El VELL SAVI

El vell savi era com sempre contemplant la magnificència  de la natura i gaudint de la temperada climatologia que li regalava aquell dia del mes de Març, fred però amb un Sol que acompanyava els pensaments i amb absència  total de vent. Assegut en un tronc d’arbre (segur mes vell que ell mateix) els seus ulls es perdien entre els esquirols que saltaven de branca en branca i els ocells que cantaven contents de sentir la primera escalfor del matí, el Sol s’escolava entre els grans arbres regalant una lluminositat ara mes forta , ara mes fluixa, en això pel camí va veure venir un Home encorbatat, tot suat i amb cara de molta preocupació, el va estar mirant fixament fins que va arribar al seu costat i li va dir:

--Bon dia senyor, tinc un problema, el meu cotxe m’ha deixat tirat aquí a la carretera de baix de tot, no s’engega i el mòbil està sense bateria, he vist aquest camí i he pensat que podria trobar algú que m’ajudes, ara que veig aquesta cabana de fusta, no tindrà vostè telèfon o corrent per deixar-me carregar el mòbil i poder trucar que em vinguin a buscar?

El savi el va mirar directament als ulls, va aixecar lentament la ma i senyalant la corbata del nouvingut li va dir:

-No te vostè calor amb això que sembla que no el deixi respirar?

--Si te raó, em traure la corbata, aquest camí fa molta pujada i he suat de valent, així doncs em podrà ajudar?

-Si el puc ajudar, li puc donar de beure si està assedegat, de menjar si te fam i un lloc on dormir si està cansat.

--Gràcies senyor, però no te un telèfon o electricitat per carregar al mòbil?

-No, aquestes coses no formen part de la meva vida ja que no les necessito, vol quedar-se a dinar, si vol hi ha per tots dos.

--Ho sento però no puc, tinc molta pressa arribaré tard a una reunió, he agafat aquesta carretera perquè m’havien dit que es tallava camí, però aquests imprevist del cotxe em farà perdre molt de temps.

-El temps no es pot perdre, el temps passa, sempre va passant fem el que fem nosaltres, vostè creu que si seu aquí amb mi i contemplem una estona la natura no estarà millor que en aquesta reunió sigui el que sigui.

--Miri li agraeixo la atenció que m’ha prestat però no puc perdre aquesta reunió, es molt important sap? De mi depèn tancar un contracte molt valuós amb una  companyia japonesa de tecnologia electrònica, si no hi arribo a temps...

-Que passarà si no hi arriba a temps? Les fonts ja no brollaran? Els ocells no cantaran? El sol no brillarà i escalfarà? Els arbres no donaran fruits? Les meves ovelles no donaran llet? Mai mes plourà o nevarà? El vent no bufarà? Els estels no brillaran de nit? La terra no girarà? L’univers s’aturarà?

--Home, res d’això passarà, evidentment, que ho diu de broma, no?

-No, no es broma, si res d’això no passaria si vostè no arriba a la reunió, doncs es que tot continuarà igual, així, veu que no es tant important aquesta reunió?

L’home es va mirar al savi, per primer cop en molt de temps va sentir l’escalfor suau del sol i el cant d’uns ocells propers, sense saber que dir va seure al costat del savi.

-Gràcies per fer-me companyia, miri fa molts anys jo vaig arribar a aquest bosc, jo mateix vaig construir la cabana de fusta que veu allà i des d’aleshores he estat aquí sense les coses que aquesta equivocada civilització considera importants, he dedicat tots aquests anys a viure i a sentir el mon, a escoltar la natura i a situar-me en el meu lloc de l’univers, que tothom te el seu, així sense preses ni expectatives que nosaltres mateixos ambicionem he pogut gaudir d’una plenitud que de cap altre manera podria haver experimentat, i ara escolti i observi, senti i experimenti, deixis portar per tot i per res, i desprès dinarem.

Va passar el temps , no es sap quant, els dos homes no varen parlar mes, desprès van dinar i el viatger va marxar cap al seu cotxe, el savi tornar a seure i encendre una petita foguera ja que el Sol començava a posar-se rere la muntanya.

L’home, arribar al seu cotxe, però ja no tenia les mateixes sensacions de quan havia arribat, així de peu, al costat del seu cotxe va restar uns minuts, va aixecar la vista i veure com el Sol envermellia i s’amagava entre núvols rosats i muntanyes rocoses.

El savi continuava assegut al costat del foc, quan va sentir unes passes i en girar-se va veure el viatger que tornava pel camí. Com abans, esperar fins que va arribar al seu costat, el viatger mirant-lo de amb uns ulls diferents dels del primer cop que l’havia vist li va dir:

--Avui si no li fa res acceptaré la seva invitació per dormir, i digui’m, on podré trobar la fusta i les eines demà per construir-me una cabana?