Sabem tots que es el silenci, però el valorem verdaderament com alguna cosa valuosa?

No ho crec sincerament, hi ha moltes persones que no el saben valorar com cal.

En el silenci es poden trobar moltes coses positives, moltes respostes es descobreixen en el mes absolut silenci, també s’ha de dir que moltes preguntes també apareixen en el mes absolut silenci.

Hi ha el silenci auditiu que es en el que cap so del exterior d’un mateix s’escolta, desprès està el silenci total que es aquell en el que res de fora s’escolta i interiorment també des de la ment es guarda silenci, aquest es el que ens donarà l’absència total de soroll, interferències i una sensació de pau total, ja que res ens destorbarà del nostre recolliment.

Si que es difícil el silenci interior, perquè deixar la ment totalment en blanc es una cosa que costa bastant de aconseguir, però es pot fer amb entrenament i perseverança.

En la vida quotidiana, hi ha molts moments en els que s’haurien de respectar els silencis i saber llegir-los, encara que a moltes persones se’ls escapa això.

Hi ha tants moments en els que fora tant bo respectar un silenci creat en un moment en el que l’absència de so seria el millor amic d’una conversa, sembla un contrasentit però no ho es.

Tenim en compte que trencar el silenci per segons quines coses es diuen, es millor no fer-ho, a mes si no es sap que dir es millor segurament no dir res, i així no emplenar el so amb coses sense substancia.

Tampoc vull dir que tot el que diem ha de ser transcendental, hi ha moments de tot es clar.

Hi ha excepció a la meva manera de veure que son els sons de la natura, si tu estàs en silenci interior i exterior i el que s'escolta son sons de la natura (riu, ocells, mar...), per mi es considerat també silenci perquè els sons de vida sempre son benvinguts i no destorben la nostra concentració, al contrari ajuden.

Be, arribat a aquest punt, ja sabeu que dic sempre, si us ha servit d’alguna cosa això que heu llegit, doncs perfecte, i si no doncs a oblidar-ho.

Fins aviat, si us plau silenci....

La Laura es va alegrar molt de trobar aquella font, tenia set i feia mes de tres hores que anava sobre la bicicleta sense parar, feia calor, la primavera aquell mes de Maig estava mostrat totes les seves millors armes, va parar i va emplenar les ampolles d’aigua que portava dins les motxilles que portava lligades a la part del darrera de la bicicleta.

Va seure en un roc proper a la font i mentre escoltava el rajolinet d’aigua fresca i pura que no parava de brollar contenta de poder trobar un lloc on mostrar-se neta i transparenta després de relliscar entre les roques, plantes i herbes de la muntanya.

Va desembolicar un paper de diari que li havien donat en la última casa que havia dormit en un poble proper, hi  havia un rossego de pa i un tall generós de formatge de cabra, la senyora li havia donat al mateix temps que li feia una abraçada i li deia “vigila molt, una noia sola per aquests mons” i desprès també li va donar una mica de diners pregant-li que els agafés que li farien mes servei a ella que no pas en un calaix guardats.

Mentre feia un mos amb el dinar sorpresa del paper de diari va veure el camí, un camí amb molta pujada i corbes que es perdien en l’altitud de la muntanya. A ella no li feien por les pujades així que va decidir que quan descanses aniria per aquell camí, desprès de menjar va fer una petita becaina al costat mateix de la font, sentir rajar l’aigua era molt relaxant...

Quan el sol semblava que ja no escalfava tant va començar a pujar pel camí, a fi de comptes tant li feia un camí que un altre no tenia cap destí establert.

Quan era a mitja alçada de la muntanya li va semblar veure fum molt mes amunt, al final potser dormiria en un llit avui, encara que dubtava que en aquest lloc amagat del mon hi hagués gaire res .

Va baixar de la bicicleta i va continuar a peu agafant amb les dues mans el manillar, ja que aquella pujada s’enfilava de valent, desprès de molta estona ho va veure, si, realment hi havia alguna cosa allà dalt, tres cabanes de fusta es veien davant seu, es va alegrar, havia pensat que potser avui hauria de dormir al ras.

Continuava caminant  endavant mentre es fixava en les cabanes, realment eren iguals las tres? Al menys ho semblaven, no sabia veure mes diferencies que el color de la fusta, tot lo altre era exactament igual, al menys de lluny. Ara que era mes a prop ja va veure de on  sortia el fum, hi havia una petita foguera al voltant de la qual hi havia tres homes asseguts en un tronc vell i semblava que cuinaven alguna cosa en una cassola de fang.

S’hi va apropar mes fins que va quedar a pocs metres del homes:

-Hola  -va dir-

Els homes no van parar gaire atenció, però el mes vell li va senyals amb la ma perquè s’apropés i amb l’altre ma anava fent uns copets al tronc com volent dir seu, seu.

La Laura va deixar la bicicleta a terra i va seure i  tornar a dir:

-Hola

I va afegir:

-Em dic Laura.

Ara va veure que era el que cuinaven, semblava com una mena de sopa de verdures i al costat tenien una safata de fang amb una cosa que semblava pollastre cuinat o alguna cosa semblant, tot feia una olor excel·lent i ella tenia molta gana.

Observant els tres homes mes de la vora va veure que el que la havia convidat a seure era el mes vell, desprès hi havia un de grassonet i baixet i l’altre prim i bastant alt, tots tres semblaven està molt a gust i tranquils.

