KAMAU -Capitol 2

2017-12-29 18:49

Kamau

Capitol-2   

Feia molt de  fred i no tenia res per abrigar-me, només vaig veure unes persones que portaven una mena de pell d’animal i es tapaven amb allò, la barcassa anava molt ràpid, un gran motor que dirigia el que suposo havia cobrat tots el diners per transportar-nos a Espanya, segons em va dir el meu pare eren dos dies i tres nits sense parar.

Allà embarcats no vaig veure ningú conegut aquella primera nit –lo de veure es un dir perquè estava més fosc que l'ànima del que s’aprofita de la desgracia de la gent per fer diners- , van treure un sac d’una mena de bagul i dins hi havia uns càntirs amb aigua (que algú adult va dir que racionéssim per si de cas) i un pa d’aquells dur i negre que feien en alguns poblats, en el nostre teníem una tècnica per fer un pa molt tou i blanquet amb un cereal que cultivàvem que feia les delícies de tota la comarca, veien de lluny per canviar-nos el pa per altres coses útils per nosaltres.

Bé vaig suposar que allò seria tot el menjar que tindríem per aquells tres dies, però allò no em preocupava, la gana era una cosa amb la que convivíem sempre en el lloc que estic deixant enrere.

Intentava dormir, intranquil pel que em portaria el destí i preocupat per la família estimada que deixo enrere i que  -n’estic convençut -  no veuré mai més, el fred no em deixava dormir i la humitat era terrible, anava amb l’única roba que tenia i he tingut sempre i evidentment no era prou per suportar aquella temperatura més baixa, la persona que tenia al costat se’m va abraçar suposo que pel fred intens, jo vaig fer el mateix amb ella (era una senyora que al costat tenia una nena d’uns nou anys més o menys) vàrem acabar tots tres abraçats fent un pilota negra enmig d’un mar fosc i humit.

Els estels acompanyaven el nostre camí, amb l’escalfor d’aquelles dues persones vaig passar una mica millor la nit, la gent anava i venia per la barcassa fent les seves necessitats abocant-les al mar, uns, els més discrets , se’n anaven al costat del motor que hi havia una mica de pujada al final per arribar-hi, i des d’allà separats uns metres feien el que convenia, els menys maniàtics, treien el cul o el que fos al punt on eren i ho deixaven caure al mar encara que estiguessin al costat d’algú, ja no dic els que vomitaven ja que aquests no tenien temps de moure’s de lloc.

Així va passar la primera nit, al veure els primers raigs de Sol, molts començaren a cantar un antic càntic dels poblats veïns que  deia més o menys:

“Agraeixo el sol que m’escalfa, agraeixo l’aigua que em calma la set, agraeixo la vida que m’envolta, agraeixo poder estar cantant ara mateix....”

I així seguia, era una mena de cant agraït d’estar viu, i de veritat que no trobava cap de més adient ara mateix al mig del mar sense cap punt de referencia de res.

Amb les primeres llums vaig poder veure amb qui estava abraçat, una senyora que devia ser de l’edat de la meva mare i una nena que era més petita que jo, la senyora encara dormia i la nena i jo ens miràvem fixament, ella tenia una mirada dolça tot i les circumstancies, i al veure’m va esbotzar un mig somriure que  em va encantar, semblava una nena molt simpàtica.

Vaig fer una ullada ràpida per la barca, tot eren cares d’espant realment, era gent adulta, els única petits que hi havíem érem la nena petita i jo, ningú semblava voler mirar a la cara dels altres, on hi  havia el motor al final de la barca vaig veure dos homes que parlaven, devien ser el transportistes per dir-ho així, vaig aixecar-me i vaig anar cap a el final del motor on eren ells per fer un pipi del matí, em van mirar amb una cara que no sabria definir, entre indiferència i fàstic, em vaig posar a fer pipi i vaig poder fixar-me que anaven armats, no me’ls vaig mirar més per si de cas.

Vaig tornar al lloc on era i la mare de la nena ja s’havia despertat.

--Hola maco , com et dius, em dormits juntets avui amb aquest fred eh?

-Em dic Kamau, i vosaltres?

--La meva filla és diu Adla , que vol dir justícia, li vaig posar aquest nom perquè com ja saps allà d’on venim no n’hi ha gaire d’això, i jo em dic Neema, que viatge sol?

-Si Neema, els meus pares ho van donar tot perquè jo pogués fer aquest viatge, l’any que ve sinó ja m’haurien vingut a buscar els de la guerrilla.

--Han fet bé doncs, segur que tindràs un futur millor allà on anem, pots ajudar a fer pipi a l’Adla si us plau, jo tinc por que no caigui i veig que ets un noi molt fort.

-Si i tant, anem Adla.

Vaig agafar-li de la mà i la vaig portar al final de la barca, l’estava aguantant amb el cul fora perquè fes pipi i vaig  fixar-me en com miraven aquells dos individus, soc petit però se perfectament que vol dir aquesta mirada, haurem d’estar alertes a les nits i així li vaig fer saber a la Neema quan vaig tornar-li l’Adla.

