PARAULES

Quan l’avi em deia allò el pare sempre s’emprenyava i li responia:

-Pare no li digui això a la nena que agafarà por, no es preocupi tant que no s’atrevirien a fer res del que vostè és pensa.

Però l’avi savi com era i havent passat una guerra com ell deia quan el pare marxava repetia les mateixes paraules de sempre i jo amb vuit anys tot just estrenats me’l mirava amb els ulls com a taronges i l’escoltava atentament:

-Ja saps el que et diu l’avi, si algun dia sents molt de soroll pel carrer i veus soldats que venen cap a les cases del barri corre tant com puguis fins a la casa dels Sr.Hans i confia en ell, es un antic company del avi, junts varem estar a la gran guerra i ell sap que fer si això passés, no t’espantis nineta, només son coses de vells...

El Sr.Hans era un pintor sord i mut que feia uns retrats esplèndids, sempre que veia l’avi pel carrer s’abraçaven com si no s’haguessin vist en deu anys i a mi em feia un somriure d’orella a orella i amb la ma em deia adéu.

Jo era una nena feliç i aquelles coses que m’explicava l’avi em semblaven molt estranyes, però de tota manera a la meva memòria quedava allò que ell em deia.

Una nit d’estiu quan ja era al llit vaig escoltar uns sorolls al carrer, des de la meva finestra vaig poder veure com molts i molts camions de soldats paraven davant el carrer, d’ells baixaven molts homes armats i anaven entrant a les cases del carrer del davant i a cops i empentes treien a tots a fora, els homes els pujaven dins uns camions i les dones i els nens a un altre, disparaven i trencaven tots els vidres de la casa, la por em va deixar uns minuts sense reaccionar, però de seguida vaig pensar en el que em deia l’avi, de cop vaig sentir un sorolls molt forts al menjador i vidres que es trencaven, mirant pel forat del pany veia com uns quants soldats eren dins de casa i els meus pares, l’avi i el meu germà restaven quiets mentre els soldats els apuntaven directament.

Els soldats anaven obrint totes les portes de les habitacions trencant-ho tot al seu pas, en aquell moment i pensant en les paraules del meu avi vaig saltar per la finestra i vaig córrer tot el que vaig poder fins a arribar a la casa del Sr.Hans, no vaig haver ni de trucar a la porta ell era allà de peu i em va fer gestos perquè entrés.

Es sentien molts trets pel carrer i no vaig ni mirar enrere, dins la casa del Sr.Hans ell va fer un gest pel que el seguís, les llàgrimes em queien sense parar i només pensava en les paraules de l’avi “i confia en ell” sempre em deia i és el que vaig fer.

El Sr.Hans va treure una reixeta de ventilació d’una paret del menjador i amb les dues mans tremoloses va senyalar el forat que va quedar convidant-me a entrar, en aquell moment vaig escoltar parar un camió davant la porta i vaig córrer a entrar a aquell forat, un cop dins el Sr.Hans va tornar a posar la reixeta no sense abans fer-me el gest universal del silenci amb el dit davant els llavis i posar-me una ma al cap com a mena de benedicció.

Des de allà dins veia tot el menjador i la porta d’entrada, vaig estar tot lo quieta que vaig poder empassant-me les llàgrimes sense fer soroll, la porta d’entrada es va obrir d’un cop fort i varen entrar quatre soldats donant coces a tot el que se’ls hi posava pel davant, el Sr.Hans en un racó era de peu amb un paper que aguantava amb les dues mans i el movia davant la seva cara a mena de dir mireu-lo, mireu-lo...

Li varen donar un cop fort al ventre amb la culata de l’arma i va caure de genolls, però va continuar alçant el paper davant la cara, el soldat que semblava que manava va dir al altres:

-Pareu!

Tots van quedar com estàtues mentre aquest agafava el paper d’una revolada i el mirava tranquil·lament, desprès de llegir-lo va dir:

-Deixeu-lo estar, aquest no ens l’emportem, ho diu aquí, es dels nostres.

Desprès mirant al Sr.Hans directament al ulls li va preguntar:

-I vostè que fa vivint a aquest barri?

Evidentment el Sr.Hans no el podia contestar

-Tant li fa –va dir el soldat- quedis aquí, ara tindrà tot el barri per vostè, a tots els altres veïns seus  ens els hem emportat, si veu algú per aquí que no sigui un soldat faci el favor de dir-ho al primer soldat que trobi, bé dir-ho o dibuixar-ho o el que sigui.