El mes vell va dir-li:

--Pots menjar amb nosaltres si vols, i desprès com que es tard si vols també pots quedar-te a dormir, tenim lloc de sobres ja veus que tenim tres cabanes.

-Dons si moltes gràcies, tinc gana i la veritat es que no sabia a on dormiria avui, així que acceptaré la seva invitació, li agraeixo molt la seva hospitalitat de veritat.

--No et preocupis, tothom es benvingut aquí dalt d’aquesta muntanya, per cert  com hi has arribat aquí, o buscaves alguna cosa en particular?

-No miri, he parat allà baix a la font a menjar una mica i reposar i he vist el camí i he pensat perquè no... i he començat a pujar, de fet no tinc cap rumb fixat volto i res mes, fa molts anys que ho faig, jo i la meva bicicleta fa molts anys que fem voltes, vaig començar amb vint-i-dos anys i ja fa deu anys que el meu domicili canvia quasi cada dia.

El vell savi la va mirar amb el qui te el do de saber quan pot ajudar a algú una bona conversa.

--Es molt preguntar perquè d’aquesta vida de fer tantes voltes, o es per gust de viatjar?

-Be, senyor...

--No, no busquis noms, aquí no en tenim d’això, convivim sense noms ni condicions, només perquè ens agrada estar aquí, jo vaig estar molts anys sol en aquesta muntanya, i ara aquests dos amics viuen també en aquest lloc, van venir un dia i van decidir quedar-se.

-D’acord, sense noms, doncs miri ja fa molts anys, deu com li he dit abans, vaig començar a voltar pel mon amb la meva bicicleta, vaig de poble en poble, de ciutat en ciutat, treballo a canvi de menjar, a vegades a canvi d’un lloc on dormir i de tant en tant a canvi de diners, que encara que no m’interessen molt t’ajuden a poder menjar o dormir en un bon lloc. El motiu del meu llarg viatge es que un bon dia em vaig adonar que no trobava el meu lloc al mon ni a la vida, i així he passat molts anys i encara no he trobat el lloc on jo digui aquí es on m’hi trobo be.

--Molt be, ho entenc, ara donem-se les mans si us plau un moment i tanquem els ulls.

La Laura va fer cas al que el vell savi li va dir i va donar-li la ma en ell i l’altre al senyor mes grassonet que tenia al costat, així tots quatre van fer una cadena i van restar en silenci una bona estona.

Al cap de poc de agafar-se les mans, la Laura va tenir una sensació profunda de pau i benestar, desprès unes imatges van començar a aparèixer en la seva ment:

En una barca estaven ella i el senyor vell, eren al mig d’un llac ple de peixos que es veien per tot arreu, de sobte un peix va saltar a sobre de la barca i ella el va agafar, només tocar-lo el seus ulls veieren tot el que veia el peix, i llavors el peix va anar a l’aigua. Semblava que ella estigués a dins el peix sentia l’aigua agradable, sentia com jugava amb els corrents, veia tot sota l’aigua amb una claredat indescriptible i es sentia be, molt be, no pensava en res només nedava i nedava, al cap d’una estona el peix va saltar dins la barca a sobre de la Laura i ella va tornar a veure amb els seus ulls, va mirar el senyor vell i li explica la seva experiència, el la va mirar somrient i va dir, -Ara ja podem sopar-, al mateix moment la Laura va obrir els ulls, sense dir res mes es deixaren les mans i començaren a menjar.

Desprès del sopar, el vell savi va portar un licor artesà que només ell sabia fer, els altres dos homes es van posar molt contents, així que la Laura va deduir que només el bevien de tant en tant.

El vell savi va començar a parlar:

--Tu busques un lloc al mon i a la vida, has fet molts viatges buscant aquest lloc, tu creus que aquest es el meu lloc? Primer el teu interior ha d’estar net i en pau, quan la pau t’envaeixi i estiguis en bona sintonia amb tu mateixa i l’univers, qualsevol lloc es el teu, així com has vist i sentit el peix com es trobava be i a gust, tu et pots trobar també be i a gust, però primer cerca la pau interior, cerca l’equilibri intern i l’harmonia amb tot el que t’envolta, creus tu que aquell peix no es sentiria be a qualsevol llac?

Varen beure el licor que el vell va portar i així mirant el foc en silenci, van estar molta estona, fins que va arribar l’hora d’anar a dormir, el vell li va indicar on era el seu llit.

La Laura es va llevar aviat, amb els primers raigs del Sol, el vell savi però ja era a fora feia estona, estava tallant unes fustes, va para un moment i mirar la Laura i li va dir:

--Els teus ulls ahir van veure amb ulls de peix, vas comprendre el que vas veure?

-Si senyor, ho he entès, crec que mai la meva ment ha estat tant clara, vostè creu que hem podrien ajudar a...

El vell savi li a fer un gest inequívoc amb  el dit posat davant dels llavis:

--Aquesta fusta que estic tallant es per la teva futura cabana, no pateixis la farem entre tots quatre.

-Gràcies, per ensenyar-me que el meu lloc es a on jo hi sigui.

El Gran Mestre va dirigir-se al Arquitecte- Enginyer en cap:

-Així l’experiment ha tornat a sortir malament?

--Si Gran Mestre, un altre cop i ja son dos vegades.

-Ja sap les Normes Arquitecte Enginyer.

