen al meu poblat, però el meu pare no te res d’inútil, sap fer moltes coses i preparar  trampes per caçar animals, i fabricar eines, i explicar histories molt interessants, quan molts vespres es reuneix la gent del poble i tothom explica histories, ell es fa escoltar , tothom se’l mira amb admiració quan explica coses viscudes en altres indrets del país , no crec que ningú pensi en el nostre poblat que el meu pare es un inútil.

Avui abans de fer-me el petó humit de plors quan havia de pujar a la barcassa el meu pare m’ha dit que no em preocupi per a ells ni per a les meves germanes petites, que estaran bé, aniran fent com sempre han fet i amagaran les nenes quan tinguin més edat.

També m’ha dit que tant punt baixi de la barcassa que no faci cas de cap persona, que corri tot el que pugui i m’amagui per que no em vegi ningú, que estigui uns dies així amagat fins que, segons diu ell (i jo sempre me’l crec) trobaré bones persones que m’ajudaran, diu que he d’estar alerta i quan estigui segur que algú  és una  bona persona vagi cap a ella a poc a poc i li posi les dues mans juntes amb cassoleta com quan agafo aigua del riu.

Però jo tenia preguntes que fer-li:

-I que menjaré Papa? Hi ha conreus per allà on vaig?

Ell em va mirar eixugant-se les llàgrimes i va somriure per dir-me:

--Allà  on vas no és com aquí, tenen tanta abundància d’aliments que no tindràs cap problema per trobar-ne, si estàs atent podràs menjar cada dia i segur que no només un cop com fem nosaltres si no tres o quatre cops, això si , hauràs de restar amagar i aprofitar les ocasions, però tu Kamau sempre has estat un noi molt llest, ho faràs molt bé, i tindràs èxit a Europa.

-I aigua Papa, on aniré a buscar aigua? Hauré de caminar tant com quan vaig a buscar-ne  aquí?

--No Kamau no, allà en tenen molta d’aigua, hi ha unes petites estructures de metall pels carrers d’aquells pobles, que allà l’hi diuen ciutats, per les quals accionant un mecanisme surt aigua bona per veure, no tindràs problema en trobar aigua fill, però ja et dic , has d’estar atent i aprendre ràpid, però se que ets un noi molt llest i de seguida sabràs com fer les coses allà.

El pare d’en Kamau tenia dubtes, però sabia que el seu fill era molt llest, s’havia amagat molt bé sempre que venien els senyors de la guerra al poblat, tenia fins i tot un amagatall que només ell sabia i havia estat de vegades un parell de dies ocult allà segons les circumstancies.

Pensava que el que estava fent era el millor per a el seu fill, però no podria ajudar-lo allà on anava, ell havia parlat amb gent que havia estat a Europa i sabia que no tenia res a veure amb aquella vida de misèria i por que tenien aquí, evidentment s’imaginava que en Kamau no ho tindria fàcil, però confiava en les seves possibilitats, Europa era un lloc més segur per viure  que aquell racó de mon, sabia que això era cert,  i per això havia fet tot el possible per enviar el seu fill lluny d’aquí.

La barca va començar a allunyar-se , el meu pare i la meva mare ploraven desconsoladament , els podia sentir tot i la remor del mar, era fosc, tant fosc que ni tant sols em podia veure les mans al agitar-les dient-los adéu, feia fred i no se quantes persones anaven en aquell tros de fusta, estàvem tots apinyats, ja vaig deixar de sentir els meus pares, i el silenci absolut només trencat per l’esquitxar de l’aigua ,va emplenar tots els racons d’aquella barcassa, la por i la nostàlgia van fer-se presents, les incògnites de futur també van començar a donar voltes per tot arreu i sense pensar-ho ,tothom ens vàrem començar a agafar tot i que no veiem qui era qui teníem al costat, crec que podria dir sense equivocar-me que en aquells primers minuts de viatge tots érem un de sol tot i no conèixer-nos.

Pensant que em depararia el futur vaig quedar-me com endormiscat, mort de fred i expectant del meu viatge, però no tenia por, no tenia gens de por....