EL VELL RIU

El vell savi contemplava el riu, les aigües tranqui-les del mateix contrastaven amb tots els militars custodiant el que s’havia convertit en l’últim riu amb aigua del planeta Terra.

Una filera interminable de soldats fortament armats impedia que ningú s’acostés al que s’havia convertit en el tresor més preuat de tot el mon, aigua fresca  i potable.

Amb l’escalfament global s’havien quedat sense aigua tots els rius menys aquest, ningú dels més joves recordava cap dia de pluja, els camps eren secs i cada any que passava el mon era mes erm i menys persones podien sobreviure en aquests planeta eixut.

La calor era sempre intensa, ja quasi no quedaven animals salvatges i els pocs que havien eren perseguits per munions de gent afamada que mirava de sobreviure com podia.

Les granges abandonades amb esquelets d’animals per tot arreu acabaven de donar la imatge dantesca d’un mon que agonitzava gràcies a la acció de l’esser humà.

Els poderosos més preocupats per acumular riquesa que altre cosa no havien fet cas dels experts que el passat segle XXI pronosticaven aquesta agonia de la natura, en tot cas feien servir els seus diners per pagar altres experts que diguessin el que ells volien sentir.

La gent ja no tenia fills, veient el final del mon a prop ningú volia portar fills a un planeta mig mort de set i de gana, els pocs habitants que aconseguien sobreviure anaven errants d’aquí cap allà buscant no sabien que ni sabien perquè.

Això si, encara quedaven poderosos que egoistament havien ocupat militarment l’únic riu que encara podia donar de beure als que s’ho podien permetre.

Cada dia s'enduien  litres i litres d’aigua que  malbarataven en les seves cases luxoses que de segur es convertirien algun dia en el seu taüt.

No existien ja governs ni mandataris, el grup dels escollits com amos i senyors de l’aigua feien i desfeien el que volien sense cap control.

El vell savi pensava que el mateix esser humà havia estat el culpable i que el mon només es defensava de la manera que podia fer-ho, deixant-nos sense la seva principal font de vida.

El vell savi continuava caminant direcció cap al riu quan algú el va cridar.

--Vell no continuí o haurem de disparar. –li va cridar un soldat que era al davant seu-

-Tinc set –va respondre el savi- i vull anar al riu a beure una mica d’aigua.

Va fer unes passes més i el soldat va fer un tret a l’aire totes les animes en pena que eren pel voltant van mirar de seguida cap allà.

El savi va fer dues passes més mentre cridava a tots els assedegats que miraven des de lluny el transparent líquid que els hi podia tornar l’alegria de viure:

-De que teniu por? Us estimeu més morir de set o d’un tret? Tant se val el final serà per tots si no avui demà.

Dit això va continuar caminant, el soldat va disparar un altre cop a l’aire i com el savi no s’aturava li va etzibar un tret que el va fer caure a terra.

En aquell moment els milers de persones que eren allà van començar a caminar cap al riu encoratjats per les paraules del vell savi.

Els soldats es van veure impotents i no sabien que fer.

-Que penseu que faran quan els poderosos no tinguin prou aigua? Creieu que us en donaran a vosaltres? –va cridar el vell savi mirant cap a els soldats mentre s’arrossegava com podia fins a la llera del riu-

Un primer soldat va tirar l’arma a terra i començar a emplenar dues cantimplores que portava per poder portar-les a la seva família, el resta el van imitar.

Milers de persones ara incloent els militars emplenaven tot el que podien d’aquell líquid meravellós i vital.

El vell savi reia, tot i ferit de mort i amb les dues mans dins l’aigua fresca, encara va tenir temps de acostar-se una mica d’aigua a la boca i beure abans que l’últim alè s’escapés dels seus vells pulmons.

El riu es va acabar assecant, després de poques setmanes un rajolinet brut i fangós va ser l’últim en arribar al mar salat com mai i esgotat de vida.

No va quedar esser humà viu en tota la capa de la Terra, rics i pobres van desaparèixer, i el mon va estar molts anys així fins que un dia després de molts segles el clima va començar a canviar, algunes pluges sovintejaven i els rius començaren a brollar de nou, el cicle tornava i alguns dels animals que havien pogut adaptar-se i sobreviure van començar a poblar la Terra i en uns anys va tornar a ser el paradís que mai hauria d’haver deixat de ser.

Això si , en aquest nou començament no existia la mes destructora i egoista forma de vida que mai havia vist la Terra.