--Si Gran Mestre ho se, aquest cop es el tercer i segons les Normes ha de ser l’última prova, espero que aquest cop funcioni, jo tinc fe en aquests espècimens.

-I doncs que pot ser el que falla? Vostè ho sap o ho intueix?

--Si mes o menys, aquests espècimens son molt autodestructius, en aquests dos últims cops s’han autodestruït.

-I no han arribat a la Consciencia?

--No Gran Mestre, alguns d’ells han estat a prop, molt a prop, però els hi ha mancat el sentiment col·lectiu.

-Be, ja sap tot el temps que hem perdut amb això, jo confio amb vostè, es un dels millors Arquitectes –enginyers , però aquest cop es l’últim, ja ho sap.

--Si Gran Mestre ho tinc clar, si aquest cop no se’n surten no provarem mes, deixarem l’experiment per conclòs. Miri que els hi he enviat senyals tal com manen les normes , però només ho han entès uns quants espècimens, no se que mes puc fer, son tant destructius...

-Ha fet tot el que estava al seu abast, estic segur, esperem a veure com sortirà aquest cop.

--Doncs si Gran Mestre veurem si son aquest cop capaços d’arribar a la Consciencia, jo l’avisaré quan pugui veure alguna senyal bona al respecte, i  si així fos activaríem el protocol segons les Normes i la seva supervisió.

-Que així sigui Arquitecte-Enginyer, com anomena vostè a l’habitacle?

--Ve realment es el 45631.58415 segons els mapes de navegació, però jo carinyosament l’anomeno el Petit blau, ja que es un planeta que te aquesta coloració gràcies a la seva atmosfera, espero que se’n sortint aquest cop, i que arribin a la Consciencia i no ho aniquilin tot per tercer cop.

-Ens veurem d’aquí uns milers d’anys Arquitecte-Enginyer, tota la Consciencia esta de la seva part. 

President perdoni que l’interrompi...

--Digui’m

-L’hem localitzat president, ja sabem com es diu i a quin lloc viu.

--A quina ciutat?

-Un poble President, viu en un poble del Gironès, concretament de l’Alt Empordà, Garriguella.

--A un poble? M’ho hauria d’haver imaginat...

-Esperem ordres President, vostè dirà que vol que fem.

--Es difícil la situació, crec que mai m’havia trobat amb un cas així, hem d’estudiar be la manera d’actuar, podria escampar-se començar pel seu poble i continuar per les ciutats properes... vagin a buscar-lo, portin-me’l aquí lo abans possible i si us plau discreció, sobretot discreció. Agafi tots els homes que li calgui, un helicòpter i vagi a per ell, vigili molt podria ser perillós.

-A les seves ordres President!

L’esquadró va estar preparat en vint minuts, ja que estaven acostumats a fer missions perilloses  i preparar-se ràpid, l’helicòpter es va enlairar mentre els homes s’anaven intercanviant mirades de complicitat i una mica de por, era el primer cas d’aquests que es trobaven en tants anys que eren a l’exèrcit i no sabien com podia reaccionar el subjecte.

Sobrevolaven Catalunya de Sud a Nord passant i sobrevolant milers i milers de llars, allà baix les persones ignoraven la importància de la seva actual missió, es va fer el silenci a l’helicòpter fins que ja es va començar a veure la plana de l’Empordà.

-Be senyors –va dir el capità-, som a punt d’arribar, jo tinc exactament la direcció correcta del personatge en qüestió.

Van aterrar a les afores del poble al costat d’unes vinyes, i baixaren tots menys el pilot, el copilot i dos soldats que es quedaven per vigilar l’helicòpter.

El Capità es va mirar el planell, com era un poble petit no hi hauria gaire complicació en trobar la casa del home, en menys de un quart d’hora (a pas de soldat) ja eren a la porta.

El Capità va plantar-se al porxo de la casa i tocar el timbre, als pocs segons s’obri la porta i un individu baixet amb cara de no haver trencat mai un plat i uns ulls grossos i negres que s’obriren del tot en veure tant de soldats davant seu.

--En que els puc ajudar senyors? Que estan de maniobres i s’han perdut?

-Es vostè el SR. Miquel Gallins i Rouret?

--Si senyor jo mateix per servir-los, que em coneixen?

-I tant que el coneixem, fa temps que li anem al darrere i ja l’hem trobat. Ens haurà d’acompanyar si us plau, l’hem de portar a parlar amb el President de la Nació.

L’home contra tot pronòstic va agafar la jaqueta del penjador del darrere i cridar:

--Isabel  he de sortir un moment  que vaig a parlar amb el President, que uns senyors molts simpàtics em portaran, si trigo gaire no m’esperis per sopar.

La dona que ja el coneixia be, li va dir com sempre feia:

--Ves, ves , tranquil, ja em diràs alguna cosa quan tornis.

Els soldats desconfiaven de que la missió hagués estat tant fàcil , a mes l’home semblava bastant inofensiu a la vegada que agradable, en un tres i no res varen arribar a l’helicòpter.

Ja en ruta l’home els hi va dir als soldats:

--I que tal es la feina de soldat? Sembla molt interessant això d’anar a munt i avall amb l’helicòpter i tots junts, així poden parlar de les seves coses pel camí amb bona companyia, deu ser una bona cosa ser soldat.

L’esquadró el va mirar en ple i un d’ells, el mes agosarat, li va respondre:

-Miri doncs ara que ho diu, no m’ho havia mirat mai així, de fet estic bastant content de ser el que soc...