Tot el dia vàrem estar junts, van tornar a repartir pa d’aquell i una mica d’aigua, ens acostàvem a la segona nit i la temperatura tornava a baixar, pensava que no podria haver una nit pitjor que la passada però m’equivocava com veuria aviat.

Quan es va fer fosc ja estàvem tots tres abraçats un altre cop, però el mar no estava tant tranquil com el dia anterior, la barcassa pujava i baixava molt ràpid, tothom vomitava al mig de la barca perquè amb aquell mar no s’atrevien a treure el cap per la borda per por de caure, una bassa fastigosa amb una pudor insuportable anava amunt i avall de la barca, fent-se més grossa a cada vòmit nou afegit, els estels no es veien avui i va començar a bufar un vent de tempesta.

Les onades eren ara insuportablement grans i a cada una s’unia uns crits de por de la gent cada puja i baixa, semblava que no podríem pujar la següent onada però la barca s’enlairava uns metres i tornava a baixar, tothom estava amb molta por, fins i tot molta gent s’estava orinant a sobre, cosa que feia que la massa de vòmits i pixums ara fos una cosa infecta relliscant per tota la superfície de la barca.

De cop, quan semblava que no podia ser pitjor, i això em va recordar una dita del meu pare que sempre em deia que hem de donar gràcies de tot el que tenim ja que sempre les coses poden anar més malament, va començar a ploure, entre el vent i la pluja no podies sentir-te ni els pensaments, entre aquests hi havia un que feia estona que em rondava pel cap, jo  al ser d’un poble d’interior no havia vist mai el mar, i evidentment no sabia nadar, mai m’havia preocupat això......fins avui.

 

Una gran onada va fer que la barca quedés de costat uns instants, la gent cridava molt, queia pel mig de la barcassa i es rebolcava entre la bassa de vòmits i pixums, però crec que això no els importava gaire ara, quan semblava que la barca recuperava la seva posició horitzontal una altre cop de mar la va fer bolcar del tot i tothom va caure a l’aigua.

L’aigua estava freda i notaves a la pell com si et mosseguessin mil lleons a l’hora, al mig del mar i sense saber nadar no em preocupava res més que sobreviure, i  vaja si en tenia jo de ganes de viure, la por se’m va convertir en acció i vaig sortir per sota la barca i em  vaig agafar al marge de la fusta aguantant-me com podia, igual que jo van fer molts, altres no sabria dir...

Així, aguantat al marge de la barca, van passar el que potser van ser minuts però a mi em van semblar dies, vaig tenir un pensament per la Neema i la seva filla l’Adla però va ser fugaç, ja que l’únic que m’importava ara era solucionar aquella situació i no podia fer res, ningú podia fer res, la barca estava al reves i un munt de gent aguantant-se com podia.

Llavors i no us ser dir el temps que va passar un cop de mar va fer aixecar la barca i tots vàrem empènyer per fer-la tornar a la seva posició normal, però va tornar a caure sobre el mar i el cap d’algun desgraciat que ja no podrà explicar-ho.

En aquesta maniobra al deixar la barca em vaig començar a enfonsar, no podia respirar ni fer res i me’n anava cap a baix del mar,  llavors vaig trobar les cames d’algú i vaig aferrar-me escalant com si fos una muntanya, al arribar a treure el cap vaig respirar com si no ho hagués fet mai i  vaig veure que aquest home intentava pujar a la barca que miraculosament ja estava en la posició correcta, suposo que un altre cop de mar la va fer posar al lloc mentre jo era sota l’aigua, aleshores aquest home que volia pujar i jo li ho impedia va assestar-me un cop de puny tant fort que vaig tornar a caure a l’aigua, però en aquestes algú va donar-me la mà des de sobre la barca, era l’Adla, però com no tenia prou força va demanar ajuda i un home va ajudar-me a pujar a coberta.

Un cop dalt de la barca panteixant i amb un trau al cap vaig abraçar a l’Adla com si fos de la meva família, i vaig plorar com un nen mentre ella em mirava amb un ulls tristos que no  sabria  definir però sense plors, quan em vaig calmar vaig sentir molta més gent plorant i cridant, de tots els que érem m’atreviria a dir que vàrem quedar menys de la meitat, no vaig veure la  mare de l’Adla, la Neema, i llavors vaig entendre aquesta mirada d’ella, la seva mare no havia aconseguit sobreviure, vaig mirar-la i tot i agafant-li les dues mans vaig dir-li :

-Adla, no estàs sola, mai estaràs sola, m’has salvat la vida i ara ets de la meva família, jo vaig amb tu i tu vas amb mi, no et deixaré mai.

Dit això l’Adla va pujar sobre meu i va plorar i plorar fins que es va quedar totalment esgotada.

La tempesta havia passat i el mar estava altre cop encalmat, ara es veien els estels i així vàrem esperar que passes la nit, entre plors i tremolors, si més no la barca s’havia netejat al fer la volta, no hi havia ni pixums ni vòmits, al final aquest pensament em va fer riure.

