KAMAU - Capitol-4

                 Kamau

                 Capitol-4

Mentre estava en el més profund del descans i crec que mai havia dormit tant a gust com avui em va despertar el soroll de la porta que s’obria, vaig acomodar a l’Adla amb molt de compte per  que no s’havia despertat pel soroll, i a quatre grapes vaig anar fins al principi de l’altell arrossegant-me per que no em veiessin,  des d’allà ho podia veure tot.

Primer es va obrir una fulla de la porta i després , molt a poc a poc, es va obrir l’altre, no podia veure des de dalt qui era que ho feia ja que les portes s’obrien  cap a fora, veia només l’ombra de qui estava obrint les portes, un cop obertes les dues portes de bat a bat el Sol que estava baix ja que era pel mati entrava fins a la meitat de l’estança i enmig es veia una ombra allargassada de qui estava obrint les portes.

Mica en mica, molt en mica en mica, l’ombra es feia més propera i entrava més cap a dins de la granja, el que passa és que anava molt a poc a poc, o això em semblava....

Llavors vaig sentir una veueta que deia alguna cosa que pel to semblava que era per foragitar i que sortissin les gallines

La veu era d’una persona gran, molt gran diria jo, aleshores va acabar d’entrar.

Era una anciana, potser més baixeta que l’Adla i tot, i la seva esquena corbada pel pes de tota una vida feia una rodona quasi perfecta que a més li obligava a mirar amb el cap al terra en una posició força incomoda vaig pensar jo, tota ella traspuava fragilitat, els seus moviments eren lents i donava unes passes petites arrossegant els peus , primer un...i després l’altre... lentament..., amb les mans agafades davant la cintura i mirant el terra anava remugant alguna cosa que evidentment jo no entenia i es va dirigir cap a les ovelles, llavors les hi va obrir la porta, en una estona llarga, per la velocitat de la senyora, van estar tots els animals fora.

Aleshores mica en mica, va agafar un cistell que hi havia penjat al costat de la porta i amb tota la delicadesa del mon va anar agafant els ous repartits per la palla i els col·locava dins el cistell com si estigués fent la cosa més important del mon, cada cop que s’ajupia ho adornava amb alguna cosa semblant a un renec, però constant va aconseguir agafar-los tots, cosa que em va fer pensar que ens havíem quedat, l’Adla i jo , sense esmorzar.

Després , amb el cistell ple i col·locat sota el braç amb una traça que em va fer pensar que no era el primer dia que ho feia, va començar a marxar mentre mussitava una mena de cançó, va tancar les portes, poc a poc, i tot va tornar a quedar en silenci dins la granja.

Estava acostumat a veure els ancians al meu poblat que s’encarregaven de tasques domestiques i  com per a ells fer cada feina semblava en el moment que  feien la cosa més important del mon, sempre amb aquella parsimònia de qui ha fet tantes i tantes coses a la vida que ara ja no te presa per res, així que vaig comprovar de primera má, que almenys la gent gran aquí no seria tant diferent que la d’allà. Només hi havia una cosa que no sabia i que esbrinaria en el dia a dia i era que el respecte que la gent jove te per la gent gran i en teoria l’obediència que els hi deu, aquí era molt diferent de lo que jo tenia per costum.

Un cop tot encalmat, vaig tornar al costat de l’Adla , vaig estirar-me al seu costat i la vaig abraçar, havíem dormit molt poc i estàvem esgotats, ens calia descansar més que menjar ara mateix.

Així van transcórrer no se dir quantes hores fins que de cop i volta vaig notar un sonor petó a la galta i sobresaltat vaig obrir els ulls, l’Adla m’estava mirant amb el cap recolzat al meu pit i  a un pam de la cara i em va dir amb aquella veueta tant dolça:

-Kamau tinc pipi...on faig?

Jo que encara estava més adormit que despert vaig sentir en l’entrecuix una pressió que em va recorda que jo també havia de fer pipi.

-Doncs no se Adla, per aquí on sigui, lluny d’on dormim – li vaig dir- però espera un moment Adla que vaig a veure si està tot tranquil –vaig afegir-

Em vaig llevar i amb molt de compte vaig anar fins al final de l’altell, tot estava en ordre com abans de dormir, les portes tancades i ni rastre del animals.