El Capità va interrompre sobtadament i va etzibar:

-Prohibit parlat Esquadró! I vostè tampoc!

--Carai quin caràcter! –Va dir en Miquel-

Els soldats van dissimular un somriure per sota el nas.

La resta del viatge va transcórrer en silenci, només trencat pel zum-zum del aparell i alguna escorada de gola dels tripulants.

Van arribar al Palau Presidencial i aterraren en el lloc de la teulada habilitat per això marcat amb una “H” gegant.

El capità va dir:

-Segueixi’m si us plau.

En Miquel va seguir el Capità i dos soldats se li van posar a banda i banda, a mig camí es va girar i saluda amb el palmell de la ma als altres que varen quedar a peu de l’Helicòpter.

--Adéu nois, fins desprès, suposo que em portareu cap a casa.

Van arribar a la porta del despatx del President i entraren.

-Senyor President, aquí te el Sr.Miquel Gallins i Rouret!

-Pot seure Sr.Miquel  -va dir el President-

-Sr.Miquel  estic molt preocupat amb la seva situació.

--I a mi que em sap greu, senyor president, però a quina situació es refereix?

-No ho sap?

--No tinc ni idea, senyor President.

-Desprès de moltes investigacions hem esbrinat que vostè es considera feliç Sr.Miquel! Això no m’ho havia trobat mai en tots els anys que camino sobre la terra, com pot ser que en els temps que corren sigui vostè completament feliç? Es totalment inusual i a mes imaginis que s’escampa i li succeeix a mes gent!

--Amb tots els respectes Sr. President, si soc feliç, tinc el que em cal per viure, un sostre on dormir i la feina cuidant els meus animals que permet viure i distreure’m, que mes vull Sr. President, no em cal res mes.

El President es va aixecar, va fer una parell de voltes pel despatx, rumiant, i es va parar al costat d’en Miquel:

-Es vostè mes perillós del que em pensava Sr.Miquel, si  la gent sabés viure com vostè, si tothom es conformes amb el que te i fos feliç com vostè, com podríem continuar amb aquesta forma de vida que tenim? A on aniria a parar la societat de consum que tant ens  ha costat de organitzar? Imaginis que la gent passes amb el que tingués?

--Poder serien mes feliços President, perdoni però no ens calen tantes coses crec jo, les coses no et donen la felicitat ni els diners tampoc.

-I tant que n’és de perillós vostè! Miri ara el deixaré marxar, però m’ha de prometre que no parlarà d’això amb ningú i a mes que no anirà explicant per tot arreu com es de feliç i perquè ha arribat a aquest estatus, si us plau es important pel mon en general que la gent segueixi sent infeliç  i consumidors en busca del que no tenen per sentir-se be.

El President li va donar la ma a en Miquel i mentre li digué:

-Cregui’m la gent ha de continuar infeliç per poder sentir-se feliç.

--President, puc convidar a sopar als nois que em portaran a casa?

-No, no pot Sr.Miquel, estan de servei.

I així va marxar l’únic dels homes feliços que de moment es tingui noticia que hi hagi sobre la capa de la terra.

Penseu quant de dies podríeu estar sense menjar, be doncs unes quantes setmanes si teniu aigua per beure.

Sense beure ja es complica la cosa, no passaríem d’uns quants dies, no gaires, ja que l’aigua es un element molt important en la nostra composició.

 I sense respirar? Quant de temps podem passar? Evidentment molt poc, alguns minuts i a risc de tenir conseqüències irreversibles.

Però fixeu-vos que no li donem tanta importància a la respiració com a el menjar o el beure, com es un automatisme que ja portem incorporat ho donem per fet i no li parem la deguda atenció.

Es molt important respirar bé, o el millor que es pugui segons les circumstancies.

Si feu esport ja us haureu adonat l’extrema importància de fer quadrar la respiració amb l’activitat física que estiguem desenvolupant per donar  el màxim  rendiment.

En situacions quotidianes de feina, nervis o estrés continuat degut a coses que no podem controlar degudament, la nostra respiració nota els canvis i es torna massa curta i massa rapida, descompassada i poc harmònica.  

Pareu atenció quan visqueu una situació d’aquest tipus en la respiració, si ja se “el Jefe m’està esbroncant i jo pensaré en respirar correctament”, doncs si, així haurà de ser si voleu que la ,resposta vostre a la situació sigui la correcta i pugueu tenir el màxim control sobre les vostres reaccions.

Encara que no tingueu situacions estressant o de gran activitat mental i física en la vostre vida: Agafeu cada dia una estona en la que pugueu estar tranquils, busqueu un lloc ventilat on l’aire sigui tot lo pur a lo que es tingui a l’abast , seieu amb l’esquena ben recta o be resteu drets si ho preferiu.

Inspireu i expireu profundament uns quants cops, potser els primers dies no ho podreu fer gaires vegades però mica amb mica anireu agafant la tècnica.

Quant agafeu aire penseu com aquest aire bo i sa va a parar als vostres pulmons , com s’emplenen d’aire pur i refrescant, i com desprès lo bo d’aquest aire es reparteix per tot el vostre cos sense deixar cap raconet sense.

Quant el traieu penseu amb les toxines que sobren i no ens calen, i com es van expulsant poc a poc fora del vostre organisme .

