Blog

La conversa

2014-06-28 21:14

-Així doncs el temps no és com l’imaginem?

--Vosaltres teniu una ment molt limitada en aquests aspectes, però per que vosaltres mateixos els hi poseu el límits, imagineu el temps com una línea recta, en la que al principi esta el passat, enmig el present i endavant el futur.

-Si, més o menys així.

--Doncs res més equivocat, a l’univers aquest concepte no existeix, tot és corba, no hi ha principis i no hi ha finals, tot l’espai i el temps és una única cosa.

-No ho entenc, si jo vaig néixer seria el principi, ara que parlem seria el present i el que vindrà el futur no?

--No, aquest és el vostre problema, que ho baseu tot en unes lleis físiques que tenen com argumentari principal la vida orgànica i això si que té principi i final.

-No coneixem altre cosa nosaltres.

--Ni coneixereu si no evolucioneu en el camí correcte, de moment tot el que feu és per afavorir la vostre vida física i mai l’espiritual.

-Doncs no ho entenc.

--A veure, imagina que visquessis dins una bola de ferro en moviment constant, que ella fes el seu camí mentre tu aliè al trajecte anessis fent la vida dins la bola i no poguessis veure res dels llocs per on passa la bola.

-D’acord.

--Doncs aquesta bola de ferro per vosaltres és el cos físic,esteu atrapats dins i no us deixa veure res més del que realment és l’univers i el espai-temps.

-Ara he entès el concepte, però no entenc com hem de fer per sortir-ne de la bola aquesta.

--El secret està en la ment, trencar les barreres mentals i físiques que teniu imposades i buscar la veritat universal, si altres civilitzacions ho han fet vosaltres també podríeu.

-Tu la saps aquesta veritat universal?

--I es clar que la sé, però a aquest punt ha d’arribar cada civilització pel seu compte, igualment amb la vostra limitació no entendríeu rés del que jo us pogués explicar, ja vaig provar-ho un cop.

-Ja havies vingut aquí?

--Fa molts anys vaig venir, us vaig intentar posar en el camí correcte, però vosaltres vareu agafar les meves paraules i les vareu interpretar a la vostre manera, al final vareu crear un corrent que molta gent va seguir basat en la por i les represàlies, vaig marxar i vaig desistir de tornar en molts anys a explicar res a aquesta humanitat, ara ho faig un per un a veure si així us adoneu d’alguna cosa.

-Per això parles ara amb mi?

--Correcte, son pocs els que tot i desfer-se’n de les barreres físiques poden evolucionar, esteu massa arrelats  a aquesta manera de viure i de veure les coses.

-Les meves barreres físiques?

--Si, no te’n has adonat encara però la teva “bola de ferro” per dir-ho així fa molt de temps que està enfonsada al Mediterrani, que creus que faig  jo parlant amb tu.

 

 

 

PARAULES

2014-05-07 17:23

Quan l’avi em deia allò el pare sempre s’emprenyava i li responia:

-Pare no li digui això a la nena que agafarà por, no es preocupi tant que no s’atrevirien a fer res del que vostè és pensa.

Però l’avi savi com era i havent passat una guerra com ell deia quan el pare marxava repetia les mateixes paraules de sempre i jo amb vuit anys tot just estrenats me’l mirava amb els ulls com a taronges i l’escoltava atentament:

-Ja saps el que et diu l’avi, si algun dia sents molt de soroll pel carrer i veus soldats que venen cap a les cases del barri corre tant com puguis fins a la casa dels Sr.Hans i confia en ell, es un antic company del avi, junts varem estar a la gran guerra i ell sap que fer si això passés, no t’espantis nineta, només son coses de vells...

El Sr.Hans era un pintor sord i mut que feia uns retrats esplèndids, sempre que veia l’avi pel carrer s’abraçaven com si no s’haguessin vist en deu anys i a mi em feia un somriure d’orella a orella i amb la ma em deia adéu.

Jo era una nena feliç i aquelles coses que m’explicava l’avi em semblaven molt estranyes, però de tota manera a la meva memòria quedava allò que ell em deia.

Una nit d’estiu quan ja era al llit vaig escoltar uns sorolls al carrer, des de la meva finestra vaig poder veure com molts i molts camions de soldats paraven davant el carrer, d’ells baixaven molts homes armats i anaven entrant a les cases del carrer del davant i a cops i empentes treien a tots a fora, els homes els pujaven dins uns camions i les dones i els nens a un altre, disparaven i trencaven tots els vidres de la casa, la por em va deixar uns minuts sense reaccionar, però de seguida vaig pensar en el que em deia l’avi, de cop vaig sentir un sorolls molt forts al menjador i vidres que es trencaven, mirant pel forat del pany veia com uns quants soldats eren dins de casa i els meus pares, l’avi i el meu germà restaven quiets mentre els soldats els apuntaven directament.

Els soldats anaven obrint totes les portes de les habitacions trencant-ho tot al seu pas, en aquell moment i pensant en les paraules del meu avi vaig saltar per la finestra i vaig córrer tot el que vaig poder fins a arribar a la casa del Sr.Hans, no vaig haver ni de trucar a la porta ell era allà de peu i em va fer gestos perquè entrés.

Es sentien molts trets pel carrer i no vaig ni mirar enrere, dins la casa del Sr.Hans ell va fer un gest pel que el seguís, les llàgrimes em queien sense parar i només pensava en les paraules de l’avi “i confia en ell” sempre em deia i és el que vaig fer.

El Sr.Hans va treure una reixeta de ventilació d’una paret del menjador i amb les dues mans tremoloses va senyalar el forat que va quedar convidant-me a entrar, en aquell moment vaig escoltar parar un camió davant la porta i vaig córrer a entrar a aquell forat, un cop dins el Sr.Hans va tornar a posar la reixeta no sense abans fer-me el gest universal del silenci amb el dit davant els llavis i posar-me una ma al cap com a mena de benedicció.