-Ja pots venir Adla –vaig dir-li- intentant no aixecar gaire la veu- i em vaig posar a fer pipi allà mateix des de dalt del altell i fent una corba queia el líquid que sortia del meu interior sobre la palla de baix.

L’Adla va venir al meu costat i es va posar a orinar també allà, mentre estava ajupida no parava de mirar-me el penis i de cop em va dir:

-L’altre dia a la barca no el tenies tant gran, que t’ha crescut a la nit?

No vaig poder evitar riure i li vaig dir –i tu com ho saps com era abans?-

-Ho vaig veure el dia que vas fer pipi a la barca –em va dir ella sense amoïnar-se gens ni mica- i  estic segura que no era tant gran Kamau, t’ha passat alguna cosa, això no és normal – va dir-me amb cara de preocupació-

Jo no podia parar de riure i ella em mirava el penis amb cara de preocupada.

-Vols deixar de riure Kamau, estic preocupada, si cada nit et creix més i més explotarà, no veus que no és normal això?  -Va dir-me tota enfurismada.

Vaig deixar de riure al veure que realment estava preocupada i li vaig dir:

-No et preocupis Adla, això és normal, als nois ens passa, de vegades es fa gran i de vegades es queda petit, tots els dies al matí quan em llevo està així i després ja es posa bé, i durant el dia en alguns moments també em passa, però he vist al poblat que a tots els nois i homes els hi passa, no es cap cosa dolenta ni cap raresa , és així i ja està.

Ella em va mirar com si li hagués descobert perquè el Sol i la Lluna surten cada dia i amb els ulls oberts com a plats em va dir:

-Estar segur Kamau? Això pot ser alguna cosa dolenta crec, no és normal, a mi no em creix res.

-Tranquil·la –Vagi dir-li- Es normal –Vagi afegir-.

-Ah, si? –Em va dir- Doncs ara no penso mourem d’aquí fins que això no es torni com abans – i se’m va quedar mirant el penis fixament una llarga estona-

Després d’uns cinc minuts ja estava com sempre i ella va dir-me rient  -Ara ja és més normal, feia por allò tant gros, semblava un pal-.

Ens vàrem posar a riure tots dos una estona mentre miràvem com aquell tros de carn podia canviar de mida, segons semblava ser, quan ell volia.

Passat aquell moment d’hilaritat ara tornàvem a tenir gana i fred, no semblava que la temperatura fos molt freda però és que la roba que portàvem era adequada per temperatura de la selva i evidentment aquí era un altre clima.

Vàrem seure amb els peus penjant del altell i en vàrem donar la ma pensant que havíem de fer.

-Hem de buscar roba i menjar Adla , aquesta ara és la prioritat, anem a mirar pels finestrals amb compte per si hi ha algú que no ens vegi i a veure que hi ha per fora i com podem aconseguir alguna cosa per abrigar-nos i per menjar –vaig dir-

Ens vàrem acostar  a un dels finestrals i aleshores no podíem creure el que vàrem veure, tots els voltants estaven plens de gent, però tots eren ancians, hi havia uns que estaven asseguts en un artefacte que tenia rodes, una mena de cadira però que agafant les rodes amb les mans feien avançar, d’altres amb un pal es recolzaven al terra per caminar, alguns s’agafaven amb les dues mans sobre una mena d’estructura i caminaven molt a poc a poc fent avançar aquesta estructura a cada pas, també hi havia alguns que caminaven com la anciana que ha entrat aquest mati a buscar el ous, però eren més els que tenien dificultats per caminar, tots ells, la gran majoria asseguts en unes estructures de fusta, prenien el sol, o això semblava, al menys no feien res, uns miraven a terra , els altres tenien els ulls tancats i ningú conversava, només una dona –que vaig identificar com la que havia vist aquell matí - feia alguna cosa diria...productiva , tenia entre les mans dos ferros i una mena de fil i estava teixint alguna cosa de roba.

