EL TRESOR

La ventada era insuportable, a mes la neu no parava de caure, clavant-se com mil agulles per tot arreu, no veia gairebé per on anava, el que si tenia clar es que ara no m’aturaria, seguiria fins a arribar al cim encara que fos l’última cosa que fes a la vida.

Cansat de la fred i el vent vaig arribar al cim, el mes alt del mon, un altre repte assolit, un altre aventura per explicar, si es que aconseguia tornar de baixada, de sobte el vent semblava que no era tant fort i una ullada de Sol es va deixar entreveure, desprès de tot tindria sort.

Al cap d’una estona vaig poder començar a veure les muntanyes del voltant, l’espectacle era increïble, el cim del mon tal com l’havia batejat tothom era dels llocs mes meravellosos que havia vist, i n’havia vist molts, aquí dalt fins i tot es podien sentir les veus del passat i pels voltants dels cims totalment emblanquinats podies entreveure els somnis del futur que eren allà esperant baixar a una alçada mes assequible per les persones, realment et feia pensar que tota aquella immensitat era per gaudir els pobres humans d’una cosa grandiosa i empetitir-se veient com cims gegants et recordaven el que realment eres, una peça petita e insignificant del Univers.

En Hans era un aventurer en el sentit més pur de la paraula, havia pujat a cims, baixat a fondes coves, bussejat per aigües on no hi arribava la llum del Sol, saltat des d’alçades impossibles en paracaigudes o volar com un ocell en parapent, no li espantava res, es més sempre buscava nous reptes i com havien empreses que el subvencionaven podia viure d’allò que mes li agradava fer, viure noves sensacions.

 Al cap de dos mesos va recuperar-se de l’aventura , en la que es va deixar dos dits del peus per cert, les baixes temperatures al baixar van fer que els dos dits petits –un de cada peu-  quedaren totalment congelats i al arribar al campament base el metge va trucar un helicòpter en veure que havien d’anar a corre-cuita a l’hospital.

A l’Hospital havia fullejat un llibre vell d’aquells que corrien pels aquells hospitals de llocs perduts del mon, en el llibre s’esmentava un lloc en una illa perduda del Oceà Pacific que ni tant sols sortia al mapa, en aquell llibre venia a dir que el tresor mes preuat era allà amagat en una cova subterrània i que mai ningú l’havia pogut trobar, realment no sabia si allò era cert o inventat, però dintre seu ja  començava a pensar com viuria la propera bogeria, anar a buscar una illa que ven be ningú sabia com arribar-hi, en el llibre venia una mena de mapa tant antic i vell que algunes  de les illes conegudes avui no hi sortien.

Dit i fet, un cop recuperat i ja havent parlat amb els patrocinadors, ja era dins el vaixell amb provisions per sis mesos i encaminat cap a intentar trobar el tresor mes preuat del mon.

Les va passar de tots colors tempestes tropicals, amb vents que gairebé semblava que trencarien en dos la nau, pluges i onades de les que feien que el vaixell sembles una joguina en les mans d’un nen fent onades dins la banyera.

Amb tot i amb això, les grans estones de calma al mar eren les que van predominar el viatge fins a arribar a un illa que si sortia en els mapes, si mes no els actuals, però en aquell vell no, va decidir baixar i dormir a l’illa, que no tenia gaires habitants ja que era molt petita, tenia un nom estrany , Incapule, be a ell li semblaria estrany però es deia així.

Va amarrar i va anar a passejar per l’illa, hi havia un port petit amb quatre vaixells sense contar el seu, i al costat una taberna d’aquelles en les que segur donarien alguna cosa per menjar.

Va entrar a la taberna i va poder menjar una cosa que no fos enllaunada per primer cop en cinc mesos, es va poder fer entendre, ja que desconeixia el idioma que parlava aquella bona gent, per demanar amb gestos on trobaria un lloc per dormir aquella nit.

Segons li varen indicar i un cop tip i una miqueta endormiscat gràcies a una mena de licor que li havien donat a la taberna es a dirigir al lloc on li havien dit per dormir, va passar el que seria el centre del poble –una vintena de cases de fusta- i al final va entrar en aquell lloc.

Evidentment tampoc l’entenien, aquell home  que el  va atendre semblava que no tenia la capacitat de moure’s , ja que el mirava fixament amb uns ulls negres que segur havien vist pocs forasters per allà, i ni tant sols ,en el seu rostre ennegrit i arrugat pel sol, movia les parpelles, només quan li va ensenyar els diners i li va fer el gest universal de dormir posant els dues mans juntes al costat de la galta dreta, aquell home ennegrit va fer una ganyota que semblaria un somriure, al no estar gaire acostumat a fer-ho semblava mes que estava anant de ventre.

L’Habitació era una mena de lloc on semblava que havien guardat tot els mals endreços del poble illenc, però en Hans entenen que no podria aspirar a gaire més es va disposar a dormir, va caure en aquell llit com si l’haguessin empentat pel darrere i va dormir profundament sense ni tant sols descalçar-se.

Amb els primers raigs de sol va obrir els ulls, i encara amb la son vorejant-li pel cap, sorprès va veure com en el sostre hi havia un mapa que semblant al que ell portava del vell llibre indicava un altre illa propera que podia ser la que ell buscava.

D’un salt va baixar del llit i ben estudiat el mapa, sense adonar-se ja hi era en aquella illa, el destí  havia jugat amb ell i l’illa desitjada en la que s’amagava el tresor mes preuat era al costat de aquesta mateixa, be illa per dir-li alguna cosa, ja que el qualificatiu mes adient hagués sigut pedra.

Era una pedra, molt grossa, però pedra, foradada per tot arreu i només semblava habitada per ocells, coves i mes coves es repartien pel voltant de la pedra, i va estar mes de quatre mesos buscant una per una si trobava el tresor mes preuat.

Un dia plujós la va trobar, va saber-ho de seguida, per la configuració de les roques un cop endinsat uns dos cents metres que es semblaven molt al dibuix del mapa.

Va haver de baixar molt, endinsant-se en el vell cor  d’aquella roca i un cop arribat en una mena de llac interior va haver de continuar nedant, i desprès al final passar un passadís per sota aigua que una mica més i el fa quedar-se allà per donar de menjar als peixos, desprès una estança decorada amb pedres com no podia ser d’altre manera  donava pas a una mena d’altar –fet amb pedra- en el qual reposava un bagul tallat en la mateixa roca que trepitjava, una pesant tapa el cobria.

Per fi l’havia trobat, el tresor mes preuat, va restar quiet mirant i assaborint el moment durant deu minuts, fins que es va decidir a retirar la llosa.

Al treure la tapa no podia donar crèdit al que va veure, allà dins on havia de descansar el tresor més preuat, va trobar una cosa que no s’hagués esperat mai, tant viatjar per allò.

Va seure a terra intentant trobar-li explicació, i la va trobar...

Evidentment el tresor mes preuat, el que tothom hauria de cuidar, valorar, estimar i considerar el mes valuós que te,  era un mateix... dins del bagul hi havia un mirall.