Modest molest

2017-03-22 19:42

A en Modest tot li destorbava , mentre anava en cotxe cap a la feina   -treballava en un banc, era el sotsdirector en una sucursal de la caixa en ple eixample barceloní ­-  pensava que seria bo poder anar pels carrers de Barcelona amb el seu audi sense destorbs d’altres conductors que a cada semàfor semblava que buscaven una Pol Position a no volia saber quina cursa.

Però si anava a peu, que de vegades ho feia, també trobava coses que li molestaven, no suportava la gent que mirava de no trepitjar les ratlles dels enrajolats dels carrers, tanmateix tampoc li agradava la gent que en cas contrari mirava de trepitjar-les totes.

No podia sofrir les persones que en un semàfor es posaven tant a la vora seu que podia sentir-los l’olor de colònia barata que feien al matí i les seves respiracions de no haver-se mocat en dos mesos, tanmateix tampoc li agradaven gens la gent que com si no fos amb ells esperaven el verd del semàfor a una distancia excessiva , com si ells fossin més especials que els altres.

En Modest, de tant que tot li molestava, s’havia guanyat a pols el sobrenom de Molest, la gent de la feina, veïns i fins i tot familiars, sense que ell no en tingués ni idea li deien així quan ell no els sentia,  “mira ja ve el Molest” deien els companys de la feina quan el veien aparèixer per la porta principal.

                             --------------------------------------------------------------------

En Modest va aparcar el cotxe en el pàrquing de sempre, no sense fixar-se en els cotxes que havien aparcat una mica més sortits del compte , cosa que evidentment no podia suportar.

En el trajecte des del pàrquing a la feina va anar esquivant tot de persones que  caminant mirant la pantalla del seu mòbil quasi l’atropellaven , un altre cosa que el feia posar dels nervis.

Va agafar un cafè per emportar (el seu esmorzar) en el bar de sempre mentre escoltava aquell soroll infernal de la cafetera que odiava, després es va disposar a travessar el parc de davant la feina sentia els ocells cridant i cantant fort i no ho suportava, va seure al banc de sempre a prendre´s el cafè que com sempre cremava més del compte i el feia tornar a  pensar que realment en aquest mon hi havia tot de coses que semblava que les havien posat o fet per fer-lo emprenyar a ell.

Al seure al banc el Sol s’escolava per entre les branques i amb el vent (que era una cosa molesta segons ell que no servia per res mes que per a destorbar-lo) es movien i a estones el Sol li donava als ulls fent-li la punyeta  per acabar de espatllar un matí més ple de destorbs i molèsties.

Al seu costat seia un senyor gran, amb una mica de barba tota blanca, i uns cabells també blancs que brillaven a estones amb el Sol, anava vestit amb una túnica blanca i descalç, cosa que també el va molestar al adonar-se. Aquell avi estava amb un mig somriure, aixecant una mica el cap i semblava estar gaudint d’alguna cosa que a en Modest li va fer encuriosir, el va mirar una estona fins que l’avi va dir-li:

 

-Bon dia senyor

A lo que en Modest va respondre sense miraments      -serà per vostè !

El vell savi va obrir els ulls doncs del tot i mirant a en Modest amb una mirada que semblava penetrar dins seu li va preguntar:

-Que per vostè no es bon dia?

--No pas   -va respondre en Modest-

-I.....perquè? Si no es molt preguntar.

A lo que en Modest que no tenia mai pels a la llengua va contestar:

-A part de perquè vostè m’està importunant a la meva hora del cafè , hi ha moltes coses que m’han molestat aquest matí.....bé , com cada matí.

El vell savi va agafar-se les dues mans i va recolzar els llavis sobre els dits , arqueja les celles i va dir-li a en Modest:

-Soc aquí fa una estona, estic encantat amb aquest vent suau que m’acarona i que fa moure les fulles dels arbres donant-me  una mica de Sol que jugant amb les branques i mirant a munt constitueix un espectacle d’ombres i colors que sembla estrany que no haguem de pagar per veure-ho, també estic encantat amb el cant dels ocells avui que comencen a sentir la primavera que s’acosta aquest primer de Març. A més quan venia cap aquí m’he divertit mirant com un nen saltava content totes les ratlles dels rajols del carrer per no trepitjar-les, he estat parat a un semàfor on totes les olors de la gent diversa, que en definitiva son les olors de la vida mateixa, m’arribaven amb intensitat, una barreja de perfums i olors mentre mirava distret com si fos un simple espectador d’un gran premi  els cotxes que un cop tenien el seu verd semblava que competien per una millor posició en alguna cursa que mentalment devien lliurar. No se que li molesta tant a vostè però expliqui’m i jo miraré de solucionar-li.

En Modest, que no solia parlar amb desconeguts perquè també li molestava, es va encuriosir amb aquest pintoresc personatge i va decidir explicar-li algunes coses que per a ell eren una molèstia i li feien neguitejar-se sempre:

-En primer lloc senyor...?

--Digui’m com vulgui, fa temps que no faig servir cap nom per no alimentar l’ego.

-Bé doncs, li diré avi  pels seus cabells blancs. Doncs en primer lloc avi, tinc una hipoteca que cada més m’escanya , una casa massa gran per mi sol i que no puc vendre perquè el preu del mercat ha baixat tant que no cobriria despeses.

El vell savi va aixecar-se de peu i li va dir.

--Deixi’m veure les claus si us plau.

En Marcel va treure un clauer que semblava de mitjans del segle XX i li va deixar al vell savi, aquest al agafar les claus va mirar endarrere un moment i amb un moviment enèrgic va tirar-les a la bassa on els ocells bevien aigua tranquil·lament.