Dit això van esclatar a riure tots quatre, un riure pervers, dolent, enverinat d’odi.

Un cop van marxar el Sr.Hans va tornar a fer el gest de silenci i fins desprès d’unes hores no va tornar a fer altre cosa que dibuixar.

Tenia tota la casa plena de quadres, era un pintor excel·lent, tot el que dibuixava tenia un realisme tal que semblaven fotografies.

Més tard, va tornar a treure la reixeta i em va donar de sopar, desprès em va ensenyar  la que seria la meva habitació, el sota escala que camuflat semblava que no hi havia res, tota precaució es poca, semblava dir amb la mirada.

Dins del meu cau hi havia unes notes amb lletra del meu avi, les vaig llegir atentament mirant de no mullar-les amb les llàgrimes que rodolaven sense parar per les meves galtes, deia:

“Nineta, si ets aquí llegint això és que ha passat el que l’avi no volia ni desitjava que passés, el Sr.Hans et cuidarà i et donarà de menjar el temps que duri aquesta situació, la família resistirem el que sigui allà on ens portin i en quant tot acabi vindrem a buscar-te, no surtis mai d’aquí abans de mirar que no hi ha ningú estrany a la casa, pots veure aquí dalt uns foradets de ventilació, si puges a aquella cadira del final veuràs tota la casa i la porta d’entrada, assegura’t abans no surtis. T’estimen i vindrem a buscar-te tant aviat com puguem”

Cada matí venia un soldat diferent a fer-se un autoretrat, el Sr.Hans els dibuixava  tant bé com sabia i ells marxaven contents, jo ho observava des del meu cau en silenci, quan desprès ja no hi havia cap estrany sortia i passava totes les hores amb el Sr.Hans, el dibuixava (no feia altre cosa) i jo seia al seu costat, dinàvem i sopàvem plegats jo escoltant molt atentament qualsevol soroll que és pogués sentir pel carrer per anar ràpidament al meu lloc, el ulls del Sr.Hans em miraven amb una tendresa que jo sabia que no oblidaria mai de la meva vida, ell no parlava però jo el sentia dins el meu cor.

Els dies van donar pas al mesos i els mesos als anys, crec que varen ser quatre llargs anys entre quadres i paraules no escoltades, fins que un dia un soroll mentre dinàvem em va fer anar molt ràpid al meu amagatall.

Algú havia entrat per la porta i jo el mirava des de els foradets, el Sr.Hans i el nouvingut van venir directament cap a el meu lloc de seguretat i jo vaig començar a tremolar.

Van obrir el sota escala i van fer gestos per que sortís, espantada i tremolosa vaig anar sortint i llavors mirant bé aquell espantall d’home vaig poder entreveure l’ombra del que va ser el meu germà, els seus ulls enfonsats s’ompliren de llàgrimes i els seus braços que feien la meitat dels meus van abraçar-me mentre repetia una i altre vegada:

-Ja està Cristina, aquest malson ja està, la guerra ha acabat, la guerra ha acabat...

Vaig abraçar aquell sac d’ossos que era el meu germà i a la vegada el Sr.Hans ens va abraçar a tots dos i allà tots tres plorant i ajupits ens varem quedar fins entrada la nit. Jo tenia dotze anys llavors i el meu germà vint-i-cinc.

Amb el temps em vaig fer a la idea de que els pares i l’avi no van poder superar la crueltat d’aquella guerra absurda com totes les guerres, i jo i en Daniel varem tornar a refer les nostres vides.

En els mesos que vingueren és van anar sabent totes les atrocitats que havien comés els nazis i com varen voler exterminar-nos a tots.

No va passar ni un dia de la meva vida que no anés a veure al Sr.Hans, seia allà al seu costat i gaudia mirant com pintava i pintava, molts dies em quedava a sopar amb ell.

Quan el Sr.Hans va emmalaltir no vaig moure’m del seu costat en dues setmanes, fins que una nit va empitjorar i el metge ens va dir que era qüestió d’hores, a les tres de la matinada el seu últim alè s’escapava, abans em va mirar donant-me la mà, i els seus profunds ulls van recorre la meva ànima, sempre el recordaré i sempre l’estimaré.

Allà van quedar les paraules que mai ens varem dir i els sentiments que varem compartir.