Els primers raigs de sol van ser una benedicció, aquest segon dia començava amb molta menys persones de les que havíem embarcat, una idea em va fer estremir, ningú trobaria a faltar aquestes persones a part de les que érem a la barca, ningú les esperava ....si hagués esta jo el mon hagués seguit com si res, un negre més enmig del mar, un africà més que no arriba enlloc i ningú se'n assabenta, ni tant sols la meva família ho hagués sabut, però ara només tenia una família l’Adla i a fe de deu que m’encarregaria d’ella tota la vida, si és que me’n sortia es clar, perquè encara faltava un dia per arribar.

El dia va transcórrer tranquil i però ja no teníem menjar ni aigua, tot havia caigut al mar, les persones no es movien gaire, ni tant sols van cantar avui el cant de la vida, només esperaven i quan esperes viure no tens temps de fer res més.

L’Adla em va explicar que el seu pare havia mort a mans dels senyors de la guerra i que la seva mare, no sap com perquè no tenia diners, havia pogut comprar aquell viatge per les dues que volien escapar de la gana, la mort i les injustícies. Jo si m’imaginava com havia guanyat aquell passatge (si podríem dir-ho així) la seva mare, havia vist moltes dones salvar la vida fent als soldats allò que ells li demanaven, i si els satisfeien salvaven la vida, sentint-se brutes i menyspreables, però vives.

La nit va caure aquest cop lentament, el fred mica en mica va prendre lloc al càlid Sol, i el mar encalmat va fer que estiguéssim tots més tranquils, tots menys un dels “capitans” del vaixell, que va agafar una dona que havia perdut el marit en bolcar la barca i se la va emportar al final mentre l’altre apuntava amb la pistola a tothom en general, li  van  fer el que van voler,  primer l’un i després l’altre, ella ni cridava, resignada a viure fos com fos, jo li vaig tapar els ulls a l’Adla perquè no veies allò, les altres dones de la barca, les menys agraciades, respiraven tranquil·les pensant per sort no els hi ha tocat a elles suposo, però van haver tres homes més que es van aixecar, jo vaig pensar per fi algú planta cara, però al final només anaven a fer el mateix amb aquella pobra dona. Aquelles persones que van fer allò no mereixen viure, tot i les condicions en que estàvem només pensaven amb l’entrecuix, d'això jo l’en dic animals i no persones, però jo un nen d’onze anys no podia fer res en aquella situació tot i que em resultava escandalosament insuportable, tant que no vaig poder estar-m’hi i vaig  aixecar cridant:

-Us hauríeu de donar vergonya, fer això es arrossegar-se per la misèria humana i us tenyirà l’ànima de negre per tota la vida, us rebutjo ara i sempre com membres de la raça humana, sou pitjors que els animals!!

Uns dels capitans va venir a corra-cuita i  em va fer un cop de puny al estomac que em va deixar sense respiració.

--Calla!! –em va dir- si no vols que et tiri al mar estigués callat i si no t’agrada no miris-!!

Després d’allò tothom va dormir com va poder,  teníem molta set i molta gana, però estàvem expectants perquè ja arribaríem aviat, amb les primeres llums del dia vàrem veure la costa d’Espanya, semblava que no hi havia ningú a la platja, lluny es veien moltes llums que em van sorprendre, devia ser un poble i els pobles que jo havia vist a la meva vida de nit no tenien llum.

Vaig despertar a l’Adla, ella em va mirar amb aquella mirada dolça del primer dia i em va plantar un petó a la galta.

Tothom estava en silenci, el mar encalmat no tenia ni onades, van parar el motor de la barcassa per no fer soroll  i lentament és van acostar a la platja, quan eren a uns metres van dir a la gent:

-Va salteu!! Que espereu? Nosaltres marxem ja!! Salteu o us fem saltar!! –va dir apuntant amb l’arma al cel-

Es va fer un segon de silenci i tothom va començar a saltar cap a la costa, realment era molt a la vora però per algú que no sap nedar allò era una immensitat infranquejable, -Merda- vaig pensar, amb això no hi contava, pensava que ens deixarien a peu de platja.

-Saltem va –em va dir l’Adla-

--No se nedar Adla –li vaig respondre-

-Fes com jo –em va dir amb els ulls molts obert i les dues mans amb els palmells cap amunt- i si no te’n surts agafat a mi.

No quedava un altre o moria a l’aigua o per un tret d’aquells degenerats així que vaig saltar.

Vaig pensar que era l’últim que feia a la meva vida, però per sort aquelles platja no era fonda així que al primer intent de nedar que vaig fer en el que vaig avançar un metre o dos ja tocava amb el peus a terra.

Em vaig quedar de peu allà mirant-me a l’Adla i tots dos vam esclatar a riure com dos posseïts, després de la mà començarem a caminar cap a un futur incert però de segur millor que el que ens esperava en la  nostra nació d’origen, les llums del poble es dibuixaven al mar, la sorra era fina i blanca, havíem arribat i ara que?

Vaig recordar al meu pare –corre i amagat uns dies –

Li vaig dir a l’Adla –ara hem de córrer Adla, tot el que puguis i ens amagarem-

-Em sembla bé Kamau, em sembla bé  – va dir i em va fer un cop al cul - corre espavila!!  -i va començar a córrer ella primera-.