LA LLUNA D'EN MARCEL

En Marcel vivia sol, sempre ho havia volgut així, mai s’havia vist a ell mateix compartint amb un altre persona la seva vida, no per res en especial es perquè a ell li agradava fer les seves coses i que ningú li digués mai que havia o no havia de fer. Evidentment no tenia fills tampoc, ni cap relació diguéssim sentimentalment important.

Per això quan va veure aquella informació va pensar que ell seria un bon candidat, va trucar per concertar una entrevista i li varen donar hora a l’endemà mateix.

Va arribar puntualment a les 10.00 com havien quedat a la oficina del govern a la que l’havien citat per l’entrevista.

--Bon dia Sr. Marcel.

-Bon dia tingui .

--Si li sembla li faré cinc cèntims del projecte.

-Per això he vingut, doni’m tota la informació y jo podré decidir si em presento voluntari.

--Miri Sr. Marcel, ja sap vostè com tothom que aquest planeta te data de caducitat, l’hem fet malbé molts segles i ja ha arribat quasi al seu punt màxim de autoregulació climàtica, en uns quants anys començaran a passar uns canvis dràstics que no sabem gaire be a on ens portaran.

Per aquest motiu hem engegat totes les nacions aquest projecte que consisteix en el següent:

Al nostre satèl·lit natural la Lluna ja tenim la primera ciutat creada per poder viure persones, el que ens cal es uns quants voluntaris per estar-s’hi uns mesos de proba per poder comprovar realment com s’hi viu allà dalt, aquí es on entra vostè i uns quants voluntaris valents mes que han contactat amb els seus respectius governs.

-Que m’hi trobaré allà dalt?

--Trobarà la ciutat mes moderna d’aquest segle XXII, completament equipada amb tot el que es pugui desitjar, tenim un espai d’hortes per cultivar el que es vulgui amb una tecnologia de Sol artificial que ningú pot notar la diferencia amb el de veritat, també hi ha boscos i platges, grans extensions per fer esport, muntanyes artificials aprofitant les irregularitats del terreny aquí, granges on criem els animals per menjar, fins i tot tenim un camp de futbol amb aforament per vuitanta mil espectadors, a veure un paradís Sr.Marcel, també hi ha rius, fonts i uns pisos perfectament equipats per que tots vostès puguin trobar-se a gust i sentir-se a casa seu. Vostès no s’hauran de preocupar de res, serà com viure de vacances, passar-ho be, i donar aquest primer pas que servirà perquè desprès de vostès molts altres s’estableixin allà.

Evidentment a part de totes les zones naturals, la ciutat està dissenyada per gaudir al màxim del seu temps lliure, no seran gaire gent de moment, però s’ho poden passar molt be, li puc assegurar que actualment cap ciutat del mon es pot comparar amb la gran ciutat que hem construït.

-Be sembla que m’ho posa fàcil, doncs digui’m quant m’embarco? O com es digui.

--D’aquí dues setmanes, tots els escollits podran pujar al viatge mes al·lucinant que hagin fet mai, i desprès anirem canviant impressions amb tots per veure que tal els hi va i si podem millorar alguna cosa, a i no cal roba d’abric em fet un microclima, allà sempre es primavera.

El temps va passar i els mil cinc-cents voluntaris ja feia dos mesos que vivien a la nostre Lluna.

De tots els mil cinc-cents només hi havia un que volgués tornar, el Sr. Marcel.

L’alt comandament content per l’experiment però contrariat per que una de les persones volgués tornar  va establir comunicació amb ell.

--Sr.Marcel, ens ha arribat el seu descontent per viure allà dalt i ens comuniquen que vol tornar a la Terra, si torna ha de saber que perdrà tots el privilegis que tenia a la Lluna i s’haurà de quedar aquí a baix, i evidentment tornar a treballar per guanyar-se la vida.

-Si en soc conscient.

--No s’ho vol repensar, hi ha alguna cosa que li desagrada que li puguem millorar.

No era gaire aconsellable pel projecte que ningú volgués tornar tot i la vida fàcil que portaven a la Lluna, això generaria dubtes a la gent en general.

-La cosa que em fa tornar vostès no la poden solucionar, per molt que vulguin.

--I doncs? Que es això que li farà deixar una vida fàcil i segura per tornar a l’ inseguretat que patim?  Li asseguro que patirem aquí cada cop mes quan comencin els canvis climàtics que els científics donen  per segur i cada cop s’acceleren mes.

-Ho sento pel projecte, però no pot ser d’un altre manera, en manca una cosa aquí i ningú crec que la pugui proporcionar.

--Podem portar o fer el que calgui li asseguro.

-Això no, li ho explico, jo quan vivia a la Terra cada vespre sortia al meu balconet, amb una cervesa freda i un cigarret, llavors seia una estona tranquil, i en pau amb mi mateix contemplava la Lluna, cada dia la mirava i això per mi era la millor de les coses del dia, no es el mateix veure-la de tant a la vora, li puc assegurar, no es el mateix.

--Demà mateix vindrà un transport a buscar-lo Sr. Marcel.