KAMAU -Capitol 3

        KAMAU CAPITOL 3

Devia ser per un efecte contagi que tots els que arribaven a la sorra i ens veien córrer a l’Adla i a mi també començaven a córrer, cap a enlloc, realment ningú sabia on anava ni perquè corria, només jo sabia perquè corria, buscava un amagatall tal com em va dir el pare.

Semblàvem talment un ramat de cabres o alguna cosa així, si no fos per la nostra situació m’hagués fet riure veure tota aquella gent esperitada corrent  sense motiu aparent.

Com tots anaven més o menys cap a el mateix lloc vaig decidir canviar el rumb, vaig fer un xiulet a l’Adla que de seguida va venir cap a on jo anava, es va acabar la sorra i va venir una mena de passeig empedrat, tot era molt bonic però no teníem temps de recrear-nos així que feia com que no ho veia, després d’això una mena de camí molt ample amb ratlles blanques marcades a terra, tot era nou i estrany, els únics camins que jo conec son de sorra i plens de fang  a l’època de pluges, vàrem arribar a unes grans cases molt altes fetes de pedra (o al menys això em semblava) , tot estava ple de llum que sortien d’uns pals de ferro que lluïen per la part de dalt amb una mena de cassola que tenia dins una cosa molt brillant de color groc.

Al separar-nos dels altres estàvem ara sols,  dins aquell poblat de les grans cases semblàvem formiguetes corrents sense parar, en aquell moment em vaig aturar i l’Adla al veurem va dir:

-Que fas Kamau, no seguim?

Vaig mirar-la i assentint amb el cap vaig dir-li –Si Adla ara seguim, però no cal córrer, buscarem un lloc on amagar-nos fins que s’aixequi el dia- .

Realment estava espantat però no volia mostrar-li, no tenia ni idea d’on érem, ens endinsàvem cada cop més en aquell lloc i no sabia orientar-me, al meu poblat on vaig néixer mai em perdia, sabia perfectament on era a cada moment encara que estigues al mig de la selva , sabia on era el riu, sabia per on sortia i es ponia el Sol, de nit sabia per la posició dels estels i la lluna on estava el poble i on podia i no podia anar.

Aquí els estels no es veien amb els llums grocs, la lluna tampoc, i no hi havia cap riu per poder seguir-lo, igualment havia de prendre una decisió, els meus pares no van donar-ho tot per mi perquè jo ara em sentis perdut i espantat, pensar en ells em va fer agafar força.

Vaig donar-li la ma a l’Adla –que segur estava tant o més espantada que jo- i vaig dir-li:

-Va Adla, anem per aquí que segur trobarem un bon amagatall.

I varen tornar a caminar, tampoc teníem gaires forces per córrer, la gana i la set eren ja intenses i no podíem més. Vàrem arribar a un lloc central i entre uns arbres i una mena de troncs per seure (amb el temps vaig poder posar-li nom a una plaça amb bancs  però encara no sabia que era) vaig veure un objecte tal com el meu pare m’havia descrit, un tros de ferro on brollava aigua sense parar, per fi una mica d’aigua....

Un cop encalmada la set seguirem caminant, després d’aquell lloc central les cases ara eren més baixetes i més amples amb un tros d’herba i una mena de llac algunes amb un aigua blava que tenia llums dins i això ens va meravellar.

S’estava fent de dia  cada cop més ràpid i començàvem a sentir sorolls, la foscor ja no era còmplice nostra i ens podien veure.

Un senyor va sortir d’una d’aquelles cases i ens va mirar al passar pel costat, va dir alguna cosa en un idioma que no enteníem i ens va mirar estranyat, després va treure un objecte del mig de la roba que portava (que per cert portava molta) i el va tocar, al moment se li va il·luminar la cara amb la llum del objecte i va començar a parlar amb l’objecte mentre se’n anava més lluny cada cop.

No sabia que havia fet aquell home amb aquell objecte però vaig tenir la certesa que segur no era bo per nosaltres per la forma en que ens mirava  ara ja de lluny, mentre seguia caminant en direcció contraria, així que vaig pensar que ara si que ja ens teníem que amagar aviat perquè igual que aquest home ens ha vist al fer-se de dia ens veuria més gent.

Vàrem arribar a una gran casa que semblava que en aquella direcció era  l’última del poble, estava envoltada d’un petit bosquet  i enmig del mateix s’alçava la casa enorme, al voltant del bosc hi havia una paret de pedra amb una mena de barres de ferro entremig  que deixaven veure dins encerclant tot el conjunt , vaig pensar immediatament que aquell seria un bon lloc per amagar-nos però primer havíem de saltar aquella paret de pedra.

Vaig aturar-me i li vaig fer sssssss a l’Adla portant-me el dit índex a la boca.

-Que- va dir ella mirant-me amb aquells ullets cansats i esporuguits.

-Saltarem aquesta paret i entrarem aquí –Vaig dir-li-

-Em sembla bé –Va dir-me i afegir-  -Estic molt cansada Kamau, i tinc gana, i fred, i son....

Primer vaig escodrinyar a traves del barrots de ferro, dins hi havia llums però no tantes com al carrer, a la zona dels arbres estava més fosc, a les finestres de la casa no es veia cap llum, així que vaig decidir que primer hi aniríem fins a l’arbrada més fosca i després a partir d’allà ja veuríem.

