Arrels

He vist moltes coses, he escoltat moltes altres, me n’he adonat que sovint aquells que ronden pel meu voltant  diuen el que no pensen i fan el que no creuen, i pensen el que creuen que han de pensar en comptes de no posar portes ni barreres al infinit del pensament.

Porto mes de mil anys aquí, el passar del temps ha estat acompanyat de canvis molt importants en el paisatge que s’ha transformat completament des de aquells primers anys de la meva vida en que veia i sentia com el color verd  predominava en  la meva visió i a la meva anima, i ara, només ferralla mòbil m’envolta a tota velocitat i aires que no es poden respirar formen un núvol dens , un núvol que de vegades no deixa quasi veure el sol.

He vist com persones es  prometien amor etern , com gent que guardava les formes en la seva estructura de civilització diària,  aquí al meu costat deixaven anar tot el que el seu cor tenia guardat com en una caixa de trons i s’acaronaven fins i tot els pensaments mentre no volien veure passar el temps ni que el Sol tornés a sortir.

El que no ha canviat per sort es l’esperit dels infants, ells juguen al meu voltant , ara com fa mil anys enrere, sense por, sense maldat, sense importar-los res més que el present i l’estona d’esbarjo de la que gaudeixen amb la ment oberta, sense esperar res.

No se que ha passat fora del meu abast, no se on va aquesta anomenada humanitat, perquè ara mentre els nens juguen ells només es miren el que tenen a les mans  i de nits se’ls hi il·lumina la cara, però no es de felicitat, es llum artificial, es reflex de la seva soledat.

Però jo  tinc fe en ells, perquè no s’ha perdut el do més gran que pot tenir qualsevol espècie de l’univers, continuen tenint dins seu aquest preuat tresor del que mai s’haurien de desfer, l’amor...allò tant intangible i tant veritable a l’hora, el que tothom vol tenir, el que tothom vol sentir, i que alguns privilegiats poden tastar amb tota la seva intensitat de matisos, i quan això passa, em sento feliç d’observar-ho i penso que no tot està perdut, tot i que han basat en la materialitat la seva evolució crec que aquest sentiment pot fer que algun dia el canvi necessari per perdurar com a mon civilitzat podrà dur-se a terme, ho veig en els ulls dels enamorats que es declaren mentre jo faig que no miro, ho veig el la dolçor d’aquella mà que es recolza a la cama , ho veig en aquella pell que tremola en contacte amb l’altre, ho veig en aquella manera com lentament i sense voler trencar el moment fan la pausa necessària entre petó i petó.

Sento la terra sota meu, entro dins ella i traço camins sota els camins, m’enlairo amunt, em recargolo pels anys, em faig fort i dur, l’aigua i el sol em  donen vida, noto l’essència del mon, del mateix mon que em va veure néixer ara fa més de mil anys, noto el plor d’aquest mateix mon, maltractat, condemnat a ser una claveguera per una espècie que no ha sabut respectar la terra que li donà la vida, des de les meves arrels assaboreixo trist les llàgrimes del planeta, barrejades amb mil substancies que el van matant lentament, llavors miro al cel i clamo fort que algun dia aquestes persones que senten amor veritable el puguin sentir també per tot el que els envolta i els ajuda a ser qui son.

I així continuaré reflexionant sobre tot i sobre res, sobre el camp d’oliveres del que fa molt temps només he quedat jo.