L'aniversari

En aquell mon tot s’hi valia, qualsevol cosa imaginada es materialitzava, prenia cos, forma i començava a formar part amb tota normalitat de la vida quotidiana en aquell planeta.

Al igual que en el començament de l’univers ningú s’hauria pensat que les partícules més elementals s’unirien i formarien unitats de massa que a la seva vegada donarien pas a la formació de partícules més grans que després  es convertirien en  tot el que coneixem i el que desconeixem avui en dia, inclosos nosaltres es clar, doncs igual que aquella primera partícula que va començar a canviar-ho tot en aquest mon les ordres donades per la imaginació de qualsevol conjunt vital es convertien en coses palpables, no existia la paraula impossible perquè simplement no hi havia coses impossibles, si es podia imaginar formaria part per sempre de la vida de les persones.

Ningú es preguntava perquè o com passaven les coses, només existien i eren,  igual que nosaltres som i existim i tampoc mai ningú ha sabut dir-nos exactament perquè.

Dit això us explicaré el regal que el meu tiet Pere va fer-me en el meu dotze aniversari.

El dia del meu aniversari va caure en dimarts, un dia que a mi m’agradava molt, no em feu dir perquè , realment no tenia ningun motiu per això però m’agradaven els dimarts, tant que des del cinc anys vaig imaginar-me que les setmanes tenien dos dimarts i fins que no se’m va passar aquest caprici tothom s’havia acostumat a aquelles setmanes de vuit dies i dos dimarts, era per la gent molt habitual que després del dimarts venia un altre dimarts i després el dimecres, al final quan vaig complir els deu anys se’m va passar la dèria i les setmanes varen passar a tenir set dies com abans, de moment fins que ningú s’imagini alguna altre cosa es clar.

Doncs bé aquell dimarts el meu tiet es va presentar a casa amb el seu gos-penat que com podreu comprendre era una imaginació seva, però en Duc (que així es deia) volava que se las pelava, era molt graciós la veritat, menys quan li donava per orinar mentre volava i havies de córrer per no estar a sota d’ell, poc a poc per això el meu tiet l’anava educant perquè ho fes a terra com tots els gossets sense ales.

El meu tiet Pere va seure després de fer-me dos petons i amb un posat seriós va començar a dir-me:

-T’he portat un regal Ben, l’he estat imaginant per tu i de veritat que crec que és molt original i a més et servirà de molta utilitat a la vida.

Em va donar un paquet allargassat i que no pesava gaire, nerviosament vaig començar a desembolicar-lo ....era un arc amb fletxes.

-Ostres tiet un arc!! M’agrada molt tiet de veritat!!  -Vaig dir-li posant una mica més de pa que formatge ja que no em semblava tant original com m’havia dit.

-Es un arc especial Ben, les fletxes que disparis amb ell no son reals, així que no pots fer mal a ningú, aquest arc està pensat per mi de la següent forma:

  -Cada any des d’ara i fins que facis vint anys podràs disparar una sola fletxa, cosa que hauràs de fer a l’exterior i apuntant cap a munt, aquesta fletxa no pot fer mal a ningú ja que és imaginaria, només tu la veuràs. L’hauràs de disparar tal dia com avui i cada any fins a els vint anys, després l’arc i les fletxes desapareixeran. Així cada aniversari hauràs de fer el mateix que faràs avui, aquestes nou fletxes que dispararàs hauran d’ajudar-te molt a la vida al menys en aquestes etapes adolescents que estàs començant. Sortim a fora i dispares la primera?

-Es clar tiet –no veia clar en que m’ajudarien aquestes fletxes, però li seguia el rotllo-

Vàrem sortir al jardí i vaig disposar-me a disparar la primera de les fletxes, vaig estirar la corda tant com vaig poder i apuntant cap a munt com em va dir el tiet vaig deixar-la anar, de seguida la fletxa va començar a pujar i pujar i vaig perdre-la de vista.

-I ara que?  -li vaig preguntat al tiet-

-Veuràs Ben  aquesta fletxa que has disparat avui no la pot veure ningú més que tu i no la tornaràs a veure fins que ella decideixi tornar a baixar i se li clavarà a algú, no et preocupis que no farà cap mal, a la persona que se li clavi ni tant sols la notarà, però tu si que la veuràs, i aquesta és la gràcia del arc que vaig imaginar per tu, això serà la senyal que aquesta persona no et vol cap bé a la vida, al contrari exactament aquella persona a la que se li clavi la fletxa imaginaria voldrà mal per tu o te’n farà  i no serà una bona companyia a la teva vida, així que fuig de  qualsevol de les nou persones a qui se li clavin aquestes fletxes a partir d’aquesta primera, estar al seu costat no serà bo per tu.

-D’acord gràcies tiet, les faré servir amb il·lusió cada aniversari.