Des de allà dins veia tot el menjador i la porta d’entrada, vaig estar tot lo quieta que vaig poder empassant-me les llàgrimes sense fer soroll, la porta d’entrada es va obrir d’un cop fort i varen entrar quatre soldats donant coces a tot el que se’ls hi posava pel davant, el Sr.Hans en un racó era de peu amb un paper que aguantava amb les dues mans i el movia davant la seva cara a mena de dir mireu-lo, mireu-lo...

Li varen donar un cop fort al ventre amb la culata de l’arma i va caure de genolls, però va continuar alçant el paper davant la cara, el soldat que semblava que manava va dir al altres:

-Pareu!

Tots van quedar com estàtues mentre aquest agafava el paper d’una revolada i el mirava tranquil·lament, desprès de llegir-lo va dir:

-Deixeu-lo estar, aquest no ens l’emportem, ho diu aquí, es dels nostres.

Desprès mirant al Sr.Hans directament al ulls li va preguntar:

-I vostè que fa vivint a aquest barri?

Evidentment el Sr.Hans no el podia contestar

-Tant li fa –va dir el soldat- quedis aquí, ara tindrà tot el barri per vostè, a tots els altres veïns seus  ens els hem emportat, si veu algú per aquí que no sigui un soldat faci el favor de dir-ho al primer soldat que trobi, bé dir-ho o dibuixar-ho o el que sigui.

Dit això van esclatar a riure tots quatre, un riure pervers, dolent, enverinat d’odi.

Un cop van marxar el Sr.Hans va tornar a fer el gest de silenci i fins desprès d’unes hores no va tornar a fer altre cosa que dibuixar.

Tenia tota la casa plena de quadres, era un pintor excel·lent, tot el que dibuixava tenia un realisme tal que semblaven fotografies.

Més tard, va tornar a treure la reixeta i em va donar de sopar, desprès em va ensenyar  la que seria la meva habitació, el sota escala que camuflat semblava que no hi havia res, tota precaució es poca, semblava dir amb la mirada.

Dins del meu cau hi havia unes notes amb lletra del meu avi, les vaig llegir atentament mirant de no mullar-les amb les llàgrimes que rodolaven sense parar per les meves galtes, deia:

“Nineta, si ets aquí llegint això és que ha passat el que l’avi no volia ni desitjava que passés, el Sr.Hans et cuidarà i et donarà de menjar el temps que duri aquesta situació, la família resistirem el que sigui allà on ens portin i en quant tot acabi vindrem a buscar-te, no surtis mai d’aquí abans de mirar que no hi ha ningú estrany a la casa, pots veure aquí dalt uns foradets de ventilació, si puges a aquella cadira del final veuràs tota la casa i la porta d’entrada, assegura’t abans no surtis. T’estimen i vindrem a buscar-te tant aviat com puguem”

Cada matí venia un soldat diferent a fer-se un autoretrat, el Sr.Hans els dibuixava  tant bé com sabia i ells marxaven contents, jo ho observava des del meu cau en silenci, quan desprès ja no hi havia cap estrany sortia i passava totes les hores amb el Sr.Hans, el dibuixava (no feia altre cosa) i jo seia al seu costat, dinàvem i sopàvem plegats jo escoltant molt atentament qualsevol soroll que és pogués sentir pel carrer per anar ràpidament al meu lloc, el ulls del Sr.Hans em miraven amb una tendresa que jo sabia que no oblidaria mai de la meva vida, ell no parlava però jo el sentia dins el meu cor.

Els dies van donar pas al mesos i els mesos als anys, crec que varen ser quatre llargs anys entre quadres i paraules no escoltades, fins que un dia un soroll mentre dinàvem em va fer anar molt ràpid al meu amagatall.

Algú havia entrat per la porta i jo el mirava des de els foradets, el Sr.Hans i el nouvingut van venir directament cap a el meu lloc de seguretat i jo vaig començar a tremolar.

Van obrir el sota escala i van fer gestos per que sortís, espantada i tremolosa vaig anar sortint i llavors mirant bé aquell espantall d’home vaig poder entreveure l’ombra del que va ser el meu germà, els seus ulls enfonsats s’ompliren de llàgrimes i els seus braços que feien la meitat dels meus van abraçar-me mentre repetia una i altre vegada:

-Ja està Cristina, aquest malson ja està, la guerra ha acabat, la guerra ha acabat...

Vaig abraçar aquell sac d’ossos que era el meu germà i a la vegada el Sr.Hans ens va abraçar a tots dos i allà tots tres plorant i ajupits ens varem quedar fins entrada la nit. Jo tenia dotze anys llavors i el meu germà vint-i-cinc.

Amb el temps em vaig fer a la idea de que els pares i l’avi no van poder superar la crueltat d’aquella guerra absurda com totes les guerres, i jo i en Daniel varem tornar a refer les nostres vides.

En els mesos que vingueren és van anar sabent totes les atrocitats que havien comés els nazis i com varen voler exterminar-nos a tots.

No va passar ni un dia de la meva vida que no anés a veure al Sr.Hans, seia allà al seu costat i gaudia mirant com pintava i pintava, molts dies em quedava a sopar amb ell.

Quan el Sr.Hans va emmalaltir no vaig moure’m del seu costat en dues setmanes, fins que una nit va empitjorar i el metge ens va dir que era qüestió d’hores, a les tres de la matinada el seu últim alè s’escapava, abans em va mirar donant-me la mà, i els seus profunds ulls van recorre la meva ànima, sempre el recordaré i sempre l’estimaré.

Allà van quedar les paraules que mai ens varem dir i els sentiments que varem compartir.

 

 

VIDA DE LLUM

2014-03-28 19:17

El essers de llum vivien en un planeta fosc, de fet tot l’univers en aquells moments era fosc, l’única llum que hi havia era la que es desprenia dels esser lluminosos.

Tots i cada un d’ells emetien una llum intensa, una llum que canviava de color segons l’estat d’ànim i l’energia que tingués cada individu, quan hi havia més d’un en un mateix lloc, les seves llums s’unien i s’intensificaven, era una meravella veure’ls en les seves poblacions perquè quan es trobaven molts, les seves llums tant intenses i canviants ja que cada un tenia un caràcter diferent, pujaven i baixaven de to segons es creuaven pels carrers.

