OXIGEN

En Jan anava cap a casa, el seu pas lent i pausat no anava en consonància amb els seves ganes d’arribar,  volia caminar ràpid per donar la bona noticia a la seva dona però l’ intenció de no gastar gaire aire de la bombona li ho impedia, havia solucionat el problema, al menys aquell més, i tenia ganes de explicar-ho.

La Lisi estaria contenta amb la noticia, sense voler els seus peus volien volar, com quan era nen i anava sempre corrent d’aquí cap allà, sense preocupar-se de consumir més aire del compte ni anar mirant els nivells de la bombona portàtil, però el seu seny li ho impedia i el seu pas lent li feia exasperar-se una mica.

A la fi va arribar, al entrar a casa  com sempre es va treure la bombona i la va deixar carregant-se per demà anar a treballar.

-Ho he solucionat –va dir-li tot cofoi a la Lisi-

--Com ho has fet?? –li preguntar ella-

-Treballaré unes hores al torn de la tarda, i he demanat una bestreta del que guanyaré de més, tindrem aire a casa per tot el mes.

--Però Jan, si ja treballes al torn de matí i el de la nit, que faràs no dormiràs?

-Em queden tres hores per descansar a la tarda, i una més entre torn de nit i abans del matí, quan plegui després de la nit dormiré en algun racó de la fabrica una horeta i així a més no gastaré tant aire de casa.

--Es una bogeria...i el més vinent que farem?

-Ja ho he pensat, agafarem l’ajuda aquella del govern per famílies amb pocs recursos, m’han dit que garanteixen el subministrament d’aire com a mínim tres mesos si no pots pagar.

--No has vist les noticies avui ?

-No he tingut temps...perquè m’ho dius? Que passa?

--El govern ha fet un comunicat, han cancel·lat totes les ajudes,no poden garantir  el subministrament a ningú, no els hi queden reserves d’aire, o al menys això és el que han dit...i diuen que no poden comprar més aire públic perquè els països rics (bàsicament el continent africà)  l’han apujat tant de preu que es impossible arribar-hi...i ja saps que aquest mon fa molts segles que va deixar enrere la solidaritat.

-I doncs que vol que faci la gent?

--Que se’l pagui, que treballin com esclaus, per gastar fins al seu últim alè a pagar-se l’aire que respiren...

-Però...però...

En Jan no sabia ben bé que dir, ell havia vist el pobles dels rics quan havia anat a treballar allà, com restaven coberts tots els carrers amb grans passadissos que connectaven totes els comerços i centres d’oci amb aire respirable. Com aquelles persones –que ell veia iguals però evidentment no ho eren- caminaven tranquils per aquelles grans avingudes sense cap bombona a les espatlles i no com a els pobles pobres i suburbis obrers com el seu,  havia vist les seves grans festes i veia a les cares d’aquella gent com no tenien cap preocupació per l’aire que consumien, reien i saltaven d’alegria sense pensar que així gastaven més el preuat tresor que tant escàs era avui en dia.

Sense dir res més en Jan va anar fins al garatge on tenien el tanc de reserva, trenta-cinc dies posava, trenta-cinc dies i no tindrien a casa aire respirable...no podia treballar més, ja havia venut el cotxe i tot el de escàs valor que posseïen, no li quedava res més que la seva feina i això no donava més de si.

La Lisi va anar com va poder fins a ell i li va agafar la mà...

-Si jo pogués treballar –li va dir mentre se li humitejaven els ulls-

-No diguis això dona, tu no tens la culpa...

De petita va respirar massa estona l’aire exterior –es el que te quan es neix a una casa pobre- i li varen quedar una seqüeles que no li permetien gairebé cap activitat física intensa.

-i doncs? El govern deixarà morir a la gent com nosaltres? -va dir enfadat en Jan- Hi ha moltes persones així, la gran majoria ho som, es un mon de pobres això, només unes quantes famílies tenen el privilegi de no haver de patir per l’aire que respiren.

Aquell mon de l’any 2420 era un mon erm, sense aire respirable,ni  plantes, ni arbres, ni cap espècie animal a part dels essers humans, i això que havia estat culpa nostre tot això. La major part de la humanitat s’havia de pagar l’aire que consumia, cap continent era exportador d’aire a part del continent africà, el país que fa uns segles denominàvem tercer mon era ara el més ric del planeta, no tenia cap problema d’aire pur i net i a més l’exportava a tot el mon, fins i tot tenia que vigilar les seves fronteres de les barques d’il·legals que intentaven entrar a cercar una oportunitat de viure una vida digna en un lloc on no depenguessin d’una bombona enganxada a l’espatlla, però ells havien construït una gran cúpula que cobria tot el seu territori i soldats fortament armats garantien la seguretat dia i nit, a més era l’únic exercit que quedava en el mon...

Van transcórrer dues setmanes i aquell matí la Lisi li va dir una cosa a en Jan que el va deixar sense paraules, cosa sovint en ell, a part que si no parlava estalviava una miqueta d’aire també.

-No vagis avui a treballar Jan, quedat a casa i anirem a veure el mar com quan érem més joves.

--Lisi si no treballo ja saps que no podrem garantir al menys aquesta quinzena que ens queda d’aire, ens tallaran el subministra.

-Ja ho sé Jan, ja ho sé....

La seva mirada tendra va fer que ell li fes cas, tant se val -va pensar- que son dues setmanes més o menys...

Quan anava a buscar les bombones ella li va posar la ma al braç mentre movia el cap a una banda i l’altre alternativament, ell ho va entendre de seguida.

No varen arribar al primer carrer que varen caure tots dos a terra sense poder moure’s, aquell aire enverinat d’aquell mon cruel que havíem fet malbé va entrar als seus pulmons inutilitzant-los per sempre i atrofiant tot el que tocava al seu pas pel l’interior d’aquells dos cossos resignats a la seva sort.

Tres dies després el govern feia un comunicat en el que deia que un tractat amb el continent africà podria garantir un mínim d’aire de  seguretat a totes les llars perquè ningú es quedés sense l’aire per viure.

Cent anys més tard, no quedava aire respirable en cap lloc del mon, el últims en desaparèixer van ser els africans dins la seva gran cúpula de protecció.

Set mil anys després l’atmosfera terrestre es va regenerar i  els primers animals en molts anys varen començar  a sorgir i donar pas a una nova història de la vida a la Terra.