SILENCIS

En Manel estava enamorat del la Carme però mai no li havia dit, ell no tenia un caràcter de dir gaire les coses relacionades amb el sentiments, realment tenia un caràcter de no dir gaire res.

Ja des de que anaven a l’escola ell sempre l’havia mirat de lluny i un dia gairebé la convida a un gelat, però com era de no dir gaires coses no li varen sortir les paraules i es va quedar palplantat davant seu mirant-la amb una cara entre mig somriure i ganes de plorar, feia molts anys d’això però encara se’n recordava.

Ara ja havien passat més de deu estius d’allò, en Manel tenia vint-i-set anys i anava sovint a la botiga de la mare de la Carme que tenia una merceria, allà sempre estava la Carme ajudant-la, ell sempre procurava que l’atengués la Carme, de vegades comprava botons, altres dies tela, cabdells de llana, fil, agulles..bé de tot el que se li ocorria comprar només per veure a la Carme, de fet no es que anés sovint...es que anava a diari a comprar allà.

Mentre comprava sempre la mateixa conversa mirant-se a la Carme una mica amb el cap cot i amb un somriure que tot i que havia practicat li quedava igual de penós que aquell dia del gelat.

-Com estàs Carme?

--Molt bé –li responia ella-

-Mira que fa anys que ens coneixem.

--Si

I aquí més o menys s’acabava la conversa diària.

No gosava a dir-li el que sentia per por que ella no sentís el mateix, i els anys anaven passant.

La Carme estava enamorada d’en Manel, sempre li havia agradat però degut a la seva timidesa mai li havia dit res, tampoc era d’aquelles persones com la seva amiga Marga que parlaven i parlaven sense parar, el silenci era el seu millor aliat, com sempre li havia dit l’àvia si no saps que dir millor que no diguis res.

Els anys havien passat ràpid  - ja havia vist passar vint-i-sis hiverns- i la seva joventut s’anava gastant inútilment entre cabdells de llana i botons tristos.

Se’n recordava d’un dia fa uns deu anys que en Manel se li va acostar i semblava que li anava a dir alguna cosa important, desprès va quedar-se davant seu i semblava que volia plorar, no va entendre gaire res.

Ara només esperava que cada tarda vingués a comprar en Manel, s’afanyava en despatxar-lo ella i sempre tenien la mateixa conversa , ell li deia que feia molts anys que es coneixien i ella li deia que si.

Per motius de feina li havien dit a en Manel que havia d’anar un any a treballar a França, com ell no era gaire de dir coses havia callat i assentit.

Aquella tarda al sortir de la feina va anar a la botiga de la Carme, trist per saber que d’aquí poc no podria anar-hi fins d’aquí molt de temps.

Aquell dia la mare de la Carme no hi era, havia sortit.

-Com estàs –va preguntar-li a la Carme-

--Bé –va respondre ella com sempre-

-Fa temps que ens coneixem eh?

--Si

-Carme...

--Que?

I es va tornar a quedar amb aquella cara igual que fa uns anys, volia dir-li que havia de marxar a treballar fora però no li sortien les paraules.

Llavors la Carme va fer una cosa inesperada, va sortir del taulell i va començar a caminar fins a la porta que va tancar, li va donar la volta al cartellet perquè es veies tancat i es va acostar cap a en Manel fins que quasi l’aire no podia circular entre tots dos.

Tots dos es miraven quiets, nerviosos per la proximitat...

Com en Manel no era gaire de parlar va pensar que millor fer que dir i li va fer un petó, els cossos joves i el desig amagat de tants anys va fer la resta, van fer l’amor entre caixes de cartró i rotllos de tela encetats, s’entrebancaven i queien, les mans nervioses no trobaven el lloc on posar-se, era el primer cop per tots dos, cap d’ells ho sabia de l’altre.

Al cap de deu minuts mal comptats havien acabat, migs vestits varen sentir trucar a la porta, era la mare de la Carme que tornava del encàrrec.

Varen sortir del magatzem,  la Carme es va afanyar a obrir i en Manel va sortir sense dir res perquè ell no era gaire de dir res.

La Carme es va quedar sola a la botiga, la seva mare havia sortit, va pensar que aquell dia hauria de fer alguna cosa quan vingués en Manel, no sabia que, ja hi pensaria.

Quan va veure entrar en Manel i desprès de la seva conversa de sempre ell es va quedar callat amb aquella cara mig de plorar, va prendre la determinació de fer alguna cosa, com que no era gaire de parlar ella va decidir tancar la porta a veure si així ell li deia alguna cosa més.

Quan ell la va besar va sentir tots els seus vint-i-sis anys xisclar, aplaudir i fins i tot fer l’onada i es va deixar portar, entre caixes i retalls de tela va veure tots els colors del arc de sant Martí i fins i tot algun estel fugaç.

Quan la seva mare va trucar a la porta va anar corrents a obrir i quan va veure marxar a en Manel no va dir res, ella no era gaire de dir.

Un bon dia de Juliol en Manel va tornar, sabia perquè la seva mare li havia dit que la Carme s’havia casat –de penal li havia dit la mare- el dia que va saber-ho va poder comprovar tot el pes de l’univers perquè li va caure a sobre.

Enfonsat en els seus pensaments va decidir que demà aniria a la botiga de la Carme a comprar alguna cosa, i de pas li preguntaria que tal estava –com sempre-

Quan va entrar a l’endemà a la botiga la Carme es va aixecar de seguida, allà estava també la seva mare i el que suposava l’home de la Carme que devia tenir uns quaranta anys al menys.

-No fa per a ella –va pensar en Manel-

En un cotxet hi havia un nen petit.

La Carme va venir i li va fer dos petons, cosa que mai havia fet abans, bé a part de l’últim dia que la va veure.

-Vine que t’ensenyo el nen –li va dir agafant-lo de la ma-

Quan en Manel va veure el nen amb aquelles galtones rosades es va quedar de pedra, era el seu retrat, tenia els seus llavis, els seus ulls i fins i tot el seu nas. En aquell moment va saber que tot i que ell no era gaire de dir res havia de dir alguna cosa, tot i que no li sortia la frase va començar-la i la Carme va acabar-la:

-Es... –va dir en Manel amb un fil de veu i una tremolor de cames que semblava un terratrèmol-

--Teu –va afegir la Carme- bé teu i meu, com vares marxar i no sabia si tornaries no et vaig dir res, a més no soc gaire de dir jo...

En tot això la mare de la Carme i l’home es varen acostar cap a ells escoltant atentament el que havia dit.

Com ell no era gaire de dir no va dir res, va abraçar-la amb totes les seves forces.

En dos mesos la Carme ja estava separada del home i casada amb en Manel, ells dos seguien sense ser gaire de dir res, però en Daniel –així li havien posat al nen- ja xerrava per tots dos.