El seu aliment i el que els hi donava tota l’energia que els hi calia era el aire i l’aigua, en aquests dos elements tenien tot el necessari per viure.

L’aigua els agradava molt, quan es submergien i es veia aquelles llums sota l’aigua anant d’una banda a l’altre, era com veure traçades de vida passant per sota de les aigües fosques dels mars d’aquell mon.

Quan dos d’ells entraven en sintonia de lluminositat i color, en aquell moment precís naixia un altre esser de llum, ells dos s’apropaven molt casi tocant-se i enmig de les dues lluminositats començava a emergir una nova llum, una nova vida.

Aquells essers no podien tocar-se, podien apropar-se molt per reproduir-se, però no arribar a ajuntar-se, si això passés i algun cop havia passat, el més enèrgic dels dos  absorbia tota la llum de l’altre i tots els seus colors, pensaments i saber. Només feien servir de manera conscient aquesta pràctica de la superposició quan un d’ells començava a notar que el seu llum ja s’apagava lentament, aleshores buscava un esser afí i li regalava el seu saber, la seva llum i les seves tonalitats que en cada un d’ells eren úniques.

Molts segles varen estar poblant molts planetes de tot l’univers, fins que un dia en un planeta van ser espectadors de la troballa d’un nou esser que els va sorprendre a tots.

El nou esser era fosc, i li calia la llum per sobreviure, no la llum interna com ells si no llum exterior a ells, aquest nou esser és va anant fent fort, cada cop més i vingueren molts més, amb ells varen venir altres especies fosques també.

Aquells essers foscos no s’alimentaven com ells, tenien el costum de agafar els altres essers inferiors que portaven amb ells i introduir-los per una mena d’orifici que tenien en la part superior, desprès d’un poc temps aquells essers que havien assimilat els hi sortien per un altre orifici que tenien a mitja alçada, això si, sortien totalment desfets.

La vida es va fer molt complicada en aquell planeta, aquells nous habitants foscos cada cop necessitaven mes lloc i més llum, absorbien la llum dels essers de llum i els deixaven esgotats i quasi sense colors.

Els essers foscos es van anar escampant per tot l’univers, allà on havia un planeta amb essers de llum ells s’instal·laven, així la problemàtica va esdevenir un problema universal.

Els essers de llum varen prendre una determinació, al no quedar-los més remei van decidir anar tots junts a altres cossos celestes, de cada planeta varen sortir fins al cos celeste que fos prou gran per encabir-los a tots.

En aquests nous planetes varen idear ser encara més prolífics i viure més en sintonia encara fent que la seva llum fos tant intensa i la calor que desprenien tant gran que cap esser fosc es pogués atrevir a anar-hi mai a els seus nous llocs on habitaven, feliços, lluminosos, cada cop més nombrosos i tranquils.

Els cossos celestials en que es van instal·lar els essers lluminosos amb el temps els hi varen dir estels, els més proper a nosaltres és el Sol, però no li digueu a ningú el secret de qui habita aquest astre.

Els essers foscos ja us podeu imaginar qui son.

 

L'ANIMAL

2014-02-19 11:38

Imagineu un animal mes petit que un gos pequinès, amb només dues potes diguéssim com si fos un ocell però sense ales del qual una llengua llarga i vermella sort d’una boca sense dents i que li serveix per agafar coses, acostar-se el menjar a la boca i per netejar-se.

Un animal molt ràpid i encuriosit per tot el que l’envolta, pel que he observat menja només insectes i emet un so molt peculiar que consisteix en una barreja de cant d’ocell i miol de gat.

Fa uns salts molt impressionants, només te dues potes però molt fortes. Te el cos cobert de pel molt llarg i una mica estarrufat, de color verd intens menys les potes que son d’un color vermellós.

Els peus, per dir-ho d’alguna manera, tenen semblances a els de les cabres però amb la diferència que al final tenen alguna cosa semblant a unes terminacions com les de la gallina amb les quals s’agafen a per tot arreu, això si, sense les ungles finals. Molts forts, fa l’efecte que poden trepitjar qualsevol superfície sense prendre mal i després a mes es poden aguantar perfectament en qualsevol de les branques d’un arbre gràcies a els “dits” per dir-ho d’alguna manera.

Creieu-me que corrent no els atraparíem pas, a més amb aquests gran salts que fan es impossible seguir-les el rastre.

Només tenen un punt dèbil, la curiositat. Son com els gats en aquest aspecte, qualsevol cosa que ells creguin que s’ha d’investigar, doncs acaben al final venint ben a la vora i tocant-la amb aquella llarga llengua.

Hi ha molts i per tot arreu, saltant d’arbre en arbre, els he vist també en terra ferma, i fins i tot dins l’aigua nedant d’una forma molt particular fent molt d’impuls amb les seves fortes potes i deixant el cap mig submergit a estones, com si fossin un nedador professional.

Els ulls son molt grossos i negres, situats com en els humans a banda i banda de la cara, diria que veuen molt bé de lluny.

La seva boca ve a ser com una “O” petita i el nas inexistent a simple vista consisteix en uns foradets molt petits estratègicament col·locats entre ull i ull.

Els hi agrada molt fer forats al terra per trobar insectes i després de menjar sempre els tornen a tapar, com volent dir aquí no ha passat res.

 Les seves orelles, dretes com les d’un conill i giratòries per escoltar millor per on ve el so, no tenen pel, son d’un rosat fluix i petitetes.

No sabria dir si es un mamífer, si posa ous, o com es reprodueix, ja que en poc temps que porto aquí encara no he pogut veure cap cria, tampoc sé quina època es la seva de reproducció, ni he pogut esbrinar les diferències entre mascles i femelles, ni tant sols se si hi ha aquesta distinció en aquesta espècie.