L’Adla em va mirar amb els ulls molt oberts i una expressió de gran sorpresa i em va dir:

-És un poble de vells no Kamau?

-No se que dir-te Adla, no tinc ni idea –vaig respondre-li-.

Realment ho semblava, en els nostres poblats hi havia vells, però no tants, ni tant vells, i els ancians sempre feien alguna cosa, donaven exemple a tots de la seva constància, en canvi aquí no feien res, tot i que aquest ancians d’aquí es veien força més vells que els nostres i amb més impediments per fer res, potser aquí al gent vivia més anys que d’on jo vinc vaig pensar, però de que el hi serveix doncs si no poden fer res?

En aquests pensaments estava quan del edifici del davant van sortir set o vuit persones joves, anaven totes vestides de blanc i van començar a agafar als avis i acompanyar-los dins fins que va quedar el jardí desert.

Mentre passava tot això i jo restava embadalit amb aquell espectacle l’Adla havia anat a mirar per les altre finestres i va trobar alguna cosa interessant ja que va dir-me:

-Corre Kamau vina!!

Vaig anar fins a on era ella a l’últim finestral de la nau, des d’allà es veia gent  vestida de blanc dins un habitacle que estaven cuinant, sense llenya ni res, sobre uns ferros hi havia uns recipients dels quals sortia fum, i no paraven de posar plats i portar-los cap a  algun lloc, no se que cuinaven però fos el que fos per nosaltres era alguna cosa deliciosa amb la gana que teníem.

-Kamau –va dir-me l’Adla posant una cara de pena que quasi em fa plorar- jo no puc més, he passat gana de vegades però aquest cop es massa, fa dies que no mengem res i no puc més.

En aquell moment vaig saber que havia de fer alguna cosa, així que li vaig dir a l’Adla que s’estirés tranquil·la que m’anava a buscar-li menjar, fos com fos havia de fer-ho.

Ella es va quedar estirada, sense dir res, amb l’angoixa del que sap que ha de menjar o no resistirà gaire més.

Vaig baixar les escales amb molt de compte, hauria de travessar tota la nau per fora.....a no fos que....llavors se’m va acudir una idea, potser hi havia un altre porta després del corral de les ovelles , vaig anar ràpid fins al final de la granja i se’m va il·luminar la cara quan vaig veure una petita porta de fusta allà la final, si sortia per ella estaria davant on cuinaven aquella gent, després ja veuria com ho feia per agafar-los menjar sense que se’n adonessin, no ho veia com un acte dolent doncs semblava –talment com el meu pare m’havia dit- que teníem menjar de sobres, realment més menjar del que havia mai vist jo en cap cuina del poblat.

Per sobre la porta –que no ajustava gaire- hi havia una petita ranura per al que posant-me de puntetes podia veure, es veia la porta de la cuina i ningú pels voltants, només havia de caminar uns pocs metres i mirar per la finestra per veure quan podia entrar sense ser vist, em sentia responsable de l’Adla i per a mi aconseguir menjar era ara la prioritat primera, per a mi es clar, però sobretot per aquella dolça petita de mirada tendra.

Em vaig armar de valor i mirant que no hi hagués ningú vaig obrir la porta de cop, la meva sorprès va ser que rere la porta –com era tant petita no la vaig veure per la ranura- estava l’anciana que havia vist aquest mati, semblava que ella anava a entrar per la porta tot just quan jo la vagi obrir, em vaig quedar petrificat i ella se’m va quedar mirant aixecant el cap i mitja esquena per fer-ho i els seus ulls blaus de sorpresa em miraven sense pausa.

En aquell moment i pensant en les paraules del meu pare, vagi posar les dues mans en cassoleta i els meus ulls li devien transmetre alguna cosa ja que em va fer el gest de callar , posant-se el dit index sobre el llavi, va posar-me aquell palmell de la ma arrugat sobre el pit i empenyent-me suaument va fer-me tirar una passa endarrere i clavant-me la mirada va tornar a fer el gest de silenci i va tancar la porta davant la meva cara, com no sabia que fer vaig restar allà de peu uns minuts interminables fins que de cop es va tornar a obrir la porta i no us podreu creure el que vaig veure aleshores....