Vaig mirar a una banda i a l’altre del carrer i no hi havia cap senyal de moviment, ara era ja a punt de sortir el Sol ho sabia pels ocellets que dormien a l’arbre que estaven començant a piular, això al menys no era diferent del lloc on veníem, la natura com vaig poder comprovar amb el temps, es comporta igual a tot arreu, només has de saber escoltar-la.

L’Adla va posar el peu sobre les meves dues mans encreuades i es va donar impuls per agafar-se a dalt de les barres de ferro, un cop allà amb els dos peus encreuats al ferros i les mans més a munt donant-se impuls va arribar dalt de tot de la paret, jo la vaig seguir, no era gaire difícil pels que tota la infantesa l’hem passada pujant i baixant dels arbres.

Vàrem baixar per l’altre banda i ja érem a dins, tant punt vàrem tocar terra ens dirigirem cap a els arbres, un cop allà vàrem seure a terra per observar i poder fer el nostre proper pas.

Jo mirava a veure on podíem amagar-nos en aquella casa tant gran, evidentment dins no, que ens podrien veure, per la mida d’aquella casa podria viure tot el meu poble dins diria jo.

Llavors em va semblar sentir un soroll familiar.....eren gallines!!

-Ho sents? –Li vaig dir a l’Adla.

-El que? –va dir ella que se’m havia abraçat i tenia el cap recolzat sobre el meu pit.

-Les gallines Adla, no sents les gallines?

Em va mirar amb aquells ullets tant dolços i fent un somriure va dir-me:

-Ah, si....ara les sento....i?

-Que anem cap allà – li vaig dir-

L’Adla va obrir els ulls com dos taronges i em va plantar un petó a la galta.

-Som-hi doncs – va dir-me.

Tota aquesta experiència que estàvem passant ens estava unint, estàvem cosits pel fil invisible dels sentiments, cada instant des del moment que la vaig portar a fer pipi a la barca feia que estiguéssim més propers, jo ara mateix no podia entendre estar sense ella i per la manera que ella em mirava ella tampoc sense mi, en necessitàvem i els nostres cors s’unien cada cop més.

Caminant entre els arbres i guiant-nos pels sorolls familiars de les gallines vàrem arribar a un extrem de la casa, de dins d’un afegit bastant gran a la casa sortia el clo-clo de les gallines.

Havíem de sortir de la zona de seguretat dels arbres per arribar a la porta (espero oberta) per entrar dins l’habitacle dels animals.

Vaig agafar l’Adla per les espatlles i molt seriós li vaig dir:

-Ara quan jo digui, comencem  a córrer i obrim la porta i entrem dins, d’acord?

L’Adla va fer un moviment vertical molt ràpid i repetitiu del cap assentint.

En el mateix moment que li vaig treure les mans de les espatlles va córrer fins a la porta la va estirar i es va quedar amb la porta oberta mirant-me, amb la ma dreta va fer un gest com voler dir “que fas que no estàs aquí”.

Vaig córrer tant ràpid com vaig poder, un cop arribat a la porta vàrem entrar i la vam tancar.

-No t’havia dit quan jo digui que correríem Adla?

-Que més dona Kamau? Estem dins que és el que volíem no?

-Si però...però... –li vaig dir i ella em va abraçar-

M’hauria d’acostumar a aquestes coses de l’Adla, per ser petita te molta personalitat i no necessita permís de ningú per actuar si ella ho creu correcte, no es podien renyar aquells ullets tant dolços i aquella abraçada tant reconfortant tant lluny de casa.

Dins l’habitacle hi havia una petita llum blanca i rodona a la paret, el sostre era molt alt i havia un altell ple de palla amb unes finestres al costat per la que entrava ja la llum del dia, a part de les gallines hi havia dues vaques i un ramat petit d’ovelles dins un tancat, era una estança molt gran i les gallines anaven a munt i avall.

Vàrem pujar per unes escales de fusta a l’altell que s’allargassava dins la granja, després de les bales de palla hi havia molt de lloc, des de les finestres es veia tot el voltant de la granja així podríem veure si arribava algú, des de dalt vaig veure a baix un objecte ovalat, vaig baixar per les escales  -un moment ara pujo, li vaig dir a l’Adla- .

Vaig tornar a pujar amb dos ous per cada un, li vàrem fer un forat i els xuclarem desesperadament, teníem gana, després ens vàrem acomodar amb una mica de palla i ens vàrem estirar.

Així tots dos abraçats , dos nens petits enmig de no sabem on, ens vàrem relaxar, al menys no teníem fred aquí dins i encara que sembli una tonteria el sentir els animals em feia estar més com a casa.

-Adla- li vaig dir i ella va aixecar el cap cap a mi amb els ulls mig clucs-  més tard buscaré menjar, ara hauríem de dormir una mica perquè estem esgotats.

-Em sembla bé –va dir ella amb la veu més amable que jo mai de la meva vida havia escoltat- i va tornar a recolzar el cap sobre el meu pit.

En dos segons vaig notar com l’Adla dormia ja, en el meu pensament la meva família, la barca, el mar, la gent que va caure i no va tornar a pujar, els homes armats, la violació d’aquella pobra dona, la mare de l’Adla.....ara només tenia una família jo... i era ella,  l’Adla, i em vaig prometre que la cuidaria el millor que pogués fer-ho un nen d’onze anys, en tot això estava quan  el son va envoltar-me i em vaig deixar portar...