Van casi sempre sols, però per la tardes quan els Sols deixen de brillar tant per posar-se a banda i banda del planeta deixant aquella il·luminació que durarà tota la nit, ells baixen a terra i junts comencen a fer aquests sons tant estranys entre miol i cant, així poden estar mes d’un hora. Desprès tots es toquen amb la punteta de les llengües a mena de comiat i se’n tornen cap a dalt dels arbres per dormir, he pogut observar que aprofiten els forats d’aquests grans arbres per ficar-se dins a la nit, també en les grans coves que hi ha més al Nord els he vist a les nits dins les cavitats de les mateixes pedres.

Bé, doncs no se que mes us puc dir d’aquests curiosos animals, a part de que estan molt bons rostits, que la seva carns recorda una mica al pollastre però com si fos barrejat amb porc senglar, i que gràcies a ells he pogut sobreviure en aquest planeta des de que la meva nau va caure desprès de la pluja electromagnètica de fa uns mesos.

Si no fos en aquestes circumstancies m’hagués agradat tenir un de mascota ja que son molt simpàtics i pobrets cauen sempre en els meus paranys.

LA GUERRA

2014-02-09 19:12

A banda i banda del riu els trets de foc creuat no s’aturaven,el pont que el creuava era molt important  per tots dos exercits,  les bales xiulaven per tot arreu i ningú semblava estar disposat a deixar de disparar, cap soldat de cap de les dues bandes del riu es donaria per vençut.

Les forces estaven equilibrades i d’allà no feia l’efecte que res es mouria en bastants dies.

En Tom havia estat designat pel sergent per pujar mes amunt continuant el marge del riu per mirar com estava la situació en un altre punt, ja era a uns quatre kilòmetres de primera línea de foc  i es sentien els trets una mica llunyans, així que va aprofitar per fer un descans en el que semblava una platja natural que el riu feia en aquell tall, va seure a l’ombra d’un arbre i contemplar el riu pensant com de diferent era la situació uns quilometres mes avall.

En això estava quan va veure un moviment dintre de l’aigua, llavors es va adonar que hi havia algú banyant-se en el riu, va veure una mica mes endavant la roba i un fusell d’assalt, i la sorpresa va ser comprovar que era un uniforme enemic, ràpidament es va posar dret i apuntar a aquell enemic directament mentre ell, nu completament es va aixecar i es va quedar quiet mirant-lo.

No va disparar, l’altre home (l’enemic) continuava quiet amb una mirada evident de sentir a prop la mort, ni un ni l’altre entenien perquè no havia disparat encara.

En Tom pensava, rumiava i no entenia el perquè d’aquella guerra absurda per unes illes que ben mirat no havien sigut mai seves, a més seria millor preguntar-li als seus habitants que preferien ser, si d’un país o de l’altre. Va començar a caminar fins a la roba de l’altre home i quan va arribar ho va veure clar, sense aquell uniforme aquell enemic que estava dins de l’aigua era igual que ell, cap diferencia els distanciava mes que un color de roba i una bandera, en aquell precís moment l’home de dins de l’aigua es va tornar a remullar suposadament –va pensar en Tom- pensant que si volia disparar-lo ho faria igualment.

Llavors en Tom va prendre una decisió que mai s’hagués imaginat, però feia molta calor i estava fart de guerra i de veure morts per tot arreu, es va començar a treure la roba davant la sorpresa de l’altre home i es va tirar a l’aigua.

Tots dos van estar banyant-se durant mes de mitja hora nedant tranquil·lament mentre no gaire mes lluny els companys d’un i de l’altre es disparaven aferrissadament matant-se els uns als altres.

L’altre home va sortir primer i per sorpresa d’en Tom va agafar l’arma i encara despullat es va quedar així mirant-lo de fit a fit, eren en la mateixa situació que al principi però a l’inrevés, aleshores aquell enemic va agafar el seu fusell i l’uniforme i ho va llençar al mig del riu i desprès es va posar només els calçotets.

En Tom va sortir de l’aigua i va fer exactament el mateix, en aquell moment només eren dos homes desarmats en calçotets i caminant junts cap a la zona de combat.

Una mica abans d’arribar a on es sentien els trets van mirar-se, somrigueren i es donaren les mans per continuar caminant fins al centre del pont que tantes vides havia arrabassat.

Els dos bàndols al veure dos homes migs nus enmig del pont agafats de les mans i que no podien identificar van para de disparar, llavors amb ajut dels prismàtics tant una banda com l’altre van poder veure amb sorpresa que eren els seus homes.

Es va fer un silenci total, cap dels dos comandaments va ser capaç de donar l’ordre de obrir foc, els soldats tant d’una banda com l’altre es miraven i somreien entre ells, fins que el millor amic d’en Tom va començar a despullar-se i es va quedar en calçotets, tot l’escamot el va seguir i a l’altre banda del riu en veure-ho van fer el mateix.

Així van quedar els dos exercits en roba interior i deixaren les armes a terra, van començar a caminar tots desarmats, tant un com els altres cap al mig del pont i al cap d’un moment tot el pont era ple d’homes en calçotets que es miraven i reien, en aquell moment el riure fàcil va començar i tothom reia desesperadament com si estiguessin veient un còmic actuar, la situació era molt còmica i es van deixar portar, al cap de deu minuts van acabar tots en mig del riu remullats i esquitxant-se els uns als altres.

Al final del dia varen compartir el menjar i soparen tots junts entenent que era molt millor compartir estones agradables que matar-se en una guerra absurda com totes les guerres.

Al dia següent es va córrer la veu per tota l’illa i homes en calçotets i desarmats corrien, jugaven a futbol, es banyaven, menjaven plegats i cantaven cançons.

No es va disparar cap tret més en aquella guerra i els alts comandaments dels dos bàndols van començar les converses de pau, decidint que foren els habitants de l’illa els que haurien de decidir en votació democràtica com es repartirien les illes o de quina nacionalitat volien ser.

Aquella guerra va passar a l’historia amb el sobrenom de –la guerra d’en Tom-

Per cert, en Tom i la seva família van tots els anys de vacances a l’illa, a casa del seu amic del riu i sempre troben un moment del dia per anar a banyar-se al lloc on es van conèixer.