Centreu el sentits en com va entrant i sortint aquest aire del vostre cos, i així cada dia una estona us acostumareu a parar atenció a aquesta funció vital tant important per nosaltres.

Si podeu fer això en plena natura o a tocar del mar doncs seria ideal, si no ,pot servir un parc públic on hi hagin arbres i plantes, un terrat o balcó, o dintre de casa si no es pot fer res d’això amb una finestra una mica oberta o del tot, depenent de la climatologia.

Evitar fer-ho evidentment enmig d’una gran ciutat plena de contaminació, busqueu un lloc millor.

Com sempre dic si us ha semblat que això us pot venir be a vosaltres, doncs endavant proveu de fer-ho no us farà cap mal, i si no us ha interessat, doncs ja sabeu a oblidar-ho.

Fins aviat.

L’home va arribar amb el cotxe al final del camí asfaltat, tal com li havien dit al poble, a partir d’ara hauria de continuar a peu, el camí s’obria al davant seu amb una considerable pujada i serpentejant per mig de les muntanyes que s’alçaven desafiant   el cel amb els seus cims emblanquinats. No feia gaire calor, el termòmetre del seu cotxe marcava vint graus, però l’home portava l’aire condicionat a divuit graus ja que suava sempre molt, i sempre tenia calor.

Li va cridar l’atenció un cotxe, també de gamma alta com el seu, embolcallat d’herbes altes i amb dues finestres trencades, va mirar dins i va veure els seients plens de pels i restes d’algun animal que segur va ser el dinar o el sopar d’un altre, i va veure amb sorpresa que les claus eren posades, i al costat del seient del conductor hi havia tot un escampall de documents vells i mig destruïts, amb carpetes i una maleta mossegada per alguna bestiola. Va pensar que segur que era un cotxe robat, acte seguit va tancar be el seu amb clau, i desitjant trobar-lo sencer quan tornes va enfilar el camí cap a munt de les muntanyes.

Aquell camí feia molta pujada, els rocs que hi havia feien que hagués d’anar amb compte, ja que l’agilitat no era un de les seves millors habilitats, esbufegava i suava molt, les gotes de suor li relliscaven coll avall, la camisa lluïa  unes taques molles a la part de les aixelles i l’esquena, l’home s’anava eixugant la suor del front amb un mocador blau cel amb les seves inicials J.L.

Desprès d’unes llargues hores, ni ell mateix sabria dir quantes, va albirar al seu davant, encara lluny dos cabanes de fusta una al costat de l’altre i va bufar mirant al cel pensant :

-Per fi arribo!

Uns metres mes amunt va trobar a una persona asseguda en un tronc amb els ulls tancats i amb un posat que ell imaginava com reflexiu.

-Bon dia

--Hola, bon dia te raó, si que es bo, fa una temperatura molt agradable i el regal de les olors de la primavera no trigarà en arribar.

-vinc buscant al vell savi, es vostè?

--No, no senyor, no soc jo el vell savi.

-Be, jo em dic Josep Lleixa, vinc buscant al savi perquè em van dir que tenia sempre totes les respostes, i vostè com es diu senyor?

--No, jo tinc nom.

-Que vol dir que no te nom? Algun nom ha de tenir, no?

--Miri senyor Josep Lleixa, jo vaig arribar fa molts anys aquí perquè el meu cotxe es va espatllar i en trobar el vell savi i parlar amb ell vaig decidir quedar-me i viure aquí dalt, aquí ningú no te nom, els noms segons el savi individualitzen les persones fent-les egoistes i egocentristes, aquí som part d’un tot, som part dels cosmos al que pertanyen totes les criatures de l’univers, no ens cal cap nom ni cap número per identificar-nos. Si ens hem de parlar, ens parlem, si hem d’estar en silenci, doncs estem en silenci, i li asseguro que tots aquests anys que he  viscut al costat del vell savi, no m’ha fet falta cap nom ni per un moment, m’identifico amb la natura, amb el cel i els animals del bosc, i un nom no te cap importància per mi, ni per a el vell savi tampoc.

-D’acord doncs, hem podria dir senyor sense nom a on puc trobar a el vell savi, he vingut a preguntar-li una cosa, es veritat que te sempre totes les respostes?

--Miri el pot trobar al darrera de la segona cabana, segurament estarà assegut en la seva pedra de meditació. En quant a les respostes,vostè mateix podrà esbrinar-ho parlant amb ell.

-Gràcies, fins ara.

L’home, una mica confós per la conversa que acabava de mantenir es va encaminar cap al lloc que li va dir aquell  home sense nom i una mica enigmàtic. Allà mateix  assegut en una roca tal com li havia dit estava el vell savi.

-Bon dia, senyor, es vostè el vell savi?

_Soc un observador de l’univers.

Donant per suposat que si era el vell savi, ja que per allà dalt no creia que hi hagués molta mes gent, va dir-li:

-M’han dit al poble que vostè tenia totes les respostes, es veritat?

_Les respostes sempre son en algun lloc, ningú les sap, només s’ha de mirar be, i desprès es troben, venen a ser com els bolets quant els busques, de vegades al lloc on menys et penses, en trobes uns quants i on pensaves que hi haurien no en trobes cap.

-Be, de tota manera ja que he vingut fins aquí , li preguntaré el que he vingut a consultar-li.

_Em sembla be, digui’m, digui’m...

