SABER-HO TOT

L’home que tot ho sabia també sabia des de sempre que no podia dir-ho mai a ningú, igual que va saber aquell dia que un amic seu li tocaria la butlleta de la loteria que tenia a les mans i que li oferia anar a mitges i que ell va rebutjar participar-hi precisament perquè sabia que allà estava el premi  gros i com tantes coses que ell sabia, sabia que no podia aprofitar-se de les coses que ell ja veia abans que passessin, no sabia el perquè no podia fer us del seu poder de visió del futur però dins seu ho tenia molt clar.

De petit va començar a veure les coses futures sense dir-ho mai, va saber aquella nit en la que ell tant sols tenia nou anys que no veuria mai més al seu pare, va veure clarament com baixava del cotxe per canviar una roda punxada i el cop mortal que li va donar el camió, dos hores després al veure la seva mare plorant al telèfon va saber que la seva visió era autentica.

Va créixer amb aquest do, encara que ell no el considerava així, ja que tenia clar que no podia interferir en el futur de cap manera, per dolent que fos el que veia, les grans forces del univers que ell veia clarament i sabia que existien li ho tenien prohibit no sabia el perquè però tenia clar que aquesta era una llei universal inalterable.

Sabia i veia clarament quan seria el fi de la vida a la Terra que per la seva proximitat el deixava astorat, encara que ell ja no hi seria ja que també ho veia això.

Escoltava les noticies amb atenció veient més enllà del que deien, com el brot d’ebola de principis de segle, feia ja uns llargs cinquanta anys, se’n recorda quan mirant les noticies i escoltant els membres del govern espanyol  -que va ser el que el va introduir la epidèmia  a Europa-  dient  que tot estava sota control i només va ser una petita errada, més de sis-cents mil morts a tota Europa va ser aquella petita errada, ell ho sabia mentre en aquell llavors escoltava les tonteries que varen sortir a la llum de la manera de posar-se el vestit de protecció o que la infermera  que es va contagiar  –que ell sabia que sobreviuria-  s’havia tocat la cara amb les mans, cosa que va desmentir mesos després ella mateixa.

En aquella mateixa època escoltava amb atenció les noticies sobre la consulta del nou de novembre al seu país (Catalunya) que ell sabia de sobres que mai es faria i en canvi si unes eleccions plebiscitàries el 18 de gener per acabar fent una declaració unilateral de independència el dia 21 de Gener del 2015, una data històrica que seria per sempre més declarat dia festiu a Catalunya.

L’única cosa que no sabia era com havia de morir, havia visualitzat moltes morts de molta i molta gent, però la seva no en tenia ni idea, sabia el quan, però no sabia el com.

De jove sabia clarament amb qui es casaria i quan fills tindria (tres) i que el dia que el seu primer net naixeria, exactament el vespre d’abans ell deixaria aquest mon per sempre, ell esperava aquesta data amb tranquil·litat, amb la calma de qui sap totes  les coses i les accepta perquè així esta dibuixat en l’entrellat universal que mou els fils del destí de totes les entitats del cosmos, ell era un puntet insignificant dins la gran infraestructura de totes les formes de vida que poblaven els mons disseminats per l’espai i que algun dia  l’home sabria de la seva existència, ell si ho sabia i admirava la varietat i complexitat de la vida en totes les seves diferents estructures, algunes que tot i haver-les visualitzat  li costava de creure fins i tot a ell per la seva complexitat i diferents estructures biològiques.

Per això quan el va trucar aquella tarda de juliol el seu gendre dient-li que acabava de portar a la seva filla Laura a l’hospital i que aviat tindria el seu primer net se li van humitejar els ulls i el cor, sabent que havia arribat el seu moment i pensant el trist futur que li quedava d’aquí poc a aquest vell planeta, en gran part per la mala gestió de la mare natura que és la que ens va donar la vida a tots.

Aquella nit li va fer un dolç petó de comiat a la seva dona abans de anar a dormir, aviat com sempre, no podia canviar res, era un dia més pel mon , però l’últim per a ell. Es va posar al llit, encuriosit, ja que estava molt bé de salut, com seria el moment i que li passaria.

Era una nit de tempesta, la pluja lliscava per les finestres que tot i que feia calor eren tancades per que no entrés l’aigua, va entreobrir els ulls i va veure al seu pare en pau descansi, es va aixecar del llit i va anar cap a ell al costat de la finestra, allà de peu al costat de la figura del seu pare, que li assenyalava amb el dit enmig del tòrax, es va mirar ell mateix i es va veure un gran forat en el seu propi pit, en aquell moment el seu pare es va acostar i li va tocar amb el dit just on havia vist el forat, una gran llum blanca el va encegar i després ja marxava amb el seu pare cap al lloc on ell sabia que anava la gent que ja no era d’aquest mon, va veure mirant enrere com havia quedat l’habitació socarrimada per la caiguda del llamp que el va tocar mortalment just enmig del pit, mentre la seva dona que era a la saleta veient la televisió pujava corrents les escales espantada pel fort soroll.

Unes hores després naixia el seu primer net al que varen decidir posar Ramon en memòria del seu avi mort la nit abans de néixer ell en caure-li un llamp al damunt.

Quan en Ramon tenia nou anys i escoltant les noticies sobre tots els fenòmens extrems meteorològics mundials va començar a saber-ho tot, de la mateixa manera que sabia que no podia dir-ho a ningú ell sabia que aquelles coses que explicaven per televisió els mandataris dels governs de torn eren mentida  i que aquells canvis climàtics havien arribat per no marxar en molts anys  fins que la vida sobre la capa de la terra es fes tant feixuga que poques especies pogueren sobreviure, també sabia que els vindrien a buscar, no sabia qui ni com, però si sabia quan, quan ell tingués quaranta-un anys vindrien per portar a un altre lloc als pocs supervivents que quedarien a la Terra entre els quals ells s’hi comptaria, entre moltes altres espècies d’animals dels mon.

L’home que tot ho sabia, en Ramon, sempre portava una foto del seu avi que no va arribar a conèixer, o al menys és el que havia de dir a tothom.