 

EL TRESOR

2014-02-07 19:53

La ventada era insuportable, a mes la neu no parava de caure, clavant-se com mil agulles per tot arreu, no veia gairebé per on anava, el que si tenia clar es que ara no m’aturaria, seguiria fins a arribar al cim encara que fos l’última cosa que fes a la vida.

Cansat de la fred i el vent vaig arribar al cim, el mes alt del mon, un altre repte assolit, un altre aventura per explicar, si es que aconseguia tornar de baixada, de sobte el vent semblava que no era tant fort i una ullada de Sol es va deixar entreveure, desprès de tot tindria sort.

Al cap d’una estona vaig poder començar a veure les muntanyes del voltant, l’espectacle era increïble, el cim del mon tal com l’havia batejat tothom era dels llocs mes meravellosos que havia vist, i n’havia vist molts, aquí dalt fins i tot es podien sentir les veus del passat i pels voltants dels cims totalment emblanquinats podies entreveure els somnis del futur que eren allà esperant baixar a una alçada mes assequible per les persones, realment et feia pensar que tota aquella immensitat era per gaudir els pobres humans d’una cosa grandiosa i empetitir-se veient com cims gegants et recordaven el que realment eres, una peça petita e insignificant del Univers.

En Hans era un aventurer en el sentit més pur de la paraula, havia pujat a cims, baixat a fondes coves, bussejat per aigües on no hi arribava la llum del Sol, saltat des d’alçades impossibles en paracaigudes o volar com un ocell en parapent, no li espantava res, es més sempre buscava nous reptes i com havien empreses que el subvencionaven podia viure d’allò que mes li agradava fer, viure noves sensacions.

 Al cap de dos mesos va recuperar-se de l’aventura , en la que es va deixar dos dits del peus per cert, les baixes temperatures al baixar van fer que els dos dits petits –un de cada peu-  quedaren totalment congelats i al arribar al campament base el metge va trucar un helicòpter en veure que havien d’anar a corre-cuita a l’hospital.

A l’Hospital havia fullejat un llibre vell d’aquells que corrien pels aquells hospitals de llocs perduts del mon, en el llibre s’esmentava un lloc en una illa perduda del Oceà Pacific que ni tant sols sortia al mapa, en aquell llibre venia a dir que el tresor mes preuat era allà amagat en una cova subterrània i que mai ningú l’havia pogut trobar, realment no sabia si allò era cert o inventat, però dintre seu ja  començava a pensar com viuria la propera bogeria, anar a buscar una illa que ven be ningú sabia com arribar-hi, en el llibre venia una mena de mapa tant antic i vell que algunes  de les illes conegudes avui no hi sortien.

Dit i fet, un cop recuperat i ja havent parlat amb els patrocinadors, ja era dins el vaixell amb provisions per sis mesos i encaminat cap a intentar trobar el tresor mes preuat del mon.

Les va passar de tots colors tempestes tropicals, amb vents que gairebé semblava que trencarien en dos la nau, pluges i onades de les que feien que el vaixell sembles una joguina en les mans d’un nen fent onades dins la banyera.

Amb tot i amb això, les grans estones de calma al mar eren les que van predominar el viatge fins a arribar a un illa que si sortia en els mapes, si mes no els actuals, però en aquell vell no, va decidir baixar i dormir a l’illa, que no tenia gaires habitants ja que era molt petita, tenia un nom estrany , Incapule, be a ell li semblaria estrany però es deia així.

Va amarrar i va anar a passejar per l’illa, hi havia un port petit amb quatre vaixells sense contar el seu, i al costat una taberna d’aquelles en les que segur donarien alguna cosa per menjar.

Va entrar a la taberna i va poder menjar una cosa que no fos enllaunada per primer cop en cinc mesos, es va poder fer entendre, ja que desconeixia el idioma que parlava aquella bona gent, per demanar amb gestos on trobaria un lloc per dormir aquella nit.

Segons li varen indicar i un cop tip i una miqueta endormiscat gràcies a una mena de licor que li havien donat a la taberna es a dirigir al lloc on li havien dit per dormir, va passar el que seria el centre del poble –una vintena de cases de fusta- i al final va entrar en aquell lloc.

Evidentment tampoc l’entenien, aquell home  que el  va atendre semblava que no tenia la capacitat de moure’s , ja que el mirava fixament amb uns ulls negres que segur havien vist pocs forasters per allà, i ni tant sols ,en el seu rostre ennegrit i arrugat pel sol, movia les parpelles, només quan li va ensenyar els diners i li va fer el gest universal de dormir posant els dues mans juntes al costat de la galta dreta, aquell home ennegrit va fer una ganyota que semblaria un somriure, al no estar gaire acostumat a fer-ho semblava mes que estava anant de ventre.

L’Habitació era una mena de lloc on semblava que havien guardat tot els mals endreços del poble illenc, però en Hans entenen que no podria aspirar a gaire més es va disposar a dormir, va caure en aquell llit com si l’haguessin empentat pel darrere i va dormir profundament sense ni tant sols descalçar-se.

Amb els primers raigs de sol va obrir els ulls, i encara amb la son vorejant-li pel cap, sorprès va veure com en el sostre hi havia un mapa que semblant al que ell portava del vell llibre indicava un altre illa propera que podia ser la que ell buscava.

D’un salt va baixar del llit i ben estudiat el mapa, sense adonar-se ja hi era en aquella illa, el destí  havia jugat amb ell i l’illa desitjada en la que s’amagava el tresor mes preuat era al costat de aquesta mateixa, be illa per dir-li alguna cosa, ja que el qualificatiu mes adient hagués sigut pedra.

Era una pedra, molt grossa, però pedra, foradada per tot arreu i només semblava habitada per ocells, coves i mes coves es repartien pel voltant de la pedra, i va estar mes de quatre mesos buscant una per una si trobava el tresor mes preuat.

Un dia plujós la va trobar, va saber-ho de seguida, per la configuració de les roques un cop endinsat uns dos cents metres que es semblaven molt al dibuix del mapa.

