El reparador

Entre colors dispersos i gasos lluminosos avançava cap a el seu objectiu, fer la feina que li havien encarregat era el més important ara, veia mentre anava endavant com el temps s’estirava i no podia definir quina quantitat de temps estava invertint en això, ja que en aquell indret el temps no existia tal com sempre ella havia conegut.

Va arribar al lloc sense saber si estava en present, passat o futur, les ones temporals s’arronsaven i estiraven de manera aleatòria i fins i tot la llum que veia segurament era llum d’un altre temps.

Allà el va trobar, sabia que estava al seu davant encara que al no tenir cap estructura física no el podia veure com normalment veia a tothom.

-Ets aquí? Va preguntar-li ell.

La veu sortia de tot arreu i de cap lloc a l’hora, la sentia dins seu i creia que també fora, però no estava gaire segura d’això.

--He vingut a demanar-li si podria fer una feina, se que esta retirat però ens cal ajuda.

-De que es tracta –va dir mentre es tornava com una mena de gas de color rosat-

--Els que m’han enviat saben que vostè és un reparador, saben que va arreglar el nostre Sol aquell cop que va deixar de lluir uns dies, va reparar també l’orbita de Saturno i els seu anells que s’havien desgavellat, també va aconseguir accelerar la rotació d’un planeta semblant a la Terra que s’estava desaccelerant.

-Es cert, en aquesta galàxia he fet algunes coses i en moltes d’altres que vosaltres no coneixeu.

--Ens podrà ajudar doncs?

-Que necessiteu exactament?  Va respondre ell mentre la seva  lluminositat va augmentar tant que ella va haver de tancar els ulls.

--La Terra es mor, el nostre aire és ara com un alè desesperat d’un moribund, els rius discorren  lents i llefiscosos  com animes en pena cap a un mar que és un cementiri de la civilització, els boscos ploren erms i assecant-se dia a dia, el cel gris no recorda el blau que tinguérem fa ja molt de temps, els pocs animals salvatges que hi ha semblen prendre consciencia d’aquest planeta malat i s’acosten a les ciutats a regirar les nostres deixalles, tenen la mirada trista del que sap que el final és a la vora, el seu habitat està deixant d’existir.

En aquell moment ell va agafar forma humana encara que vaporosa i mirant-la amb el que semblaven dos ulls en forma de núvol li va preguntar:

-Voleu que repari el vostre mon? Voleu que l’arregli per sempre?

A ella se li van il·luminar els ulls i va dir-li:

--Pot fer-ho? Vull dir...pot fer-ho aviat?

-Demà estarà fet, en la vostra mesura del temps es clar.

Ella va marxar, va transmetre al arribar als savis la intenció del reparador d’arreglar el mon i se’n va anar a dormir contenta pensant en que demà tot estaria solucionat.

No es va despertar.....ni ella ni cap humà sobre la capa de la Terra, el reparador havia fet la seva feina, havia deslliurat al mon del seu pitjor enemic, el virus que el matava feia molts anys, el ser humà havia deixat d’existir, el mon podria ara recuperar-se de la seva llarga malaltia.