En Marcel no s’ho podia creure, li va començar a pujar la sang al cap i cada cop estava més enfadat:

-Però que ha fet? Ja pot anar a buscar-les ara mateix, està malament del cap o que?

El vell savi va somriure i li va dir:

--Malament del cap està el que viu en una presó de la que no pot sortir i a més ha de pagar-se-la dia a dia amb el seu esforç, condicionant aquesta presó que no pugui decidir viure en un altre lloc que aquest.

En Modest que s’havia aixecat va seure un altre cop i pensant amb les paraules que li havia dit el vell savi va veure que tenia tota la raó....tant és va pensar, tinc una copia de les claus a l’oficina, ja les agafaré.

El vell savi al veure que s’havia tranquil·litzat va seguir preguntant-li:

--I que més li ha molestat tant avui?

-Bé, anar en cotxe sempre em causa molèstia, pel tràfic i la mala conducció  de la gent.

--Porti  les claus del cotxe –va dir-li el vell savi-

-Ni parlar-ne! Que me les tirarà a la bassa! Per aquí si que no passo, es una Audi sap? Val molts diners.

--Fa molt de temps que no faig servir d’aquells papers que vostè anomena diners, a on jo visc no ens cal això, tenim tot el que necessitem i ja li asseguro que no em calen aquests papers pintats per res. Deixi’m les claus si us plau, li asseguro que no li llençaré a la bassa.

En Modest no les tenia totes però va accedir.

El vell savi se les va guardar a la butxaca i li va dir:

--ens farà servei aquest cotxe, no es preocupi, ara que no ha de conduir perquè no te claus del cotxe que més li neguiteja?

-Doncs miri –va dir en Modest- si soc sincer amb vostè la feina que tinc es la cosa més avorrida del mon, guanyo diners, això si, però em mata la falta de creativitat, fer el mateix dia rere dia, any rere any, suportant a un cap que no puc ni veure i rient-li les gràcies, miri es aquella oficina d’allà davant.

-Ara vinc- va dir-li el vell savi.

En Modest es va quedar pensatiu, realment sense les claus de casa i del cotxe es sentia com alliberat d’alguna cossa però no sabia ben bé el que, va escoltar els ocells cantar i aquest cop li va semblar agradable, fins i tot el vent remenant-li els cabells i el Sol emplenant de llums els seus pensaments van fer que es relaxés.

De cop va sentir un soroll estrident i al girar-se va veure amb sorpresa com el seu nou Audi s’enclastava contra la sucursal on ell treballava trencat el vidre de l’entrada, després mentre no donava crèdit al que veia , va veure com el vell savi baixava sa i estalvi del  seu cotxe i entrava dins l’entitat.

A l’estona va sortir i va venir cap a ell.

En Modest estava assegut al banc sense saber que fer, el vell savi va començar a parlar:

-Li he dit al seu cap que el cotxe l’he deixat de part seva allà mateix, i que no l’esperi que no tornarà mai més allà dins....ah, i que se’l quedi si vol, o que el vengui, a vostè no li farà falta mai més. A vostè tot li molestava , tot li neguitejava, però no era les coses externes que li feien aquest malestar , és el seu interior que no està conforme amb vostè mateix, és dins seu on neix aquest neguit per tot el que l’envolta, els seus pensaments lluiten per fer-lo millor, però vostè estava tancat en quatre parets que s’havia fabricat a copia d’enrabiades i intolerància envers els altres, quan era realment vostè mateix la seva pitjor molèstia.

En Modest va trencar a plorar al veure que lletra per lletra i paraula per paraula el vell savi tenia raó amb tot el que deia, ell havia forjat els seus propis barrots de la cel·la que tancava  el seu cor fa molts anys i ara per fi havia vist l’escletxa, entre les branques el Sol entrava en la seva ment i il·luminava el que havia estat una habitació fosca tots aquells anys.

Anem –va dir el vell savi- però abans passarem per un lloc.

Caminant sense saber a on en Modest seguia al vell savi encara somicant com un nen petit, no tenia res ara, però sobretot no tenia neguit de cap mena, aquell home gran li transmetia tota la pau que ell mai havia sabut trobar.

Varen parar en la protectora d’animals, el vell savi li va dir que esperés allà.

Dos minuts després va sortir amb un gos que semblava una barreja de pastor alemany i alguna cosa més, devia tenir uns cinc o sis anys, el vell savi li va donar la corretja a en Modest  -es teu si ell vol- li va dir i va seguir caminant .

En Modest i el gos es van mirar, evidentment tots dos es necessitaven i el vell savi ho sabia i ells també, així enllaçats per una corretja va començar a néixer un llaç entre en Modest i el gos que mai més es desfaria ni per una part ni per l’altre.

Al arribar  a les afores el vell savi es va dirigir cap a dos cavalls que estaven estacats a l’ombra al costat d’un abeurador improvisat, va fer pujar en Modest a un d’ells i li va donar el gos després.

Van sortir de la ciutat tots dos poc a poc i en tres dies van arribar al seu destí.

Al cim d’aquella muntanya hi havia més d’una cabana i de seguida van sortir a rebre’ls els que serien els seus veïns per sempre.

En Modest va mirar les cabanes i un dels habitants del poble del vell savi va dir-li:

-No et preocupis , t’ajudarem entre tots a construir la teva.

En Modest va somriure i va amanyagar el seu gos al que li va posar de nom “Sort” pensant en la sort que va tenir de seure en aquell banc del parc aquell dia al costat del vell savi i que li va fer veure el seu interior, i que li va ajudar a canviar-lo.

 

Aquella nit soparen tots junts al costat del foc que havia encès en Modest amb tot el que li quedava de la seva antiga vida, un feix de bitllets de cinquanta que encara portava a la butxaca.