Va haver de baixar molt, endinsant-se en el vell cor  d’aquella roca i un cop arribat en una mena de llac interior va haver de continuar nedant, i desprès al final passar un passadís per sota aigua que una mica més i el fa quedar-se allà per donar de menjar als peixos, desprès una estança decorada amb pedres com no podia ser d’altre manera  donava pas a una mena d’altar –fet amb pedra- en el qual reposava un bagul tallat en la mateixa roca que trepitjava, una pesant tapa el cobria.

Per fi l’havia trobat, el tresor mes preuat, va restar quiet mirant i assaborint el moment durant deu minuts, fins que es va decidir a retirar la llosa.

Al treure la tapa no podia donar crèdit al que va veure, allà dins on havia de descansar el tresor més preuat, va trobar una cosa que no s’hagués esperat mai, tant viatjar per allò.

Va seure a terra intentant trobar-li explicació, i la va trobar...

Evidentment el tresor mes preuat, el que tothom hauria de cuidar, valorar, estimar i considerar el mes valuós que te,  era un mateix... dins del bagul hi havia un mirall.

 

 

TEMPS I ESPAI

2014-02-03 19:07

Amb la moto sempre em sentia bé, m’agradava corre amb el vent donant-me al cos i sentir el rugir del motor cada cop que canviava les marxes i accelerava, no imaginava mai que en aquella recta tant llarga i que tant de pressa es podia anar un camió es desviaria del seu carril i de cop i volta l’última imatge que vaig veure era el frontal del camió a poc mes d’un pam meu i desprès recordo volar pels aires molta estona  o al menys a mi m’ho va semblar. ..

Continuava volant quan vaig veure caure un cos a terra, llavors em vaig aturar, en aquell moment tot era estrany així que no em va sobtar aturar-me en l’aire, fixant-m’hi bé en aquell cos estes en mig de la carretera em vaig adonar que era jo.

En aquell instant vaig saber que era mort, el camió i dos cotxes eren aturats i quatre persones miraven el meu cos mentre jo els observava des de dalt, no sentia res, ni mal ni fred ni res simplement era allà i podia moure’m cap a dalt cap a baix i d’un costat a l’altre, em vaig apropar a mirar-me a mi mateix i vaig deduir que la gent no em podia veure, ells nomes veien el meu cos sense vida però jo si tenia vida perquè em sentia viu però volant amunt i avall.

L’ambulància va arribar una mica desprès, encara que no ho sabria dir perquè la percepció del temps transcorregut era diferent de quan pesava bastant mes que una ploma, de fet tot es veia diferent, com amb mes llum, em semblaria que ja era hora de anar-se enfosquint el dia però jo ho veia tot molt clar.

Tenia una gran sensació de pau, vaig veure com se’n anava l’ambulància amb aquella massa de carn que un dia vaig ser jo a dins, i poc a poc tothom va començar a marxar i els cotxes tornaren a circular per sota meu.

Podien haver passat trenta minuts o tres hores no tenia ni idea, a mes em costava recordar que feia jo anant en moto i quina vida portava, no recordava res i cada cop sabia menys coses, la meva ment o el que fos anava eliminant records i nomes quedava la sensació de ser, ser alguna cosa amb consciencia i res mes.

No sabia a on anar ni que fer, però tampoc m’importava gaire ja que estava molt be, tranquil i cada cop mes relaxat i sense pensar en res.

De cop vaig començar a sentir moltes ganes de anar mes amunt i a una velocitat molt gran -segons la meva percepció- vaig començar a guanyar alçada, quan mes pujava mes sentia que havia de pujar encara mes enlaire, lluny vaig començar a veure una mena de llum molt intensa que cada cop semblava mes gran.

Continuava enlairant-me, i ja la terra, aquell planeta que fins avui m’havia donat una vida que ja no recordava, la veia petita i la llum cada cop mes gran.

Va arribar el moment en que la llum era casi tot el que veia, ocupava tot l’espai de dalt a baix, d’esquerra a dreta, el fons, i un altre cosa que no sabria definir be, ja que el sentit de les dimensions que fins ara coneixia no tenia res a veure amb el que estava experimentant.

De sobte em vaig veure ja dins la llum, el sentiment de felicitat em va envair completament i vaig començar a notar com cada part de mi es descomponia i d’una manera que definiria com l’orgasme universal, cada sentiment, cada pensament, cada sensació meva va a passar a formar part d’aquella llum mentre podia sentir com totes les parts d’aquella llum formaven també part de mi.

Integrat totalment en la lluminositat vaig perdre l’ identitat individual per guanyar una entitat universal i una barreja de sensacions d’altres essers van formar part d’un tot conjuntament amb l’univers, el tot i el res eren amb mi i jo no era res i ho era tot.

Varem sentir pujar un altre esser i totes les llums varem començar a dirigir-nos cap a on era, al poc es va integrar amb el tot.

L’univers es misteriós i fa que fins al final ningú pugui saber que el final es un principi, i que el temps només existeix fins que podem veure que no hi temps ni espai, nosaltres som el temps i l’espai.

                                                                       

ON SÓC?

2014-01-25 10:26

No se on sóc, aquesta carretera tant llarga i amb aquesta pujada tant enfilada, fa molta calor, com m’agradaria tenir una miqueta aigua, aquí hi ha dos recs, un a cada marge de la carretera però estan secs, totalment eixuts.

Tampoc se si vaig en una direcció correcta, i per aquí no passa ningú,estic totalment perdut, cansat i espantat, mai he estat tant espantat com ara, tinc gana però tinc mes set, fa dos dies que camino.

Només tinc la il·lusió que passi algun cotxe i em pugui ajudar, però també tinc por que si algú passa i para no porti bones intencions.

Pararé a descansar una estona sota aquell arbre i si puc dormiré una mica, no tinc tampoc el cap gaire clar, aquesta calor m’està esgotant.

A l’ombra d’aquell pi i amb la suau brisa d’estiu que corria em vaig quedar adormit, no sense neguit, vaig somiar que era a casa un altre cop, amb els meus content i feliç, com sempre, en companyia de la meva família que tant estimo.

