VIDA DE LLUM

El essers de llum vivien en un planeta fosc, de fet tot l’univers en aquells moments era fosc, l’única llum que hi havia era la que es desprenia dels esser lluminosos.

Tots i cada un d’ells emetien una llum intensa, una llum que canviava de color segons l’estat d’ànim i l’energia que tingués cada individu, quan hi havia més d’un en un mateix lloc, les seves llums s’unien i s’intensificaven, era una meravella veure’ls en les seves poblacions perquè quan es trobaven molts, les seves llums tant intenses i canviants ja que cada un tenia un caràcter diferent, pujaven i baixaven de to segons es creuaven pels carrers.

El seu aliment i el que els hi donava tota l’energia que els hi calia era el aire i l’aigua, en aquests dos elements tenien tot el necessari per viure.

L’aigua els agradava molt, quan es submergien i es veia aquelles llums sota l’aigua anant d’una banda a l’altre, era com veure traçades de vida passant per sota de les aigües fosques dels mars d’aquell mon.

Quan dos d’ells entraven en sintonia de lluminositat i color, en aquell moment precís naixia un altre esser de llum, ells dos s’apropaven molt casi tocant-se i enmig de les dues lluminositats començava a emergir una nova llum, una nova vida.

Aquells essers no podien tocar-se, podien apropar-se molt per reproduir-se, però no arribar a ajuntar-se, si això passés i algun cop havia passat, el més enèrgic dels dos  absorbia tota la llum de l’altre i tots els seus colors, pensaments i saber. Només feien servir de manera conscient aquesta pràctica de la superposició quan un d’ells començava a notar que el seu llum ja s’apagava lentament, aleshores buscava un esser afí i li regalava el seu saber, la seva llum i les seves tonalitats que en cada un d’ells eren úniques.

Molts segles varen estar poblant molts planetes de tot l’univers, fins que un dia en un planeta van ser espectadors de la troballa d’un nou esser que els va sorprendre a tots.

El nou esser era fosc, i li calia la llum per sobreviure, no la llum interna com ells si no llum exterior a ells, aquest nou esser és va anant fent fort, cada cop més i vingueren molts més, amb ells varen venir altres especies fosques també.

Aquells essers foscos no s’alimentaven com ells, tenien el costum de agafar els altres essers inferiors que portaven amb ells i introduir-los per una mena d’orifici que tenien en la part superior, desprès d’un poc temps aquells essers que havien assimilat els hi sortien per un altre orifici que tenien a mitja alçada, això si, sortien totalment desfets.

La vida es va fer molt complicada en aquell planeta, aquells nous habitants foscos cada cop necessitaven mes lloc i més llum, absorbien la llum dels essers de llum i els deixaven esgotats i quasi sense colors.

Els essers foscos es van anar escampant per tot l’univers, allà on havia un planeta amb essers de llum ells s’instal·laven, així la problemàtica va esdevenir un problema universal.

Els essers de llum varen prendre una determinació, al no quedar-los més remei van decidir anar tots junts a altres cossos celestes, de cada planeta varen sortir fins al cos celeste que fos prou gran per encabir-los a tots.

En aquests nous planetes varen idear ser encara més prolífics i viure més en sintonia encara fent que la seva llum fos tant intensa i la calor que desprenien tant gran que cap esser fosc es pogués atrevir a anar-hi mai a els seus nous llocs on habitaven, feliços, lluminosos, cada cop més nombrosos i tranquils.

Els cossos celestials en que es van instal·lar els essers lluminosos amb el temps els hi varen dir estels, els més proper a nosaltres és el Sol, però no li digueu a ningú el secret de qui habita aquest astre.

Els essers foscos ja us podeu imaginar qui son.