-Miri , el cas es que he perdut la fe en la Humanitat, i la meva pregunta es si vostè sap com podré recuperar-la.

_Te cap motiu per haver perdut aquesta fe que em diu?

-Si, es molt senzill d’entendre, miri jo tinc una gran empresa de mes de mil treballadors, m’ha costat molts anys d’esforços i de feina aconseguir tenir aquest petit imperi, però aquests últims dies han passat unes coses que m’han fet pensar en tot plegat. La meva dona, a la qual he tractat sempre com una reina i el meu soci,  que era també el meu millor amic, resulta que feia uns quants anys que tenien una relació sentimental, i la setmana passada van decidir anar-se’n tots dos junts a algun lloc desconegut per mi, no sense abans deixar-me sense la compte corrent que teníem evidentment a nom de tots dos. Per tot això li pregunto, com puc recuperar la fe en la Humanitat? Ja que a hores d’ara no se com podré fer-ho, i  sense fe en ningú no crec que pugui remuntar el vol un altre cop.

_Vostè també es Humanitat, jo també soc Humanitat, i ha vingut aquí a preguntar-me una cosa creient en mi i creient en vostè mateix, la resposta a la seva pregunta  no la se, no se com pot recuperar la fe en les persones, però si  estem parlant d’això i fins avui nosaltres no ens coneixíem de res vol dir alguna cosa, ha de veure i analitzar tota aquesta situació i jo se el lloc adequat per fer-ho, a mes el que si puc fer es oferir-li  menjar si te gana, beure si te set, i un lloc on dormir si està cansat.

El vell savi el va acompanyar al tronc on encara era assegut el seu amic i el va convidar a seure:

_Segui si us plau, no em digui res, només segui i escolti, miri i observi, pensi i dispersis, no tingui pressa, els minuts transcorren igual encara que algú s pensi que van mes ràpid o mes a poc a poc, la lluna sortirà d’aquí una estona i això no ho podrà impedir ningú, quan vegi la lluna sobre aquella muntanya de la dreta, marxi per on ha vingut. No ens digui res, no cal, marxi pel camí per a on ha vingut, i si les respostes ha de trobar-les, les trobarà en aquest camí.

L’home va fer tal com li va dir el Vell savi, va restar unes hores en aquell tronc en silenci al costat de l’home sense nom, quant va veure la lluna sobre aquella muntanya va començar a baixar pel camí, sense dir res tal com li havia dit.

Era fosc i va haver de baixar amb molt de compte, a poc a poc, lentament i amb la ment totalment clara, mai havia tingut tant poques coses en el seu atabalat cap, la sensació de que tot el que veia i sentia era autèntic li va acompanyar tot el camí.

El savi era a la porta de la seva cabana menjant una sopa, assegut al primer esglaó i va veure  venir a poc a poc el senyor amb el qual havia conversat aquella tarda, el vell savi es va aixecar i va anar a buscar un altre plat de sopa i un altre cullera i va tornar a seure al seu esglaó. L’home es va apropar, va seure, va mirar al vell savi als ulls i va agafar el plat de sopa que fumejava.

-Bona nit, quan he arribat a baix, he entès moltes coses, entre altres he entès que feia allà aquell cotxe amb les claus posades, per cert puc fer-li una pregunta?

_Es clar que pot, ja trobarem les respostes...

-M’ensenyaran com puc fer-me una cabana?

El Vell Savi el va mirar, es va aixecar lentament, va entrar dintre la cabana i va sortir amb un rosegó de pa, li va donar a l’Home i li va dir:

_M’alegro de la seva fe recuperada, bona nit.

Quin deu ser el millor invent de la Humanitat? Be, no ho se,hi ha moltes coses bones que gràcies a gent que creia en un somni s’ han pogut crear, de vegades buscant altres coses han sorgit casualitats o causalitats (el que vulgueu) i ha acabat amb resultat favorable envers l’inventor en qüestió, però primer sempre ha d’haver una inquietud.

El que si tinc clar es quin ha estat el pitjor invent de tots, un invent que “gràcies” a ell moltes coses succeeixen cada dia i en gran magnitud.

Els diners es aquest maleït invent en nom del qual algunes persones de les que tenen mes d’aquesta cosa es creuen en el poder de decidir que farà amb el resta de la gent que no posseeix tant com ells.

S’han de fer jornades llargues de treball per poder aconseguir aquest preuat invent sense el qual no podríem tenir les coses bàsiques que cal per viure, i d’altres de no tant bàsiques que ens han inculcat amb el pas dels anys i la crescuda de la societat de consum ,que son també absolutament necessàries, i no us preocupeu ja us ho recordaran cada dia en les publicitats (enganyoses o no) amb les que ens atabalen a cada moment del dia.

En nom d’aquest invent, s’han començat guerres, que encara que sembli que es per territorialitats o qüestions semblants al final tot es per tenir mes d’aquesta cosa.

El que te molts,sempre vol tenir mes, i no s’aturarà mai en el seu afany d’acumular mes i mes, sense importar-li a qui hagi de trepitjar per aconseguir-ho.

Us penseu que no podríem viure sense aquest invent? Tal com està organitzat el planeta ara mateix evidentment que no, però us asseguro que es podria organitzar les societats de manera que no fos el consum i el diners la principal preocupació de tothom, però es clar, això no donaria oportunitat d’enriquir-se a totes les elits i viure de manera ostentosa i amb tota mena de luxes, mentre molta gent passa com pot i intentant guanyar una mica d’aquesta cosa que els hi permeti viure mínimament i amb dignitat.