Vaig estar molta estona adormit i em va despertar un soroll llunya, un cotxe venia basant ràpid per la carretera, si em dono pressa encara soc a temps d’arribar-hi, vaig corre tot el que vaig poder fins a arribar al marge de la carretera, el cotxe va passar ràpid fent aquell soroll tant fort rrrrruuuuuummmmmm!!!! , no se si m’havia vist, vaig col·locar-me al mig de la carretera a mirar-lo, i llavors el miracle, el cotxe va disminuir la velocitat, i es va aturar uns metres més endavant , m’havia vist!! No se com, però m’havia vist.

El cotxe es va quedar allà parat i sense moure’s, jo no sabia molt bé que fer, i en aquell moment vaig veure com s’obria la porta del costat del conductor, una noia va baixar i es va quedar mirant cap a on jo hi era...

Ja no m’ho vaig pensar més i vaig començar  a corre desesperadament cap a ella, quan era a tocar ella es va ajupir i em va dir:

-Quin gosset més mono, vols venir amb nosaltres petitet?

Es clar que volia, quina sort he tingut, des de que em varen abandonar somiava en aquest moment, vaig pujar amb ella al cotxe i fins avui...

       --------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

---Si tens un gos pensa que ell t’estima incondicionalment, per sempre, i no tens cap dret a abandonar-lo ja que ell també es part de la teva família.---

 

 

GERMANS

2014-01-24 19:53

-M’estimes?

--Es clar que t’estimo, soc el teu germà.

-Ja, però vull dir que si m’estimes a part de ser germans, com a persona.

--Si, t’estimo, ets bona persona, i a part de ser germans t’admiro i t’estimo.

-Jo també a tu, vols aigua?

--En tens?

-Si una mica, però no te la beguis tota.

--Tranquil home només em mullaré els llavis.

-Recordes quan érem petits i aquell noi em va agafar la pilota i no me la volia tornar? Desprès vas venir tu, el meu germanet gran i li vas clavar una nata que encara li deu fer mal.

--Si ja ho recordo, era el milhomes del poble, no crec que desprès tornès a robar mes pilotes mai mes.

-Doncs gràcies, no te les havia donat mai.

--No siguis ruc home si fa mes de trenta anys...

-Fa molt de temps ja ho se, però sempre he volgut donar-te les gràcies.

--Be doncs, de res, ja saps si em necessites xiula i vindré.

-Xiiiiuuuuuu, ara et necessito però ja et tinc aquí.

En Jan i en Jordi possiblement estaven parlant mes aquella estona que en els últims cinc anys, en Jan –el petit- era molt sincer i una persona molt tendre, en Jordi el germà gran sempre havia fet el seu paper de gran protector del petit, ara feia molt de temps que no es veien ja que en Jan se’n havia anat a viure a Croàcia, va muntar una constructora de apartaments d’estiueig i allà va conèixer a la seva actual dona.

-Vols que quan sortim fem un viatge junts? tu i jo, sense la família,una setmaneta  tots dos sols –va dir en Jan-

--Està complicat, mira no et prometo res, però també m’agradaria.

-Si com aquell any que varem anar cinc dies a Itàlia, quin fart de riure, a l’hotel no ens van fer fora encara no se perquè.

--Ens varem divertir molt, es veritat.

En això en Jan va fixar la mirada a la seva dreta i va manar callar a en Jordi:

-sssssssss, calla Jordi, he sentit un soroll.

Tots dos van restar en silenci, respirant poc a poc per no fer fressa, els seus  ulls intentaven veure en la foscor sense èxit, el soroll que havien sentit poc a poc agafava mes força, el pols de tots dos es va accelerar i en Jan va donar la ma a en Jordi, com quan eren petits.

De sobte en Jordi va cridar

--Veig un llum, allà a l’esquerra, mira Jan.

-Es veritat.

Tots dos van començar a cridar

Som aqui!!!Som aquí!!!

Per fi desprès de tres dies enterrats en la runa els varen poder rescatar, en Jan tenia una cama trencada i en Jordi cops per tot arreu però res trencat, van poder subsistir a l’ensorrament del bloc de pisos on vivia en Jordi gràcies a una ampolleta d’aigua que per casualitat va quedar al costat d’ells quan tot es va vindre avall.

Ja a la ambulància en Jan va dir:

-Recorda que haurem d’anar al viatge, i també que has dit que m’estimes.

--Ho se, però primer que la teva cama estigui be, i ja ho se que t’estimo, però ara no m’ho diguis cada dia.

L’ambulància va  arrancar i els dos van estirar els braços donant-se la ma contents d’haver sobreviscut a aquell ensurt.

Tres mesos desprès tots dos sols eren a Itàlia brindant per la sort que havien tingut, i prometent-se que no estarien tant de temps sense veure’s mai mes .

 

 

 

NIT DE GOSSOS

2014-01-20 19:30

En Hans no podia dormir, ja feia estona que la seva dona se’n havia anat al llit i ell encara era fent anades i vingudes pels canals televisius, la dolça son no volia visitar-lo avui, així que va decidir que aniria a fer un vol pel barri, tot i que eren dos quarts i cinc de tres del mati.

Va baixar no gaire abrigat, ja que la temperatura era agradable, pel carrer no hi havia ningú,era un desert, la gent dormia que era el que ell volia fer i no podia, només allà lluny visualitzava un gosset petit que corria direcció cap a on ell hi era.

Amb les mans a la butxaca va començar a caminar, el gosset cada cop era mes a prop, quan eren    -ell i el gos- a molt poca distancia, el gos es va aturar, no sabria dir la raça però era petit i amb el pel amb rinxols i totalment negre, no portava cap mena de collar pel que va deduir que era un gos abandonat que devia voltar buscant menjar o refugi.

-Hola gosset –li va dir en Hans mentre feia el gest d’ajupir-se-

En aquestes el gos va començar a bordar i amb una rapidesa extraordinària es va apropar a en Hans i se li va enganxar al camal del xandall sense deixar-lo .

-Deixa’m mala bestia, deixa’m –repetia una i altre vegada en Hans- mentre anava movent la cama d’un costat a l’altre, fins que va pensar com desfer-se’n, va tirar la cama endarrere com agafant impuls i va fer com si xutés una pilota endavant amb totes les seves forces, el  gos no va poder aguantar la força cinètica i va surti endavant volant com un ocellet.