Així aquell regal va ser el més estrany que m’havien fet mai, però en aquest mon d’imaginació en que vivim no fem més que acceptar les coses per rares que semblin, igual que tothom va acceptar sense cap mirament les setmanes de dos dimarts que jo vaig instaurar.

Van passar dos mesos des de la primera fletxa que vaig disparar i no havia tornat a pensar mai més en ella fins aquell dia.

Estava jugant en el meu equip de futbol i parlant amb l’entrenador que la veritat em queia molt bé, vaig veure com del cel començava a baixar una llum que al estar més a la vora vaig identificar com la fletxa que havia tirat feia dos mesos el dia del meu aniversari, va baixar amb tanta força que em vaig espantar una mica, després es va clavar en el meu entrenador mentre jo feia una cara rara suposo perquè em va preguntar que em passava.

-No res – li vaig dir – .

El dia següent em vaig esborrar del equip amb gran sorpresa de tothom i no vaig tornar-hi mai més. Amb els anys, es sabrien coses que havia fet aquell entrenador i que ningú s’havia atrevit a denunciar fins a passar molt anys, no era una persona honesta i no entrenava nens per vocació, només era una excusa per apropar-se a ells. El varen detenir un dimarts, havien estat quatre nens els que havien petit els seus abusos cosa que arrossegarien tota la vida, jo me’n vaig lliurar per la fletxa que vaig llençar aquell dotze aniversari.

Totes les fletxes que vaig llençar van anar a para a persones de les que jo no m’esperava res dolent , algunes varen ser una profunda decepció. No amb tothom vaig tenir la demostració de perquè a ells se li varen clavar les fletxes, l’última, la que vaig disparar quan tenia vint anys, encara no havia tornat a baixar i jo ja en tenia seixanta-set anys.

El meu tiet Pere va morir, dies abans quan el vaig anar a veure al hospital em va preguntar per les fletxes, si m’havien anat bé a la vida, li vaig explicar el primer cas i tots els altres i evidentment que si m’havien ajudat a descartar algunes persones a la meva vida que tot i no tenir la constància segur que haguessin sigut perjudicials per a mi.

Li vaig donar les gràcies pe haver imaginat aquell regal tant original per a mi i li vaig dir que l’última fletxa encara no havia baixat  des dels vint anys que la vaig disparar.

-Ja baixarà Ben , estigues atent – Aquestes son les últimes paraules del meu tiet que recordo.

Van  passar dos anys més i gairebé ja no hi pensava en l’última fletxa, la meva dona i jo anàvem cap a veure els nostres tres fills a un dinar familiar, havíem de passar per tres poblets petits abans d’arribar a casa del fill gran que vivia en un poble de muntanya a la quinta punyeta , al arribar a una cruïlla hi havia unes ovelles passant i el pastor ens va fer la senyal de que passéssim per l’altre carril, jo conduïa i era prudent però vaig entendre que si ho feia era perquè no venia ningú, aleshores mentre deixava les ovelles a un costat i anava per on em deia el pastor vaig veure un reflexa del cel que feia molts anys que no veia, era l’última fletxa, baixava directe cap a on érem i vaig patir molt mentre ho feia perquè allà només hi havíem la meva dona –el que més estimo en aquest mon- i el pastor, així que el meu patiment era que no entenia qui d’aquelles dues persones em volia mal, no em podia creure que després de tants anys la meva dona no em volgués bé amb lo que ens estimàvem, la fletxa continuava baixant i cada cop era més a prop del cotxe, vaig afluixar la marxa involuntàriament per mirar-la , com només la veia jo la meva dona es va estranyar, va fixar-se com estava jo amb la vista clavada al cel i com sabia l’historia em va dir:

-Tranquil si és la fletxa el que veus no va cap a mi segur perquè jo mai et voldria cap mal ni et faria res que et fes mal, pots estar tranquil si es això.

-Si la veig vaig contestar-li , però no se on va, aquí no hi ha ningú.

Al cap de pocs segons quan la fletxa era a tocar, un cotxe va sortir de no se on a tota velocitat i vaig veure com la fletxa es clavava en el conductor, vaig recordar les paraules del meu tiet “fuig de qualsevol persona a qui se li clavi una fletxa de les teves” així que sense pensar-m’ho dues vegades vaig fer un cop de volant i encara que vaig carregar-me unes quantes ovelles vàrem salvar al vida, ja que aquell eixelebrat va sortir a tota pastilla del seu carril envaint l’espai que jo havia deixat al tirar-me contra el ramat d’ovelles, si no ens haguéssim apartat aquell hagués estat el final.

A la fi l’última de les fletxes havia servit  per ajudar-me a salvar la vida, i li estaré agraït al tiet  per sempre pel seu regal tant especial, tant agraït que vaig canviar el nom de dimarts per el de Pere i ara totes les setmanes entre dilluns i dimecres tenen un dia que es diu Pere, evidentment com en aquest mon imaginari tot es pot fer a ningú li ha semblat malament , ni bé, simplement ho han acceptat com tot en aquest mon nostre.