Les desigualtats d’aquest planeta creixen dia rere dia, i quina es la diferència d’uns i d’altres? Doncs la quantitat de diners que tenen.

Per això el pitjor invent de la Humanitat amb el que varen començar totes les enveges, l’esclavatge i la manera de viure d’una societat en la que tot gira al voltant de la mateixa cosa, els diners, que porten també implícitament poder, un altre cosa molt desitjada per moltes persones.

Com sempre dic si us sembla be això que heu llegit, doncs perfecte,  i si no oblideu tot i continueu dedicant tots els esforços a tenir mes d’aquest invent, però us asseguro que mai tindreu prou.

Fins aviat!          

El vell savi era com sempre contemplant la magnificència  de la natura i gaudint de la temperada climatologia que li regalava aquell dia del mes de Març, fred però amb un Sol que acompanyava els pensaments i amb absència  total de vent. Assegut en un tronc d’arbre (segur mes vell que ell mateix) els seus ulls es perdien entre els esquirols que saltaven de branca en branca i els ocells que cantaven contents de sentir la primera escalfor del matí, el Sol s’escolava entre els grans arbres regalant una lluminositat ara mes forta , ara mes fluixa, en això pel camí va veure venir un Home encorbatat, tot suat i amb cara de molta preocupació, el va estar mirant fixament fins que va arribar al seu costat i li va dir:

--Bon dia senyor, tinc un problema, el meu cotxe m’ha deixat tirat aquí a la carretera de baix de tot, no s’engega i el mòbil està sense bateria, he vist aquest camí i he pensat que podria trobar algú que m’ajudes, ara que veig aquesta cabana de fusta, no tindrà vostè telèfon o corrent per deixar-me carregar el mòbil i poder trucar que em vinguin a buscar?

El savi el va mirar directament als ulls, va aixecar lentament la ma i senyalant la corbata del nouvingut li va dir:

-No te vostè calor amb això que sembla que no el deixi respirar?

--Si te raó, em traure la corbata, aquest camí fa molta pujada i he suat de valent, així doncs em podrà ajudar?

-Si el puc ajudar, li puc donar de beure si està assedegat, de menjar si te fam i un lloc on dormir si està cansat.

--Gràcies senyor, però no te un telèfon o electricitat per carregar al mòbil?

-No, aquestes coses no formen part de la meva vida ja que no les necessito, vol quedar-se a dinar, si vol hi ha per tots dos.

--Ho sento però no puc, tinc molta pressa arribaré tard a una reunió, he agafat aquesta carretera perquè m’havien dit que es tallava camí, però aquests imprevist del cotxe em farà perdre molt de temps.

-El temps no es pot perdre, el temps passa, sempre va passant fem el que fem nosaltres, vostè creu que si seu aquí amb mi i contemplem una estona la natura no estarà millor que en aquesta reunió sigui el que sigui.

--Miri li agraeixo la atenció que m’ha prestat però no puc perdre aquesta reunió, es molt important sap? De mi depèn tancar un contracte molt valuós amb una  companyia japonesa de tecnologia electrònica, si no hi arribo a temps...

-Que passarà si no hi arriba a temps? Les fonts ja no brollaran? Els ocells no cantaran? El sol no brillarà i escalfarà? Els arbres no donaran fruits? Les meves ovelles no donaran llet? Mai mes plourà o nevarà? El vent no bufarà? Els estels no brillaran de nit? La terra no girarà? L’univers s’aturarà?

--Home, res d’això passarà, evidentment, que ho diu de broma, no?

-No, no es broma, si res d’això no passaria si vostè no arriba a la reunió, doncs es que tot continuarà igual, així, veu que no es tant important aquesta reunió?

L’home es va mirar al savi, per primer cop en molt de temps va sentir l’escalfor suau del sol i el cant d’uns ocells propers, sense saber que dir va seure al costat del savi.

-Gràcies per fer-me companyia, miri fa molts anys jo vaig arribar a aquest bosc, jo mateix vaig construir la cabana de fusta que veu allà i des d’aleshores he estat aquí sense les coses que aquesta equivocada civilització considera importants, he dedicat tots aquests anys a viure i a sentir el mon, a escoltar la natura i a situar-me en el meu lloc de l’univers, que tothom te el seu, així sense preses ni expectatives que nosaltres mateixos ambicionem he pogut gaudir d’una plenitud que de cap altre manera podria haver experimentat, i ara escolti i observi, senti i experimenti, deixis portar per tot i per res, i desprès dinarem.

Va passar el temps , no es sap quant, els dos homes no varen parlar mes, desprès van dinar i el viatger va marxar cap al seu cotxe, el savi tornar a seure i encendre una petita foguera ja que el Sol començava a posar-se rere la muntanya.

L’home, arribar al seu cotxe, però ja no tenia les mateixes sensacions de quan havia arribat, així de peu, al costat del seu cotxe va restar uns minuts, va aixecar la vista i veure com el Sol envermellia i s’amagava entre núvols rosats i muntanyes rocoses.

El savi continuava assegut al costat del foc, quan va sentir unes passes i en girar-se va veure el viatger que tornava pel camí. Com abans, esperar fins que va arribar al seu costat, el viatger mirant-lo de amb uns ulls diferents dels del primer cop que l’havia vist li va dir:

--Avui si no li fa res acceptaré la seva invitació per dormir, i digui’m, on podré trobar la fusta i les eines demà per construir-me una cabana?