La casualitat va voler que en el mateix moment una moto passes pel davant i el gos va anar a parar a sobre el copilot, un noi amb no gaire bones pintes que va caure immediatament a conseqüència del ensurt de veure com li queia al damunt un gos volador, la noia que conduïa la moto era morena amb uns cabells molt llargs, sort que anaven a poc a poc perquè cap dels dos portava casc.

La noia va frenar uns metres mes endavant i es va girar, el gos va quedar al costat del  noi sense moure’s, el noi que ara em semblava molt mes alt es va aixecar molt ràpid i li va ventar una coça al gos que va corre cap a mi fent uns lladrucs de dolor, jo no vaig poder mes que dir-li des de la distancia:

-T’has fet mal? Ho sento molt, el gos no es meu.

Com per fotre’m enlaire la meva afirmació el gos va saltar als meus braços i allà va restar quiet.

-Ah, no?  -Va cridar el noi, i va començar a caminar cap a mi, vaig entreveure que portava una cosa a les mans, deu del cel! Portava una navalla!

Sense saber molt be que fer vaig començar a caminar endarrere com els crancs, de cop el noi va començar a corre cap a mi i jo vaig arrancar a corre direcció cap a la noia de la moto que encara era allà parada però sense baixar de la moto –puja ràpid- em va dir, i jo sense deixar anar el petit gos (que semblava ja amic meu) vaig pujar al darrere, la noia va arrancar com una exhalació i vam començar a fer camí, el gos, la noia del cabells llargs i jo. Es sentien els crits del noi encara que no s’entenia res, semblava molt i molt enfadat.

-Gràcies –em va dir la noia-

--De res

-La moto no es meva, es d’aquell desgraciat, l’he conegut avui a la discoteque i m’ha dit porta-la tu, quan portàvem una estona m’ha amenaçat amb la navalla i ves a saber on volia portar-me i que volia fer-me.

--De fet ha estat sense voler, a mes el gos no es meu.

-Gràcies igualment, si no hagués estat per tu...el gos no es teu?

--No, l’he trobat, o ell m’ha trobat a mi, no se com dir-ho.

-Farem una mica mes de camí si et sembla per allunyar-nos i deixaré la moto a algun lloc, ja se, anirem pel pont que travessa el riu, desprès ja tornaré caminant a casa i tu també es clar, a no ser que et vulguis emportà la moto.

--No,no, deixem-la on tu vulguis, ja estic acostumat a caminar no em fa res.

I de cop i volta, sense que ningú ho hagués demanat, va començar a caure un xàfec que ja li agradaria al diluvi universal, la noia va reduir una mica la velocitat i ja érem a prop del pont.

-Per cert, em dic Isabel, i tu?

--Jo Hans.

Quan ja havíem passat mig pont el gos va començar a posar-se nerviós i moure’s molt

--Afluixa Isabel si us plau, que no se que li passa a aquest, està neguitós...

Varem acabar anant molt a poc a poc, jo aguantant el gos com podia, de cop va fer com si volgués saltar, -Paaara!!!- Vaig cridar i la Isabel es va aturar en sec.

-Be, deixarem la moto aquí i seguirem caminant.

Al baixar de la moto el gos va sortir corrent cap a el lateral del pont, bordant molt i al mirar cap a el lloc a on anava vaig veure un ombra sospitosa sobre la barana

--Corre Isabel vine, ajuda’m

A la barana enfilat hi havia un home mirant direcció el riu i semblava evident que volia saltar, el gos es va aturar sota a bordar, l’home es va girar a mirar-lo i jo vaig aprofitar des de l’altre costat per agafar-li les cames i tirar-lo a terra.

--Home de Deu, que volia fer...

L’home sense dir paraula va ajupir el cap i començar a amanyagar el gos.

-Vingui amb nosaltres si us plau –li va dir l’ Isabel-

Tots xops per la intensa pluja, el gos, l’ Isabel, l’home del pont i jo, varem començar a caminar, sense creuar paraula, de tant en tant ens miràvem, les gotes queien pel rostre de tots tres com llàgrimes d’una nit fosca i plujosa  que segur volíem oblidar, el gos ja no tenia rinxols, el pel li quedava costat a costat com si fos un abric de llana molla.

L’home del pont, segur que pensant que devia alguna explicació, ens volia fer cinc cèntims del motiu pel qual ell volia nedar amb els peixos aquella nit de primavera.

-Em dic Rafel, no em jutgeu pel que anava a fer avui, la situació s’ha descontrolat i m’he trobat perdut, ara veig que hauré de solucionar els meus problemes d’altre manera.

--Rafel, no cal que ens expliqui res, està be i es el que compte.

-Gràcies...

--Si voleu veniu a casa i us deixaré roba seca i farem cafè o xocolata calenta per treure’ns aquesta sensació de fred i oblidar les males sensacions d’aquesta nit.

L’ Isabel i en Rafel van assentir amb el cap com qui no te voluntat per fer res mes que el que li diguin.

Érem ja al menjador de casa, canviats, secs, i gaudint d’una xocolata calenta quan es va obrir la porta i la meva dona ens va mirar  a tots obrint els ulls d’una forma totalment còmica. En Rafel portava una bata meva i jeia al sofà amb naturalitat, l’ Isabel amb un pijama de la meva dona que portava un dibuix de tres ossets menjant sopa, feia manyagues al gos mentre jo el tenia sobre la falda, jo portava  un xandall vell que feia servir els diumenges per estar per casa.

La Carme –la meva dona- que tenia una paciència de santa, va seure a una cadira, va girar el cap a un costat i l’altre i em va dir:

-Hans posa’m xocolata si us plau, i quan puguis explica’m que es tot això.

--Be...es que no podia dormir...

Val a dir que el gos mai mes es va separar de mi, i l’ Isabel i en Rafel, be, ells van seguir amb la seva vida i jo mai mes vaig sortir a la matinada encara que no tingues son.

 

<< 1 | 2 | 3 | 4 | 5 >>