Que es el foc? Be aquí teniu una descripció acurada:

El foc és reacció química d'oxidació violenta d'una matèria combustible. Dita reacció és exotèrmica, desprenent l'energia de la reacció en forma de calor i llum, i diversos productes de la reacció, usualment diòxid de carboni i aigua. Si la reacció és prou calenta, els gasos poden arribar a ionitzar-se fins arribar a assolir l'estat de plasma.

Evidentment l’he buscada a la xarxa, si diu que el foc es això doncs serà això.

Però, us diu alguna cosa aquesta descripció? Quan mireu fixament una flama esteu pensant amb aquestes reaccions químiques o l’abstracció dels pensaments mentre observeu com les flames pugen, baixen, es mouen oscil·lants , es tal que no podeu pensar en res mes que gaudir d’aqueta sensació de confort agradable quan fa fred amb la calor de la llar de foc propera.

Si no teniu foc a terra a casa, mireu algun cop d’anar-hi a un lloc on tinguin, seieu, sense pressa i contempleu la màgia, intenteu no pensar en res i gaudiu d’algun menjar o beguda que us agradi.

La sensació que sentireu a la poca estona de confort i seguretat, es la mateixa sensació que sentien els nostres ancestres quan el foc els proporcionava seguretat a les nits, escalfor i una forma de socialització ja que d’aquesta manera es podien veure i comunicar-se a les llargues nits .

Aquestes coses que sentim quan som al davant de la màgia del foc, les portem dins nostre en el mes profund dels nostres arrels de civilització i humanitat, i ens connecta sense cap dubte amb tants i tants avantpassats que trobaven en el foc el que els mancava a altres especies d’animals que poblaven aquest nostre petit planeta blau.

Penseu si no que faríeu  si us trobéssiu un dia perduts al bosc, segurament al començar a caure la nit la vostre prioritat principal seria la de buscar de quina manera podeu fer una petita foguera.

Com sempre dic si us heu sentit identificats amb alguna cosa  de les que he escrit aquí, me’n alegro i si no doncs no feu ni cas i oblideu tot això.

Ara una cosa si demano a tothom, al bosc cap foc! Aquí a l’Empordà ja hem patit  conseqüències molt negatives de la força destructora del foc.

No tireu mai burilles per la finestra del vostre cotxe, i alerta amb la crema de rostolls!

A reveure!

Desprès de l’estada en aquell petit planeta vaig treure unes conclusions:

-El que diuen els seus habitants i el que pensen sovint es molt diferent, i es clar això confon molt si pots llegir el pensament.

-Una part molt gran de la població d’aquest planeta està en condicions molt deplorables en quan a la seva manera de viure i les seves possibilitats de supervivència, en canvi una part mes petita viu en unes condicions molt favorables sense que sembli importar-li el que li passi a la resta.

-Les persones que dirigeixen aquest petit mon (el que seria en el meu planeta el consell de savis), no son savis ni molt menys, a mes prometen moltes coses per a el benefici de la població que ells ja saben que no podran complir, el mes paradoxal es que son escollits mitjançant votacions.

-Hi ha un sentiment de individualitat molt preocupant, sembla que la gran part no te la sensació de ser membre d’una espècie comuna, en quant que només tenen el sentiment de ells mateixos i res mes.

-Fa temps que molts d’ells saben que van encaminats a la destrucció del planeta, ja que tecnologia si tenen, però els que podrien fer alguna cosa miren a un altre banda.

-A les altres espècies amb les que comparteixen aquest mon les han aniquilat casi totalment per a el benefici propi, amb les meves dades he pogut comprovar que amb poc temps no quedarà cap mes espècie que la dominant.

-Tenen molta propensió a la violència i fan servir molts recursos a crear armes i a investigacions derivades de el seu afany de defensar-se els uns dels altres. Si fessin servir tots aquests recursos en procurar fer un planeta pacífic i molt mes equilibrat els hi aniria molt millor.

-Al seu favor he pogut veure que:

-Tenen una gran intel·ligència que podrien fer servir per coses útils pel be comú.

-També tenen  una gran capacitat d’organització.

-Moltes persones tenen un gran sentiment de bondat envers els altres que ben canalitzat es podria fer servir per millorar.

-L’espiritualitat tot i que no la tenen desenvolupada, cada cop sembla que mes espècimens van agafant consciencia.

-Al final he verificat que en aquest minúscul pedaç d’univers, poden obtenir els recursos necessaris per viure tots en conjunt (i dic tothom) harmònicament i amb unes condicions de vida igualitàries per tots i amb bona sintonia amb el conjunt natural que els envolta.

 Però per fer això han de fer un gir radical de la forma d’organització del planeta i la manera de viure que s’han inventat tots aquest segles, a mes haurien de veure que aquests mon no es exclusivament seu, ni de ningú, com tot pertany exclusivament al cosmos i no hi tenen cap dret mes que viure, respectar i cuidar el que se’ls i ha deixat com habitacle fins que arribin a la consciencia universal que totes les civilitzacions de l’univers han de tenir en conjunt.

Així doncs vaig marxar d’aquell anomenat “Terra” per ells amb un bri d’esperança en aquesta civilització que està arribant a un moment clau per la seva supervivència com a tal.